Crític Cerca
Opinió
Toni de la Torre

Toni de la Torre

Crític de sèries de televisió

Cinc decisions qüestionables de la sèrie ‘Antidisturbios’

La sèrie no només no mostra els danys que provoquen els seus cops de porra, sinó que posa especial èmfasi en el desgast que tenen els antidisturbis

27/10/2020 | 06:00

És evident que Antidisturbios es una sèrie impecable a nivell formal. Una experiència molt intensa, filmada amb el nervi característic de Rodrigo Sorogoyen, i amb un repartiment de bons actors al capdavant. Una altra qüestió és el retrat que la sèrie fa sobre els antidisturbis. Sempre és interessant examinar amb esperit crític els discursos que l’status quo intenta construir, especialment sobre qüestions que provoquen rebuig en la societat. La sèrie del canal Movistar pren una sèrie de decisions que cal mirar des d’una perspectiva crítica.

En aquest article amb spoilers presentem cinc decisions qüestionables que pren la sèrie Antidisturbios:

1. No mostrar les conseqüències de la violència dels antidisturbis

Per fer un retrat dels antidisturbis, que utilitzen la violència com a matèria prima de la seva feina, és essencial mostrar les conseqüències d’aquesta violència. La sèrie no només no mostra els danys que provoquen els seus cops de porra, sinó que posa especial èmfasi en el desgast que tenen els antidisturbis a conseqüència de la seva feina. Això succeeix ja en el primer episodi, que acaba amb l’accident (que acabarà sent mortal) de Yemi Adichie, l’immigrant que cau al buit durant un desnonament. En aquest punt la sèrie ja pren la decisió de seguir els antiavalots de tornada a la comissaria. Entrem a la furgona i som testimonis de la tensió que els ha provocat la situació i es verbalitzen retrets (essencialment al fet d’haver estat mancats d’efectius però també, a l’antiavalot més jove, el fet d’haver perdut el control). En aquesta escena també som testimonis, des del seu punt de vista, de la caiguda de diversos objectes sobre la furgona, que reforça la sensació de vulnerabilitat dels protagonistes.

No mostra els danys que provoquen els cops de porra, sinó el desgast que tenen els antidisturbis

Però, què passa amb Yemi Adichie? No torna a aparèixer. Més endavant, ja al despatx dels antidisturbis, un personatge entra i informa de la mort de l’immigrant. Que no veiem la mort li treu pes, que no veiem el dolor de les persones que el coneixien també ens en distancia. Suposem ara una altra tria: imaginem que en paral·lel al viatge amb la furgona policial assistim també al viatge de l’ambulància. Suposem que veiem els intents dels metges per mantenir-lo en vida. Suposem que el veiem entrar a urgències. Suposem que veiem els seus amics o familiars plorant la seva mort. No disminuiria la intensitat del que estem veient, sinó que l’augmentaria. Però si es fes això, seria més difícil minimitzar el que ha passat i els espectadors serien menys capaços d’empatitzar amb els antidisturbis.

També es podria haver mantingut a Yemi Adichie amb vida durant uns quants episodis i fer visites freqüents a l’hospital per recordar a l’audiència que ha mort una persona com a conseqüència dels actes dels antidisturbis. També es podria haver explicat qui era Yemi Adichie. El podríem haver conegut abans que caigués. Una escena hauria estat suficient perquè després la seva mort ens toqués de més a prop. Però no, l’únic que sabem d’ell és que és immigrant i que no ha fet cas de les ordres dels agents que li deien que es quedés a casa (més endavant tornaré a aquest punt).

Tampoc veiem com ha quedat la portaveu de la PAH a la que llencen a terra durant l’operatiu. Novament, ens informen a través de diàlegs de que ha patit danys a les cervicals però no es torna al personatge (de fet, el fet de no veure-ho pràcticament fa que es pugui posar en dubte: “ella diu que…”). En altres escenes posteriors on els protagonistes actuen amb violència en el marc de la seva feina trobem exactament el mateix: no veiem en quin estat queden els hooligans després de la pallissa i tampoc veiem les ferides de cap dels immigrants que participa a la manifestació.

En canvi, sí que ens mostren amb detall la ferida de l’antiavalot agredit en aquella manifestació. Es posa molt d’èmfasi en el dolor físic dels agents. Al primer episodi, en comptes d’anar a l’hospital a veure en Yemi Adichie, anem a casa d’un dels agents on la seva dona es preocupa per una ferida que ell té a l’esquena. Li diu que s’hi posi pomada. Després de la pomada venen les faixes, les pastilles pel mal d’esquena i la depressió que pateixen a causa de la seva feina. La combinació és qüestionable: posar èmfasi en el dolor dels antidisturbis i el·lidir el de la resta. Que el punt de vist de la sèrie és el dels antidisturbis és evident, que això no hauria d’impedir mostrar les conseqüències del que fan, també.

2. Triar un immigrant com a víctima i no explorar el tema del racisme

Els creadors de la sèrie han dit en algunes entrevistes que Antidisturbios era la primera sèrie que es feia sobre els antidisturbis a Espanya. Com si això fos una gran fita. Sabeu quina seria realment una gran fita? Una sèrie espanyola protagonitzada per un immigrant que expliqués la seva realitat com a manter. Evidentment, això no és el que ha volgut fer la sèrie i no li ho demanarem. Però el que sí ha fet la sèrie és presentar-nos un personatge amb aquestes característiques, en Yemi Adichie, i fer-lo servir per als seus propis interessos sense intentar explicar-lo mínimament ni explorar el tema del racisme. Això és fins i tot pitjor.

Quan la ficció televisiva introdueix un personatge que pertany a un col·lectiu infrarepresentat en el mitjà, hauria de tenir especial cura del tractament que li dona. Yemi Adichie té dues úniques funcions: ser el detonant de la història (arran de la seva mort comença la investigació del departament d’Afers Interns) i servir per tancar l’arc d’un dels antidisturbis que, durant la sèrie, s’adona que no vol continuar fent la mateixa feina. Observant un grup de manters al port a l’últim episodi, la sèrie ens diu que no oblida el que va passar i que tenia bon cor. És una escena per descriure l’antiavalot, no és per en Yemi. En aquesta escena s’hi pot llegir fins i tot una possible comparació entre manters i antidisturbis, retratant-los a tots dos com a víctimes del mateix sistema (tornarem aquí més endavant, al quart punt).

En la manifestació dels immigrants, en cap moment hi ha cap personatge que doni veu als immigrants. A diferència del que passa en el desnonament, on hi ha la portaveu de la PAH, aquí no hi ha ningú que elabori cap tipus de discurs que expliqui les dificultats d’aquest col·lectiu. Els manifestants estan visiblement enfadats i agressius. Tant, que els portaveus del col·lectiu (que amb prou feines s’expressen correctament i que en cap cas exposen el punt de vista del grup), no els poden contenir. És un col·lectiu retratat de forma uniforme, com una massa de persones enrabiades que dirigeixen la seva ira contra els agents antidisturbis. La càmera se situa rere els escuts dels agents perquè tinguem la sensació que tenen ells en rebre els cops dels objectes que els llencen. En un cert moment, un dels objectes toca una fotoperiodista. Deixeu-me obrir aquí un parèntesi: sí, l’únic fotoperiodista que rep un cop en tota la sèrie és per part dels manifestants, no per part dels agents. Les pràctiques intimidatories als fotoperidistes que tant s’han denunciat recentment no apareixen a la sèrie. Torno al llançament de cops: la càmera només surt dels escuts quan ho fan els agents i perquè veiem com, en sortir de la protecció, un d’ells és agredit per un manifestant. Com dèiem abans, la seva ferida és mostrada de prop i en detall. Les dels manifestants no.

Comparem el tractament que es dona al tema racial amb una sèrie molt semblant i observem la diferència. A la sèrie Seven Seconds també hi ha un personatge negre que mor en mans d’un policia en una situació que també és accidental. És molt semblant en altres aspectes, com ara el fet que el policia és recolzat pels seus companys, que formen un grup que es donen suport mutu i que són investigats per un personatge femení, com a Antidisturbios. En aquest cas no és una agent d’Afers Interns, sinó una advocada. Però mentre que Antidisturbios no entra en el tema racial, en el cas de Seven Seconds aquest hi té una presència permanent i no deixa que l’espectador se n’oblidi. És, de fet, la raó de ser de la sèrie: per aquest motiu ha triat un noi negre com a víctima (la idea original prové d’una sèrie russa, així que els responsables de la sèrie nord-americana van triar un mort per enfocar el tema que volien tractar).

I aquí ve la pregunta difícil: si Antidisturbios no té interès en explorar el tema racial que sorgeix del fet de triar un manter immigrant com a víctima, per què el tria? Intentaré explicar la meva hipòtesi amb una altra pregunta: si la víctima mortal hagués estat la portaveu de la PAH, s’hauria posat l’audiència més en contra dels antidisturbis? Hauria estat tan fàcil no mostrar el dolor de la família de la morta? Malauradament, l’audiència no té la mateixa connexió amb la portaveu de la PAH, que és algú que podries conèixer, ser la teva amiga, veïna o coneguda, que amb l’immigrant manter. Per tant, està molt menys disposada a perdonar la mort de l’un que de l’altre. Ja hem mencionat la infrarepresentació dels immigrants a la ficció televisiva. Forma part del problema que fa que sigui un tipus de personatge que l’audiència majoritària percep com a aliè. L’immigrant manter és “l’altre”. Com que no forma part del “nosaltres” és una víctima amb un impacte menor.

De fet, la majoria dels personatges que reben cops a Antidisturbios poden encabir-se en aquesta definició de l’altre: els hooligans són francesos. Per què no són hooligans del Atlético de Madrid? Novament perquè els uns són més aliens a l’espectador que els altres. A l’últim episodis els protagonistes es dirigeixen a reprimir els independentistes catalans. Aquest col·lectiu també és “l’altre” des de l’òptica de la sèrie. La tria dels receptors dels cops de porra sembla feta per minimitzar l’impacte i, per tant, facilitar que la sèrie pugui relativitzar la importància de la violència dels antidisturbis.

3. Eludir la violència gratuïta que hem vist a la vida real

No sé vosaltres, però en els últims anys les retines d’un servidor han acumulat molts vídeos, vistos a les xarxes socials, on un agent antidisturbi agredia gratuïtament i sense motiu un ciutadà. No en una situació de tensió, sinó des del poder que dona tenir la porra a les mans. No parlo únicament de l’1-O. Parlo de desnonaments i de protestes i concentracions per motius diversos. L’abús de poder, aquesta mena de violència, gratuïta i sense justificació, no existeix a la sèrie. De fet, hi ha exactament el contrari: tota la violència que els protagonistes exerceixen desenvolupant la seva feina durant un operatiu estan justificades.

Estan justificades en primer lloc perquè en tots els casos hi ha una agressió prèvia cap a ells (l’escupinada d’un membre de la PAH, el llançament d’objectes dels immigrants i la pallissa dels hooligans francesos) que fa que la violència que exerceixen sigui una resposta, no un acte que surt del no res. En el cas dels hooligans francesos, que és la més crua de totes les escenes, la violència s’emmarca obertament dins d’un acte de venjança (i ja se sap que pel públic un acte de venjança, en ficció, ho permet gairebé tot, com demostren centenars de pel·lícules d’acció).

‘Antidisturbios’ justifica la violència dels policies perquè sempre hi ha una agressió prèvia cap a ells

En segon lloc estan justificades per una situació específica. El cas del desnonament és paradigmàtic: han de realitzar un desnonament on hi ha massa activistes, tenen pocs recursos, l’espai és limitat i a més els immigrants es fiquen pel mig. La idea és que la violència, la mort, és fruit de la situació, no dels antidisturbis. De fet, abans de la mort de Yemi Adichie, la sèrie recalca moltes vegades que els protagonistes ho intenten solucionar “per les bones”, com diuen literalment als activistes. El mateix passa amb els immigrants, als que diuen vàries vegades que no baixin al pis de baix. Per què ho fan? Per què aquesta insistència en l’advertència? Que ens estan dient que Yemi Adichie és culpable del que li passa perquè no va fer cas? La idea aquí és que si fas el que et diuen no et passarà res. Això només és possible si els agents no agredeixen sense motiu. I a Antidisturbios aconsegueixen acompanyar-los durant sis episodis i que no hi hagi cap escena on agredeixin algú gratuïtament com sí que ha passat a la vida real. Com a màxim s’admet que el més jove de tots perd la paciència. Però és el més jove i és intrínsec al fet de ser jove no tenir paciència, sembla dir-nos la sèrie. I a més, remata, això passa perquè estan permanentment desbordats, un altre punt que no paren de repetir una vegada i una altra. Sembla que la culpable de la violència no siguin els antidisturbis, sinó la situació. En fer-ho així, protegeix de nou els protagonistes, que són víctimes de les circumstàncies en què treballen.

4. Retratar els antidisturbis com a titelles del sistema

La sèrie insisteix en recalcar, una vegada i una altra, que els antidisturbis es troben en una situació de desemparament. Els retrata com a titelles dels de dalt, que són els autèntics culpables. Aquesta tesi es confirma quan el focus de la sèrie comença a allunyar-se dels antidisturbis i es desvia cap a una mena de pseudo-Villarejo que és el malvat de veritat. El que sembla una trama per assenyalar la corrupció del sistema, acaba sent una trama que serveix per continuar protegint i finalment redimint els antidisturbis. L’existència d’algú que mou els fils els converteix en uns titelles. Uns titelles utilitzats pel sistema i al mateix temps rebutjats per la societat. Per tant, reben per les dues bandes. Afegiu aquí més escenes de faixes, pastilles i depressió.

En les escenes de la vida domèstica, la sèrie és més dura en el retrat dels personatges que quan estan treballant. Aquí és on els mostren més agressius i masclistes. Però al mateix temps, el context en el que viuen és força miserable i trist, i convida a l’espectador a veure’ls com a homes que fan el que poden malgrat rebre per tot arreu. Un intenta estudiar per fer una altra carrera i no se’n surt, l’altre està separat i ha de negociar el temps que té el fill, l’altre necessita diners pagar la hipoteca… i tota la pressió derivada de la seva feina no els ajuda gens, és clar. Els fa més volàtils. I a més, ningú no els entén. Són rebuts amb mala cara a tot arreu, etc. Pràcticament els descriuen com a víctimes del sistema. Treballadors que intenten fer el que poden, amb els recursos que tenen, amb tothom en contra.

Arribats a aquest punt, l’única veu realment crítica amb els antidisturbis, el personatge de l’agent d’Afers Interns, comença a mirar-los amb bons ulls. “Los que lo van a pagar son seis policías que no tienen nada que ver con todo esto”, afirma. La referència que té l’espectador per mirar els antidisturbis amb una mirada fiscalitzadora es perd. Ella és, de fet, l’únic punt de vista de la sèrie que no pertany a un antidisturbi, ja que com hem vist, la sèrie ha optat per no fer entrar el punt de vista d’altres personatges com haurien pogut ser els familiars de Yemi o l’activista de la PAH. La seva mirada crítica es perd en el moment que decideix tenir relacions sexuals amb un d’ells al lavabo d’una discoteca. Per tant, s’entrega. Prèviament, hi ha una conversa en la que tots dos s’han adonat que no són tan diferents entre ells. I a partir d’aquí, la sèrie ja no torna a mirar inquisitivament els antidisturbis. Formen part del mateix equip i el focus de l’agent d’Afer Interns se centra en el pseudo-Villarejo, l’autèntic malvat.

És qüestionable que la sèrie faci servir aquest enemic superior per convertir els antidisturbis en els herois de la història: malgrat tot, dos d’ells ajuden a l’agent d’Afers Interns a assolir el seu propòsit i per tant es redimeixen fent el que és correcte. El fet que l’ajudin no és només molt inversemblant (i encara ho és més la manera com canvien d’opinió, d’una escena de la següent, tots dos), sinó que els col·loca com a herois inesperats de la història. Això ho pot fer, en part, per tots els punt mencionats fins ara. Al final, acaben fent que ells dos siguin inclús més humans que ella. Com? Fent que ella, fent un informe, no recordi el nom de Yemi Adichie i, en canvi, ells sí (un el recorda a l’escena del restaurant, l’altre hi pensa a l’escena que ja hem mencionat del port).  Resultat: són els que tenen més bon cor de la història.

5. Ensenyar el vaixell dels piolins, però no l’1-O

Mencionava a l’inici el naturalisme amb què es construeix l’ambient en què es mouen els personatges com un dels punts forts de la sèrie. Els escenaris són molt més realistes del que mai s’ha vist en una sèrie policíaca espanyola (això és fruit, en part, de la col·laboració de la Direcció General de la Policia). El context, en canvi, pràcticament no té un paper rellevant durant la sèrie. Es pot situar el període a través de fragments breus en què apareix algun informatiu de ràdio o de televisió, però res més. Tots els operatius de la sèrie són ficció. Excepte el que emergeix a l’escena final, quan es veu a alguns dels personatge encaminant-se al “vaixell dels piolins”. Em crida l’atenció que, podent situar la sèrie en qualsevol punt en l’actualitat dels últims anys, s’hagi optat per encaixar-ho en aquest punt concret. Amb aquesta imatge, la sèrie connecta el discurs que ha estat construint sobre els antidisturbis amb la realitat. Ens està dient que aquests policies són els que van participar en l’operatiu de l’1-O a Catalunya, i que per tant el retrat justificatiu que ha fet d’aquests personatges serveix per descriure els energúmens que vam veure colpejant ciutadans pacífics. Que aquests antidisturbis que en el fons són bones persones, superats per la situació, víctimes dels seus caps, etc. són els mateixos que podem veure aquí.

El que és qüestionable és no mostrar cap imatge de l’1-O. Perquè si ho fessin, tan és si fos una recreació fidedigna com si fossin imatges d’arxiu, aquest retrat que han anat construint episodi a episodi quedaria esmicolat. De la mateixa manera que no han mostrat les conseqüències de la violència dels personatges (tornem al punt 1) aquí decideixen només ensenyar el vaixell però no mostrar què passa després. Simplement els veiem dirigir-se cap al vaixell, en una conversa quotidiana, i sorprenent-se en veure els dibuixos del Piolín. “¿Estáis de coña, no?” diu un d’ells per recalcar de nou el maltracte que reben dels seus superiors per les condicions amb què els fan treballar. De nou, són treballadors que fan el que els manen (vegeu el punt 4), sense cap càntic de “a por ellos” ni res que s’hi assembli. Hi ha espectadors que assumeixen que fer aparèixer el vaixell és un ganxo de cara a la propera temporada, deduint que aquesta començarà amb l’operatiu policial de l’1-O. De moment la segona temporada no està confirmada per Movistar. I si n’hi hagués, veig altament improbable que comencessin per aquí. Entre d’altres motius perquè justament el que revelen imatges com les de l’1 d’Octubre del 2017 és el mateix que en aquesta sèrie, molt curosament, s’ha tractat d’evitar.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies