29/07/2021 | 06:00
El crític de sèries Toni de la Torre ha preparat una selecció de sèries audiovisuals amb esperit crític per mirar aquest estiu. Són sèries que tracten de temes com ara el racisme, el populisme, la violència masclista o la deshumanització dels treballadors per part de les grans empreses i que, a més d’estar ben fetes, destaquen per la seva vocació de denúncia i per una mirada inquisidora.
1. ‘The Minister’
‘The Minister’ és un retrat incisiu dels discursos populistes que tant abunden actualment. En un debat electoral decisiu, un dels candidats a la presidència del país comença a fer un discurs que agafa tothom per sorpresa, fins i tot el seu propi partit: explica que el problema real és la desafecció ciutadana envers la política, el fet que la gent té la sensació que tots els polítics són iguals, que passen el dia atrinxerats en la seva posició per guanyar vots en comptes de mirar d’entendre’s i construir sobre el que tenen en comú, fent canvis que volen la majoria dels ciutadans. Assenyala que la baixa xifra de participació és un símptoma clar d’aquest problema i que ell vol posar-hi una solució. Com? Anuncia un pacte amb un partit de l’oposició, però condiciona que pugui arribar a governar al fet que la participació superi el 90%, una xifra pràcticament impossible d’assolir. En situar-se tot sol en una situació on el més probable és que quedi fora del Govern, demostra integritat. El seu discurs ha de ser sincer.
De fet, com a espectadors és molt fàcil estar d’acord amb les seves paraules. Perquè incideixen en un desànim respecte al sistema i a la classe política que ressonen fàcilment amb la realitat de l’audiència. ‘The Minister’ se la juga esperant que el discurs et convenci, perquè el que fa després aquesta sèrie política islandesa és fer que aquesta sintonia se’t giri en contra. A mesura que avança la sèrie, es descobreix que el personatge en qüestió no és un candidat precisament fiable. D’aquesta manera, la sèrie exposa la facilitat amb què, en un context de desànim i de crisi, un discurs populista pot servir a un polític desconegut per guanyar candidats veterans. Perquè explota el desànim de la ciutadania per atorgar-se el paper de salvador o reparador del sistema. La sèrie dosifica molt bé les cares del personatge, interpretat per un Ólafur Darri Ólafsson, que passa fàcilment de l’afabilitat a l’amenaça, i traeix la lleialtat de l’audiència cap al personatge per obligar-la a reflexionar sobre el seu vot.
La podeu mirar a Movistar+.
2. ‘It’s A Sin’
La pandèmia del coronavirus és el context sobre el qual el guionista gal·lès Russell T. Davies treballa per portar-nos a la dècada dels anys vuitanta, quan va esclatar una altra pandèmia: la del VIH. I ens obliga a comparar-les. El ràpid desenvolupament de vacunes per a la Covid-19 contrasta amb el cas del VIH que causa la sida. Des dels primers casos detectats, el VIH ha provocat 33 milions de morts i actualment hi ha 38 milions de persones amb VIH. La minisèrie ‘It’s A Sin’ és, per sobre de tot, un homenatge a totes aquestes persones. El guionista, que és un dels creadors més destacats del Regne Unit dels últims anys, especialment si parlem de sèries amb protagonistes homosexuals (seva és la trencadora ‘Queer As Folk’, també ho són altres sèries com ‘A Very English Scandal’, i la distopia ‘Years and Years’, entre d’altres), està parlant en aquest cas des de l’experiència pròpia d’haver perdut amics en mans del VIH durant els anys vuitanta.
El resultat és una minisèrie extraordinària, un homenatge sentit a totes les vides perdudes pel virus de la sida
Per això l’èmfasi d”It’s A Sin’ està posat en l’alegria de viure i la llibertat que van experimentar els protagonistes de la minisèrie, un grup d’amics que formen una segona família on poden ser ells mateixos, en oposició a les cases on van créixer. El repartiment, encapçalat per l’actor i cantant Olly Alexander i on també trobem Lydia West (de ‘Years and Years’), sap transmetre molt bé la vitalitat d’aquest moment. Quan el VIH trenca aquest refugi, la sèrie mostra el que significa per a ells i explora amb profunditat el sentiment de culpa associada a la malaltia i el que això va implicar per l’expansió de la pandèmia. El resultat és una minisèrie extraordinària, que barreja la comprensió del context amb moments d’un dramatisme devastador, però sense deixar de perdre mai l’esperit inicial, reivindicant fins al final la vitalitat dels personatges. Un homenatge sentit a totes les vides perdudes per una pandèmia que no ha acabat.
La podeu mirar a l’HBO.
3. ‘The Underground Railroad’
El racisme ha estat un tema molt important de l’últim any, particularment arran de l’assassinat de George Floyd, a les mans d’un agent de policia, que va fer que es produïssin moltes protestes i que el moviment Black Lives Matter, que, de fet, havia sorgit durant el primer mandat de Barack Obama, prengués el carrer en plena era de Donald Trump. Les sèries han recollit el tema de diverses maneres i el 2021 hi ha hagut moltes sèries sobre el racisme, de gèneres diversos (per exemple la sèrie ‘Them’ va tractar del racisme des del gènere del terror). La més interessant ha estat, amb diferència, ‘The Underground Railroad’, que va tenir la voluntat de ser un equivalent del clàssic ‘Roots’ per a les noves generacions: una minisèrie que expliqués els horrors de l’esclavisme i ho vinculés al moment actual. Així, a ‘The Underground Railroad’ els personatges sovint miren directament la càmera, amb els ulls demanant explicacions.
El director Barry Jenkins (‘Moonlight’) fa servir aquest recurs perquè el dolor d’aquesta mirada és un dolor que travessa anys i generacions. I perquè, si bé l’espectador pot apartar els ulls de la pantalla en les escenes més crues de la sèrie, que és explícita en molts moments, no li pensa deixar que aparti la mirada de les víctimes. Els ulls que no oblidareu seran els de la protagonista, la Cora, una jove que està esclavitzada en una plantació de cotó fins que se n’escapa amb un altre esclau. La minisèrie és molt fidel a la novel·la que adapta, de Colson Whitehead, incloent-hi la dosi de realisme màgic que ofereix un tren subterrani (inspirat en fets històrics, però que aquí és literal) que la protagonista fa servir per fugir i que permet a la sèrie canviar ràpidament de localització i mostrar diferents formes de racisme que formen un malson que és intencionadament extenuant i que en molts moments sembla que no tindrà final.
La podeu mirar a Amazon.
4. ‘La infàmia’
Hi ha històries que s’han d’explicar, encara que d’entrada provoquin un rebuig immediat i que acabis amb una sensació d’impotència que és difícil treure’s del damunt. Però explicar-les, posar-les sobre la pantalla, és important, sobretot si la voluntat principal és denunciar el que ha passat i assenyalar les negligències del sistema. És el cas de ‘La infàmia’ (‘Three Girls’ en l’original anglès), una minisèrie britànica sobre una xarxa d’explotació sexual de menors d’edat. Està explicada a través de la perspectiva de tres adolescents víctimes de la xarxa que tenien entre 12 i 16 anys. Explica molt bé com queden en mans dels explotadors, que van aprofitar-se de la situació de vulnerabilitat d’adolescents amb contextos familiars difícils per poder-ne abusar impunement. Eren tan efectius amb la pressió que exercien sobre les joves que fins i tot tenien una adolescent de 15 anys que havien convertit en reclutadora d’altres adolescents i preadolescents. Es passaven les víctimes d’un agressor a l’altre, entre cercles d’amics i familiars. Hi ha registrats diversos casos de violació múltiple, amb fins a 20 homes participant en l’agressió.
És una de les històries més colpidores que ens han arribat en l’últim any: una aposta segura
La minisèrie explica el cas amb detall, però sobretot el que fa, i és la seva vocació principal, és denunciar amb molta claredat com van intentar buscar ajuda, però el sistema (la policia i treballadors socials) les va ignorar pel fet de considerar que el seu testimoni no era fiable. El nom propi del repartiment és Maxine Peake, actriu que us sonarà de sèries com ‘Shameless’ o ‘Black Mirror’ i que aquí interpreta la prostituta que va ser qui va ajudar les tres adolescents i que va assessorar la guionista Nicole Taylor per escriure la minisèrie. Encara que ‘La infàmia’ se centra en tres adolescents, després la investigació policial va identificar 47 víctimes d’aquesta xarxa, totes menors d’edat. És una de les històries més colpidores que ens han arribat en l’últim any (tot i que es tracta d’una minisèrie del 2017, fins ara no s’havia estrenat aquí), i, si us interessen sèries de denúncia basades en fets reals, és una aposta segura.
La podeu mirar a Filmin.
5. ‘The Good Fight’
És una habitual de les nostres sèries amb esperit crític, i per un bon motiu: el seu caràcter incisiu, combinat amb un esperit juganer, és únic a la televisió. Dit d’una altra manera, és una sèrie que ens diverteix al mateix temps que fa reflexionar sobre el món actual. A mesura que ha anat avançant, la sèrie ha estat cada cop més enganxada a l’actualitat, fins al punt que el que inicialment va ser un spin-off d’una sèrie d’advocats actualment és una columna d’opinió on pràcticament no hi ha cap tema que no s’abordi i on la prioritat és fer un retrat del món que vivim passat pel sedàs de certa bogeria delirant. La victòria a les urnes de Donald Trump justificava aquest tractament: la protagonista, la Diane, ha passat quatre temporades intentant sobreviure al trumpisme. Malgrat tot, ‘The Good Fight’ no escatima crítiques cap als demòcrates. En la temporada anterior van fer un episodi en què s’especulava com hauria estat si Hillary Clinton hagués guanyat les eleccions. El resultat era igualment un malson.
Així, podem esperar que la sèrie continuï tocant el crostó i mantingui la mala llet malgrat que ara el president sigui Joe Biden. En els primers compassos de la cinquena temporada, s’ha posat al dia l’audiència de tot el que havia passat al món en l’últim any i com ho havien viscut els personatges per, tot seguit, introduir els temes principals de la temporada, com ara la reacció al moviment del Black Lives Matter, tant col·lectiva com individual. Així, la Diane es trobarà que la volen pressionar perquè abandoni el bufet pel fet de no ser negra. Una de les incorporacions més interessants i divertides de la temporada és la de Mandy Patinkin (‘Homeland’), que interpreta un home que organitza judicis pel seu compte (sense que tinguin cap validesa legal) i posa en dubte el funcionament d’un sistema que és ple d’esquerdes.
La podeu mirar a Movistar+.
6. ‘Laberint de pau’
Una sèrie ambientada en la Segona Guerra Mundial surt, a priori, de la mena d’història que acostumem a seleccionar en aquestes llistes per als lectors de CRÍTIC, però aquest és un cas particularment interessant per la voluntat dels guionistes de ser crítics amb la política del seu propi país. I és que ‘Laberint de pau’ és una sèrie suïssa que qüestiona el paper neutral que va tenir el país al final de la Segona Guerra Mundial. Per fer-ho, fa una radiografia on es posen en relleu les contradiccions d’un país que va acollir refugiats dels camps de concentració, però també va ser un refugi per als nazis. Ho elabora a través de diferents personatges que es troben en situacions que els obliguen a triar, i es divideixen entre els que col·laboren amb els nazis perquè prioritzen l’oportunitat d’enriquir-se i els que s’horroritzen de veure aquesta connivència, però no poden fer res per evitar-ho o bé decideixen fer els ulls grossos.
La sèrie denuncia que, en determinades circumstàncies, la neutralitat no és possible sense esdevenir-ne còmplice
La trama dels refugiats és particularment punyent per les connexions que té amb el nostre present. No són tractats com a persones, sinó com un inconvenient que les autoritats voldrien derivar cap a un altre país, i ells en són perfectament conscients. La sèrie denuncia no solament que la posició neutral de Suïssa no tan sols no va ser del tot certa, sinó que, a més a més, assenyala que, en determinades circumstàncies, la neutralitat no és possible. No sense esdevenir-ne còmplice. El repartiment és correcte, així com altres aspectes com ara la direcció i la factura. És un d’aquells casos en què el que s’exposa és més valuós que la forma. La sèrie té, a més, el mèrit afegit de ser una producció del canal públic suís SRF, i demostra que des d’una televisió pública també es poden fer ficcions sobre el passat del país que siguin incòmodes.
La podeu mirar a Filmin.
7. ‘Somos’
Aquesta minisèrie explica la història real d’un poble del nord de Mèxic, Allende, on es va produir una matança horrible, realment sanguinària, el 2011, en el context de la guerra contra el narcotràfic. La sèrie està basada en un article escrit per la periodista guanyadora del Pulitzer, Ginger Thompson, que va dur a terme una investigació parlant amb supervivents, autoritats de la zona i fins i tot narcotraficants per esbrinar què hi havia passat. Va descobrir que hi havia una vinculació amb una operació de la DEA, l’agència contra el narcotràfic nord-americana, i que la matança va ser una venjança relacionada amb una filtració. La sèrie adopta molt encertadament el punt de vista de les víctimes, les vides de les quals ens explica de manera que entenem com era la vida al poble, i explica tot el que va precedir la matança.
Es tracta d’una producció mexicana amb una bona factura, però no està tan cuidada com altres sèries nord-americanes sobre narcotràfic. El mateix passa amb les interpretacions: n’hi ha poques que siguin realment memorables i alguna fins i tot és molt justa. Però el guió estableix molt bé el paper que van tenir narcotraficants, autoritats mexicanes i la DEA, i es pregunta de forma honesta com es pot lluitar contra el tràfic de drogues. L’anomenada “guerra contra el narcotràfic”, que en aquell període va intentar dur a terme Felipe Calderón, aleshores president de Mèxic, només serveix per fer augmentar la violència, amb el nombre d’assassinats creixent durant el seu mandat. El cas d’Allende serveix a la minisèrie per retratar els resultats de l’estratègia d’intentar escapçar el narcotràfic per la força.
La podeu mirar a Netflix.
8. ‘Laëtitia’
Aquesta minisèrie francesa explora les violències a què són sotmeses les dones des que són nenes i durant tota la vida. Ho fa partint d’un cas d’assassinat, cosa que situa la sèrie en les coordenades del true crime, tot i que té una profunditat en l’estudi social que construeix, que és molt poc habitual en el gènere. Es tracta de l’assassinat de Laëtitia Perrais, que va commocionar França l’any 2011. Només tenia 18 anys. Van trobar primer la seva moto i després el seu cadàver. Havia estat víctima dels abusos d’un home que la va drogar, violar i finalment esquarterar, i que, damunt, quan el van atrapar, no va mostrar cap mena de remordiment pel que havia fet, apareixent a la televisió (els mitjans s’havien bolcat en el cas des del principi) somrient i mofant-se de la noia. El fet que fos un expresidiari va ser aprofitat per l’aleshores president Nicolas Sarkozy per utilitzar-lo políticament per intentar endurir la llei i atacar els jutges, tot aprofitant la ira i la por que el cas havia provocat entre els francesos.
L’historiador Ivan Jablonka es va fixar també en el cas i l’impacte polític i social que estava tenint per escriure una novel·la de no-ficció, que és la base de la minisèrie que podeu trobar a Filmin i que té al darrere un altre nom il·lustre, Jean-Xavier de Lestrade, el creador de ‘The Staircase’ i la molt recomanable ‘La vida de Manon’. El que trobareu a la minisèrie no és la reconstrucció habitual dels fets, sinó que planteja la violència del crim com la violència final, però no la primera, que va experimentar Laëtitia. Així, la minisèrie explica tot el masclisme que la víctima va haver d’aguantar des que era una nena fins que es va fer adolescent i finalment en ser assassinada quan tot just havia posat un peu a la vida adulta. D’aquesta manera, Laëtitia lliga el crim amb altres formes de violència comunes en la vida de qualsevol dona i que són també el context sense el qual no es pot entendre com es pot produir un cas tan esfereïdor.
La podeu mirar a Filmin.
9. ‘Superstore’
Arribem a la recta final de la tria amb dues comèdies, perquè també és possible fer sèries amb esperit crític i posar-hi sentit de l’humor. És el cas de ‘Superstore’, que ha acabat el seu recorregut aquest any després de set temporades fent humor sobre la manera com les grans corporacions i les franquícies tracten els seus treballadors. Els protagonistes són els treballadors d’un gran centre comercial que segueixen les directrius que venen de dalt sense que hagin vist mai de qui es tracta, ni tan sols el director. Els que manen són una figura invisible que, a més, ho controla tot, i només s’hi poden comunicar via telefònica trucant a la central. Com a molt, quan hi ha un problema, envien un representant de l’empresa per gestionar-ho (o, més aviat, per desactivar-ho), obligant-los a fer cursos i altres mesures que busquen protegir legalment l’empresa. La sèrie explica el dia a dia al centre comercial, i és un equivalent de ‘The Office’ en el sentit que fa comèdia en un lloc de treball, però puntualment hi ha reivindicacions dels treballadors que prenen importància, com el dret a la baixa per maternitat d’un personatge, que els porta a declarar-se en vaga.
El repartiment funciona i les dinàmiques entre els personatges també; això la fa una de les comèdies més sòlides dels últims anys
La sàtira del món de les grans empreses i de l’absurditat de molts funcionaments i decisions va acompanyada d’una sàtira del consumisme (al capdavall, treballen en un centre comercial, i l’impuls d’adquirir un producte passa sovint per sobre de la necessitat del producte en qüestió) i en general de la societat nord-americana. Els treballadors són una petita representació del país, i sovint tenen conflictes per temes com el control de les armes, l’avortament, les creences religioses o el racisme, sempre treballats des de l’humor i ridiculitzant totes les parts, des del treballador que vol ser bona persona i prendre sempre decisions correctes, però que no en té ni idea de la realitat que vol defensar, fins al gerent força curt de mires que no s’adona de com de políticament incorrecte pot ser tractant alguns dels seus treballadors i imposa sense gaires miraments els valors tradicionals. El repartiment funciona i les dinàmiques entre els personatges també, la qual cosa la fa una de les comèdies més sòlides dels últims anys.
Irònicament, la podeu mirar a Amazon.
10. ‘The White Lotus’
Acabem amb una altra proposta de comèdia. ‘The White Lotus’ és una de les estrenes noves d’aquest estiu i assenyala, amb molta mala bava, aquells turistes que van pel món tractant els treballadors del sector de l’hostaleria com si fossin criats. Ja sabeu que podeu saber com és la qualitat humana d’una persona fixant-vos en com tracta un cambrer. Agafeu aquesta regla i porteu-lo a un resort de luxe anomenat ‘The White Lotus’, on els seus residents es creuen que estan per sobre dels altres només pel fet de tenir un poder adquisitiu més gran i, per tant, mereixedors de tota mena de reverències. Encara que la sèrie se centra en persones extraordinàriament riques, tots sabem que no cal tenir molts diners per comportar-se com un cretí d’aquesta manera. Només cal que en tinguin més que les persones que els atenen i creure’s que això els situa en un pla superior. Oi que, si poguéssiu, els mataríeu?
Doncs us han llegit la ment i només començar la sèrie es descobreix que un dels turistes ha estat assassinat. A partir d’aquí, ‘The White Lotus’ s’articula alhora com un misteri sobre qui ha comès el crim i com una sàtira del despotisme dels més adinerats. El repartiment reflecteix aquesta doble intenció, amb una barreja d’actors més propers a la comèdia, com Steve Zahn, i d’altres que han treballat més en sèries dramàtiques, com Connie Britton. La sèrie, que s’estrena a l’HBO el 12 de juliol, marca el retorn del guionista Mike White, creador de la comèdia ‘Enlightened’. En aquesta nova sèrie està especialment fi en el retrat dels problemes del Primer Món, que són el problema principal d’aquests turistes privilegiats enfront dels sacrificats treballadors que els han d’aguantar si no volen que els caigui una esbroncada del gerent del resort. L’estrena en temporada de vacances no podia ser més oportuna.
La podeu mirar a l’HBO.
