Crític Cerca
Reportatges

Cinc claus sobre la comunicació política de Vox (i com combatre-la)

Missatges simples, emocions i confrontació: analitzem l'estratègia comunicativa de l'extrema dreta amb Antoni Gutiérrez-Rubí, David Espinós i Helena Castellà

14/04/2019 | 18:45

El líder de Vox, Santiago Abascal, durant les eleccions a Andalusia, el 2 de desembre / REUTERS – MARCELO DEL POZO

Vox podria obtenir entre 29 i 37 diputats el proper 28 d’abril en les eleccions espanyoles al Congrés, segons dades de l’últim CIS. L’ascens polític i mediàtic de la formació d’ultradreta (que va començar en les eleccions andaluses, en què va obtenir 12 escons) no és casual. Darrere hi ha una estratègia comunicativa molt pensada i, de moment, molt efectiva per als seus interessos. Segons els experts consultats per CRÍTIC, el partit presidit per Santiago Abascal destaca per la difusió de missatges simples i directes, que apel·len a les emocions i que busquen la confrontació, amb propostes que sovint obliguen la resta d’actors a posicionar-se. Tot plegat l’ha convertit en una formació amb una capacitat per marcar l’agenda política —i mediàtica— molt superior a la que es correspondria amb la seva representació institucional. Un dels elements que controla Vox són els nous canals de comunicació, especialment xarxes socials com WhatsApp, Instagram o YouTube, on és el partit estatal de major impacte.

L’ascens del partit d’Abascal s’emmarca en una certa tendència global a l’auge de les formacions i propostes d’ultradreta. Vox comparteix amb aquests partits postulats clarament racistes i de blindatge de fronteres envers la migració, rebuig al feminisme i, en general, receptes econòmiques clarament alineades amb el neoliberalisme salvatge. A més, però, aquí el partit també utilitza el rebuig a l’independentisme català que existeix en una part de la societat espanyola per projectar-se electoralment. Darrere el seu impuls també hi ha una estratègia de comunicació política que, segons els experts consultats per CRÍTIC, està “molt pensada” i li funciona molt bé per assolir els seus objectius. En resumim les claus i destaquem idees per combatre-la amb el consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, el consultor en comunicació David Espinós i la politòloga i experta en ultradreta a escala europea Helena Castellà.

1) Estil directe basat en la confrontació

“Vox fa política des de la provocació, en què ataca els altres esperant que saltin. Actua sobretot a través de missatges destructius”, apunta David Espinós. El consultor reflexiona que “un dels problemes que tenim actualment és que en el debat polític no hi ha la possibilitat d’escoltar i dialogar, sinó que tothom col·loca titulars, i en això ells són molt bons, perquè van al missatge primari”. Segons ell, el partit busca “una política binària, o estàs amb mi o estàs contra mi, en què no hi ha matisos. I als mitjans ja els va bé perquè els interessa molt aquesta polarització, i això és un element important perquè, si no, no haurien aconseguit arribar-hi tan de pressa” al suport que tenen actualment.

Gutiérrez-Rubí destaca que el partit utilitza un “estil gràfic i de continguts basat en una certa contundència”, un fet que quadra amb les seves propostes polítiques: “Si proposes mà dura contra la immigració o l’independentisme, és normal que els teus continguts a la xarxa siguin durs, fins i tot vorejant la violència verbal en alguns casos. Això els fa coherents i és el que fa atractiva l’alternativa que suposa Vox per a una part de la població”. “Busquen ser un partit marca, que ho abraci tot, i no els importa entrar a concretar propostes ni que la majoria dels seus dirigents siguin desconeguts. Busquen missatges simples, directes, que transmetin fermesa, perquè són un partit marca i d’emocions“, comenta.

“Busquen missatges simples, directes, que transmetin fermesa perquè són un partit marca i d’emocions”

Helena Castellà exposa que, a diferència del que passa en altres països europeus, de moment el votant de Vox no és “obrerista”, sinó que almenys a Andalusia prové de classes altes o mitjanes altes. “En general, repeteixen l’estratègia d’altres formacions d’extrema dreta en l’àmbit europeu, en el sentit de buscar ‘inputs’ concrets i destacar-los, amb la intenció d’apel·lar a les pors i a la suposada pèrdua de benestar i d’una determinada identitat cultural que pot tenir una part de la ciutadania amb la intenció de treure’n el màxim rèdit”, detalla.

Vox utilitza els nous canals de comunicació per arribar als joves / VOX

2) Voluntat de marcar l’agenda política i mediàtica

“El gran èxit de l’extrema dreta arreu és la capacitat de marcar l’agenda política sense necessitat de ser rellevant electoralment. És el que es coneix per ‘presència absent’ i, en part, en tenen culpa els mitjans de comunicació, que els donen veu perquè són temes morbosos i polèmics que donen audiència”, analitza Castellà. La politòloga hi afegeix que “quan marques l’agenda política, tens una primera batalla guanyada. Tu has marcat el llenguatge que es fa servir i l’altre va a la contra i, per tant, ja parteix d’una posició de desavantatge, perquè va a remolc”.

“Com més contundència té el que proposes, més possibilitats hi ha que els altres s’hagin de posicionar respecte al que dius. Marques l’agenda, i això et dóna un punt de notorietat”, hi afegeix sobre aquesta qüestió Antoni Gutiérrez-Rubí. Aquest és un dels grans actius del partit de Santiago Abascal i de Javier Ortega Smith, la capacitat per introduir temes en l’agenda política i obligar la resta d’actors a pronunciar-s’hi, fins i tot amb qüestions que difícilment portarà al programa electoral, com ara la proposta de legalitzar la tinença d’armes de foc a casa per a defensa personal. “No els importa la distorsió d’aquest element, perquè els atacs rebuts els alimenten i els enforteixen. En certa manera, per a ells el que no et mata engreixa”, hi afegeix el consultor.

En aquest sentit, és evident que la irrupció de Vox ha provocat canvis a l’arena política i un enduriment dels missatges i les propostes del PP i de C’s, abocats a competir per l’electorat de dretes. Per a David Espinós, “alguns dels fitxatges electorals que han fet el PP i C’s, sobretot el PP, es caracteritzen pel fet que davant de dos perfils han optat pel més dur, amb la voluntat de contrarestar Vox, perquè han vist que se’ls escapa vot per allà”. Gutiérrez-Rubí insisteix en aquesta idea i apunta que “l’enduriment [del debat públic] i la reacció més irritada i més farta contra l’independentisme que s’ha visualitzat amb la irrupció de Vox ha contribuït al canvi de lideratge al PP i l’arribada de Casado i al desplaçament cap a la dreta de Ciutadans. Hi ha un cert ‘tsunami’ ideològic”.

Vox es caracteritza pel fet d'usar missatges simples i clars / VOX
Els seus lemes busquen la confrontació i la reacció d'altres partits / VOX
Anterior Següent

3) El pes de les xarxes socials

Si hi ha un àmbit on Vox excel·leix, és en l’ús de les xarxes socials com a canal de comunicació. Amb un equip dirigit pel jove Manuel Mariscal, el partit ultradretà admet que Twitter no li interessa i, en canvi, és molt actiu a Facebook, a Instagram i a YouTube, fins al punt que en aquests dos darrers canals és el partit estatal amb més seguidors, clarament per davant de Podem i a anys llum del PSOE i del PP. Un altre canal imprescindible per explicar l’èxit de Vox és l’ús que fa de WhatsApp. Antoni Gutiérrez-Rubí destaca que Vox “busca canals alternatius als mitjans de comunicació tradicional”.

El WhatsApp, la xarxa social més usada a l’Estat espanyol, va tenir un paper clau en la campanya de les eleccions andaluses passades per difondre els missatges de Vox. El consultor subratlla que “crea una certa atmosfera d’un ‘peer to peer’, és a dir, persona a persona, que el converteix més en un moviment, si vols amb un punt clandestí, que crea una mena de codi i un clima de complicitat i de motivació molt alt i, independentment del contingut, el fet d’estar en grups de Vox i compartir continguts genera un nivell de pertinença molt alt“, explica Gutiérrez-Rubí. A més a més, segueix, la “capacitat de compartir continguts en diferents factures i diferents formats, sense que hagin d’estar centralitzats per un determinat comitè electoral, fa molt autònoma la gent. En certa manera, l’apoderes, la fas creadora de la seva pròpia campanya, i això és una idea molt atractiva”. I no deixa de ser un canal que és molt difícil de replicar i de controlar.

“Vox no ha menyspreat la gent jove i ha obert un nínxol de mercat brutal”

David Espinós apunta que a Vox “són molt bons analitzant dades quant a xarxes” i que tenen una “estratègia de xarxes molt potent, que segurament no han tingut els altres partits, sobretot el PP i el PSOE”. “No han menyspreat la gent jove, han apostat per això i han obert un nínxol de mercat brutal. Per exemple, han vist que els funciona molt més disparar contra Podem que no pas parlar de Franco”, reflexiona. Per a Helena Castellà, les xarxes socials tenen l’avantatge que, en general, són un terreny adobat per a un “llenguatge molt planer, molt fàcil i que apel·li a les emocions, i això quadra molt amb el llenguatge populista”. A banda, “a les xarxes tenim la nostra pròpia bombolla i, per tant, no és fàcil contrarestar els missatges ni frenar les ‘fake news’. Pots convèncer els teus seguidors, però no necessàriament els que segueixen Vox”.

Tant a Facebook com a Instagram, Vox aposta per difondre-hi vídeos curts, amb missatges simples i directes, sovint per atacar els adversaris i sense gaires manies a l’hora de difondre ‘fake news’. A Facebook no dubta a utilitzar permanentment continguts patrocinats, en un nivell molt superior al d’altres formacions. A YouTube, on són el partit estatal amb més seguidors, segueixen el mateix patró: vídeos curts, amb missatges senzills i directes, apel·lant a l’emoció, que els serveixen per arribar a un públic que hi troba continguts que no apareixen als mitjans tradicionals. Això sí, progressivament es nota que hi aboquen més recursos, perquè l’estètica i la realització apareix més cuidada. Els responsables de la comunicació del partit tampoc no tenen problemes a viralitzar continguts originats teòricament pels seus simpatitzants, com una cançó que mostra totes les fòbies de la formació, i que encaixa amb la idea d’una campanya en certa manera autònoma.

4) La petja de Trump i de Bolsonaro: la crítica als mitjans tradicionals

Un altre dels elements que marquen l’estratègia de comunicació política de Vox és la seva relació amb els mitjans tradicionals. Gutiérrez-Rubí considera que en aquest àmbit segueixen tres idees: “Els mitjans formen part d’un sistema caduc i corromput des d’un punt de vista polític: mitjans i partits institucionals són la mateixa cosa; ens ignoren, no ens reconeixen i no ens fan cas, cosa que estimula la idea de la injustícia, i, quan ens fan cas, menteixen i, per tant, els hem de superar”. La recepta no és nova, sinó que segueix un esquema ja aplicat per Donald Trump als Estats Units o Jair Bolsonaro al Brasil, també en la línia de no donar entrevistes als mitjans que els incomoden, que en el seu cas són la majoria.

Espinós hi afegeix que, malgrat les crítiques que els fan, els mitjans tradicionals no deixen de ser els principals difusors dels missatges que vol enviar Vox, fonamentalment perquè, en alimentar el conflicte, “generen polèmica i funcionen en una època com l’actual, del clic mediàtic”. Anant més enllà, el consultor comenta que “estem arribant a un punt en què els periodistes com a mínim ens hauríem d’aturar i potser no donar-los tanta veu. En certa manera, se’ls en dóna perquè tenen impacte, donen visites i això s’ha convertit en un negoci, i ells saben que això funciona i a això juguen. Aconsegueixen que gairebé no es parli de res més, no es parla de temes socials, d’educació, i tothom va a la contra del que ells diuen”.

En primer pla, el secretari general de Vox, Javier Ortega, d'esquena, durant la protesta d'un grup feminista a l'Eurocambra el 6 de març / BLANCA BLAY

5) Com combatre’ls i desmuntar el seu discurs

Els experts consultats coincideixen que Vox té una estratègia de comunicació política molt estudiada i treballada i que li funciona perfectament. Ara bé, tenint en compte els riscos per a la societat que comporten les propostes d’un partit xenòfob, masclista i d’un neoliberalisme salvatge, com se les pot combatre?

Gutiérrez-Rubí apunta que Vox “existeix perquè hi havia una part de la societat espanyola que no se sentia representada ni reconeguda, sinó que se sentia en bona part ignorada i en alguns casos menystinguda”. A partir d’aquí, “el primer que has de fer és veure què li passa a una part de la societat espanyola, per què no se sent entesa“. En segon punt, adverteix que “entrar al marc mental de Vox alimenta Vox. Els electors acaben pensant que, si hi ha partits que parlen de les mateixes coses i amb les mateixes idees, és millor anar al més genuí, més contundent, de manera que els matisos afebleixen encara més el PP i Cs”. I, finalment, aposta per “portar-los a una situació que deixi en evidència les seves contradiccions internes; per exemple, no han fet una sola roda de premsa, ni la faran, no fan entrevistes”. El consultor remata que “l’atractiu principal de Vox és la seva suposada coherència” però que aquesta no és certa, de manera que es tracta d'”explorar les seves contradiccions“.

“La ultradreta s’ha de combatre construint una alternativa ideològica clara”

Helena Castellà remarca que “no hi ha una fórmula màgica” per frenar la ultradreta i el seu llenguatge, si bé considera que “s’ha de combatre construint una alternativa ideològica clara, entenedora, no anar-hi darrere”. I, en cap cas, fer servir el seu llenguatge. També aposta per “destapar els casos de corrupció i de violència que moltes vegades hi ha darrere dels seus militants” i, com Gutiérrez-Rubí, defensa fixar-se en les seves “contradiccions”.

Finalment, David Espinós considera que hi hauria d’haver una major responsabilitat dels mitjans de comunicació “per no donar-los tanta veu, malgrat que en certa manera s’hagin convertit en un negoci, perquè donen moltes visites”. “Vivim en una societat que està hiperconnectada, en què abunden els ‘inputs’ molt senzills, molt clars i normalment molt provocadors. Ara bé, al final tots també tenim una responsabilitat perquè, si consumíssim d’una altra manera la comunicació política, és probable que la política es fes d’una manera diferent, sense que la capacitat d’escoltar i de dialogar es perdessin”.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'No cerramos en agosto' d'Eduard Palomares

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació