Crític Cerca
Opinió
Toni de la Torre

Toni de la Torre

Crític de sèries de televisió

Deu sèries sobre les eleccions als Estats Units més enllà de ‘The West Wing’

Us presentem una selecció imprescindible per entendre millor què passarà amb els comicis nord-americans del 3 de novembre vinent

30/10/2020 | 06:00

El repartiment de 'The West Wing'.

La campanya que enfronta Donald Trump i Joe Biden està arribant al seu moment àlgid, i cada cop queda menys per a les eleccions a la presidència dels Estats Units del 2020. Les sèries de televisió també han format part de la campanya i han analitzat, amb uns discursos més o menys polititzats, alguns dels elements clau del duel entre els demòcrates i els republicans. En aquest article us oferim una selecció de sèries imprescindibles per entendre millor el que passarà a la cita amb les urnes del pròxim 3 de novembre als Estats Units.

‘The West Wing’: especial When We All Vote

Tots els seguidors de The West Wing ja saben que la sèrie, el referent ineludible quan parlem de ficció televisiva i política nord-americana, ha tornat amb un episodi especial en plena campanya electoral. Ho ha fet per donar suport a l’organització When We All Vote, que busca augmentar la participació en les eleccions. És per això que l’especial, que consisteix en una recreació teatralitzada d’un dels episodis de la sèrie, té múltiples intervencions de diverses personalitats a més dels mateixos membres del repartiment, que tallen l’acció amb discursos en què demanen a l’audiència que voti, mirant a la càmera i interpel·lant-la directament.

Les intervencions són una mica disruptives, però ho compensa el fet de tornar a veure els actors reprenent els personatges que estimem i tornant a aixecar, en l’espai limitat d’un teatre, l’arcàdia idealista d’una sèrie que, ja aleshores però més en els temps actuals, actua com un refugi de les misèries de la política en la vida real. Encara que l’episodi va ser escrit fa molts anys, acaba parlant, per comparació, de Donald Trump, especialment en el moment en què Toby Ziegler enumera les virtuts del president Bartlet: “Fes que aquestes eleccions siguin sobre qui és intel·ligent i qui no, sobre qui està compromès i qui no, sobre qui està qualificat i qui no”.

Com a president d’un país, Josiah Bartlet sempre serà una ficció modèlica amb qui comparar qualsevol president de la vida real. Evidentment, el personatge no va ser escrit en oposició a Trump, com tampoc en oposició a George W. Bush, que governava els EUA en el moment en què la sèrie es va començar a emetre. Però ha servit per deixar-los en evidència a tots dos. Per aquest i d’altres motius, aquest retorn de The West Wing és emocionant des del moment en què sona la sintonia (en una nova i meravellosa versió) fins al final, amb el record a John Spencer substituït per Sterling K. Brown, i la passió d’uns actors entregats amb un text i uns personatges que formen part de tots.

Plataforma: L’especial no pot veure’s en cap plataforma. La sèrie original, a Amazon Prime Video.

‘The Comey Rule’: l’FBI i la victòria de Trump el 2016

Estrenada també aquests dies de campanya electoral, la minisèrie La ley de Comey es pregunta què va passar fa quatre anys perquè Donald Trump guanyés Hillary Clinton. La resposta la busca en l’escàndol dels correus electrònics que, com recordareu, va posar la candidata dels demòcrates en el punt de mira de l’FBI. El fet que l’agència federal investigués l’ús de servidors propis en les comunicacions de Clinton i del seu equip va ser aprofitat per Trump per desgastar la seva rival. El protagonista inesperat de la història va ser l’aleshores director de l’FBI, James Comey, que a la minisèrie interpreta Jeff Daniels (darrerament molt vinculat a sèries amb tema polític com ara The Newsroom o The Looming Tower).

Els tempos de la investigació de Comey van ser particularment inoportuns per als demòcrates. De fet, la investigació era tancada quan es va reobrir pocs dies abans de les eleccions del 2016 (per tancar-la pocs dies després). Alguns analistes van assenyalar que l’FBI podia haver esperat que passessin les eleccions per reobrir la investigació i la mateixa Clinton ha afirmat que aquesta decisió va fer molt de mal a la seva candidatura. La minisèrie, de només dos episodis, segueix amb detall la crònica dels fets i ens explica el que va passar entre bambolines seguint l’autobiografia del mateix James Comey. El repartiment també compta amb Brendan Gleeson interpretant Donald Trump.

Plataforma: Movistar (amb el títol La ley de Comey).

‘The Loudest Voice’, la història de Fox News

Una altra minisèrie recent que es dedica a dissecar les claus de l’arribada a la presidència de Donald Trump és The Loudest Voice. En aquest cas, se centra en el seu altaveu mediàtic principal, el canal Fox News. Això implica posar com a protagonista Roger Ailes, una figura molt important de l’entorn republicà que va ser el director del canal del 1996 al 2016. La minisèrie mostra la intel·ligència i la manca d’escrúpols d’un personatge que va saber detectar les vulnerabilitats dels altres (de l’audiència i de la competència) per fer un canal de notícies sensacionalista i alarmista, ple d’exageracions i de mitges mentides, i convertir-lo en un producte d’entreteniment altament polititzat. A favor dels seus, és clar.

El personatge d’Ailes, que seria si fa no fa l’antítesi periodística del Will McAvoy de The Newsroom, està molt ben interpretat per un irrecognoscible Russell Crowe, que troba en aquesta minisèrie el seu House of Cards particular. El guió, firmat per un dels guionistes de Spotlight, emmarca la personalitat de Roger Ailes dins de la cultura de l’Administració de Trump: es tracta d’un home amb poder que és agressiu, egòlatra i que assetja sexualment les treballadores del canal. Les acusacions d’assetjament van fer que el 2016 pactés la seva dimissió. El mateix any va esdevenir assessor de la campanya de Trump. Encara que Ailes ja no és al capdavant de Fox News, la seva empremta hi continua vigent.

Plataforma: Movistar (amb el títol La voz más alta).

‘The Plot Against America’, la distopia antisemita als EUA

Els creadors de The Wire també s’han fixat en la figura de Donald Trump, tot i que, en comptes d’abordar-la directament, ho han fet a través de l’adaptació d’una novel·la escrita per Philip Roth molt abans que guanyés les eleccions del 2016. El mateix autor explicava en una entrevista molt temps després de la publicació que era conscient dels paral·lelismes entre l’inquilí actual de la Casa Blanca i Charles Lindbergh, protagonista de la seva novel·la, que presenta una versió alternativa de la història en la qual l’exaviador i heroi nacional es presentava a president amb un discurs populista basat en l’antisemitisme i acabava guanyant les eleccions.

Detectant aquesta similitud, David Simon i Ed Burns porten la novel·la a la pantalla en una minisèrie que és un advertiment contra els populismes. Com va passar amb Donald Trump, els personatges de la història, una família jueva, tampoc no imaginaven que Lindbergh guanyaria les eleccions ni tampoc com això canviaria el país, fent que l’antisemitisme se sentís legitimitat i sortís al carrer sense amagar-se’n. Feu aquí els paral·lelismes que vulgueu amb fets propers i l’esgarrifança serà completa. Una de les virtuts de la minisèrie és que la seva anàlisi sobre el populisme, la demagògia i el paper galdós que hi tenen molts mitjans de comunicació és tristament vàlida per a moltes realitats actuals. Amb un repartiment sòlid i una factura al nivell habitual de l’HBO, és del millor que s’ha estrenat aquest any.

Plataforma: HBO (amb el títol La conjura contra América).

‘Mrs. America’: quan l’antifeminisme guanya la partida

El vot de la dona pot ser clau en les pròximes eleccions presidencials. De fet, la campanya de Donald Trump ha focalitzat una part dels seus esforços en les mestresses de casa de les zones residencials dels Estats Units. L’estratègia, que consisteix a advertir-les dels múltiples perills que podrien tenir prop de casa si són els demòcrates els que guanyen les eleccions, és molt similar a la que va fer servir Phyllis Schlafly per lluitar contra el feminisme als anys setanta, tal com s’explica a l’extraordinària minisèrie Mrs. America. Aquesta dona va erigir-se en portaveu de l’antifeminisme, aglutinant al seu voltant dones conservadores dels suburbis i va fer una campanya que va impedir que es ratifiqués la proposta d’esmena sobre la igualtat de drets de la Constitució dels Estats Units que havia impulsat el moviment feminista.

Mrs. America és, per tant, la història d’una derrota, i la creadora de la sèrie Dahvi Waller (que va ser guionista de Mad Men) vol que serveixi de lliçó per al feminisme del present, tot i que també és útil per a qualsevol moviment social que intenti canviar com són les coses. La minisèrie posa tant èmfasi en l’encert de l’estratègia de Schlafly, basada a enviar un únic missatge, encara que no sigui cert, com en els errors del moviment feminista que aleshores encapçalaven Gloria Steinem o Betty Friedan. El primer error: no prendre’s seriosament Schlafly. El mateix error que alguns han comès amb Donald Trump. El mateix error comès amb altres líders populistes que tenim ben a prop. Al mateix temps, la minisèrie s’endinsa en les contradiccions de Phillys Schlafly, que Cate Blanchett copsa amb mirades i silencis, molt ben acompanyada per actrius com Uzo Aduba, Rose Byrne o Sarah Paulson.

Plataforma: HBO.

‘The Good Fight’: una realitat alternativa sense Trump

Amb un esperit molt més juganer, però el mateix esperit crític, The Good Fight ha tingut Donald Trump en el punt de mira des del primer episodi. Aquesta sèrie de rerefons jurídic arrenca, de fet, amb la victòria electoral del 2016 i la reacció d’estupefacció de la protagonista, Diane Lokchart, en veure-ho a la televisió. La reacció del personatge representa la que van tenir molts, especialment al voltant de Hollywood, en veure Trump arribant a la presidència. Durant la sèrie hem vist com el personatge ha buscat diferents maneres d’acceptar que aquesta és la realitat que ha de viure. Anant des de la decisió ferma de combatre’l (si cal, fent servir joc brut) fins a intentar oblidar la realitat amb l’ajut de les drogues.

Aquesta trama ha anat guanyant pes a mesura que ha avançat la sèrie i en la quarta temporada, emesa el 2020, ha pujat en primer pla, amb un episodi d’obertura en què el personatge entra en una mena de realitat alternativa on Hillary Clinton va guanyar les eleccions del 2016. Se suposa que això és un paradís per a la protagonista, però els guionistes són prou intel·ligents per donar la volta a aquesta idea i deixar caure un parell d’idees incòmodes en la seva columna d’opinió (que és el que és aquesta sèrie, més que una ficció a l’ús). L’altre episodi clau és el que tanca la temporada, menys brillant pel que fa a l’enginy però més potent en la denúncia, que explora la relació entre Trump i la mort de Jeffrey Epstein.

Plataforma: Movistar.

‘American Horror Story’: terror, política i Trump

Una altra sèrie que agafa el resultat de les eleccions del 2016 com a punt de partida (de fet, va ser la primera a fer-ho) és American Horror Story. Pot semblar sorprenent que una sèrie de terror estigui en aquesta llista o simplement que entri en política, però és conseqüent amb la manera d’aproximar-se al gènere d’aquesta antologia, on el terror està vinculat amb la idiosincràsia de la societat nord-americana (l'”American” del títol no hi és per casualitat). Així, la setena temporada arrenca amb la victòria electoral de Donald Trump i les reaccions, oposades entre si, d’una parella de votants demòcrates que ho viuen com si fos un malson i l’embogiment d’un votant republicà que ho viu amb un atac d’eufòria desmesurada.

La temporada fa una molt bona feina retratant el clima polaritzat de la societat nord-americana, exagerant-ne els trets en una mena de sàtira terrorífica que només podria fer-se a American Horror Story. Una de les millors trames de la temporada, que serveix d’exemple del to que gasta la sèrie, és la del matrimoni de lesbianes demòcrates (interpretades per Sarah Paulson i Allison Pill, totes dues molt ben disposades a jugar amb les seves conviccions polítiques en la vida real, ja que són conegudes partidàries del Partit Demòcrata) que segresten i emmanillen un futur votant de Trump per impedir-li que participi en les eleccions. Posteriorment, el personatge republicà que interpreta Evan Peters el troba i li serra la mà perquè pugui anar a votar. Afegiu-hi uns quants pallassos terrorífics i una secta i teniu una de les sèries sobre política nord-americana més singular dels últims anys.

Plataforma: Amazon Prime Video.

‘Curb Your Enthusiasm’: Larry David disparant cap als dos costats

Si us voleu prendre tot plegat amb una mica de sentit de l’humor, aleshores us recomano que confieu en el mestre Larry David. Basant-se en la mateixa idea de retratar la divisió política de la societat nord-americana, Curb Your Enthusiasm va obrir la desena temporada amb un episodi que disparava cap als dos costats, demòcrates i republicans. L’alter ego de David a la sèrie és un personatge que xoca constantment amb les convencions del que implica viure en societat i és conegut pel fet d’evitar sigui com sigui compromisos socials. En aquest episodi té una idea brillant per aconseguir-ho: posar-se una gorra en favor de Donald Trump.

El protagonista, però, descobreix que, quan porta la gorra amb el “Make America Great Again” ningú no vol ser a prop seu. En el context en què es mou, majoritàriament demòcrata, la gorra funciona com un “repel·lent de persones”. Larry David se’n riu així de la incapacitat dels demòcrates de simplement ser prop d’algú que pensa el contrari d’ells. Al mateix temps també se’n riu dels partidaris de Trump en el sentit contrari, retratant-los com a individus agressius i amenaçadors (excepte amb els que voten com ells, és clar). Un fragment d’aquest episodi va ser piulat pel mateix president dels Estats Units, que va intentar fer seva la broma.

Plataforma: HBO.

‘Veep’: mínims escrúpols, màxima incompetència

És clar que, si parlem de prendre’ns la política nord-americana amb humor, el que no pot faltar a la llista és Veep. La sèrie va ser, de fet, derrotada per Donald Trump, tal com va reconèixer en el seu moment el showrunner David Mandel. “Ens superava cada dia. Fa coses més estúpides que qualsevol cosa que pugui pensar una habitació plena dels millors guionistes”, va explicar. Fer sàtira en aquest context va esdevenir impossible. Va ser un fenomen similar al d’altres sèries polítiques com House of Cards. Un cop hi ha algú pitjor a la Casa Blanca, la sèrie perd el seu efecte i queda superada. Malgrat tot, val la pena recuperar l’última temporada de Veep, que es va emetre l’any passat i on Selina Meyers està completament desbocada.

Decidida a guanyar les eleccions presidencials tant sí com no “perquè Amèrica m’ho deu”, Meyers fa servir totes les estratègies brutes que faci falta, atacant els seus rivals amb qüestions personals i pactant el que sigui a canvi de suports per a la seva campanya, incloent-hi prohibir el matrimoni homosexual. Al quart episodi intenta aconseguir el vot dels afroamericans, una entrega que, vista amb el context actual del moviment Black Lives Matter, encara deixa més en evidència un personatge que és producte de la combinació del mínim d’escrúpols amb la màxima incompetència.

Plataforma: HBO.

‘The Boys’: superherois, política i ‘fake news’

Segur que no us esperàveu una sèrie de superherois aquí. De fet, en podríem haver posat dues (a Gotham hi ha una trama molt apropiada per a aquesta llista on el Pingüí es presenta a les eleccions amb l’eslògan “Make Gotham Safe Again”). Però ens quedem amb The Boys perquè, en el seu conjunt, és una sèrie amb més virtuts i, a més, és més punyent en el discurs. Especialment en tot el que té a veure amb el personatge de Homelander, que és un superheroi sociòpata i narcisista que s’embolcalla amb la bandera i exhibeix un patriotisme construït amb lemes simples com “America First” per mantenir la seva popularitat ben amunt entre el públic.

El personatge no va ser creat per retratar Donald Trump, ja que el còmic en què es basa la sèrie és molt anterior a l’ascens del president actual, però l’adaptació televisiva clarament busca el paral·lelisme. Especialment en la segona temporada, on Homelander perd adeptes i un altre personatge, Stormfront, l’ajuda descobrint-li les virtuts de les fake news. La sèrie mai no es posa realment seriosa, ja que és un divertiment passat de rosca, però la seva acidesa pot ser més efectiva que d’altres amb un esperit més periodístic. La campanya electoral del 2020 té més en comú amb la fatxenderia de Homelander que amb la intel·ligència del Bartlet de The West Wing.

Plataforma: Amazon Prime Video.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies