Els nois d’avui són més masclistes que abans?

Darrerament, han augmentat l’interès i el nombre d’investigacions sobre percepcions i discursos de la joventut al voltant del feminisme i de la igualtat. S’ha generat una mena de consens social, segons el qual, d’una banda, els nois joves i adolescents d’avui són més masclistes, i de l’altra, l’antifeminisme és el caldo de cultiu d’una deriva reaccionària que engrosseix les opcions polítiques d’extrema dreta. La segona de les conclusions és pràcticament indiscutible. L’alt right transnacional ha trobat en l’atac contra l’anomenada “ideologia de gènere” i el feminisme una operació discursiva molt eficaç a l’hora de mobilitzar políticament els “homes blancs cabrejats”, que diria Michael Kimmel, i en la mascloesfera el mitjà a partir del qual difondre aquests missatges entre els joves. Però és amb la primera de les premisses on crec que s’ha produït una anàlisi, des del meu punt de vista, massa accelerada i simplificada de les tendències d’opinió dels nostres joves, i això comporta certs perills. Amb això, no estic qüestionant la validesa d’aquests estudis, els quals em semblen profundament interessants per entendre què està passant, sinó que pretenc aquí desgranar alguns elements que potser hem dibuixat de manera matussera o poc rigorosa i que poden tenir efectes nocius en termes d’intervenció educativa, que és la part que m’ocupa i em preocupa.

En primer lloc, el darrer estudi de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) apuntaria a una major presència dels discursos antifeministes entre els nois joves perquè, principalment, consideren que el feminisme ha anat massa lluny i que va en contra dels homes. Això evidenciaria que el discurs masculinista victimista està funcionant, en part, i que molts homes senten que perden privilegis (no drets) que històricament eren seus, però no que els nois joves d’avui en dia són més masclistes. L’informe Juventud en España 2024, que publica el Ministeri de Joventut i Infància, parlava d’una baixada del 54% (2019) al 41% (2023) del suport al feminisme entre els nois joves, i del 70% al 50% pel que fa al suport a la igualtat de gènere.

Aquestes dades es poden explicar, de nou, com a reacció a la quarta onada feminista, que té el punt àlgid a Espanya l’any 2018. Aquesta cristal·litza, d’una banda, en polítiques públiques feministes (llei del “sí és sí”, etcètera), i de l’altra, en una pujada de l’extrema dreta i dels discursos neomasclistes arreu, on és clau la sedimentació d’una idea cada vegada més estesa, segons la qual les desigualtats de gènere són cosa del passat, o que, en tot cas, són una exageració. Aquí sí que estarem d’acord que, en general, el jovent d’avui considera que viu en una societat més equitativa que la de les seves mares i àvies, i això, ben explicat, podria valorar algunes de les fites aconseguides gràcies a la lluita feminista, però genera un problema: la falsa percepció segons la qual és una qüestió superada. Ho repeteixo: això explica moltes coses, però no indica que els nois joves d’avui en dia siguin més masclistes pel que fa a pràctiques quotidianes. I aquesta és, segurament, una de les limitacions de tots els estudis publicats recentment, que cap no analitza pràctiques, sinó discursos.

S’està produint un canvi de tendència: les pràctiques són més igualitàries, i els discursos, més reaccionaris

En aquesta direcció, una de les autores de l’informe de l’ICPS, Maria Freixenet, apunta que “ells són més antifeministes en el discurs que en la pràctica”. Aquesta afirmació em sembla una de les aportacions més interessants de l’informe publicat al juliol i un del fil que cal continuar estirant. M’explico. Fa uns anys, semblava que el problema era el contrari del que avui estem plantejant: els homes defensaven la igualtat des del discurs, però les pràctiques continuaven sent profundament masclistes. Si es confirma el que apunta l’autora de l’informe, una afirmació amb la qual estic d’acord, semblaria que s’està produint un canvi de tendència i que les pràctiques són més igualitàries, i els discursos, més reaccionaris. És un canvi, que sense saber si és real o no (no tenim prou dades per valorar-ho), hem de poder llegir en termes de les oportunitats que planteja.

Si avui, i només és una sensació, preguntem a joves i adolescents nois sobre aspectes concrets i pràctics que fan efectiva la igualtat (cures, corresponsabilitat, paternitat, àmbit laboral, violència masclista, sexoafectivitat…) —sense entrar a polemitzar sobre els grans titulars i les falses creences difoses per part l’extrema dreta (denúncies falses, discriminació positiva, violència sexual…)— o si observem les pràctiques concretes d’aquesta joventut, segurament ens trobem que s’han produït alguns canvis que han permès que avui en dia la masculinitat sigui més porosa que fa dècades. Malauradament, aquesta és una percepció difícil de demostrar amb estudis basats en enquestes o en entrevistes: caldrien més investigacions que vagin més enllà del discurs i de l’autopercepció (en l’àmbit del gènere i de les masculinitats, és una qüestió especialment delicada), i això vol temps i recursos.

En segon lloc, i aquesta qüestió em sembla més flagrant, per afirmar que els nois joves d’avui en dia són més masclistes caldria establir un marc comparatiu amb com eren aquests nois fa 10, 20 o 30 anys. I aquestes dades no les tenim, no existeixen perquè l’estudi de les masculinitats i la consideració de l’home com a subjecte amb un gènere socialment construït no apareix, i ho fa de manera residual, fins als anys noranta o 2000. No és fins aleshores que, en l’àmbit anglosaxó, comencen a aparèixer els primers estudis rigorosos, i en el nostre context, l’estudi de les masculinitats i els homes (com a subjectes amb gènere) és quelcom encara més tardà i deficitari.

Els dos primers estudis que analitzen de manera seriosa aquestes percepcions dels joves són del 2015 (Encuesta de Percepción Social de la Violencia de Género en la Adolescencia y la Juventud) i del 2017 (La (in)consciencia de equidad de la población joven en España). Fins aleshores només trobem estudis que o bé no estan centrats en joventut (macroenquestes que comencen el 1999), o bé són estudis molt parcials i poc representatius fets per organitzacions no governamentals, o bé són monogràfics sobre joventut (Juventud en España, d’INJUVE), que no són específics sobre violències i desigualtats de gènere (malgrat que incloïen algun apartat sobre això) i encara menys sobre la percepció que tenen els nois joves sobre la igualtat i el feminisme. Avui, ens trobem cada vegada amb més interès social sobre el tema i el nombre de publicacions ha augmentat, però els estudis sobre pràctiques masculines o associades a la masculinitat, en sentit ampli, continuen brillant per la seva absència. Ara bé, quan es tracta de criminalitzar la joventut i treure’ns la responsabilitat de sobre, les adultes estem encantades d’assenyalar que el veritable problema del masclisme són les noves generacions.

Amb tot plegat, hem passat de la idea segons la qual, sense fer massa res, cada generació serà més igualitària que l’anterior, a la idea que els adolescents nois estan cada vegada més allunyats de l’equitat de gènere i assumeixen els mandats de l’Andrew Tate de torn, un antic kickboxer i conegut pels seus comentaris misògins a les xarxes socials, sense cap capacitat crítica. Aquest canvi continua sense incloure els adolescents nois en el canvi.

Cal pensar millor quins missatges llancem mediàticament i com aquests poden tenir efectes antipedagògics

Abans, el feminisme era considerat, segons el gruix de la població, una qüestió poc rellevant i que en tot cas només interpel·lava les dones. Avui, en canvi, diem als nois joves que transiten pels nostres carrers, centres educatius i xarxes socials que d’entrada, fins que no es demostri el contrari, són masclistes i es comporten com a tals, la qual cosa, pedagògicament, per a mestres, famílies i societat en general, és un problema. I no, no estic traient pes ni preocupació a la propagació de determinades idees o discursos neomasclistes entre els joves socialitzats en masculí; tanmateix, crec que cal pensar més i millor sobre quins missatges llançar mediàticament i com aquests poden tenir efectes antipedagògics.

Principalment, perquè són missatges que estigmatitzen la masculinitat jove contemporània, i això només fa gran el problema i genera més sensacions de greuge, les quals alimenten els discursos de l’odi que pretenem combatre. I no només cal fer-ho com a recepta pedagògica per apropar-nos a aquests joves, sinó també per evitar la injustícia de situar el problema en adolescents i joves, els quals són víctimes d’uns discursos que hem normalitzat a escala mediàtica digital i política. I això no ho han fet els joves ni els adolescents. Si volem que els nois joves formin part d’aquesta transformació necessària, i aquest és l’únic camí possible, cal buscar maneres més atractives de fer arribar el missatge. Dissenyar situacions d’aprenentatge, tallers o campanyes a partir de la pressuposició que qui tenim davant és una víctima de la mascloesfera o un victimari a l’estil del Jamie de la sèrie d’Adolescence és un punt de partida perillós i molt poc creatiu.

Si volem que els adolescents nois sentin reconegudes les seves realitats i experiències com a primer pas per perforar, que diu Alfredo Ramos, una masculinitat que ja els ha vingut donada, no podem partir d’un prejudici, encara que considerem que conté part de realitat. Només fem una prova: pensem, creem polítiques públiques, investiguem i eduquem a partir de la premissa que els joves i adolescents d’avui estan més preparats que les generacions anteriors per mantenir relacions justes i pràctiques més equitatives i per posicionar-se en contra de les pràctiques violentes o masclistes. Com a mínim, crec que ens anirà millor que no pas construir iniciatives a partir de l’afirmació, poc fonamentada, segons la qual els nois joves d’avui són més masclistes.