Crític Cerca
Opinió
Toni de la Torre

Toni de la Torre

Crític de sèries de televisió

Les sèries que van preveure el futur

El crític Toni de la Torre fa una llista de cinc produccions distòpiques que parlen d'un món en crisi: emergència climàtica, desprestigi de la política i auge de la ultradreta

15/01/2021 | 06:00

Són sèries que s’han convertit en un mirall de la realitat. No de la realitat que vivim, de la que estem a punt de viure. Són sèries que parlen d’un món en crisi: de l’emergència climàtica, de la crisi energètica, del desprestigi de la política i de l’auge de la ultradreta. A mig camí entre la distopia i l’advertència, han sabut dibuixar un futur que s’està fent realitat amb cada dia que passa. El que ahir era ficció avui ho pots veure traient el cap per la finestra.

‘El col·lapse’

Si el 2020 va ser l’any en què vam tenir la sensació que el món s’estava enfonsant, la minisèrie francesa El col·lapse va ser la sèrie que ho va reflectir en forma de ficció. Però no va ser un producte de la pandèmia, com tantes altres produccions que posteriorment han tractat del tema de diferents maneres, més o menys desafortunades. Perquè El col·lapse s’havia estrenat al seu país d’origen un any abans.

Com s’ho havien fet els creadors, el col·lectiu Les Parasites (format per Guillaume Desjardins, Jérémy Bernard i Bastien Ughetto) per poder preveure el que passaria? Doncs en van tenir prou a creure en les tesis de la col·lapsologia, que postulen que el nostre món es col·lapsarà a causa de diferents crisis que se sumaran o s’encadenaran en els pròxims anys. Els experts expliquen que el coronavirus és només el principi, ja que arribaran nous virus i malalties que seran conseqüència d’una crisi mediambiental, provocada per l’escalfament global i la pèrdua de la diversitat. El col·lapse climàtic és la causa principal que assenyalen experts com els francesos Pablo Servigne i Raphaël Stevens, que el 2015 van escriure el llibre Cómo todo puede colapsar, que inspira la minisèrie El col·lapse.

La pandèmia és un dels possibles desastres sistèmics que poden alimentar una dinàmica de col·lapse

Segons aquestes tesis, la crisi ecològica serà la que després provocarà altres crisis successives: la crisi econòmica, la crisi política i la crisi democràtica, fins a arribar al col·lapse del sistema. La pandèmia que va esclatar el 2020 és, segons aquests autors, un dels possibles desastres sistèmics que poden alimentar una dinàmica de col·lapse, i avisen que no serà l’última. La minisèrie, per la seva banda, posa vertigen a les paraules: converteix el concepte del col·lapse, racional i fred, en una experiència que l’espectador viu a través de les històries de diferents personatges, totes filmades en un únic pla seqüència per produir una sensació d’angoixa molt intensa.

El fet d’estructurar-la de manera que, com més avança la sèrie, més extrema és la situació del col·lapse afegeix encara més tensió a cada entrega. Les històries estan situades en diferents escenaris i es basen, essencialment, en la reacció que tenen els personatges, com a individus i també formant part d’un col·lectiu en aquesta situació: la minisèrie retrata una majoria d’actituds egoistes, de salvar la pell d’un mateix encara que sigui per sobre dels altres, tot i que també hi ha espai per a l’altruisme. Des del principi de la pandèmia es van poder veure situacions similars, com la de l’acaparament de productes al supermercat. Durant la pandèmia també s’ha vist l’actitud egoista de ciutadans que no segueixen les mesures de seguretat perquè posaven al davant la llibertat individual per sobre el col·lectiu.

En mostrar per fases aquest enfonsament, El col·lapse fa un advertiment que vol convidar a la reflexió. Durant una bona part de la minisèrie, les teories de la col·lapsologia són només la tesi que la ficció fa servir per plantejar cada escenari. No és fins a l’última entrega (a partir d’ara és possible que trobeu spoilers) en què apareix un personatge que articula les causes del col·lapse que hem estat veient: un enginyer agrònom que denuncia que hi ha crisis que són marcadors indicatius d’un col·lapse global imminent i exigeix una inversió milionària a fer el món en el qual vivim el màxim de sostenible possible, no per aturar el col·lapse, que és inevitable, sinó per intentar minimitzar-ne l’impacte.

L’equip del programa converteix la denúncia seriosa en un entreteniment (més sobre aquest tema ho trobareu més avall, a la part dedicada a Black mirror), fent inútils els esforços de l’enginyer, a qui ningú s’ha pres seriosament. És el mateix que va passar amb el coronavirus: també van ser pocs els que es van prendre seriosament les veus que deien que ens havíem de preparar per a l’arribada de la Covid-19, i molts mitjans i opinadors les van menystenir dient que tot plegat “seria com una grip”.

El col·lapse es pot mirar a Filmin i a TV3.

‘The plot against America’

El 2021 ha començat amb les imatges de l’assalt al Capitoli, símbol de la democràcia als Estats Units, per part de seguidors de Donald Trump després que aquest fes una crida a capgirar els resultats de les eleccions i “recuperar el país”, anant al Capitoli a fer una “demostració de força”. Els assaltants cremaven, doncs, amb la gasolina de la retòrica populista del president que havia perdut les eleccions. Molts vinculats a grups d’extrema dreta, van protagonitzar escenes esfereïdores i lamentables. Però, podem dir que inesperades?

Hi ha almenys una sèrie que va advertir que això acabaria passant: The plot against America, estrenada tot just un any abans, i que avisava de quin era el resultat de ser permissius amb discursos d’odi i amb líders polítics disposats a atiar sentiments de ràbia i promoure una visió del món en guerra contra l’altre, en què s’ha de defensar com sigui uns valors específics davant del contrincant polític, que els posa en perill pel simple fet de no pertànyer al nostre bàndol.

La minisèrie, que van firmar els creadors de The wire, estava basada en la novel·la homònima de Philip Roth publicada l’any 2004, molt abans que Donald Trump arribés a ser president dels Estats Units. Quan li van preguntar sobre la qüestió el 2017, l’escriptor va aprofundir en les similituds entre el moment que vivia el país i el que ell havia explicat a la seva obra. De fet, el que fa justament The plot against America, a banda d’una adaptació excel·lent de la novel·la original, és fer el lligam entre la història i el context de l’era de Donald Trump. Sense mencionar-lo en cap moment, és evident que la minisèrie parla d’ell.

L’equivalent de Donald Trump a The plot against America és un personatge històric: Charles Lindbergh, un aviador que va esdevenir un heroi nacional quan va aconseguir fer el primer vol entre Nova York i París sense aturades. Charles Lindbergh era també simpatitzant dels nazis i es va posicionar en contra de la intervenció dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial, arribant a xocar amb l’aleshores president, Franklin D. Roosevelt. La novel·la i a la minisèrie parteixen de la hipòtesi següent: què hauria passat si Charles Lindbergh hagués aprofitat la seva popularitat per presentar-se a les eleccions dels Estats Units i guanyar-les amb un discurs populista i antisemita?

La hipòtesi no és tan difícil d’imaginar. En la vida real, Charles Lindbergh va fer discursos en què culpava la comunitat jueva de voler incitar el conflicte amb Alemanya i argumentava que l’important era protegir els americans (deixant fora d’aquesta definició els jueus, és clar) i estalviar-los una guerra que els era aliena. En la versió del passat que presenta The plot against America, aquest discurs serveix a Charles Lindbergh per convertir-se en president dels Estats Units, aprofitant la seva popularitat com a heroi d’aviació.

Els paral·lelismes amb Trump són evidents: el protagonista també va prometre que prioritzaria els americans

Els paral·lelismes amb Donald Trump són evidents: aquest també va utilitzar la seva popularitat, en aquest cas com a personatge mediàtic al programa The apprentice (del 2004 al 2015), per llançar la seva carrera política, i també va fer servir un discurs consistent a prometre que prioritzaria els americans. De fet, Charles Lindbergh va dur a terme el seu discurs posant-se al capdavant de l’organització America First, i Donald Trump va adoptar l’eslògan “America First” en la campanya que el va dur a la presidència, i fins i tot el va fer servir en el seu discurs inaugural.

A partir d’aquesta hipòtesi, The plot against America fa una crònica de com canvia un país quan els discursos d’odi són legitimats pel mateix president. Quan Charles Lindbergh esdevé president, es valida la seva retòrica i s’institucionalitza l’odi. El resultat d’aquest incendi el viuen, en la seva pròpia pell, els protagonistes de la història, una família jueva. D’un dia a l’altre, es troben amb mirades d’odi, comentaris racistes i una sensació de vulnerabilitat que esdevé un malson que, poc temps abans, pensaven que era impossible que es fes realitat, perquè allò no podia passar als Estats Units. Molts americans també haurien pensat que un assalt al Capitoli era impensable, però aquí el tenim. La sèrie assenyala els mitjans de comunicació com a corresponsables de la situació pel fet de servir d’altaveu dels discursos d’odi sense desmuntar-los. I la minisèrie encara ofereix una darrera idea a tenir en compte: que Charles Lindbergh/Donald Trump són un catalitzador del discurs de l’odi, però que aquest discurs no neix ni mor amb ells.

Es pot mirar a l’HBO.

‘Black mirror’

Si hi ha una sèrie que s’ha dedicat a recrear els malsons que ens esperen en el futur, aquesta ha estat Black mirror. Potser els aspectes tecnològics són els que més criden l’atenció dins l’univers de la sèrie, però les prediccions tenen més a veure amb la societat que fa servir aquesta tecnologia. Black mirror ha mostrat en repetides ocasions una ciutadania apàtica amb el món que l’envolta, absorbida per les pantalles (tant la televisiva com la del telèfon mòbil) i pel gaudi que aquestes proporcionen com a forma d’entreteniment.

Cada cop més centrats en nosaltres mateixos, més distanciats dels problemes dels altres i incapaços de posar-nos a la seva pell, i amb menys capacitat per superar l’impacte de la sobreestimulació que proporcionen les xarxes socials i aturar-nos per posar l’atenció en alguna cosa. Aquest fenomen té implicacions socials i també polítiques, amb missatges polítics cada cop més breus que solucionen en una frase problemes complexos (sobre aquesta qüestió també va avisar la sèrie The west wing, molts anys abans, en una escena memorable en què denunciava les respostes de 10 paraules en els debats).

El creador de Black mirror, el britànic Charlie Brooker, va tenir una posició privilegiada per veure això durant els anys que va exercir de crític televisiu a The Guardian. A les seves columnes, va testimoniar l’auge dels reality shows i la desaparició progressiva de la línia que separa l’entreteniment i la informació, especialment en la informació política i els programes de debat. De fet, la popularitat dels reality shows va ser la gènesi d’una de les seves primeres sèries, Dead set, on feia una sàtira de Gran hermano i denunciava productors sense escrúpols i espectadors encantats de veure un espectacle basat en sang i vísceres (d’una invasió zombi al plató del programa).

Al món de ‘Black mirror’ no hi ha ciutadans compromesos amb cap causa: només estan predisposats a entretenir-se

Un cop tot és entreteniment, res no té importància, res no és prou important per implicar-s’hi. Al món de Black mirror, no hi ha ciutadans compromesos amb cap causa: només ciutadans molt predisposats a entretenir-se. Tant és si és mirant en directe com el seu primer ministre té relacions sexuals amb un porc (al primer episodi de la sèrie), si és seguint amb un telèfon mòbil una pobra dona mentre la persegueixen uns emmascarats (un episodi que avisa de l’impuls de gravar agressions en comptes d’ajudar la víctima i després difondre-les en plataformes com YouTube, on esdevenen entreteniment), o bé si és jugant a posar un hashtag a les xarxes socials desitjant la mort d’un usuari, aliens a les conseqüències reals que això té després (una crítica als comentaris feridors a través de les xarxes, fets sense tenir en compte les conseqüències que poden tenir per a la salut emocional i psicològica de l’altre).

En aquest context de l’entreteniment a tota costa, la política també es converteix en un espectacle on guanya qui la diu més grossa, encara que sigui basant-se en falsedats, i qui clava la clatellada més divertida al rival, els “zasca” que busquen ridiculitzar el contrincant. En aquest espai, mantenir un debat seriós com el que intenten fer els polítics de Black mirror a l’episodi “The Waldo moment” és impossible. No connecten amb l’audiència com sí que ho fa el personatge que protagonitza l’episodi, en Waldo, un ésser blau malcarat i amb molta mala llet que controla un guionista que sap com explotar la pèrdua de prestigi de la classe política i l’augment de desconfiança envers els polítics per part de la ciutadania al mateix temps que articula arguments demagògics per obtenir ovacions fàcils. El personatge va anticipar l’auge de figures polítiques com Donald Trump, Boris Johnson o Santiago Abascal.

Quan es va emetre l’episodi, el 2013, que un Waldo arribés a presidir alguna cosa semblava impensable. El 2016, Donald Trump va guanyar les eleccions dels Estats Units i el 2019 Boris Johnson va esdevenir primer ministre del Regne Unit. El mateix any, Vox va entrar per primer cop al Congrés amb 24 diputats basant-se en una estratègia de comunicació molt semblant a la del personatge de Black mirror.

En Waldo va ser un personatge que va avisar del tomb que estava a punt de fer el debat polític. La mena d’arguments que abans desqualificarien qualsevol candidat seriós ara són una part més de l’espectacle, ben presents a les tertúlies i a les intervencions parlamentàries, que semblen dissenyades com un reality show, en el fons fingit, on no es busca l’argument més sòlid, sinó la clatellada més impactant (que posteriorment circularà per WhatsApp) de personatges polítics i mediàtics, que acaben sent avatars que convoquen l’estima incondicional dels uns i l’odi visceral dels altres. Ahir mateix, Nancy Pelosi deia, sobre el discurs de Donald Trump: “Va fer servir el Congrés com l’escenari d’un reality show quan no hi havia cap mena de realitat en el seu discurs”.

Es pot mirar a Netflix.

‘Years and years’

La minisèrie britànica Years and years va ser una de les més impactants del 2019 per la manera com va especular amb el futur del món que ens esperava: captant les tendències que són visibles en el present i portant-les a l’extrem amb diversos salts en el temps que es produïen en cada episodi. La mirada de Years and years és la de l’astorament: la d’una família que podia ser la teva, o la meva, o la dels nostres veïns o companys de feina, que queda sorpresa amb les notícies que apareixen al televisor i que no poden creure que estiguin passant. Perquè ells, i nosaltres, estem veient com es fan realitat coses que hauríem considerat impensables.

Els personatges s’ho miren des del sofà com si ells no en fossin responsables. Com si ells no formessin part del món que està canviant, tal com explica un dels personatges en el discurs final de la sèrie que evidencia també la seva intenció: en comptes de posar-se les mans al cap, pensa en quin és el seu paper en tot això. La inacció també és una forma de participar en la destrucció. Si alguna cosa uneix els personatges de Years and years, és que tots, fins i tot els més compromesos, han fet menys del que podrien haver fet per fer un futur millor.

Per als personatges, és fàcil atribuir l’arrel dels problemes a Vivienne Rook, una política populista i demagoga que podria ser fàcilment una alumna del Waldo de Black mirror que, a la minisèrie, acaba arribant a ser primera ministra del Regne Unit. Però això els eximeix de responsabilitat. Quan van preguntar al creador de la minisèrie, Russell T. Davies, sobre la semblança entre Vivienne Rook i els polítics de la vida real, va explicar que no s’havia basat en ells. “La gent sempre compara Vivienne Rook amb Nigel Farage o Boris Johnson o Donald Trump. Però, de fet, la cosa de Vivienne Rook és que és com nosaltres. Sona com ho fa tothom a Twitter tota l’estona, té la mateixa agressivitat, el mateix sentit de l’humor, la mateixa voluntat de tirar per terra qualsevol persona, cosa o tema. Som nosaltres. Ens preguntem d’on surt Donald Trump i després anem a Twitter i parlem com ell. I ens preguntem d’on ve tot aquest odi. No estan separats de nosaltres. Formen part de la nostra personalitat”. Per tant, Years and years és, en essència, una crida perquè parem d’astorar-nos amb coses que passen que ens semblen abismals i ens preguntem què hi ha d’aquest abisme en nosaltres.

Un dels advertiments de ‘Years and years’ és la pèrdua de drets i de llibertats vinculada a un moment d’emergència

Durant el recorregut de la minisèrie, Years and years aborda molts temes. Un dels advertiments que fa que actualment ressonen amb més força és el de la pèrdua de drets civils i de llibertats individuals vinculada a un moment d’emergència. Al cinquè episodi, la suma de diverses crisis condueix al caos en un barri de Manchester i el Govern procedeix a tancar la zona, col·locant punts d’entrada i de sortida controlats per agents de policia armats. Aquest control del carrer era impensable el 2019, quan es va estrenar la sèrie.

Un any després, l’esclat de la pandèmia va obligar a establir tocs de queda i sancions, hi va haver manifestacions que no van ser permeses i actuacions policials controvertides. I va sorgir la pregunta: el context de la lluita contra el virus està implicant la pèrdua, o el retrocés, de certes llibertats? I, en cas afirmatiu, són mesures estrictament necessàries per al motiu prioritari, que és la salut? La gestió de la pandèmia del Govern de l’Estat espanyol ha implicat una escenificació militar, fins i tot a les rodes de premsa, a l’inici de la crisi, que buscava disciplinar la ciutadania i que no és gaire diferent dels homes armats que envolten els protagonistes de Years and years.   

Es pot mirar a l’HBO.

‘Mr. Robot’

Inspirant-se en l’activisme ‘hacker’ de grups com Anonymous, LulzSec i AntiSec i, de manera més específica, en la història de Sabu, el nickname d’un dels hackers més eficaços de la xarxa, l’any 2015 es va estrenar Mr. Robot, que presentava la història d’Elliott i un punt de vista de com funcionava el món que era inèdit a la televisió. “Què li passa a la societat actual que et decep tant?”, li pregunten al personatge al primer episodi. “No ho sé. Potser que col·lectivament hem pensat que Steve Jobs era un gran home malgrat que sabíem que ha guanyat milers de milions a costa d’infants? O potser és que tots els nostres herois són una farsa. El món sencer és una gran farsa. Fem spam constantment amb les nostres opinions de merda emmascarades de comentari enginyós, les nostres xarxes socials fent-se passar per intimitat. O és que hem votat aquest món? No l’hem triat a les urnes, però sí amb les coses que comprem, la nostra propietat, els nostres diners. No estic dient res de nou. Tots sabem per què fem això. No és perquè els llibres d’Els jocs de la fam ens facin feliços; és perquè necessitem la sedació. Perquè no dissimular és dolorós, perquè som uns covards. Que la follin, la societat”.

La sèrie adverteix del poder que Facebook i Twitter podien tenir en el futur en el control de l’opinió pública

Justament, fsociety (Fuck Society) és el nom del grup d’activistes hackers del qual forma part el personatge. Volen fer caure el sistema per provocar així una reflexió col·lectiva. És una lluita entre un grup d’anarquistes amb teclat contra una gran corporació, anomenada E Corp. Amb aquest punt de partida, la sèrie va fer d’altaveu de grups com Anonymous, reflectint idees similars, però advertint sobretot dels perills de donar massa poder a empreses com Facebook o Twitter i del poder que podien tenir en el futur en el control de l’opinió pública.

“La nostra democràcia ha estat hackejada”, deia l’eslògan de la sèrie, amb referència al poder d’aquestes corporacions, fent servir una expressió que Al Gore havia fet servir dos anys abans, denunciant la influència que Facebook tenia en la política nord-americana (més endavant acabaria apareixent a la sèrie fent de si mateix).

La sèrie es va estrenar el 2015, i, mentre Elliott parlava a la ficció del poder d’unes grans corporacions que sabien massa coses sobre nosaltres, en la vida real Cambrige Analytica ja havia perfeccionat la seva maquinària de big data construïda amb les dades d’usuaris de 50 milions d’usuaris de Facebook, que el 2016 tindria un paper clau en el referèndum del Brexit primer, i la victòria de Donald Trump en les eleccions a la presidència dels Estats Units, després. L’escàndol de Cambridge Analytica no es va destapar fins al 2018.

Mr. Robot també es va fixar en els sistemes de vigilància global de l’agència d’intel·ligència dels Estats Units, que van formar part de les trames de la sèrie durant tot el seu recorregut. Però, en aquest cas, la sèrie que va preveure aquest perill va ser Person of interest. Amb una vocació molt més dirigida a l’entreteniment, aquesta sèrie imaginava un programa informàtic del Govern capaç d’obtenir tota mena d’informació. En un episodi del 2012, la trama girava al voltant d’un analista que treballava per a l’Agència Nacional de Seguretat nord-americana que descobria que l’Agència estava espiant il·legalment els ciutadans de manera massiva i contactava amb un periodista per tal d’explicar al món el que estava passant.

Un any més tard, va saltar el cas d’Edward Snowden, també analista de l’Agència Nacional de Seguretat nord-americana, que, també a través d’un periodista, en aquest cas de The Guardian, va fer pública una sèrie de documents que revelaven que, efectivament, i com deia el personatge de la ficció, “el Govern ens està espiant!”. A Mr. Robot, els protagonistes es troben que han de lluitar amb sistemes de vigilància similars als que es van destapar als documents d’Edward Snowden a partir de la segona temporada, quan l’FBI utilitza un sistema il·legal anomenat The Project Berenstain, per espiar-los. Una altra sèrie que ha tocat el tema és The good wife, que el 2015 va introduir uns treballadors de l’NSA que reben l’encàrrec d’espiar la protagonista. En aquest cas, però, el to és molt més còmic, encara que sigui igualment crític.

Es pot mirar a Amazon i a Movistar.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre 'En flames', de Naomi Klein, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies