Tres lectures trans*generadores

El prefix trans significa anar més enllà. Els feminismes del segle XXI tenen en comú que pretenen transcendir, superar antigues faixes. Parafrasejant el sociòleg Lucas Platero, el transfeminisme parteix d’un qüestionament del pensament binari que categoritza les persones en capses (home i dona, gènere masculí i gènere femení, heterosexualitat i homosexualitat…) i posa en el centre de la lluita els drets sexuals, les decisions sobre el cos propi i la pluralitat del subjecte feminista. Les tres lectures que us proposem, dues d’assaig i una de narrativa, pretenen contribuir al pensament crític dels feminismes, a recordar veus, a revelar tabús, a pensar recursos per al canvi social.

‘Malditas. Una estirpe transfeminista’, d’Itziar Ziga, documenta les biografies de vuit dones d’acció situades en el feminisme radical, dones negres, anarquistes, transexuals, ‘bolleres’, prostitutes, pobres, que mai fins ara havien estat compendiades i comentades juntes. ‘Trans*exualidades. Acompañamiento, factores de salud y recursos educativos’, de Raquel (Lucas) Platero, recull eines de treball de la transexualitat dirigides a professionals educatius i d’intervenció social. Finalment, el llibre coral ‘Relatos Marranos. Antología’ fa una contribució a la literatura sobre vivències de la sexualitat, relats i il·lustracions que transcendeixen els clixés sobre com relacionar-se, sentir o estimar.

Biògrafa de vuit feministes maleïdes

Itziar Ziga, que torna a publicar amb Txalaparta després de ‘Sexual herria’, presenta a ‘Malditas. Una estirpe transfeminista‘ el seu jo més periodístic, el de biògrafa de vuit feministes i dones d’acció, vuit perseguides, estigmatitzades. “Aquest és un llibre per negar aquesta història única del feminisme en la qual les dones més oprimides sempre tenim un paper secundari, passiu, com si fóssim a remolc de les més privilegiades. Aquesta és la meva aportació a una geneologia transfeminista”, resumeix l’autora.

La ruta biogràfica no comença perquè sí amb Valerie Solanas, autora del Manifest SCUM, “el llibre maleït fundacional del feminisme radical” a Occident, contraposat a les tesis més liberals de ‘La mística de la feminitat’ de Betty Friedan. Ziga no segueix cap lògica cronològica. De les vuit figures escollides, la més antiga és Olympe de Gouges, l’única dona guillotinada per difondre les seves idees durant la Revolució Francesa. Ziga reivindica el llegat d’una feminista que s’acostuma a considerar sobrevalorada.

D’una època semblant és l’esclava Sojourner Truth, la primera dona negra als Estats Units que va guanyar un pleit a un home blanc que li havia près el fill. A parer de l’autora de ‘Malditas’, Truth és un personatge clau per al “feminisme negre, postcolonial i fins i tot per al feminisme ‘queer’”. Completen els personatges més antics la mestra Louise Michel, anarquista impulsora de diverses escoles lliures. Va participar a la Comuna de París del 1871 i per aquests fets va ser deportada a una colònia francesa, on s’implicaria en la lluita pels drets dels indígenes.

El llibre rememora les vides de tres contemporànies més: Sylvia Rivera, Annie Sprinkle i Kathleen Hana. Rivera hi és, no solament per la seva interseccionalitat a l’hora de combatre tot tipus d’opressions, sinó sobretot per la seva participació com a dona transsexual en els disturbis de Stonewall del 28 de juny de 1969. A parer de Ziga, aquesta data assenyala “un punt de no retorn en la possibilitat d’existir de transsexuals, lesbianes i gais”.

Nascuda el 1954, Sprinkle és referenciada com a una de les majors expertes en sexologia del món. Si bé va començar exercint la prostitució –un col·lectiu que sempre ha defensat–, Sprinkle es converteix en actriu porno i s’enfronta a les feministes que volien prohibir la pornografia a través de la censura. La seva proposta és l’anomenat postporno, un porno no convencional que Ziga defineix com a irònic, polític, experimental, més feminista, més alternatiu. Kathleen Hana, antiga stripper i icona del punk feminista, també apareix en el recull. La vocalista de Bikini Kill que interpel·lava els homes als concerts per evitar l’assetjament sexual, formaria part del moviment Riot Grrrl, en l’arribada de l’anomenada Tercera Onada del feminisme, radical, prosexe, postcolonial, ‘queer’.

Laura Bugalho, defensora dels drets humans, és l’única biografiada per Ziga nascuda a l’Estat espanyol. Víctima d’una trama judicial arran de la seva activitat de denúncia contra les màfies de persones immigrades, és també blanc de transfòbia quan decideix fer el trànsit mentre treballa en un sindicat suposadament d’esquerres.

‘Malditas’ no es limita a descriure les vuit veus esmentades. Fa una anàlisi de les expressions dels feminismes en períodes històrics que van des del segle XVIII al segle XXI, des dels corrents més liberals, als quals critica, fins als més radicals. Tot i que s’entreveu una certa mitificació dels retrats, les descripcions dels moments reveladors per a cada personatge són precisos, ben documentats i esdevenen un testimoni tant colpidor com rigorós.

Una eina per treballar la transexualitat en l’educació

El recull biogràfic de Ziga compleix una funció de documentació, de memòria, necessària en una societat que encara prioritza un relat històric patriarcal. La segona proposta, ‘Trans*exualidades‘, del sociòleg Raquel (Lucas) Platero, pretén ser una eina de present per treballar la transsexualitat, “un instrument per al canvi social” adreçat a professionals educatius i de la intervenció comunitària, com explica l’autor a una entrevista recent a eldiario.es. Per aquest motiu, el component pràctic i propositiu d’aquest treball és major que en obres prèvies de l’autora com ‘Intersecciones: cuerpos y sexualidades en la encrucijada’.

La diagnosi de partida és clara: cal eradicar la transfòbia, l’odi cap a les persones transsexuals, i alhora repensar què és allò que anomenem “gènere”. “Si hagués d’assenyalar un problema, aquest seria la falta d’acceptació social de la transsexualitat, així com de les diferents formes heterogènies d’expressió de la identitat que trenquen amb la dicotomia d’homes/dones”, escriu l’autora, que afegeix un asterisc a la denominació trans*. El signe pressuposa que es matisarà la paraula en qüestió i, alhora, és un signe que s’usa a internet per fer cerques de paraules similars. Platero empra l’asterisc de forma intencional, per evidenciar l’heterogeneïtat de les experiències trans* en plural, també per recordar el diàleg del concepte transexualitat amb paraules com ara transgènre o trans.

L’assaig s’estructura en dos blocs. El primer, de qüestions teòriques i conceptuals, aborda de forma pedagògica la definició de transsexualitat i fa una anàlisi de les transfòbies; també inclou un apartat testimonial d’entrevistes a famílies de menors que trenquen les normes de gènere o són trans*, adults *trans i professionals que treballen amb aquestes persones. El segon bloc comprèn tècniques per a la prevenció, activitats, fitxes, referents i recursos comentats a partir de l’experiència de Platero.

Viure i escriure les sexualitats

El tercer títol escollit és ‘Relatos marranos. Antología‘, de Pol·len Edicions, un compendi de 34 textos i 7 il·lustracions sobre vivències de la sexualitat. Per a les dues editores, Helen Torres i Aida I. De Prada, són “delicioses aberracions que qüestionen els cossos impertorbables al flux del temps i el desig”. Estructurat en sis zones, el volum inclou textos encarregats a autores més conegudes i també textos recollits en un concurs de relats organitzat per l’ocasió. D’aquí que la pluralitat de gèneres sigui tan àmplia i rica: poesia i contes, però també altres formats com ara llibres d’instruccions, xats, receptes, missatges de mòbil…

Tot i la diversitat, el nexe comú de les propostes és la vivència de la sexualitat i la musa inspiradora, l’adjectiu “marrà” com a sinònim de brut i descortès però, sobretot, prohibit. S’hi reivindica la imperfecció del sexe, la llibertat sexual i la necessitat de trencar tabús i d’obrir conceptes, d’obrir el llenguatge. De fet, s’hi detecta una preocupació sobre la marca de gènere binari imposada pel “llenguatge oficial” (el masculí i el femení), i cadascú la resol a la seva manera: hi ha autores que usen la x (“autorxs”), altres la e (“autores”)… Hi ha majúscules i minúscules, faltes d’ortografia… i més.

Alguns exemples de textos són “Mi mejor amante”, una conversa entre Torres i Maria Llopis comentada per De Prada, on parlen de la maternitat des de la sexualitat; “Gracias a mi cuerpo”, d’Antonio Centeno, expert en sexualitat i diversitat funcional, o el relat de tocs mariners “Cuento de la puta y el marinero”, de Diana J. Torres aka Pornoterrorista.

A més de seguir els criteris d’ecoedició, ‘Relatos marranos’ intenta adequar-se formalment al contingut. La portada emula la superposició d’una vagina sobre el plànol de València, i el llibre té una mida reduïda que convida a tastar-lo en qualsevol indret. En obrir-lo, la maquetació distribueix detalls de llibre-objecte: el text pren un sentit sexual i s’expandeix grafia a grafia en l’escena d’una masturbació, reparteix negretes en els clímaxs i emula ‘quartos’ foscos amb forats per on s’escolen els secrets… sobre vivències de la sexualitat.