Crític Cerca
Reportatges

Deu sèries amb esperit crític que volen posar fi al racisme

Us proposem una selecció de sèries per abordar la xenofòbia als carrers, a les presons o als jutjats. Des de 'When They See Us' fins a 'Watchmen', passant per 'Orange is the New Black' o 'Dear White People'

05/06/2020 | 19:00

El crític de sèries Toni de la Torre ha preparat una selecció de sèries que aborden el tema del racisme en el context de les protestes que s’estan produint aquests dies als Estats Units. Són sèries que examinen el racisme sistèmic que pateixen els afroamericans i denuncien pràctiques policials com la immobilització que va matar George Floyd.

1. ‘When They See Us’

Aquesta minisèrie presenta la història real de cinc adolescents que van ser acusats de violar una dona a Central Park l’any 1989. Cinc adolescents del barri de Harlem, negres i llatinoamericans. Cinc adolescents que van ser pressionats pels detectius perquè confessessin un crim que no havien comès. La seva història és molt colpidora, i, més enllà de la injustícia i la ràbia que et recorre de dalt a baix en veure com els manipulen i dobleguen per obtenir d’ells una versió de la història que els condemni, és molt eficaç explicant com el sistema no els veu com a persones, sinó com a possibles sospitosos de qualsevol crim només pel fet de no ser blancs.

I també és eficaç mostrant com aquesta mirada de les autoritats s’ha convertit en una por que es transmet entre generacions. Una escena esfereïdora és la del pare que aconsella al fill que faci el que la policia li demani, encara que això impliqui mentir. La minisèrie s’endinsa en les arrels d’aquest sentiment de vulnerabilitat i identifica les falles del sistema judicial, portant l’espectador, a qui s’ha implicat en la història d’aquests adolescents a través del treball excel·lent dels actors (especialment del jove Jharrel Jerome), a indignar-se. Complementant la minisèrie, que podeu mirar a Netflix, també hi ha un especial en què s’entrevisten els protagonistes del cas i Ava DuVernay, creadora de la minisèrie i una de les veus més destacades de l’audiovisual actual quan es tracta de parlar de racisme als Estats Units.

2. ‘The Wire’

Podríem posar ‘The Wire’ en pràcticament totes les llistes de sèries que fem a CRÍTIC (i, de fet, no és el primer cop que ho fem), però en aquest cas és obligatori. Perquè, si parlem de brutalitat policial explicada en una sèrie de televisió, hi ha un episodi imprescindible, que és “The Detail” (el segon de la primera temporada). En aquesta entrega de la sèrie de l’HBO, quatre policies decideixen, després d’estar bevent un cop acabada la jornada, anar a fer una visita als edificis on saben que s’amaguen els traficants i on viuen fonamentalment famílies pobres afroamericanes. Comencen a cridar i a exigir que en surtin els traficants. A prop, hi ha un adolescent recolzat en un cotxe i un dels agents, Roland “Prez” Pryzbylewski, s’acosta i li diu que marxi.

Quan l’adolescent s’hi nega, Prez el colpeja a la cara amb la porra. Posteriorment, de l’edifici comencen a caure objectes que obliguen els policies a marxar. L’endemà, quan es descobreix què ha passat, el cap dels policies, el major Daniels, diu a en Prez que menteixi, encobrint l’acte de brutalitat policial. En Prez no és només blanc, sinó que és el gendre d’un alt càrrec del departament. El guió posa èmfasi en la impunitat de l’agent, però també en el fet que en Prez ja tenia un historial previ a aquest incident i que, malgrat això, ha continuat treballant sense ser acomiadat. Aquest cop, tampoc no serà expulsat de la policia. En canvi, l’adolescent a qui ha colpejat perd un ull a conseqüència del cop de porra que ha rebut.

3. ‘Orange is the New Black’

El tema racial és un element d”Orange is the New Black’ des de la seva concepció. Començant per la idea del cavall de Troia: un personatge caucàsic, en aquest cas Piper Chapman, que es fa servir perquè l’espectador tingui algú amb qui identificar-se i així entrar en contacte amb altres personatges amb qui l’audiència no està acostumada a identificar-se, en aquest cas dones d’orígens marginals i d’ètnies diverses que compleixen condemna a la presó. La sèrie és un cant a la diversitat. Hi ha negres, llatinoamericanes, asiàtiques, russes: els Estats Units de les minories hi queden representats en tota la seva plenitud. La idea és que, si dónes una oportunitat a aquests personatges, a aquestes mirades, i escoltes les seves històries, les faràs teves.

Però la sèrie de Netflix no es queda aquí. El racisme és un element recurrent en els conflictes que explica i té un episodi, el 12è de la quarta temporada, que és especialment recomanable aquests dies. És un episodi que arrenca amb les recluses protestant contra el tracte dels guàrdies. En un moment de la protesta, un dels guardes immobilitza un dels personatges més entranyables de la sèrie fent servir el genoll en una posició semblant a la que va patir George Floyd. L’episodi és una denúncia contra aquestes pràctiques que va ser emès el 2016, dos anys després de la mort d’Eric Garner, asfixiat per un agent de policia, que va marcar, juntament amb la mort de Michael Brown, l’inici del moviment Black Lives Matter.

4. ‘Atlanta’

És possible que Donald Glover sigui actualment més conegut per la seva faceta musical (sobretot des de l’èxit del videoclip ‘This is America’) que per la seva carrera com a actor i creador al món de les sèries. Però ‘Atlanta’, que va crear i protagonitzar, és una de les sèries més interessants dels últims anys. A través de la història d’un personatge que vol triomfar en el món del ‘rap’ fent de mànager del seu cosí, la sèrie explica com és ser negre als Estats Units, prenent la ciutat d’Atlanta com a espai on els somnis del triomf en el món musical i un sentit de l’humor excèntric s’encreuen bruscament amb la violència de les armes.

La sèrie arrenca, de fet, amb una discussió al carrer que acaba amb un tret. La violència i la policia és una presència permanent durant tota la sèrie, un risc que habita tots els racons de les vides dels personatges, especialment si la policia és a prop. ‘Atlanta’ assenyala molt bé la contradicció d’intentar construir alguna cosa (una carrera, una família, una vida) en aquest entorn, però sense fer-ne un drama perquè per als personatges forma part de la quotidianitat. En un dels millors episodis de la sèrie, uns agents de policia abaten a trets un home davant del protagonista, que no mostra cap mena d’afectació pel que acaba de veure.

5. ‘Mindhunter’

No canviem de ciutat, perquè la segona temporada de ‘Mindhunter’ es va centrar en el cas dels Assassinats d’Atlanta, en què 28 nens i adolescents negres van ser assassinats en un període comprès entre el 1979 i el 1981. La sèrie de Netflix no aborda directament el cas, sinó que els protagonistes, agents de l’FBI especialitzats en psicologia criminal, viatgen a la ciutat per altres motius. Són un grup de dones les que s’apropen a un dels protagonistes, en Holden, perquè les ajudi amb el cas dels seus fills assassinats. Aquest plantejament fa evident, ja d’entrada, que les autoritats no estan investigant el cas i que no hi donen importància. Per això les dones, desesperades, intenten que en Holden les escolti i les ajudi perquè ningú no ho està fent.

Al llarg de la temporada, ‘Mindhunter’ deixa clar que la indiferència de la policia va ser un factor clau perquè l’assassí pogués dur a terme tants assassinats durant tant de temps, i també que l’arrel d’aquesta negligència és el fet que les víctimes són negres. En Holden lluita contra el racisme a l’estament policial i contra els polítics que només miren pels seus vots en una temporada molt crua que es pregunta “qui és l’assassí?”. Ho és qui comet el crim, és clar. Però també totes les persones que tenien la responsabilitat d’aturar el criminal i que, pel fet de ser nens negres, han menystingut el cas deixant literalment via lliure a l’assassí.

6. ‘Seven Seconds’

Un adolescent afroamericà és atropellat per un cotxe i el policia que el condueix, veient que allò pot enfonsar-lo, decideix abandonar-lo, deixar-lo morir, i després descobrir el que ha passat amb l’ajuda dels seus companys. Aquest és el punt de partida d’una sèrie que controla molt bé l’esperança de l’espectador perquè es faci justícia en el cas. La desesperació i el dolor de la mare de l’adolescent mort, interpretada per una esplèndida Regina King, ens implica en la investigació d’un cas on la sèrie converteix la necessitat de trobar algun tipus d’alleugeriment en una necessitat que augmenta d’episodi a episodi, de cop a cop.

A través de la investigació, ‘Seven Seconds’ s’endinsa en el tema de la violència, la corrupció i el racisme dels agents de policia, derrotant el tàndem d’investigadors una vegada rere l’altra. La creadora de la sèrie, Veena Sud (responsable també de la versió nord-americana de ‘The Killing‘), va acumulant la tensió fins que arriba el moment del judici, la part més magistral de la sèrie, d’una única temporada, on es lliga el cas fictici que hem estat veient amb altres de reals. S’hi esmenten Ferguson, Chicago i Baltimore, i s’hi construeix un discurs sobre el racisme als Estats Units punyent com poques vegades haureu vist a la televisió. La podeu trobar a Netflix.

7. ‘Black-ish’

‘Black-ish’ és una ‘sitcom’ protagonitzada per una família afroamericana que es dirigeix a un públic ampli, seguint la llarga tradició d’un gènere que majoritàriament ha estat centrat en famílies blanques. Perfectament conscients que són una excepció de la norma (com també ho van ser en el seu dia ‘The Jeffersons’, ‘El show de Bill Cosby’ o ‘El príncipe de Bel Air’) el fet de ser afroamericans forma part de la identitat de la sèrie, començant pel títol, i és present en tots els episodis. Quan la sèrie toca temes seriosos, aquesta identitat es posa en primer pla, deixant que els personatges s’expressin sense reserves. És el cas de “Hope” (episodi 16 de la segona temporada), un episodi magnífic centrat en la brutalitat policial.

Arrenca amb la família mirant el televisor, seguint a les notícies un cas en el qual uns policies han matat un afroamericà. A partir d’aquí, això obre un debat sobre el tema en el qual intervenen tots els membres de la família, que tenen opinions diferents. Es donen estadístiques sobre la violència policial, mencionant casos anteriors, protestes i l’assassinat de Malcolm X. Tot plegat, girant al voltant d’una pregunta pertinent en una sèrie d’aquest tipus: com expliquem tot això als fills? Ho han de saber? No seria millor donar-los esperança? L’episodi és del 2015, però el podeu mirar ara (el trobareu a Amazon) i sembla fet arran de les protestes d’aquests dies.

8. ‘Dear White People’

El racisme és fastigosament transversal i es dóna en tots els estaments socials, també entre les classes privilegiades. ‘Dear White People’ ens trasllada a una universitat privada de gran prestigi que forma part de l’Ivy League per posar-nos en la pell de diversos estudiants afroamericans, dedicant un episodi a cadascun d’ells, i entrant en diversos aspectes racials de les relacions entre estudiants. S’hi aborden temes com els prejudicis culturals, l’excés de correcció política o l’activisme estudiantil que acaba sabotejant les seves pròpies intencions o esdevenint absurd. El guió té un to permanentment satíric, cosa que no li impedeix ser honest.

La sèrie va provocar una gran controvèrsia des que es va estrenar a Netflix, sent acusada de ser “racisme contra blancs”. Probablement aquesta acusació no va aconseguir res més que donar la raó a ‘Dear White People’: si una sèrie com aquesta provoca una reacció així, és que està fent alguna cosa bé. Tocar el voraviu ja era l’objectiu de la pel·lícula homònima en què es basa la sèrie, que ha portat aquesta idea, creada per Justin Simien, a un públic més ampli. De fet, Netflix ha explicat que els visionaments de ‘Dear White People’ han augmentat arran del cas de George Floyd.

9. ‘The Good Fight’

‘The Good Fight’ també és una habitual de les nostres seleccions amb esperit crític. En aquest cas, havia de ser aquí per motius evidents, ja que els casos amb un component racial són molt habituals en aquest ‘spin-off’ de ‘The Good Wife‘, que està ambientat, precisament, en un bufet d’advocats de propietat afroamericana que ha aconseguit fer-se un nom acceptant, i guanyant, casos de brutalitat policial. Al mateix temps, el racisme també és un tema habitual en el dia a dia del bufet i porta els treballadors a entrar en conflicte entre ells i també amb els socis. Això permet a la sèrie tractar també de les microagressions racistes de la quotidianitat.

Malgrat que la posició del bufet és la correcta (lluiten per una bona causa, el “good fight” del títol), les seves pràctiques empresarials no sempre estan tan clarament lliures de discriminació. Un dels temes recurrents de la sèrie és el cinisme de personatges que poden doblegar els seus valors si això els beneficia. Si hi ha la possibilitat d’obtenir grans beneficis per al bufet, és possible que els ideals desapareguin. Un dels episodis més reeixits de ‘The Good Fight’ en aquest sentit és el vuitè de la segona temporada (que podeu mirar a Netflix i a Movistar), en què el bufet pretén presentar una demanda contra el Departament de Policia de Chicago que afecta personalment l’investigador afroamericà del bufet, Jay Dipersia.

10. ‘Watchmen’

Arrenca amb una recreació de la massacre racial de Tulsa, quan grups de racistes, pertanyents al Ku Klux Klan, van atacar la població civil, en la seva majoria afroamericans del districte de Greenwood, a Tulsa. La matança va durar dos dies en què van assassinar ciutadans, van cremar cases i van destruir negocis, fent servir fins i tot atacs aeris amb un avió de propietat privada. La massacre es va produir l’any 1921 i, malgrat ser considerat el pitjor incident de violència racial de la història dels Estats Units, molts espectadors nord-americans ni tan sols sabien res sobre els fets. L’objectiu de la sèrie, doncs, ja estava assolit només començar.

A partir d’aquí, ‘Watchmen’ vincula aquest fet històric amb els grups de supremacistes blancs del present. Un present que no és ben bé el nostre, ja que la sèrie ens proposa un present alternatiu, però que s’hi assembla molt. Massa. D’aquesta manera, la sèrie de l’HBO planteja preguntes que ja eren al còmic de culte en el qual es basa, com ara “qui vigila el vigilant?“, però amb un nou context que reflecteix el nostre present. Què passa quan aquells qui ens han de protegir (la policia) estan ideològicament al costat dels qui ens volen fer mal?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies