Crític Cerca
Opinió

Una Llei del clima negacionista amb l’emergència climàtica

Els activistes de Rebel·lió o Extinció Barcelona denuncien quines són les mancances de la futura llei espanyola contra el canvi climàtic, que s'ha d'aprovar aviat al Senat

12/04/2021 | 11:27

Warners Bay (Austràlia), després d'una tempesta el 2007, una metàfora del que pot passar amb el nivell del mar a tot el planeta / TIM J. KEEGAN

Des de la Cimera de Rio, ara farà 30 anys, el negacionisme explícit del canvi climàtic ha anat minvant, davant les evidències científiques cada cop més aclaparadores i incontestables, sobretot arran del darrer informe del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) del 2018.

La impossibilitat de negar l’evidència ha portat els governs (incloent-hi la Unió Europea) a incorporar en el seu discurs i en la seva política gestos que connectin amb aquesta realitat. A l’Estat espanyol, al gener del 2020 la ministra de Transició Ecològica va anunciar una declaració oficial d’emergència climàtica amb una bateria d’iniciatives polítiques, una de les més significatives de les quals és la tramitació de la Llei del clima, que acaba de ser aprovada aquesta setmana passada al Congrés dels Diputats i ara espera la tramitació al Senat.

Amb tot això ara patim un altre tipus de negacionisme força més persistent en el nostre sistema polític: el que accepta el canvi climàtic, però defuig en la pràctica la seva emergència, mantenint-se en la política declarativa, en el greenwashing i endarrerint permanentment les decisions més compromeses i efectives.

La Llei falla en allò principal: la reducció d’emissions

Aquest és el problema de la Llei del clima que acaba de sortir aprovada en la Comissió per a la Transició Ecològica del Congrés. Una decepció encara més gran tenint en compte que ve d’un Govern i d’una majoria parlamentària que són teòricament de les més favorables que podríem trobar en el context polític actual: a la coalició de Govern del PSOE i d’Unidas Podemos han sumat el seu suport al text ERC, el PNB, Ciutadans, EH-Bildu i Teruel Existe. Más País-Equo i el PP s’hi han abstingut, per motius oposats, i Vox hi ha votat en contra.

No ens detindrem a fer una anàlisi exhaustiva de tota la proposta de Llei; tan sols un detall serveix per il·lustrar-ho: la proposta aprovada fixa l’objectiu de reducció de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle d’aquí al 2030 en el 23%, respecte a les de l’any 1990. Tanmateix, les evidències científiques es van acumulant tan acceleradament que a l’octubre passat el Parlament Europeu va aprovar que la Llei europea pel clima incorpori el compromís de reducció del 60% per al 2030 per 392 vots a favor, 161 en contra i 142 abstencions. Al mateix temps, per cert, que proposava l’eliminació de les subvencions als combustibles fòssils al més tard el 2025. Finalment, el Consell Europeu, després de llargues negociacions i de vèncer les resistències dels països de l’Est, de Malta i d’Alemanya, va aprovar un objectiu de reducció d’emissions del 55%.

Les cròniques de tot el procés no fan cap referència a reticències per part del Govern espanyol; al contrari: un comunicat posterior del mateix PSOE celebrava l’aprovació d’aquesta postura ambiciosa que defensava, entre altres països, Espanya, i que contribuirà de manera decisiva a la millor transformació de l’economia europea i espanyola en una economia verda, pel fet de concretar una retallada obligatòria d’almenys un 55% d’emissions el 2030”. I el mateix Pedro Sánchez saludava aquest acord com “una veritable fita per a Europa”.

Doncs bé, o ens hem saltat alguna classe de matemàtiques a l’escola, o tenim que el Govern espanyol està proposant elevar a llei el flagrant incompliment del que ell mateix ha aprovat i considerava necessari al Parlament i al Consell Europeu per a la Llei europea del clima! I no per poc marge: del 55% al 23% de reducció d’emissions.

Negant l’emergència climàtica

A això és al que ens referim com el negacionisme implícit. Si les persones “que ens representen” al Congrés proposen una reducció del 23% de les emissions per al 2030, tot i que saben que mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5 graus és imprescindible per evitar canvis catastròfics i incalculables en el clima global, és que, o són uns personatges perversos, o és que segueixen negant les evidències científiques, actuant com si tinguéssim tot el temps del món, perquè no reuneixen el coratge polític per fer front als poders econòmics que porten més de 30 anys bloquejant els canvis.

Aquest negacionisme de l’emergència l’expressava subliminarment el mateix president Sánchez en la Cimera d’Ambició Climàtica de l’ONU del desembre passat: “L’emergència climàtica és el repte més important a llarg termini al qual s’enfronta la nostra civilització”.

La Llei recull mesures en un ampli ventall d’àmbits, unes de més positives, altres de més complexes i contradictòries, i no és aquest l’espai idoni per entrar-hi bé en detall. Però, com es pot entendre fàcilment, l’objectiu de reducció d’emissions és com la prova del nou de la Llei. No és només una xifra. Ens diu on som i on volem ser, el ritme i la intensitat de les polítiques que la classe política està disposada a assumir. I el resultat d’aquesta prova és tremendament decebedor.

Si, com argumenta el mateix Govern, en les darreres dècades l’Estat espanyol ha augmentat les emissions i, en canvi, el conjunt de la UE les ha reduït en un 25% des del 1990, aprovant un objectiu sobre el 1990 molt inferior al de la UE, el que estaríem fent és validant la inacció espanyola durant tot aquest temps.

Com després de cada cimera, declaració o acció política fallida, nacional o internacional, dels darrers 30 anys, mai no falten veus que volen veure els aspectes positius o els avenços respecte al que s’havia fet abans. Tanmateix, per part nostra, sincerament, davant d’un despropòsit tan gran, no ens queda humor per fer aquests exercicis.

Intervenir en la “gran política” amb democràcia ciutadana directa

Aquesta proposta de Llei manifesta un cop més la insuficiència de les dinàmiques del sistema polític actual per resoldre problemes que requereixen una visió a mitjà-llarg termini o per superar les pressions d’importants lobbies econòmics i poders fàctics, o el clima d’enfrontament polític, en què el Govern i l’oposició treballen amb el cap més pendent de les properes eleccions que de la resolució dels problemes de fons.

Un dels defensors d’aquesta Llei ha estat el diputat d’Unidas Podemos Juan López de Uralde. Molta gent recordem encara amb admiració quan el 2009 va ser detingut durant 19 dies, amb dos activistes més de Greenpeace, per colar-se al sopar de gala de la Cimera de Copenhaguen i desplegar una pancarta en anglès que deia “Els polítics parlen; els líders actuen”. Tot un bucle temporal que ens il·lustra fins a quin punt el problema no rau fonamentalment o solament a escollir persones adients, sinó en un sistema polític que és un laberint on es perden les millors intencions.

En aquest sentit, al mes passat l’analista uruguaià Raúl Zibechi escrivia en un article a La Jornada, de Mèxic:

“En els ‘Quaderns de la presó’, Gramsci diferenciava entre ‘gran política’ i ‘petita política’. La primera l’exerceixen els estats i les estructures economicosocials. La segona aborda la política del dia, parlamentària, de corredors, d’intriga.

En el món actual, la gran política la defineixen les multinacionals, les forces armades i els seus ‘think tanks’ i grups de pressió com el ‘deep state’ als Estats Units.

De la petita política se n’ocupen els governs, en particular els progressistes, que no tenen possibilitats d’influir en la gran política, ja que no proposen canvis estructurals i, per tant, es limiten a qüestions de maquillatge, sobretot utilitzant els mitjans de comunicació.”

Una descripció punyent, que aquest episodi de la Llei del clima, malauradament, sembla confirmar. Seguint amb la terminologia de Gramsci, afrontar el repte de l’emergència climàtica i ecològica requereix posar llums i taquígrafs i intervenir en la “gran política”. I, si les institucions no ho fan, ho ha de fer la ciutadania.

Per això Rebel·lió o Extinció proposa la constitució d’assemblees ciutadanes, a tots els nivells, que permetin espais de democràcia deliberativa ciutadana informada, prenent el protagonisme amb transparència, superant les limitacions de les institucions actuals (incloent-hi els consells socials participatius), les dinàmiques de polarització i el bloqueig dels poders fàctics, que porten més de tres dècades impedint canvis significatius en la “gran política” de garantir un futur digne per a les generacions actuals i per a les properes.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies