24/03/2019 | 18:06
L’advocat i exmilitar Javier Ortega Smith-Molina, secretari general de Vox, està agafant un gran protagonisme gràcies al judici de l’1 d’Octubre. Aquest exsoldat de les COE
—Companyia d’Operacions Especials, els ‘Boinas Verdes’ de l’Exèrcit espanyol—, militarista fins a la medul·la i fill d’una nissaga d’advocats madrilenys, és ara el responsable del front jurídic de la formació ‘ultra’ i un dels principals ariets dels líders independentistes al Tribunal Suprem. Però quins són els orígens polítics i familiars d’Ortega Smith? Quines connexions té amb el món de l’Exèrcit i la policia?
Tot i la seva fília militarista i el seu passat com a soldat de les COE, Javier Ortega no procedeix d’una família de militars, sinó d’advocats. L’únic vincle de tipus familiar —molt llunyà— amb la institució militar espanyola el va posar de manifest el president de la Fundación Nacional Francisco Franco, el general de Divisió d’Infanteria de Marina a la reserva Juan Chicharro Ortega, que també va ser ajudant de camp del rei Joan Carles. El general va assegurar ser simpatitzant de Vox i “sentir admiració” pel seu “cosí” Javier Ortega Smith.
Nissaga d’advocats franquistes
Però, tot i això, tant el pare de Javier Ortega com el seu avi van ser advocats com ell. L’avi de Javier Ortega Smith es deia Víctor Manuel Ortega Pérez, també es va dedicar al dret i va ser lletrat major a l’Ajuntament de Madrid, fins que va morir el 1962. Precisament al funeral del seu avi va acudir el seu amic, el llavors alcalde de Madrid José Finat y Escrivá de Romaní, més conegut com a ‘Conde de Mayalde’, home de confiança de Francisco Franco i de Ramón Serrano Suñer amb estretes connexions amb el nazisme.
José Finat va ser delegat nacional del Servei d’Informació i Investigació de Falange i Serrano Suñer el va nomenar director general de Seguretat. Durant aquesta etapa, va potenciar la cooperació policial amb l’Alemanya nazi —de fet, va ser ambaixador d’Espanya a l’Alemanya nazi els anys 41 i 42— i va emprendre una dura repressió contra l’oposició política, col·laborant amb la Gestapo. El pare del líder ultradretà, Victor Manuel Ortega Fernández-Arias, va néixer a Guipúscoa, té actualment 72 anys i, segons ha pogut confirmar CRÍTIC, consta en el col·legi de Madrid com a advocat no exercent. En l’actualitat es presenta com a agent immobiliari a Madrid.
Precisament el pare del dirigent de Vox ja freqüentava en els anys seixanta festes, casaments i dinars amb la flor i nata de l’anomenada aristocràcia de l’època. Una crònica de societat publicada pel diari ‘Abc’ el 14 d’octubre de 1962 situa al pare del dirigent de Vox al costat de Ramón Serrano Suñer entre els testimonis del casament dels Navarro-Quijano, a la capella del col·legi El Pilar de Madrid.
El negoci del formigó a l’Argentina
La mare del número dos de Vox es diu Ana María Smith-Molina Robbiati, i va néixer a Buenos Aires el 1942. A l’Argentina el cognom Smith-Molina apareix vinculat a negocis de la construcció i les obres públiques, integrades des de fa alguns anys en un grup empresarial molt potent. Smith Molina SA, fundada el 1956, és una empresa constructora que treballa tota mena de projectes, especialment en l’àrea d’infraestructures i obres viàries. Igual que els seus fills, Víctor Manuel, Fernando Eduardo, María Elena i el mateix Francisco Javier, Ana María Smith-Molina posseeix, després del seu matrimoni amb Víctor Manuel Ortega Fernández-Arias, la doble nacionalitat hispanoargentina.
Cap membre de la família Ortega no milita a Vox, segons reconeix públicament el mateix número dos del partit. I les seves activitats giren al voltant de l’empresa. De fet, els germans homes de Javier Ortega, Víctor Manuel i Fernando, van ser administradors de tres empreses. El més gran, Víctor, dirigia les societats Cadiga Eólica SL fins al 2007 i Xunqueira Eólica fins al 2010. I Fernando va liquidar la seva empresa, Frugova, el 2007.
La connexió argentina també va tenir un paper quan Ortega Smith va mobilitzar la Fundación en Defensa de la Nación Espanyola (DENAES), de la qual era portaveu, per manifestar-se el 2012 contra l’expresidenta argentina Cristina Fernández de Kirchner. En aquestes accions davant l’ambaixada de l’Argentina a Madrid, en què va participar també el llavors president de la Fundació, Santiago Abascal, reclamaven l’expulsió del Govern de Cristina Kirchner del G-20, “després dels reiterats atacs contra els interessos espanyols i d’incomplir de manera sistemàtica la legalitat internacional”.
Però la veritat és que darrere de tot això hi havia les simpaties de la presidenta argentina pel chavisme i per les denúncies presentades contra Cristina Kirchner com a presumpta encobridora dels presumptes autors iranians de l’atemptat contra la seu de l’Associació Mutual Israelita Argentina (AMIA) el 1994, que va deixar un balanç de 85 morts i prop de 300 ferits. Cal tenir en compte que Ortega Smith ha manifestat públicament en múltiples ocasions i a través de les xarxes socials el seu suport als plantejaments sionistes. Casualment, el 31 de gener passat, l’associació jueva AMIA comunicava a les autoritats judicials la seva renúncia a prosseguir les accions legals contra l’expresidenta argentina.
En política de la mà d’Eduard Punset
Els primers passos de Javier Ortega Smith en el món polític no van enquadrar-se d’entrada dins de la ultradreta. L’actual secretari general de Vox va prendre part en la candidatura al Parlament Europeu de la coalició Foro-CDS el 1994, promoguda pel polític liberal català de la UCD Eduard Punset, que entre el 1978 i el 1980 va assumir el càrrec de conseller d’Economia a la preautonomia catalana presidida per Josep Tarradellas. Punset va fundar originàriament Foro el 1991 com una plataforma de debat polític, després d’abandonar la seva militància en el CDS.
Amb tan sols 26 anys, amb la seva llicenciatura de dret, amb el màster universitari d’accés a l’advocacia de Comillas sota el braç i acabat de sortir de la caserna de les COE d’Alacant, Javier Ortega Smith va ocupar el lloc 55 de la candidatura europea com a militant de Foro. La llista va ser encapçalada pel mateix Punset, seguit de Rafael Calvo Ortega, exministre de Treball del primer Govern d’Adolfo Suárez.
La iniciativa va ser un fracàs rotund que va escombrar Punset i el mateix partit. La coalició va obtenir 183.418 vots (un 0,99%) i no va aconseguir cap eurodiputat. Foro es va dissoldre el 1995 i Punset va abandonar la política. Ortega Smith, però, seguiria camins polítics allunyats del liberalisme.
Inicis poc afortunats a Vox
No seria fins al 2015 que Ortega Smith tornaria a presentar-se a unes eleccions, ja llavors enquadrat dins la militància de Vox. L’advocat va encapçalar la candidatura a l’Ajuntament de Madrid i també es va presentar com a candidat al Senat per aquesta comunitat autònoma. Però aquest segon intent va tornar a ser un fracàs electoral i Vox va recollir poc més de 8.000 vots en les municipals madrilenyes. Al Senat, Ortega Smith en va aconseguir 34.216 i va quedar en 22a posició per darrere de l’últim candidat del PACMA.
Enrique de Diego, un periodista pròxim al món ultraconservador i singularment àcid amb certs polítics d’aquest espai, atribuïa en un article el fracàs de Vox al mateix Ortega, posant en dubte les seves capacitats com a advocat. “Ortega Smith no té obert despatx i, quan Vox es veu en els tribunals, mai no recorre a ell, tot i el seu desembarcament des de la fundació Denaes com a secretari d’assumptes jurídics del partit”. De Diego també qüestiona fins i tot la capacitat intel·lectual d’Ortega Smith per afrontar debats de geopolítica, fent esment d’una conferència que finalment no va pronunciar.
Eren uns moments iniciàtics en què les aigües a Vox baixaven remogudes. El 2014, pocs mesos després de la seva fundació, el partit va fulminar la valenciana Cristina Seguí, una de les seves fundadores. Seguí, que posteriorment va iniciar una exitosa carrera com a tertuliana, era la parella del mateix Ortega Smith, segons va assegurar el digital ‘Rambla Libre’.
La dimissió de Seguí va esdevenir-se després de les denúncies que va realitzar contra el llavors president en funcions del partit, Jose Luis González Quirós, d’haver facturat més de 50.000 euros al partit a través de la consultoria Mind & Matters, propietat del mateix Quirós i del seu fill. El fet que Cristina Seguí anés a explicar-ho tot a la revista ‘Interviú’ —amb un reportatge fotogràfic inclòs— va ser massa per als ultracatòlics d’Abascal. Seguí va anunciar la seva renúncia a la presidència de Vox a València i també hauria posat fi a la seva relació sentimental amb Ortega Smith. Tot i això, sempre ha continuat en l’òrbita del partit ultradretà.
Rafael Bardají i la ‘revolució Bannon’ de Vox
El fracàs electoral de Vox l’any 2015 va provocar una crisi sobre la viabilitat del projecte, tot i que l’entrada de nous reforços en l’organització de desencantats del PP va ajudar Abascal a elaborar un canvi d’estratègia. Especialment important va ser la incorporació d’ideòlegs com el sociòleg Rafael Bardají, assessor de ministres de Defensa del PP com Eduardo Serra i Federico Trillo i exdirector de política internacional de la FAES. El 2016, Bardají va fer el pas a Vox, on va aportar una nova estratègia que implicava incorporar les fórmules del supremacista i identitari Steve Bannon, que estan funcionant a tot Europa i als Estats Units.
És en aquest context que Javier Ortega Smith-Molina pren amb força la secretaria general amb dues missions ben clares: potenciar l’activitat del partit dins de les forces armades i els cossos policials, i articular l’acció política i judicial contra el moviment independentista a Catalunya. Una de les prioritats d’Ortega Smith a partir d’aquell moment ha estat enfortir l’equip jurídic de Vox per continuar la línia de querelles judicials contra adversaris polítics i ideològics, com a eina mediàtica de llarg recorregut.
Querelles polítiques i propaganda
L’actuació de Vox en els tribunals s’ha revelat molt útil per a l’organització. Aquesta aposta per guanyar notorietat, però, ve de lluny. Abascal i Ortega Smith van començar a posar en pràctica l’estratègia a través de la Fundació Denaes, presentant especialment el 2012 nombroses querelles —algunes de les quals davant l’Audiència Nacional— que van ser arxivades en la pràctica totalitat. L’objectiu principal eren ja llavors les organitzacions independentistes, com la que anava dirigida contra Catalunya Acció i la basca Esait, i que instava la justícia a actuar perquè podrien “cometre delictes de provocació a l’odi i ultratge a Espanya” durant la final de la Copa del Rei que, setmanes més tard, disputarien l’Athletic Club de Bilbao i el FC Barcelona. La querella va ser arxivada.
L’aparell jurídic de Vox és el que més recursos consumeix a l’organització
A partir de llavors, van esdevenir-se una lletania de querelles de la mà de l’equip jurídic que lidera Ortega Smith, i que té com a cares visibles els advocats Juan Cremades i Pedro Fernández Hernández, als quals cal sumar una desena més de lletrats. L’aparell jurídic de Vox és el que més recursos consumeix a l’organització, juntament amb el d”agitprop’ a les xarxes socials.
La llista de querellats —la majoria dels quals, catalans— és llarga: Carles Puigdemont, Carme Forcadell, Artur Mas, Quim Torra, Roger Torrent, Oriol Junqueras, Gonzalo Boye, Pablo Iglesias, Pablo Echenique, Teresa Rodríguez, Josep Bordes, Pedro Sánchez, Josep Lluís Trapero, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Marta Madrenas, Vicent Sanchis, Saül Gordillo i, fins i tot, el jutge belga que va imputar el magistrat Pablo Llarena, entre d’altres.
L’aposta de Vox per personar-se com a acusació popular en el judici de l’1 d’Octubre està reportant a la formació ‘ultra’ una presència mediàtica impagable. Una altra cosa és l’actuació professional dels lletrats, tant Ortega Smith com Fernández Hernández o Joan Cremades, que ha estat tècnicament molt qüestionada en moments com l’interrogatori del major dels Mossos Josep Lluís Trapero. Però el cert és que Ortega Smith està assegut a l’estrada de les acusacions a punt per a l’al·legat final, i, quan arribi el moment —probablement, en plena campanya electoral—, disposarà de tot el temps del món per lluir-se.
Els fitxatges d’Ortega Smith entre el món militar
Ortega Smith-Molina és, a més d’advocat, un amant de les armes, de l’Exèrcit, de les forces policials i de la Reconquesta. El seu bagatge militar, però, és més aviat escàs: tan sols respon a quasi dos anys com a soldat en les COE de la caserna de Rabassa, a Alacant, en acabar la seva carrera de dret, i al fet de calar-se la boina verda cada 12 d’octubre per jurar bandera com a reservista. Tot i això, el secretari general de Vox juga a fons la carta militarista, i un dels seus objectius és, precisament, atraure cap a la seva formació la potencialitat electoral que representen els membres d’aquests cossos armats i les seves famílies.
Els generals retirats Fulgencio Coll i Agustín Rosety formaran part de les llistes de Vox
Vox ja compta entre els seus afiliats amb nombrosos policies en segona activitat i militars retirats. De fet, en les pròximes eleccions generals, municipals i autonòmiques diversos funcionaris policials, vinculats a les associacions més ultraconservadores del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil, participaran en les candidatures de Vox, al costat d’oficials de l’Exèrcit. Entre aquests destaca el general retirat Fulgencio Coll, que encapçalarà la candidatura a l’Ajuntament de Palma. Preguntat el dia de la seva presentació sobre si Vox era un partit d’extrema dreta, el general va respondre que “extremistes són els que donen suport als que han estat terroristes, als colpistes i als secessionistes”. Coll és fill del general d’infanteria i procurador en les Corts franquistes Fulgencio Coll de San Simón.
L’altre fitxatge estrella d’Ortega Smith-Molina és Agustín Rosety Fernández de Castro, un altre general d’Infanteria de Marina retirat, que serà cap de llista de Vox per Cadis el pròxim 28-A. El seu nom figura entre el centenar de militars —la majoria dels quals, jubilats— que al mes d’agost passat van difondre un manifest de suport al dictador. El manifest signat per Rosety no solament enalteix Franco, sinó que justifica el cop d’Estat del juliol del 1936 assegurant que el dictador va actuar davant una Espanya “agredida i assetjada pel comunisme internacional”.
