Crític Cerca
Notícies

Cinc grans reptes del feminisme per al 2019: de l’ofensiva de Vox als debats no resolts del moviment

CRÍTIC fa un recull de cinc dels reptes principals que haurà d’encarar el feminisme el 2019, començant per una nova gran mobilització el 8-M en un context marcat pel pacte del PP i de C's amb l'extrema dreta de Vox.

14/01/2019 | 19:01

Capçalera de la manifestació central a Barcelona durant la vaga feminista del 8-M de 2018/ Foto: GEMMA SÁNCHEZ – ACN

Aquest 2018 ha estat un punt d’inflexió per al feminisme. La vaga del 8 de Març i les mobilitzacions del 25-N, el dia internacional contra la violència masclista, així com les convocatòries espontànies arran del cas de La Manada o de l’assassinat de Laura Luelmo, han fet que el feminisme irrompi amb força en l’agenda política i mediàtica. Però haver guanyat visibilitat també ha fet aflorar debats que el moviment encara no té resolts. CRÍTIC fa un recull de cinc dels reptes principals que haurà d’encarar el feminisme el 2019, començant per una nova gran mobilització el 8-M en un context marcat pel pacte del PP i C’s amb l’extrema dreta de Vox.

1) La ideologia de gènere: el feminisme contra l’ofensiva de Vox, del PP i de Ciutadans

La ultradreta ha convertit la derogació de la llei espanyola contra la violència masclista en un dels seus cavalls de batalla principals. L’acord final entre el PP i Vox a Andalusia va acabar rebaixant alguns dels plantejaments de la formació ultradretana entorn d’aquesta qüestió, però el seu programa no deixa lloc a mitges tintes. A banda de la substitució de la llei contra la violència masclista, que titllen de “sectària”, per una llei contra la violència intrafamiliar, també planteja lluitar contra l’avortament, posar fi a “la pluja de subvencions” dirigides a associacions feministes i, en general, revertir els avenços socials vinculats amb els drets sexuals i reproductius de totes les dones i amb la lluita del col·lectiu LGTBI. Aquestes mesures tenen com a paraigua ideològic la proclama del que anomenen ‘ideologia de gènere’.

Però Vox no és l’única formació dretana que invoca aquest concepte: alguns dirigents del Partit Popular com Pablo Casado mantenen posicionaments que disten poc de les tesis de l’extrema dreta. En algunes ocasions, el president del PP ha parlat de la ‘ideologia de gènere’ per referir-se a un feminisme que denomina “col·lectivisme social que el centredreta ha de combatre”. Casado, fins i tot, va arribar a oferir a Vox la possibilitat de donar ajudes als homes que pateixen maltractaments en l’àmbit domèstic a canvi del seu suport a Andalusia.

Ciutadans, per la seva banda, s’ha esmerçat a posar distància amb el pacte PP-Vox i ha reiterat que el seu acord amb els populars exclou la ultradreta. Però la realitat és que els taronja han decidit entrar al Govern andalús. En matèria de gènere, l’any 2017 Ciutadans va donar suport al pacte d’Estat contra la violència masclista. Per aquesta raó Albert Rivera no va dubtar a l’hora de rebutjar públicament, via Twitter, els plantejaments de Santiago Abascal relatius a la llei.

No fa gaire, però, els posicionaments de Ciutadans en aquest aspecte tenien certa connexió amb els de Vox. En un tuit del 2016, el partit que lidera Rivera demanava “un pacte nacional contra la violència de gènere per promoure una llei contra la violència intrafamiliar”. Un any abans, els de Rivera també recollien en el seu programa electoral la modificació de la llei “per posar fi a l’asimetria penal per qüestió de sexe” i a “la ineficàcia” d’aquesta.

Tot i que la línia discursiva del partit s’allunya de la radicalitat de les altres dues formacions, hi ha diversos exemples que demostren el neomasclisme de Ciutadans: un partit contrari a les quotes, amb un líder que nega que l’avortament sigui un dret i amb representants que banalitzen el sexisme i menteixen sobre les denúncies falses.

L’acord entre les tres formacions a Andalusia representa la primera vegada en democràcia que a l’Estat espanyol s’articula un pacte de Govern amb el suport de l’extrema dreta. El dubte és si aquesta triple aliança es podria reeditar en futurs comicis en l’àmbit autonòmic, municipal, estatal i europeu. Al mes de maig vinent hi ha eleccions municipals i autonòmiques en algunes comunitats autònomes. De moment, el darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del mes de desembre conclou que el partit de Santiago Abascal podria irrompre al Congrés amb el 3,7% dels vots.

Davant l’amenaça que el discurs de Vox sigui absorbit i naturalitzat per la dreta espanyola, el moviment feminista ha d’articular una resposta, que ja s’ha començat a teixir. Més d’un centenar d’associacions feministes catalanes i espanyoles han signat un acord contra la derogació de la llei contra la violència masclista i han organitzat una sèrie de mobilitzacions, sota el lema “Ni un pas enrere”, que començaran aquest dimarts a Sevilla. També plantegen querellar-se contra el partit d’extrema dreta per injúries i calúmnies i estudien demanar-ne la il·legalització.

No és casual que forces amb postulats obertament masclistes se signifiquin públicament en resposta a un any com el 2018, en què el feminisme s’ha visibilitzat intensament en l’esfera pública a partir de la gran vaga general de dones del 8 de Març. Seran políticament rellevants les mobilitzacions que puguin organitzar-se per al pròxim 8-M, quan faltaran poc més de dos mesos per a unes eleccions municipals que poden suposar l’emergència de l’extrema dreta en molts ajuntaments.

Manifestació feminista a Barcelona el 8-M de 2018/ Foto: JORDI PUJOLAR – ACN

 2) Superar els límits de les lleis espanyola i catalana contra la violència masclista

El 2018, la sentència del cas de La Manada va posar de manifest les limitacions d’un sistema judicial que el moviment feminista defineix com a patriarcal i androcèntric, i va evidenciar la necessitat de combatre la violència que es reprodueix, també, en l’àmbit institucional. Aquest 2019, les feministes seguiran pressionant perquè es produeixin canvis efectius en les lògiques que imperen en les cúpules judicials, però també per superar els límits de les lleis espanyola i catalana contra la violència masclista.

Segons les xifres oficials, l’any 2018 es va tancar amb 47 dones assassinades a les mans de les seves parelles o exparelles homes. En canvi, el balanç del web feminicidio.net amplia les víctimes a 97. Aquesta disparitat és deguda al fet que l’àmbit d’actuació de la Llei contra la violència de gènere espanyola, del 2004 i vigent actualment, és molt estret: només s’aplica quan la violència s’exerceix en el marc de les relacions afectives. D’aquesta manera, casos que han generat una gran indignació social com els de Laura Luelmo no comptabilitzaran dins les estadístiques de violència masclista. Per contra, les dades de ‘Feminicidio’ amplien els supòsits i recullen també els assassinats que es produeixen en l’esfera familiar, els infantils o els que estan vinculats al treball sexual, entre d’altres.

El buit d’informació és una de les mancances principals de la normativa, però també hi ha altres aspectes on segueix fallant, com en la manca de recursos públics que s’han invertit en la prevenció, la falta d’acompanyament a les víctimes en el procés de la denúncia, els obstacles afegits amb què es troben les dones migrades, perquè, quan se’ls denega una ordre de protecció, poden acabar sent deportades, o les dificultats que afronten les menors d’edat a l’hora de denunciar.

En el cas de la normativa catalana, la situació és diferent, però també hi ha mancances. La llei del 2008 contra la violència masclista aprovada pel Parlament va ser una fita històrica que, d’una banda, incorpora la particularitat que va néixer del mateix moviment feminista i, de l’altra, que substitueix el terme “gènere” per “masclista”, en una clara voluntat d’aguditzar que la violència que pateixen les dones transcendeix l’àmbit de la parella. Justament per aquesta raó, la llei inclou altres formes de violència més enllà de la física i la psicològica, com són la sexual i l’econòmica.

Tot i això, ambdues lleis han estat víctimes d’un compromís polític feble, que s’ha traduït, segons denuncien els col·lectius feministes, en una dotació pressupostària insuficient. A la vegada, tampoc no s’ha donat compliment a un dels compromisos que recull la normativa catalana, que té a veure amb la “necessitat que totes les persones professionals que atenen les dones en situacions de violència disposin de la deguda capacitació i formació especialitzada”. Tal com denuncien diverses organitzacions de juristes i col·lectius feministes, la manca de formació integral en matèria de violència masclista dels operadors que treballen directament amb les dones —començant pels que recullen una denúncia i acabant pels que jutgen el cas— les exposa a més vulnerabilitat, les revictimitza i fa que moltes se sentin qüestionades.

3) Regular o abolir el treball sexual: un debat molt vigent dins del feminisme

El treball sexual va ser un dels punts de conflicte principals l’any passat dins el moviment feminista i molt probablement ho seguirà sent aquest any. El naixement del sindicat Otras, el primer creat a l’Estat espanyol amb la voluntat de regular la feina de les prostitutes, va fer ressorgir un debat no resolt i en el qual imperen dues tendències: l’abolicionista i la regulacionista.

La perspectiva abolicionista entén que la prostitució s’exerceix de manera forçosa i que suposa una mercantilització del cos de les dones. Les que defensen aquesta tesi s’oposen a la regulació que diversos col·lectius de treballadores sexuals porten temps reivindicant, perquè consideren que això significaria acceptar els privilegis dels homes sobre el cos de les dones; és a dir, regular l’explotació de les dones. Les regulacionistes, en canvi, entenen que aquesta activitat laboral és sovint l’única sortida possible per a col·lectius socialment vulnerables com ara les dones racialitzades i les ‘trans’.

A l’octubre del 2018, la Plataforma Catalana pel Dret a No Ser Prostituïdes va llançar un manifest contra el treball sexual titulat ‘La pau de les dones’. El text, que compta amb l’aval d’un centenar de signants, exigeix al Govern espanyol que posi fi a la prostitució, que penalitzi els clients, que doni una sortida a les víctimes de tràfic de persones per mitjà de programes socials o formació i que impulsi canvis legislatius per posar fi a aquesta pràctica i al proxenetisme. D’aquesta manera, la plataforma marcava perfil propi davant el debat generat amb la creació del sindicat Otras, i va aplaudir que al novembre passat l’Audiència Nacional anul·lés els estatuts del col·lectiu pel fet de considerar que l’àmbit d’actuació d’una organització sindical no podia comprendre activitats “que no poden ser objecte d’un contracte de treball vàlid”.

Però Otras i els seus posicionaments a favor de la regulació del treball sexual també tenen molts suports. Poc abans que se celebrés el judici a l’Audiència Nacional, més de 350 feministes i organitzacions van fer públic un manifest en contra de la il·legalització de l’associació. “No pot impedir-se en cap cas l’organització lliure i autònoma de col·lectius de dones amb el propòsit d’avançar en els drets socials i laborals bàsics en condicions d’igualtat amb la resta de la societat”, deia el text.

Les regulacionistes lamenten que algunes abolicionistes equiparin el tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual amb la “prostitució decidida”, és a dir, aquella que s’exerceix per voluntat pròpia. Aquesta argumentació, diuen, és contraproduent per a la lluita contra el tràfic i la defensa de les víctimes, aspectes en els quals tot el moviment feminista està unànimement en contra. També es queixen, tal com consta en el manifest, que establir un vincle entre les treballadores sexuals i el proxenetisme suposa obviar “que l’autoorganització serveix per limitar el poder de la patronal”.

Les feministes no han sabut trobar encara una posició de consens entre aquests dos punts de vista. Potser el 2019 serà una oportunitat per intentar apropar posicionaments o refermar els consensos que existeixen entre ambdues perspectives pel que fa al proxenetisme i al tràfic d’éssers humans.

El Consell de Ministres inicial, després de la constitució del Govern de Pedro Sánchez/ Foto: TANIA TAPIA – ACN

4) La instrumentalització del feminisme com a rentat de cara institucional i mediàtic

El feminisme és moda. Segons l’escriptora i activista feminista Brigitte Vasallo, “qualsevol espai que no vulgui semblar carrincló ha d’incorporar no només la paraula als seus discursos, sinó també un parell de fetitxes feministes a les seves files. […] Això és el que s’espera de nosaltres: que figurem, que legitimem l’espai amb la nostra presència i que fem un discurs feminista però abstracte o prou abstracte que no acabi de fer nosa a les dinàmiques de poder. Que diguem feminisme sense fer feminisme”.

No són pocs els actors socials i polítics que han mirat d’aprofitar l’auge del feminisme per significar-se com a còmplices o partícips del moviment. En l’àmbit de la política catalana, Quim Torra va invocar la “República feminista” en el seu discurs d’investidura com una de les missions principals d’un Govern format inicialment per 10 homes… i  només 3 dones. Més enllà de la retòrica, el moviment feminista continua afirmant que encara no hi ha prou compromís polític amb la llei contra la violència masclista, ni tampoc una aposta ferma per la transformació del sistema educatiu, i que segueixen faltant mesures efectives en l’àmbit laboral per mitigar una bretxa salarial que a Catalunya se situa al voltant del 24%.

Pel que fa a la política espanyola, poc després d’arribar a La Moncloa, Pedro Sánchez va definir el seu Executiu com “un Govern feminista”. Una majoria de dones al capdavant dels ministeris és un gest que va ser celebrat per moltes feministes, però un Govern feminitzat no equival a un Govern feminista si aquest no implementa polítiques que qüestionin el sistema patriarcal. I això va més enllà de recuperar el Ministeri d’Igualtat i de destinar recursos a polítiques contra la violència masclista: passaria també per derogar la reforma laboral del PP i crear un marc normatiu que protegeixi no solament els drets de les persones que treballen fora de la llar, sinó que també posi en valor —i faci compatibles— les cures, així com implementar polítiques de conciliació, ampliar els permisos de maternitat i paternitat o incrementar la despesa en pensions i en benestar social.

Tanmateix, els partits polítics no són els únics que invoquen el feminisme amb canvis estètics però en cap cas estructurals. Alguns mitjans de comunicació també s’han sumat al carro. El moviment feminista ha hagut de fer una gran demostració de força per poder colar-se per les escletxes de les tertúlies televisives, la premsa i les columnes d’opinió. Per descomptat, hi ha publicacions que estaven sensibilitzades amb aquesta lluita abans que fos ‘trendy’, però moltes d’altres segueixen reduint la quota feminista als dies assenyalats, com el 8 de març o el 25 de novembre. I la incorporació progressiva del feminisme en els seus continguts no ha anat sempre acompanyada d’una reflexió profunda sobre les reivindicacions d’aquest moviment i sobre com s’aplica el feminisme de manera transversal a les redaccions. Aquesta segueix sent una de les principals assignatures pendents dels mitjans que s’autodefineixen com a feministes. Resoldre-ho implicaria canviar alguns enfocaments que continuen molt arrelats, particularment a l’hora d’abordar els casos de violència masclista: caldria deixar el sensacionalisme i els clixés al marge de les informacions, no reduir el debat de les agressions que pateixen les dones al fet de si interposen o no una denúncia formal i no donar veu a persones amb postulats discriminatoris.

5) El gran debat intern de l’esquerra: el feminisme divideix la classe obrera?

L’any passat, la publicació del llibre ‘La trampa de la diversidad’, del periodista i escriptor Daniel Bernabé, va anar acompanyada de molta polèmica. La tesi que vertebra l’obra és que “el neoliberalisme ha fragmentat la identitat de la classe treballadora”, fent que la relació entre identitat i política hagi mudat de ser comunitària i de classe a aspiracional i individual. Per donar solidesa al seu plantejament, Bernabé situa el focus sobre alguns moviments socials com l’ecologisme, la lluita del col·lectiu LGTBI o el feminisme.

Els arguments que sustenta ‘La trampa de la diversidad’ han reobert un debat dins l’esquerra. L’anàlisi de l’autor ha tingut cert recorregut i ha trobat ressò en diversos espais de l’esquerra: hi ha sectors que entenen que el sorgiment de reivindicacions paral·leles que defensen una suposada identitat diferenciada obvien la dimensió col·lectiva de la lluita obrera. El debat sobre l’anomenada “esquerra identitària” serà un dels punts calents del 2019. 

A l’altra banda, però, algunes feministes s’han mostrat contràries a aquests plantejaments. En primer lloc, perquè consideren que s’apropen al feminisme sense coneixement de causa i des d’una perspectiva condescendent que simplifica fins al ridícul els debats del moviment. En segon lloc, perquè aquesta conceptualització ignoraria el seu potencial transformador i la premissa que el feminisme de base és intrínsecament anticapitalista, descolonial i contrari a qualsevol forma d’opressió. I, sobre la fragmentació de la classe obrera, diverses feministes assenyalen que l’alliberament de les dones, lesbianes i ‘trans’, no ha estat mai una prioritat dins les estructures clàssiques de l’esquerra i que això les ha empès a organitzar-se de manera autònoma. 

Segons Daniel Bernabé, “mentre que els moviments revolucionaris del segle XX van esforçar-se per buscar què era el que unia persones diferents, l’activisme del segle XXI s’esforça per buscar la diferència de les unitats”. D’aquesta manera, diu l’autor, “mentre el concepte de classe és un intent de buscar quelcom de profundament transversal que travessa nacionalitats, gèneres i races, el ‘movimentisme’ actual sembla encaparrat a crear un sistema d’anàlisi on els individus són posseïdors de privilegis o receptors d’opressions que intercanvien al marge de la seva posició en el sistema productiu”.

Tanmateix, això entra en contradicció amb la interseccionalitat del feminisme, la qual aixopluga lluites contra les diverses formes d’opressió que pateixen les dones i que tenen a veure amb la racialització dels cossos, l’anticapitalisme o la diversitat d’identitats i d’opcions sexuals, entre altres reivindicacions que activistes com Angela Davis o Silvia Federici han sustentat per més de 40 anys. En aquest sentit, hi ha camp per recórrer, és clar, però el feminisme ha aconseguit, com cap altre moviment, establir les bases per començar a fer visibles aquestes opressions.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Mama desobedient' d'Esther Vivas

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació