Cerca
Opinió
Toni de la Torre

Toni de la Torre

Crític de sèries de televisió

Les 10 sèries amb esperit crític del 2021

Les plataformes acullen bones produccions sobre la crisi dels opioides, la criminalització de la pobresa o el racisme estructural

16/12/2021 | 06:00

Un fotograma de la sèrie '22 de juliol' / FILMIN

El crític de sèries Toni de la Torre tria les millors sèries del 2021 amb esperit crític. Són sèries on es tracta de temes com ara el racisme, la violència masclista, la pobresa, la corrupció o l’amoralitat de les grans farmacèutiques. Són sèries de qualitat, però destaquen pel fet d’aportar una visió crítica sobre els temes de què tracten.

1. ‘Dopesick’

La crisi dels opioides als Estats Units és l’objectiu d’aquesta ambiciosa minisèrie protagonitzada per Michael Keaton que explica els orígens de l’epidèmia, connectant passat i present de forma magistral. L’actor interpreta un doctor que prescriu l’opioide OxyContin als seus pacients confiant en les paraules que li diu el comercial del producte, que li assegura que només un 1% dels pacients podia presentar problemes d’addicció relacionats amb el seu consum. Ara ja sabem que això no és cert. Es calcula que actualment hi ha 1,6 milions de nord-americans que tenen algun tipus de trastorn relacionat amb el consum d’opiodes. Només l’any 2019, es van produir 50.000 morts per sobredosi relacionades amb opioides, unes xifres que han fet que es declarés l’epidèmia dels opioides un problema de salut pública.

La minisèrie converteix aquestes xifres en històries de persones de carn i ossos. Així, a més de la història del doctor, també coneixem la història dels seus pacients, gent humil que viu en un poble miner, propensos a necessitar alguna cosa per pal·liar el doctor crònic i que són els que la farmacèutica Purdue va marcar com a target comercial del seu producte. Sabien que estaven mentint els responsables de la companyia quan afirmaven que no provocava addicció? A partir d’aquesta pregunta ens mostren com es va gestar l’OxyContin, l’estratègia que va marcar Richard Sackler, i com van aconseguir que fos aprovat. La minisèrie, basada en el llibre homònim de Beth Macy, és minuciosa en la documentació i contundent en la denúncia, i compta amb un Michael Keaton magnífic que porta tot el pes de la minisèrie.

2. ‘Condena’

Jimmy McGovern és sinònim de denúncia punyent des de fa anys. Aquest veterà guionista de la BBC fa temps que exposa les falles d’institucions britàniques a través sobretot de minisèries i de tv-movies, i és considerat l’hereu dels drames que, als anys setanta i vuitanta, firmaven a la televisió pública britànica noms com Jim Allen, Tony Garnett o Ken Loach. Per a la seva última minisèrie, Condena, s’ha proposat examinar amb profunditat el sistema penitenciari britànic, i ho ha fet amb dos grans actors britànics: Stephen Graham, que interpreta un funcionari encarregat de la seguretat de la presó, i Sean Bean, en el paper d’un professor que ha estat condemnat i és el primer cop que ingressa a la presó. Són dos personatges que, sobre el paper, estan en situacions oposades. En realitat, s’assemblen més del que sembla: són bones persones i tots dos acabaran doblegats pel sistema.

A través de la trama del professor, la minisèrie mostra amb cruesa el dia a dia a la presó i presenta diversos personatges amb els quals Jimmy McGovern mostra les deficiències d’un sistema que provoca dolor, però difícilment és el camí per a la reflexió o la rehabilitació. Molts dels presos tenen problemes de salut mental que no fan més que agreujar-se en aquest context. Alguns funcionaris, com el que interpreta Stephen Graham, ja ho saben perfectament, però no hi poden fer res més que seguir les normes. A mesura que la minisèrie avança, més dura és la realitat que presenta i més crues algunes escenes. Mentre la línia que separa el professor del funcionari es difumina, Jimmy McGovern apuntala el seu missatge, arrodonint el retrat d’un sistema penitenciari destructor que necessita un replantejament profund.

3. ‘The Minister’

Aquesta sèrie islandesa descriu a la perfecció com un context de desànim o de crisi envers el sistema pot ser aprofitat per un polític nouvingut per presentar-se com la persona que resoldrà la situació i arribar ràpidament a una posició de molta responsabilitat. Això és exactament el que fa el protagonista de The Minister, que en un debat electoral televisat trenca amb el guió previst per explicar que, a ell, el que el preocupa és la desafecció ciutadana que ha portat a una participació política tan baixa. Tot seguit anuncia un pacte amb l’oposició que només es farà efectiu si la participació arriba al 90%. La xifra és impossible d’assolir, i només per això ens quedarem pendents de veure com continua la història. Aviat veurem com prendre aquesta decisió tan radical, que aparentment sembla un tret al peu per als seus propis interessos, fa que sigui vist com un candidat íntegre, a diferència de les altres opcions.

La decisió de presentar-se com a saba nova i diferenciar-se dels altres dient que ell sí que vol solucionar els problemes dels ciutadans és presentada tant als votants de la ficció com als espectadors que miren la sèrie, de manera que la nostra impressió sobre el personatge marcarà com d’incisiu serà per a nosaltres tot el que vindrà després. El personatge està interpretat amb molta força per Ólafur Darri Ólafsson, un dels millors actors islandesos (potser l’heu vist a la sèrie Trapped), que aconsegueix ser carismàtic i afable en una escena i canviar completament a l’escena següent. En un terreny tan treballat en els últims anys com el de la sèrie política, The Minister aconsegueix erigir-se en una proposta diferent que acaba sent una crítica als discursos populistes que busquen treure profit de contextos socials complexos.

4. ‘It’s A Sin’

En un any que hem vist com l’homofòbia és lluny de ser erradicada (amb un augment d’agressions que es xifren en 267 només a Catalunya segons l’Observatori contra l’Homofòbia) també hi ha hagut moltes sèries que han treballat en direcció contrària: per visibilitzar el col·lectiu LGTBI i denunciar la discriminació que pateixen. La minisèrie It’s A Sin ha estat la que més ha reeixit en aquest propòsit en utilitzar l’actual pandèmia de la Covid-19 com a marc per explicar la història d’un grup d’amics durant la pandèmia del VIH, als anys vuitanta. S’hi produeix així una comparació per context: el ràpid desenvolupament de vacunes per a la Covid-19 contrasta amb el cas del VIH, que causa la sida, que fins ara ha provocat 33 milions de morts.

Malgrat la duresa del tema de què tracta, ‘It’s A Sin’ acaba sent una celebració de la llibertat

També l’estigma social és completament diferent, i la minisèrie l’explora a bastament, tal com ja s’anuncia al títol. El sentiment de culpa associat a la malaltia i el que això va implicar per l’expansió de la pandèmia és un dels elements que més profundament treballa un guió que el creador, Russell T. Davies (conegut pel fet de fer sèries amb protagonistes homosexuals, com la pionera Queer As Folk, i d’altres que també hem recomanat a CRÍTIC com la minisèrie Years and Years), basa en la seva pròpia experiència. It’s A Sin és, de fet, un homenatge a tots els amics que el creador va perdre en mans de la sida. És per això que, malgrat la duresa del tema de què tracta, acaba sent una celebració de la llibertat que els personatges van assolir malgrat el context, formant una segona família, refugi de la família que els va rebutjar.

5. ‘The Underground Railroad’

En canvi, a The Underground Railroad no trobem ni un miserable raig de llum que ens ajudi a compensar tota la cruesa i la foscor de la història que explica. I és que el director Barry Jenkins (Moonlight) no només no vol alleugerir de cap manera l’horror de l’esclavisme, sinó que vol que el mirem a la cara. I és per això que els personatges sovint miren la càmera i reclamen a l’audiència, amb uns ulls carregats de dolor, que la seva història no s’oblidi. Així, la minisèrie recull la intenció de la novel·la de Colson Whitehead en què es basa. I és efectiu: la mirada de la Cora, la jove protagonista que viu esclavitzada en una plantació de cotó, sent testimoni de tota mena d’horrors, és de les que queden a la retina gràcies a la magnífica interpretació de l’actriu Thuso Mbedu, que sense silenci transmet un retret i un dolor immensos.

La història ens porta a seguir la fugida d’aquest personatge, buscant un lloc on pugui ser lliure. Però episodi a episodi hi anem trobant diferents formes de la mateixa crueltat. La minisèrie és intencionadament extenuant, mostrant múltiples cares del mateix malson i utilitzant un tren per canviar de localització ràpidament. Aquest ferrocarril subterrani és un element de realisme màgic que, com passava a la novel·la, dona un toc de fantasia que hi entra per fer el que està vivint la Cora més suportable. Té sentit per a la protagonista, ja que representa la possibilitat de fugir del lloc on es troba i, per tant, és símbol d’esperança, i per a l’espectador suposa un respir pel fet de desconnectar la història de la realitat. El mateix efecte té la cinematografia, d’una bellesa que entra pels ulls guarint el dolor que la història deixa al cor. La repercussió que ha tingut no l’ha convertit en un equivalent de Roots per a les noves generacions, que és el que es pretenia, però ha estat una de les respostes més encertades al moviment Black Lives Matter.

6. ‘22 de juliol’

Et pots apropar a uns fets recreant el que va passar o pots fer-ho intentant escatir-ne les causes. Si aquest fet va ser una tragèdia nacional, com és el cas dels atemptats que van tenir lloc a Noruega l’any 2011, la segona aproximació encara té més mèrit. Perquè el que és més senzill i allò amb què és més fàcil obtenir l’aprovació col·lectiva és amb un enfocament emocional del que ha passat, buscant un dol conjunt dels espectadors, una catarsi nacional. I el que és més complicat i incòmode és l’exercici crític, incisiu i audaç de la minisèrie 22 de juliol, que comença amb un camioner que escolta la ràdio i sent com els locutors expliquen que, segons uns estudis recents, els noruecs pensen que “Noruega és el millor país del món”. Aquesta idea serà posada en dubte en les properes hores: no només pels fets mateixos, que van deixar estupefactes els noruecs que no podien creure que una cosa com aquella passés al seu país, sinó, i sobretot, per les mancances que va evidenciar en el sistema.

La fotografia resultant del país acaba sent molt completa i gens complaent

Així, en comptes de centrar-se en el perpetrador dels atemptats o recrear-los (cosa que ja s’havia fet abans al cinema), la minisèrie se centra en diferents personatges de la societat noruega, sobretot metges, policies i serveis d’emergència, i en les circumstàncies en les quals van treballar quan va passar tot. Per fer-ho, els coneixem molt abans, de manera que l’espectador pot identificar molts problemes que després tindran una incidència crucial en els fets, especialment les retallades a la sanitat. Una periodista interpretada per Alexandra Gjerpen (l’única cara coneguda del repartiment) serveix com a vehicle per explorar molts dels temes que la minisèrie vol denunciar, aconseguint cobrir molts escenaris i punts de vista diferents, de manera que la fotografia resultant del país acaba sent molt completa i gens complaent.

7. ‘Small Axe’

“Si tu ets l’arbre, nosaltres som la petita destral que a poc a poc et tombarà”. Aquest proverbi, que Bob Marley va popularitzar amb una de les seves cançons, dona títol, i marca les intencions, d’aquesta antologia creada per Steve McQueen i que presenta diferents històries protagonitzades per ciutadans negres d’origen caribeny al Londres dels anys seixanta i setanta. El director, conegut per la pel·lícula 12 anys d’esclavitud, evoca aquí memòries de la seva pròpia família, ja que el seu pare era de Trinitat i la seva mare de Grenada, i tots dos van emigrar cap a Anglaterra, com molts d’altres, a finals dels anys quaranta, gràcies a les noves lleis migratòries que van permetre que milers de ciutadans de les Índies Occidentals busquessin una segona oportunitat a ciutats com Londres, trobant-se amb poques possibilitats laborals i un racisme en ascens que va esclatar en forma de violència i d’agressions als barris on vivien.

Però Steve McQueen no vol explicar aquesta història, malgrat que mereixeria una sèrie. Vol explicar la seva història. La majoria dels protagonistes de Small Axe són els fills d’aquests emigrants: britànics d’origen caribeny que continuen sent considerats ciutadans de segona i patint cada dia amb un racisme que és sistèmic. Cada episodi presenta una història diferent, de manera que pot construir millor aquesta tesi, partint de llocs i institucions diferents, fins i tot oposades. També alterna històries reals amb d’altres que són ficció. El primer episodi se centra en nou immigrants que van ser detinguts després d’unes protestes per incitació al desordre públic, als anys setanta, i mostra el racisme policial. En una altra entrega, un jove britànic fill de jamaicans interpretat per John Boyega es fa agent de policia amb la intenció de canviar el sistema des de dins. El resultat, com la destral del proverbi, són episodis que van clavant talls a la manera com els britànics es miren a si mateixos, i descobreix a sota un racisme persistent.

8. ‘La infàmia’

Actualment proliferen les sèries sobre casos criminals escabrosos. El fenomen d’audiència que són els true crime ha fet que augmentin les sèries basades en fets reals d’històries que et regiren l’estómac. Tant si són ficcions documentals com ficcions que tenen actors al capdavant, la clau alhora és el tractament que es fa d’aquesta història: la intenció. I és per això que, entre totes les històries similars que s’han estrenat aquest any, cal destacar la minisèrie La infàmia, perquè és exemplar en la seva vocació de denúncia, posant l’èmfasi en com les víctimes, tres adolescents atrapades en una xarxa d’abusos de menors, van intentar buscar ajuda i es van trobar amb un sistema que no va creure en elles. De fet, la guionista Nicole Taylor va prendre com a testimoni principal el relat de la prostituta que va acabar ajudant-les i va fer la feina que haurien d’haver fet els treballadors socials i la policia.

La minisèrie també és incisiva pel que fa a les causes. Si la xarxa d’explotació sexual de menors d’edat es va poder mantenir, arribant a abusar de fins a 47 víctimes, és perquè els explotadors es van aprofitar de la situació d’adolescents amb contextos familiars i socials difícils. És la vulnerabilitat de les víctimes, de 12 a 16 anys, el que les va col·locar en primer lloc en una situació en què es podia abusar d’elles. Qui és responsable de no solucionar aquesta situació d’indefensió? Les negligències del sistema són còmplices de la violència dels abusadors, són una peça més (intencionadament o no) del complex engranatge amb què la xarxa d’abusadors pressionava les víctimes fins a deixar-les sense capacitat de decisió. Els detalls del cas us causaran una gran indignació. Els membres de la xarxa es passaven les víctimes d’un agressor a l’altre, entre cercles d’amics i familiars i hi ha registrats diversos casos de violació múltiple. Però el que encara indigna més és que s’hi podia haver fet molt més per impedir-ho.

9. ‘La asistenta’

https://www.youtube.com/watch?v=89BGi-O_f2E

Ha estat una de les més vistes a Netflix d’aquest any, i té mèrit tenint en compte que parla sobre pobresa i violència domèstica, dos temes que no són habitualment sinònim d’èxit comercial. La clau de La asistenta és el fet d’explicar de tenir com a protagonista una noia que podria ser amiga teva, o un familiar, o algú amb qui has treballat, una elecció que té dues implicacions diferents. El positiu és que envia el missatge clar que trobar-se sense llar, caient pel precipici del sistema sense que aquest t’ajudi (més aviat, t’ho compliqui amb burocràcia), o trobar-se atrapada en una relació abusiva, és quelcom que li pot passar a qualsevol. L’efecte negatiu és la constatació, un cop més, d’allò que ja fa temps que va dir Jenji Kohan, la guionista d’Orange is the New Black: si la protagonista és una noia blanca, és més fàcil que una audiència majoritària segueixi segons quines històries que si fos una noia racialitzada.

Segurament és més comú que siguin noies immigrants les que acabin en situacions com les de la protagonista de La asistenta, un personatge que acaba treballant com a dona de fer feines per guanyar-se la vida i poder mantenir la seva filla. Però la minisèrie treballa molt bé el recorregut del personatge, evitant definir-la pel que li passa. L’actriu Margaret Qualley (The Leftovers) fa una gran feina en el paper principal i desperta empatia immediata en el seu desemparament davant una relació abusiva i la manca de xarxa familiar per fer front a la situació. L’altre element crucial és que, malgrat que sigui una història dura, l’actitud del personatge, i, per tant, de la minisèrie, és esperançadora, fet que fa més digerible una mena d’història que no és habitual que miri un públic tan massiu. En aquest sentit, ha estat tota una victòria.

10. ‘Que te den, Kevin’

https://www.youtube.com/watch?v=oKjtsgCW2gQ

Aquesta sèrie es presenta, inicialment, com una sitcom. Una sitcom com tantes que hem vist molts cops, on un home panxut és el protagonista i fa bromes envoltat de col·legues, beu molta cervesa i és força desastrós… Quin secundari hi ha sempre en aquesta sitcom? La seva dona. O, més aviat, la mestressa de casa. Que normalment és la que té el cervell i també la que té l’atractiu. Aquest secundari és normalment un satèl·lit del protagonista, i en aquesta sèrie es pregunten què li passa pel cap a ella. I per això, quan ella surt del menjador, la sèrie deixa de ser una sitcom i es converteix en un drama molt gris. La realitat, que per fora sembla molt divertida, ja que ella segueix el paper que li pertoca, per dins és molt depriment. Aquest dispositiu d’alternança entre els dos gèneres és brillant. Aconsegueix, d’una banda, mostrar molt bé el fet que ella se sent obligada a complir un rol i, de l’altra, posa en evidència el masclisme inherent a sitcoms i que tenim normalitzat. Si has rigut amb sèries similars, potser és perquè no t’has posat en el paper d’ella, sembla dir la sèrie, que aconsegueix posar en qüestió com es tracten els personatges femenins en moltes comèdies i al mateix temps activar la mirada crítica de l’espectador, buscant que mirant altres sèries intenti posar en dubte la realitat divertida que se li presenta. És una llàstima que aquesta idea tan brillant s’esgoti ràpidament, ja que el desenvolupament es fa repetitiu ràpidament. Però, malgrat no ser una sèrie del tot reeixida, mereixia un lloc en aquesta llista pel toc d’atenció inicial.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies