06/02/2015 | 07:00
L’aleshores director de planificació de la Corporació de Salut Maresme i la Selva, Xavier Conill, mai no s’ho acabarà de creure. Però és la pura realitat: el matí que el vam entrevistar al seu despatx, no teníem ni idea que els hospitals que ell dirigia –els de Blanes i Calella– eren un niu de corrupció. Jo, per la meva banda, aquell matí tampoc no hauria cregut que aquella entrevista era l’inici d’una aventura que ens portaria a destapar una enorme trama corrupta, que ens portaria al banc dels acusats i que ens permetria deixar en evidència desenes de gestors, empresaris, alcaldes, diputats, consellers i sindicatures.
Han passat prop de sis anys des d’aquell matí. Aquesta setmana un nou informe de la Sindicatura de Comptes ha confirmat que teníem raó. Teníem raó quan vam començar a denunciar l’opacitat sanitària al Cafèambllet, que llavors era una petita revista local. Teníem raó quan vam penjar un vídeo a YouTube en què expliquem que el sistema sanitari català viu en una dinàmica de saqueig. Teníem raó quan vam apuntar a Ramon Bagó, a Xavier Crespo, a Marina Geli o a Jordi Turull. Teníem raó, fins i tot, quan un assessor d’Artur Mas ens va fer seure al banc dels acusats. Teníem raó i teníem els documents: els hospitals de Blanes i Calella –i el sistema sanitari públic en general– s’havien convertit en un niu de corrupció.
Periodistes amateurs amb el lliri a la mà
La Corporació de Salut del Maresme i la Selva (CSMS) és un consorci públic integrat per municipis de la zona i la Generalitat. Gestiona dos hospitals concertats –el Comarcal de Blanes i el Sant Jaume de Calella– i diversos centres d’atenció primària. Aquest consorci rep cada any prop de 100 milions d’euros per proveir de serveis sanitaris els prop de 200.000 habitants de la zona. Uns diners públics que gestiona amb gairebé total autonomia un reduït equip gestor. Però el matí que vam anar entrevistar Conill no sabíem res de tot això. La idea era poder explicar als nostres lectors els diversos serveis que oferien els hospitals, una mena de publireportatge –gratuït– fet amb l’ànim de posar en valor els serveis sanitaris públics, sempre interessadament qüestionats. Les nostres preguntes, doncs, no eren gens incisives ni perilloses. Tot al contrari: eren una oportunitat per a Conill per lluir-se i vantar-se de les habilitats del seu equip.
Però avui, sis anys més tard –i en vista del que sabem avui–, aquella entrevista a la primera planta de l’hospital de Blanes –rodejats d’un preciós bosc de pins prop del mar– agafa dimensions noves. Aquell matí nosaltres no sabíem que en aquell hospital havien desaparegut 2,4 milions d’euros. Xavier Conill, sí. Aquell matí, mentre nosaltres preguntàvem nimietats, no teníem ni idea que el poderós empresari Ramon Bagó, proper a Convergència, estava rebent contractes milionaris de manera irregular. Xavier Conill, sí. Per tot això, sempre m’he preguntat: què devia pensar Conill de nosaltres en aquell moment? Que érem uns periodistes rematadament incompetents o que ho érem molt i que darrere les nostres preguntes ingènues hi havia un pla per descobrir i destapar l’escàndol? Fins a quin punt creia que era possible que una petita revista local feta per periodistes amateurs hagués tingut accés als documents que durant anys havien estat amagats per gent tan important com Marina Geli o Jordi Turull? Mai no ho sabrem. L’únic que sabem és que nosaltres, aquell matí, no teníem idea de res. Anàvem a fer l’entrevista amb un lliri a la mà.
Espavilant
L’entrevista va ser d’un nivell periodístic entre baix i molt baix. Però va servir per a molt. Alguna cosa –potser en la mirada de Cunill, en les seves inconcrecions– ens va empènyer a estirar el fil. I ens vam començar a fer preguntes:
– Si els diners són de la Generalitat, però qui gestiona aquests diners és un equip gestor “autònom”, qui controla que aquests diners es gastin bé?
– Qui decideix si amb els diners de la Generalitat s’han de contractar més metges o infermeres o si és millor pagar viatges, hotels i dinars als directius?
– Quina capacitat real tenen els ciutadans de saber què es fa amb els seus diners?
Vam dedicar mesos a intentar obtenir respostes per part dels responsables dels hospitals de Blanes i Calella, però els gestors i els responsables polítics es van negar de manera sistemàtica a donar explicacions. Vam fer aquestes preguntes per escrit als alcaldes, als responsables de la Regió Sanitària de Girona, vam anar als plens municipals i fins i tot al Parlament. Però ningú no responia i, davant el silenci, vam decidir fer un vídeo titulat El major robatori de la història de Catalunya. Al vídeo es formulaven públicament totes les preguntes sense resposta a la vegada que s’explicava el funcionament opac dels hospitals de Blanes i Calella i, en general, de tota la xarxa pública concertada.
El vídeo va tenir un èxit enorme i en poques setmanes va arribar al mig milió de visites. Va ser aquest èxit el que va fer que els que fins aleshores s’havien mantingut en silenci passessin a l’atac. El 3 d’abril de 2012, vam rebre una demanda per “danys a l’honor” de Josep Maria Via, assessor en temes sanitaris del president Artur Mas. La demanda va ser utilitzada pels responsables dels hospitals de Blanes i Calella per desprestigiar la feina de denúncia que havíem fet i va servir per legitimar una campanya de censura contra la nostra revista. https://www.youtube.com/watch?v=ZZCeZMVCmBs
La demanda de Via, per valor de 20.000 euros, també posava en risc la continuïtat econòmica de la nostra revista. Aquest episodi tan desagradable va tenir, però, dues conseqüències molt positives. La primera és que la demanda va atreure molta atenció sobre allò que explicàvem al vídeo i va generar una onada de solidaritat. Mesos més tard vam ser absolts de tot càrrec. La segona conseqüència favorable va ser que algú ens va fer arribar un petit document de tres folis que, per primera vegada, ens permetia demostrar no solament que els hospitals de Blanes i Calella eren opacs: amb aquests tres folis vam poder demostrar que aquesta opacitat amagava gravíssimes irregularitats.
Documents amagats en un calaix
La història és gairebé de pel·lícula. Els tres folis ens explicaven una història que tenia protagonistes molt destacats: l’exconsellera Marina Geli (PSC), el diputat Jordi Turull (CiU) i el llavors alcalde de Lloret de Mar, Xavier Crespo (CiU). Aquests tres folis explicaven com el síndic Agustí Colom va lluitar contra un complot per amagar les gravíssimes irregularitats que havia descobert a la CSMS. Unes irregularitats que, com es podia veure als tres folis, implicaven de ple l’actual diputat Xavier Crespo. La cosa va anar així: l’any 2006, Agustí Colom, com a membre de la Sindicatura, va investigar el que estava passant a la CSMS. Després de nou mesos de feina, va fer un informe demolidor sobre el que hi estava passant. Però la resta de síndics van decidir arxivar l’informe de Colom, guardar-lo en un calaix i amagar l’escàndol. Aquests tres folis eren la prova que hi havia hagut una investigació, que hi havia hagut irregularitats i, sobretot, era la prova que tot havia estat amagat.
Per posar fi a sis anys de silenci, vam tornar a penjar un vídeo a YouTube amb dos objectius: a) denunciar la maniobra per tapar el cas; b) demanar públicament que es fes públic l’informe que havia estat amagat durant sis anys en un calaix de la Sindicatura.https://www.youtube.com/watch?v=0XLn5GXAlDI
Un altre cop, el vídeo va ser un èxit i un altre cop la resposta va ser una amenaça. Aquesta vegada era Xavier Crespo qui anunciava “mesures legals” contra Cafèambllet. Al dia següent, però, el periodista Oriol Güell publicava a doble pàgina els tres folis a què fèiem referència al vídeo i mai més no vam saber res de la querella de Crespo. A Twitter el periodista del diari El País va escriure: “No entenc que Crespo es querelli només contra Cafèambllet. És que, a més de tenir coses a amagar, només s’atreveix amb el més feble?”. Efectivament, Crespo no es va atrevir amb el diari El País. Tampoc no es va atrevir Crespo a fer res quan, uns quants dies més tard, Güell publicava les 70 pàgines de l’informe que la Sindicatura havia amagat durant anys. És difícil resumir l’enorme cúmul d’irregularitats, pagaments fora de la llei, hotels, restaurants o lloguers sospitosos que descriu l’informe. Si teniu interès en els detalls, cliqueu aquí.
Tot plegat és d’una gravetat enorme, però el més greu del cas és que la Sindicatura, un dels principals mecanismes de control disponibles, va fallar estrepitosament. Per això vam investigar com havia estat possible que aquest organisme hagués ocultat unes irregularitats tan greus. I aquí és on entra en escena Jordi Turull. Gràcies a diversos documents, vam poder saber que Turull, en assabentar-se de l’inici de les investigacions de Colom que afectaven seriosament el seu company de partit Xavier Crespo, va posar en marxa una severa pressió sobre la Sindicatura. El 28 de setembre de 2005, Turull entra un escrit adreçat a la Sindicatura en què s’interessa per la investigació i posa en dubte el paper de la Sindicatura. Al cap de pocs dies, la Sindicatura recorda a Turull que “d’acord amb la normativa, cal garantir la independència de la Sindicatura de Comptes i evitar tota mena d’interferències de tercers en el seu treball d’investigació”. Lamentablement, però, les pressions de Turull van tenir efecte i setmanes més tard l’informe quedaria guardat en un calaix.
La confirmació del ‘cas Crespo’
La publicació del que es va conèixer per informe Crespo va provocar un important terrabastall polític i social. Malgrat això, tant els gestors de la CSMS com Xavier Crespo i la Sindicatura van tancar files: “L’informe no és vàlid perquè mai va arribar al Parlament i tot el que allà s’explica és un cas tancat”. En aquest punt entra en joc Marina Geli (PSC), que era consellera de Sanitat quan es va fer –i quan es va amagar– l’informe Crespo. Tant ella com el seu company de partit, Joaquim Nadal, van sortir en defensa de Crespo i van treure importància a la publicació de l’informe. El que no va explicar Marina Geli és que ella també va maniobrar per amagar l’informe Crespo. Segons va explicar el diari El País, la conselleria va ajudar Crespo davant d’un Tribunal de Comptes que investigava el cas. La periodista Antía Castedo ho resumia així: “El cas Crespo estava condemnat a ser enterrat […]. El Tribunal de Comptes mai va conèixer les greus irregularitats comeses a la CSMS. Ningú no les hi va comunicar”.
L’últim informe sobre l’hospital Selva-Maresme
Ben aviat farà deu anys de l’inici d’aquesta història. Deu anys d’irregularitats, silenci i impunitat. Una impunitat que per perpetuar-se no ha dubtat a carregar contra tot aquell que la volgués trencar: Agustí Colom va ser foragitat de la Sindicatura de Comptes; nosaltres hem patit censura, amenaces i persecució judicial. Però la veritat està perfectament documentada. Aquesta mateixa setmana es va fer públic un nou informe sobre la Corporació Selva Maresme. Un altre cop, irregularitats i impunitat: contractes a dit per a Ramon Bagó, pagaments injustificats i un profund menyspreu pels ciutadans. I, un altre cop, silenci. El mateix silenci eixordador dels mitjans de comunicació que van callar davant dels fets del cas 4-F i el mateix silenci dels que callen sobre el TTIP. Al cas 4-F tenim policies torturadors que cobren suculentes pensions. Al cas Crespo tenim els gestors, que segueixen ocupant els seus llocs; tenim Ramon Bagó, que segueix enriquint-se amb contractes milionaris; tenim Marina Geli, fent-se passar per una heroïna del socialisme catalanista i, dalt de tot, tenim un Xavier Crespo imputat assegut còmodament al seu escó del Parlament, amb la complicitat i el silenci de CiU.
Mai no acceptarem com a normal aquesta impunitat. Igual que en el cas 4-F, no és una poma. És el cistell sencer el que està podrit. Antifrau va denunciar que el model sanitari català facilita la corrupció. Cada dia més persones s’estan implicant en la lluita per una sanitat pública lliure de corrupció i portes giratòries. Ho veiem a les portes dels hospitals. Ho veiem en llocs com Reus, on es lliura una de les més grans batalles judicials pel cas Innova i ho veiem als documentals de Sicom, sistemàticament amagats pels mitjans de comunicació públics catalans. Potser trigarem encara deu anys més, però el poble no es rendirà.
Epíleg sobiranista
Aquests dies veiem que les propostes de Constitució catalana passen de puntetes sobre la salut. La proposta de Santiago Vidal, de moment, significa un enorme retrocés i es limita, en l’article 30, a assegurar “assistència sanitària gratuïta en cas d’urgència”. Això hauria de fer saltar totes les alarmes. En lloc d’anar a una ampliació de drets, posen en qüestió drets que ja hem conquerit. Un fet que, en vista de l’aposta constant de la sectorial de sanitat de l’ANC per la sanitat privada, ens obliga a plantejar-nos que el procés sobiranista, tal com evoluciona actualment, pot ser molt perjudicial per a la salut dels catalans. Però això és un altre tema que esperem tenir l’oportunitat de tractar més endavant.
PD: Última hora: “Un estudi de l’Agència Tributària basat en conclusions d’un altre informe de la Guàrdia Civil vincula l’empresari Gustavo Buesa, exsoci de Jordi Pujol Ferrusola, en una concessió municipal que va reportar a tots dos unes plusvàlues de 16 milions d’euros, amb el finançament de CiU a canvi de contractes suposadament arreglats a l’Ajuntament de Lloret de Mar (Girona)“. Explicaria això l’enorme protecció de què gaudeix Crespo per part del seu partit?
