Crític Cerca
Opinió
Vicenç Fisas

Vicenç Fisas

Analista de conflictes i de processos de pau

Es pot negociar la fi de la guerra d’Ucraïna?

La guerra és també un enfrontament entre Rússia i els Estats Units. Per tant, cal evitar que utilitzin Ucraïna per a una lluita d'hegemonies

28/06/2022 | 06:00

Il·lustració: GOCMEN/iStock

Molta gent es fa aquesta pregunta, especialment quan veu que els pocs intents que s’han fet han fracassat i, en canvi, hi ha un compromís de molts països d’enviar més armes a Ucraïna. La qüestió és, per tant, saber si aquest rearmament farà que la guerra acabi abans, si farà que s’allargui i vagin augmentant els morts, si és possible “guanyar” una guerra d’aquest tipus, si és possible obrir unes negociacions, i quines serien les condicions perquè poguessin tenir un bon final. Intentaré abordar les cinc consideracions.

Les dues primeres són d’ordre moral, almenys per a la gent que no viu al mig del conflicte, com nosaltres. Pel fet de tractar-se d’una guerra d’agressió i d’ocupació, no hi ha dubte que ens posem del costat de la part agredida, que té tot el dret de defensar-se. El “com” ho ha de fer no ens correspon decidir-ho als que som a fora, sinó al poble ucraïnès, que fins i tot pot decidir fer-ho emprant una combinatòria de mètodes, militars i no militars, violents i no violents, interns o externs.

Ho explico amb una experiència personal. De jovenet, vaig prendre consciència dels temes de la guerra i de la pau en gran part per l’existència de la guerra del Vietnam, que no va acabar fins al 1975, quan jo tenia 22 anys. En aquell temps, quan fèiem xerrades, sempre ens preguntaven el mateix: vostè és partidari de la lluita armada dels vietnamites? I la resposta d’aquella època també la mantinc per als moments actuals: els vietnamites que facin el que puguin i el que vulguin per defensar-se, però tant als Estats Units com a Europa, nosaltres no hem d’agafar les armes, sinó pressionar constantment els poders de decisió, per tal que posin fi a la guerra.

En altres paraules, es tracta de fer una divisió del treball. En termes actuals, això vol dir que el que ens pertoca no és estar qüestionant el que faci el poble d’Ucraïna, sinó preguntar-nos el que nosaltres podem fer des dels nostres països, que són moltes coses. La guerra del Vietnam es va acabar des de dos fronts: el del Vietnam amb les armes, i als Estats Units des del carrer, amb múltiples i continuades manifestacions massives.

De cara a Ucraïna, òbviament hi ha l’aspecte humanitari (acollir les persones refugiades, per exemple), però la pregunta té sobretot una clara dimensió política, que és més difícil de contestar. Això ens portarà a les dues darreres qüestions que he esmentat a l’inici, les relatives a les negociacions; això no obstant, abans caldrà trobar respostes a la tercera pregunta: les guerres, es poden guanyar? Què vol dir guanyar? No hi ha altres opcions que no siguin de suma zero, és a dir, que una part guanya i l’altra perd? Aquest àmbit de coses té dues dimensions: l’una és moral, i l’altra més aviat tècnica. Derrotar militarment l’altra part, sempre amb un balanç horrible en nombre de víctimes i en destrucció d’infraestructures, humiliant el contrari i creant uns odis que poden durar una o dues generacions per sanejar les ferides, no sembla que sigui la millor opció, encara que la cultura bel·licista ens ha fet creure en les glòries de derrotar l’adversari. És un engany.

Penseu, per exemple, en la situació en què quedaran els territoris de l’est d’Ucraïna, el Donbass, i els del sud del país, a l’est de la península de Crimea, ara en mans russes. La major part de la gent d’aquests territoris ha fugit, sigui a altres regions (desplaçada) o a l’estranger (refugiada). Com que la constant acció de l’artilleria i dels míssils han destruït bona part de les infraestructures, especialment civils, el retorn serà molt incert. També dependrà molt de qui es quedarà finalment aquests territoris. A ningú no li agradaria tornar a casa, quan qui t’ha estat bombardejant ara és l’autoritat. La convivència en aquestes circumstàncies és molt difícil, i si no, penseu en el que passa encara a Bòsnia, 30 anys després de la guerra.

Hi ha una potència, els Estats Units, i una organització militar, l’OTAN, que s’enfronten a Rússia a través d’Ucraïna

Les guerres, un cop començades, realment no les guanya ningú. És el fracàs de la política i deixa seqüeles de difícil curació. Per tant, el dilema de si s’ha de continuar armant una de les parts, amb el propòsit i la creença que es podrà guanyar la guerra, és ben complicat de respondre si es vol ser honest. Hi ha el risc d’eternitzar la guerra, i més quan una de les parts és una potència militar com Rússia. D’altra banda, hi ha una tercera potència (els Estats Units) i una organització militar (l’OTAN), que s’enfronten a Rússia a través d’Ucraïna. És el que es diu una “guerra per delegació”. Si llegiu els discursos quasi diaris que fan els líders de Rússia i dels Estats Units, veureu immediatament com s’interpel·len directament.

Després de quatre mesos de guerra, i mirant els mapes de la situació militar, dels llocs on es produeixen els combats, no hi ha canvis prou significatius per pensar que Ucraïna podrà reconquerir tot el territori, fins i tot l’ocupat per Rússia el 2014. Si és així, els combats poden durar molts mesos, i al preu de destruir totalment aquests territoris, fent seu aquell principi patriarcal d'”et mato perquè ets meva”. No sembla que hàgim d’apostar només per aquest escenari militar, i remarco el “només”, perquè això en porta a les darreres reflexions. Es pot negociar? Qui ho pot fer, quan i com?

La situació militar i les promeses i els compromisos d’enviar més armament, si bé és comprensible, no ajuden per a res a facilitar un ambient de negociació, ja que hi ha una certa confiança a anar guanyant terreny per la via de les armes. A una negociació d’un conflicte armat, tothom hi vol anar amb les millors posicions possibles, per tal de tenir més pes a l’hora de posar les seves condicions. Ara som en un moment d’aquests, d’espera, i és per això que fa mesos que s’han interromput les negociacions directes.

En l’àmbit de la resolució de conflictes i de les negociacions, es parla molt del “moment de maduració” del conflicte, aquell moment en què les parts ja veuen que no podran aconseguir res més per la via militar, i, per tant, es posen a negociar. Personalment, sempre he estat contrari a aquest principi, ja que convida a la passivitat, tot esperant que arribi aquest moment, com caigut del cel. El que molts prediquem és que s’han de “forçar aquests moments”, fer-los arribat com més aviat millor, i siguin quines siguin les condicions al front militar. Posem la vida de les persones per damunt de la glòria i de les narratives victorioses. És millor el que els colombians van denominar “operació estàtua”, és a dir, quedar-se quiets i sense combatre, per donar pas a una negociació que pugui dur-nos a una sortida.

Dit això, en cap cas no vull dir que sigui fàcil posar en marxa una negociació, i puc afirmar que en el cas d’Ucraïna és ben difícil, i per diversos motius. El primer, perquè des d’un bon començament es van trencar i tancar tots els ponts de negociació. La Unió Europea, encara que es posés en la defensa d’Ucraïna, cosa molt legítima, hauria d’haver tingut sempre una porta oberta per a fer una diplomàcia de pau activa i eficient. És la seva obligació, com ho és de qualsevol diplomàcia responsable. Malauradament, en un moment o un altre tots els països de pes han acabat abandonant aquesta via, incloent-hi els que eren neutrals respecte als blocs militars. Fins i tot no deixa de ser una paradoxa que un país com Turquia, gens democràtic i incapaç de resoldre els seus conflictes interns, estigui fent més gestions que la resta dels països europeus.

Aquesta realitat, no obstant això, no ens hauria de desanimar del tot, sinó més aviat al contrari. Com més bel·licisme hi hagi, més insistència s’ha de posar a obrir camins de negociació. La pressió vers els governs, incloent-hi el dels Estats Units, perquè sense la seva participació res no serà possible, ens porta a aquella reflexió que feia respecte a la guerra del Vietnam: repartiment del treball. Però haig de recordar que no hi ha res de pitjor que la ingenuïtat, pensar que amb bones intencions i uns quants eslògans es troben les solucions. De cap manera. Dir només que “volem la pau” i “no a la guerra” no serveix de res. Cercar la incidència en un context conflictiu com aquest és una tasca ben complicada i que requereix molta perseverança, complicitats entre estats i institucions, i temps, i res de tot plegat no es pot tenir si abans no hi ha un clar convenciment. Hi ha països, alguns dels quals petits pel que fa a població, que tenen una tradició molt arrelada pel que fa a mediacions. Lamentablement, tampoc no s’han posat en marxa, perquè ens trobem en una situació de certa orfandat pel que fa a actors dedicats a les negociacions.

A més, aquesta guerra és força especial, ja que té un impacte brutal en l’ordre polític i econòmic europeu i internacional. Les votacions a l’Assemblea General de les Nacions Unides ho han posat en evidència. El món ha quedat dividit en termes de geopolítica, i tant Rússia com la Xina i potències de segona fila estan demanant unes noves regles del joc i posar fi al que en diuen “l’ordre unipolar” controlat pels Estats Units. Ucraïna s’ha convertit, sense voler-ho, en l’instrument d’una altra batalla de gran profunditat, i que pot obligar a canviar aquestes regles. Aquest rerefons complica, encara més, trobar un mecanisme de negociació per a Ucraïna, ja que hi ha elements externs que cada cop pesaran més en una futura taula de negociacions.

Poc abans de començar la guerra, diversos analistes i centres van fer propostes per obrir una negociació que ja tingués en consideració aquest tipus de coses, però cap estat ni institució no va voler agafar el guant i atrevir-se a plantejar-les. Ara ja és massa tard, i parlar de la necessitat de crear una nova arquitectura de seguretat a Europa, basada en la seguretat compartida i la transformació de l’OTAN en una altra cosa, en aquests moments no serveix. Ho hem d’explicar com un futurible, això sí, però lamentablement ens ha passat el moment per aplicar-ho a curt i mitjà termini. Caldrà esperar força temps perquè torni a passar el tren de les oportunitats. De moment, la primera urgència és arribar a un alto el foc a Ucraïna, i, a continuació, veure com es pot arreglar un fet d’una enorme complexitat política: què es pot fer amb els territoris ocupats. Que ningú no pensi que serà cosa fàcil trobar una fórmula satisfactòria per a totes les parts. Caldrà treballar amb molta imaginació i generositat per trobar un remei dins el món de les arquitectures polítiques.

Finalment, hi ha un aspecte que en qualsevol negociació sobre Ucraïna s’haurà de tenir molt present. Com que es tracta, de fet, d’un enfrontament entre Rússia i els Estats Units, la cultura profunda dels dos països hi tindrà molt de pes. Els Estats Units són un imperi que no vol perdre el primer lloc, són un poble que es considera escollit per Déu, molt orgullós de la seva història i amb una població molt patriota. Rússia, per la seva banda, es vanagloria d’una història gloriosa, també es considera un imperi, i Putin vol reconstruir la “Gran Rússia”, fent constants apel·lacions a l’espiritualitat, la cristiandat, les tradicions, l’ortodòxia, el patriotisme i l’orgull. Tot això, barrejat amb una percepció d’estar amenaçada per poders externs (els Estats Units i l’OTAN) que la volen afeblir, i amb molta por als nacionalismes.

Com es pot comprovar, si sumeu tots els elements que he esmentat, es pot entendre que la cosa no serà gens fàcil de gestionar, i és per aquest motiu que no avancem en els terrenys de les negociacions. Simplificar-ho tot tampoc no hi ajuda. Quan el trencaclosques del conflicte és gran, la negociació també haurà de tenir molts elements, una immensa caixa d’eines on triar en cada moment, però res no es podrà fer si no hi ha ningú que s’hi posi, vagi fent propostes i convenci les parts enfrontades que continuar amb la guerra no portarà cap solució, sinó més desolació. En resum, crec que a qui hem d’interpel·lar és a tots els actors implicats d’una manera o d’una altra en el conflicte, no només un, i forçar-los a fer que no utilitzin Ucraïna per a una lluita d’hegemonies, que ja trobarem el moment i l’espai per fer les discussions pertinents, per tal de centrar-se ara a aconseguir un alto el foc que porti a unes negociacions serioses sobre la situació d’Ucraïna.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies