La Xina, pot ajudar a resoldre la guerra d’Ucraïna?

Encara que no hagi sorprès l’equidistància de la Xina davant la invasió russa a Ucraïna, abstenint-se de qualsevol condemna, molta gent es pregunta si podria ser un actor important, i fins i tot decisiu, per aconseguir un acord que posi fi a la guerra. Intentaré mostrar alguns dels motius que dificulten que hi pugui tenir aquest paper, alhora que assenyalaré algunes oportunitats perquè hi tingui un cert paper.

Rússia i la Xina han anat estrenyent llaços a diversos nivells, especialment a partir del 2013, superant o convivint amb algunes diferències inevitables, i amb una relació clarament asimètrica, molt favorable a la Xina. Rússia és el principal subministrador d’armes a la Xina, comparteixen exercicis militars a la Mediterrània, i cada any augmenten les exportacions de gas i de petroli a aquest país, que representa entre el 63% i el 73% del total de les exportacions a la Xina els darrers anys. Vist al revés, la dependència de la Xina és molt menor, ja que importa de Rússia el 12% del combustible. Encara que el balanç comercial d’alguns anys sigui equilibrat, és evident que Rússia representa només una petita porció de les enormes exportacions que realitza la Xina al món, l’1,9% el 2020. No és, per tant, un comerç equitatiu quant als percentatges. Per a Rússia, la Xina és un soci comercial important, però no al revés. Cal destacar també el repunt d’aquesta relació a partir del 2014, quan Rússia va ser sancionada per l’annexió de Crimea. La Xina va constituir una vàlvula d’escapament.

La relació comercial entre tots dos països és clarament asimètrica: el potencial econòmic xinès és infinitament superior al rus

L’equidistància que posa la Xina no és només a causa de la seva política habitual de no molestar Rússia, sinó també perquè la Xina té interessos econòmics a Ucraïna, que forma part de la nova “ruta de la seda”. El 2012 li va concedir un préstec de 1.500 milions de dòlars, i, l’any següent, Ucraïna li va llogar ni més ni menys que tres milions d’hectàrees de sòl agrícola, el 5% de tota la terra cultivable, i per un valor de 2.100 milions d’euros. Entre el 2000 i el 2017, la Xina va fer préstecs a Rússia per un import de 151.800 milions de dòlars, essent així el principal beneficiari dels seus projectes d’inversió al món. La majoria d’aquests préstecs van ser per a les empreses gasístiques i petrolieres russes (Rosneft, Transneft, Yamal/Novatek i Gazprom).

Una declaració conjunta molt clarificadora

Tot i que els canvis o novetats geopolítiques es produeixen a poc a poc, ja que són processos, hi ha moments d’inflexió i dates concretes que cal tenir en compte. Una d’aquestes dates és el 4 de febrer de 2022, quan, en ocasió de la inauguració dels Jocs Olímpics d’Hivern a la Xina, Vladímir Putin va ser un dels caps d’Estat presents a l’acte, i van aprofitar l’ocasió per fer pública una “Declaració conjunta de la Federació de Rússia i la República Popular de la Xina, sobre les relacions internacionals que entrin en una nova era i el desenvolupament sostenible mundial”, un document vital per comprendre la consolidació d’una nova època en les relacions internacionals, i redactada en un moment summament delicat per a la seguretat europea, davant el temor que tropes russes envaïssin Ucraïna, cosa que va passar en acabar els Jocs Olímpics. Al meu entendre, aquesta declaració de principis condicionarà la política internacional durant anys: clarifica alguns aspectes sobre els quals es feien especulacions, i és, també, una lliçó semàntica i epistemològica sobre alguns termes molt importants (democràcia, drets humans), ja que la seva interpretació per part de Rússia i de la Xina és molt peculiar.

Resumeixo alguns punts de la declaració, amb algunes anotacions meves entre parèntesis:

• Cal respectar els drets dels pobles a determinar els termes de la sobirania i els seus interessos de seguretat (en la terminologia política espanyola, suposaria un “no cafè per a tothom”, sinó a la carta).
• Cal protegir l’arquitectura de les Nacions Unides i el seu paper central de coordinació (enfront del llegendari menyspreu dels Estats Units cap a aquesta institució, Rússia i la Xina es presenten com els seus garants i defensors), així com acceptar la multipolaritat del Consell de Seguretat (no és patrimoni de ningú).
• Complementarietat del concepte xinès de “comunitat de destí comú per a la humanitat”, i el rus d’establir un “sistema multipolar just”.
• La democràcia és un mitjà de participació ciutadana per implementar un govern popular, i cada país pot triar les seves formes i mètodes per implementar-la, adaptant-les al seu estat particular (pluralitat de manifestacions de democràcia, no una de sola).
• La naturalesa universal dels drets humans s’ha de veure a través del prisma de la situació real a cada país en particular, la seva situació específica i les necessitats de la seva població (“no” als drets universals, “sí” als adaptatius).
• L’establiment de blocs exclusius i aliances de conveniència són burles a la democràcia i intents d’hegemonia (al·lusió a l’OTAN, però no a l’Organització de Cooperació de Xangai —OCS—, per exemple).
• Les destinacions de totes les nacions estan interconnectades. Cap Estat pot o ha de garantir la pròpia seguretat separadament de la seguretat de la resta del món i a expenses de la seguretat d’altres estats (seguretat compartida).
• La part russa s’oposa a la independència de Taiwan.
• Oposició a les revolucions de color i als intents externs de soscavar l’estabilitat de les regions adjacents (respecte als “patis del darrere” de Rússia).
• Oposició a l’ampliació de l’OTAN i als enfocaments ideologitzats de guerra freda. Suport a les propostes russes de crear garanties de seguretat jurídicament vinculants a llarg termini a Europa.
• Oposició a la formació de blocs tancats a la regió d’Àsia i Pacífic, i a favor d’un sistema de seguretat equitatiu, obert i fins i tot a la regió. Preocupació per l’associació de seguretat trilateral entre Austràlia, els Estats Units i el Regne Unit (AUKUS).

Al meu parer, aquesta declaració és una obra mestra de la geopolítica contemporània, encara que sigui cínica: vindica el model policèntric i de multipolaritat, on Rússia i la Xina han de tenir un rol protagonista; matisa i explica la no universalitat de conceptes com ara democràcia i drets humans; proposa avançar en diversos aspectes del desarmament, alhora que es rearmen sense problemes; renya els Estats Units per deures no fets; apuntala les Nacions Unides, que és una pedra a la sabata dels Estats Units; proposen crear aliances compartides, no polítiques de blocs, encara que tant Rússia com la Xina han format els seus propis blocs; assenyala que el futur passa per la regió eurasiàtica, que inclou l’Índia, i on tothom podria tenir cabuda quant a plantejaments de seguretat; avisa que tenen dret a tenir els seus propis “patis del darrere” i àrees d’influència; refusa els esquemes de la guerra freda i els jocs de suma zero, i, a canvi, recupera el concepte de seguretat compartida i la inclusió, que proposa que s’apliqui a Europa, en substitució de la política d’ampliació de l’OTAN.

L’annexió de Taiwan per part de la Xina, en el rerefons

A escala política, aquesta associació russoxinesa no és gens simètrica, encara que signin declaracions d’aquest tipus, i Xi Jinping i Vladímir Putin s’hagin reunit 38 vegades entre el 2017 i el 2021. El potencial econòmic xinès és infinitament superior al rus, que no passa d’estar en un equip de segona divisió, malgrat el potencial militar. Aquesta asimetria va a favor d’ambdues parts, sempre que cadascú sàpiga on és i no exigeixi més del que pot. El germà gran, la Xina, serà qui marqui el ritme d’aquesta aliança, que, per forta que sigui, no impedirà que la Xina continuï teixint altres aliances per tot el planeta. A més, la Xina és molt previnguda respecte a les intervencions militars russes o el seu suport a moviments independentistes, ja que de cap manera permetria que això passés al Tibet, a Xinjiang o a Hong Kong. Això no obstant, no serà impediment perquè un dia s’annexioni Taiwan, un dels temes geopolítics més delicats que es pugui imaginar. Si la Xina no vol descartar la possibilitat d’annexionar-se Taiwan, no es pot oposar obertament a l’ocupació russa de la zona del Donbass ucraïnès, que Putin considera que forma part intrínseca de Rússia. Això és, al meu entendre, el que frena la Xina a actuar com a mediadora.

Al febrer d’aquest any, quan Rússia ja estava ocupant i bombardejant Ucraïna, la Xina es va abstenir en les votacions del Consell de Seguretat i l’Assemblea General de l’ONU per condemnar la ingerència russa. El seu ministre d’Exteriors ho va justificar amb l’argument següent, advocant per una solució dialogada i oferint-se per tenir un paper constructiu, alhora que criticava que les resolucions no haguessin estat consensuades ni consultades, una excusa per a la seva posició equidistant: “La posició bàsica de la Xina sobre la qüestió d’Ucraïna és coherent i clara. Sempre advoquem pel respecte de la sobirania i la integritat territorial de tots els països, i la resolució pacífica de les disputes internacionals basades en els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides… És important tenir un paper positiu en el refredament de la situació i facilitar la resolució diplomàtica… La Xina està disposada a continuar el seu paper constructiu al respecte”.

En començar la guerra, la Xina era l’únic país amb capacitat per frenar Putin, obligar-lo a un alto el foc i actuar com a país mediador

L’1 d’abril, el president Xi Jinping es va reunir per via telemàtica amb el president del Consell Europeu, Charles Michel, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. La nota de premsa del ministeri d’Afers Estrangers xinès, molt clarificadora, va expressar així la posició de la Xina davant del conflicte d’Ucraïna, amb una proposta de quatre punts per part del president xinès: “El president Xi va emfatitzar que a la Xina li sembla profundament lamentable que la situació a Ucraïna hagi arribat on és avui. La Xina fa una crida per defensar el dret internacional i les normes universalment reconegudes que regeixen les relacions internacionals, actua de conformitat amb els propòsits i els principis de la Carta de les Nacions Unides i advoca per la visió d’una seguretat comuna, integral, cooperativa i sostenible. El president Xi va compartir els seus punts de vista sobre com resoldre la crisi d’Ucraïna en les circumstàncies actuals: En primer lloc, la promoció de les converses de pau. La Xina dona suport als esforços de la UE cap a una solució política de la qüestió d’Ucraïna, i ha estat encoratjant les converses de pau a la seva manera. La comunitat internacional ha de continuar creant condicions i un entorn favorable per a les negociacions entre Rússia i Ucraïna i deixar espai per a un acord polític, en lloc de fer més llenya al foc i augmentar les tensions. En segon lloc, prevenir una crisi humanitària a més escala. En tercer lloc, fomentar una pau duradora a Europa i al continent eurasiàtic. La causa fonamental de la crisi d’Ucraïna són les tensions de seguretat regional a Europa que s’han acumulat al llarg dels anys. Una solució fonamental és donar cabuda a les preocupacions legítimes de seguretat de totes les parts pertinents. Avui dia, els marcs de seguretat mundials i regionals ja no s’han de construir amb una mentalitat de guerra freda. Quart, evitar que el conflicte regional es magnifiqui. La crisi d’Ucraïna ha de manejar-se adequadament. No s’ha de prendre la medicina equivocada, o centrar-se en un sol aspecte del problema sense tenir en compte la resta, o mantenir el món sencer com a ostatge, i molt menys fer que la gent comuna de tot el món pateixi com a resultat. Si la situació continua empitjorant, pot trigar anys, si no dècades, a tornar a encarrilar les coses”.

En iniciar-se la guerra, i al meu entendre, la Xina era l’únic país amb capacitat per frenar Putin, obligar-lo a un alto el foc, actuant com a país mediador. No obstant això, no ho va fer llavors, ni és previsible que ho faci ara, almenys sense entrar en unes contradiccions enormes, cosa que només faria si els seus interessos econòmics globals es veiessin seriosament amenaçats. Si alguna cosa atemoreix la Xina, és la inestabilitat global, i la guerra d’Ucraïna va en contra dels seus interessos. El quart punt abans assenyalat pel president Xi Jinping mostra aquest temor enorme del descontrol. Tot i això, la Xina no ha tingut mai una vocació mediadora en conflictes externs, i ara és presonera d’alguns aspectes de la seva política exterior (annexionar-se Taiwan) i interior (gestionar les regions de Xinjiang, de Hong Kong i del Tibet). Però, si fos capaç de buscar un equilibri entre tants interessos, interns i externs, cosa molt difícil però no impossible, podria ser un actor decisiu per aconseguir un alto el foc i assegurar unes negociacions que parin la guerra de manera definitiva.