11/08/2025 | 06:00
Estem vivint una època fosca: creix l’extrema dreta, la intel·ligència artificial ens prendrà la feina, Amazon arrasa el petit comerç… Però tu mantens l’esperança des de fa més de 20 anys. Ens la pots contagiar?
Quan tot va malament, és quan més la necessitem. La incertesa genera por, i la gent l’evita a través de l’optimisme, del pessimisme, del cinisme o del derrotisme que preveu com serà el futur. Però és impossible saber què passarà. L’esperança ens diu que el futur es construeix en el present. I que podem participar-hi. L’esperança és un compromís amb allò que és possible. Per a mi, l’esperança també ve del passat. Si observem els últims 75 anys d’història, ens adonarem que s’han produït canvis increïbles, que no hauríem imaginat mai.
Contra el que diuen algunes veus, afirmes que el feminisme ha avançat molt. Ens falta memòria?
Vivim en una societat amnèsica, que no mira com hem arribat on som ara. Jo he vist molts canvis. Tenim moltes més dones presidentes, jutges, científiques i pilots d’avió. No es parla prou de l’auge del feminisme dels darrers 15 anys. Gràcies a això, Harvey Weinstein és avui a la presó. També crec que el feminisme ha canviat els homes més del que pensem.
Ah, sí?
Quan jo vaig néixer, el marit podia pegar a la seva dona, controlar-li les finances o violar-la: ho deia la llei, i la societat ho acceptava. S’esperava que ella fos submisa i obedient. La violació dins del matrimoni és una idea que han reivindicat les feministes, perquè abans s’entenia que la dona, en casar-se, donava el seu consentiment permanent, el marit n’era l’amo i ella no tenia cap dret. Ara, molts homes tracten les dones amb més respecte i més igualtat, sigui en l’àmbit familiar, a la feina o a la societat en general. S’està produint un canvi gradual en què els homes comparteixen les responsabilitats domèstiques. Encara no hem arribat al 50%; però, quan jo era petita, la divisió del treball era absoluta. Conec homes que no han agafat mai en braços els seus fills. I Donald Trump es vanta de no haver canviat mai un bolquer. No es parla prou de com és de trist això per als homes, però també per als seus fills, que tenen una relació menys propera amb pares, oncles, avis…
“Per què dimonis hauríem de fer allò que volen? No podem cedir a l’enemic”
Què et sembla l’aparició d’aquests homes que reclamen tornar al passat?
Es presta molta atenció —amb raó— a aquesta reacció masclista, a la masclosfera, a Andrew Tate, a aquesta nova hipermasculinitat, però estic segura que aquests homes són infeliços, perquè se’ls imposen idees impossibles, miserables i alienants sobre allò que significa la masculinitat. A més a més, tractar les dones com a animals misteriosos o estranys que han de ser sotmesos o menystinguts els allunya de la possibilitat de tenir bones relacions amb elles, no només sexuals o romàntiques, sinó fins i tot per ser companyes de feina o amigues.
El teu llibre Els homes m’expliquen coses, escrit el 2015, va inspirar el famós terme mansplaining, però sobretot parlava del patró masclista de no creure les dones. Lamentablement, encara n’hi ha moltes que recorren a l’anonimat per denunciar les violències que pateixen. Com podem canviar això?
En aquest assaig, volia parlar justament del fet que hi ha moltes maneres d’oprimir les dones i que la violència que patim quan ens ignoren en una conversa és la mateixa que es produeix quan el metge no creu allò que ens passa o el jutge no creu que ens han agredit sexualment. Quan vaig escriure les meves memòries [Records de la meva inexistència, Angle Editorial, 2021], em vaig adonar que el que necessitem és una democràcia de les veus. Aquesta violència no podria existir si les dones fóssim tractades com a iguals, si la nostra paraula tingués el mateix valor que la dels homes. La violència envers les dones, fins i tot quan ja no era legal ni legítima, ha continuat existint perquè la policia, el sistema legal i la societat no creien en nosaltres.
Expliques que la mirada a curt termini pot fer-nos creure que són els poderosos els que concedeixen els canvis als de baix, però una nova llei o una decisió política normalment és fruit d’anys de lluita popular. Tenim més força de la que ens pensem?
Ha millorat molt, la situació de les dones, de les persones queer o amb discapacitats, dels pobles indígenes nord-americans. Han estat processos llargs, lents, plens d’obstacles i no sempre lineals; però, si t’hi fixes, molts d’aquests canvis s’han produït perquè la gent comuna s’ha unit. Als nostres enemics els agradaria molt que creguéssim que no tenim poder, que no hi ha esperança i que ens rendíssim. I jo em pregunto: per què dimonis hauríem de fer allò que volen? No podem cedir a l’enemic.
“La gent està molt enfadada amb Trump, i, quan això passa, perds la por: crec que anirem a més”
Cansada de parlar de Trump?
En realitat, és molt emocionant tot el que està passant. Vinc d’una família d’esquerres. Els meus pares ja em portaven a les marxes contra la guerra del Vietnam. Participo en manifestacions des dels anys vuitanta, i ens coneixem tots. Però en les protestes recents contra Tesla a San Francisco vaig veure molta gent que sortia al carrer per primer cop. Hi ha hagut molta resistència a Trump des del principi i han passat coses extraordinàries, com, per exemple, quan la gent veu que la policia d’immigració (l’ICE) ataca els migrants, reacciona amb un valor increïble. Molts funcionaris s’han negat a obeir ordres. S’han presentat moltes demandes i s’han guanyat la majoria perquè moltes decisions polítiques eren il·legals. Les vendes de Tesla han caigut en picat, i això demostra el poder que tenim quan actuem. Quan un president ha de ser autoritari, és perquè no actua com vol el seu poble. La gent està molt enfadada, i, quan això passa, perds la por. Han sorgit nous moviments; les organitzacions antigues s’han fet més grans. I crec que anirem a més.
Sovint parles de la importància del relat, que “proclamar la derrota contribueix a la derrota”. En relació amb l’emergència climàtica, per exemple, insisteixes que no és tard. Quins relats ens paralitzen quan parlem d’aquest tema?
Un d’aquests relats és que la gent no té poder, que no podem aturar les elits, la poderosa indústria dels combustibles fòssils que està causant tanta destrucció. Un altre és que no hi ha solucions, però en realitat sí que n’hi ha. Fa 25 anys, les energies renovables eren caríssimes; avui quasi tota l’electricitat podria venir de fonts netes com el vent, el sol, l’aigua o la geotèrmia. Hi ha gent que diu que és massa tard, però sempre hi ha quelcom que va la pena fer.
Un altre relat pervers en aquest assumpte posa l’accent en la responsabilitat individual. Al teu darrer llibre expliques que un vegà que va amb bicicleta podria estar contribuint al caos climàtic si els seus estalvis són en un banc que finança combustibles fòssils. Ens cal més acció col·lectiva?
Les empreses de combustibles fòssils han promogut la idea de la “petjada climàtica”, que, si fa no fa, ens diu que hem de consumir amb consciència. Aquest discurs ens converteix en mers consumidors, però som ciutadans i podem fer molt més que quedar-nos a casa reciclant llaunes. L’emergència climàtica necessita que sortim al carrer i ens unim per provocar canvis reals: posar fi a la indústria dels combustibles fòssils, accelerar la transformació energètica i protegir el món natural. Hem de ser activistes.
“Necessitem valorar el bé comú, fer les paus amb la natura. I podem fer-ho”
Dius que la lluita climàtica ha estat massa limitada als científics i que necessitem desesperadament més artistes.
Necessitem tots dos col·lectius. Els científics, i les seves idees, em semblen meravelloses, emocionants i transformadores. De fet, els científics, com els pobles indígenes, i alguns poetes i artistes, ens expliquen una història, que en realitat és molt antiga, que diu que tot està interconnectat. Mai hem estat separats de la natura. Penso que la ciència s’ha posat molt poètica els darrers 30 anys, amb històries que parlen del bosc com a comunitat, dels líquens i les relacions d’ajuda mútua que estableixen amb els arbres, de les precioses interrelacions entre els diferents regnes de vida, entre els insectes, les plantes i els ocells, de l’elegant orquestració de tot el sistema de la biosfera.
El teu retrat de Silicon Valley i la transformació de San Francisco, on vius des dels 18 anys, és esfereïdor: milmilionaris de la tecnologia que promouen l’aïllament social amb aplicacions que redueixen les possibilitats de contacte humà. Hem de repensar què entenem per benestar?
El capitalisme, el consumisme i la indústria dels combustibles fòssils afirmen que la vida que tenim és meravellosa i abundant. Però la majoria de la població no té una vida abundant, sinó que és pobra. I els que vivim al Nord global potser som rics materialment, però tenim vides empobrides. Sentim que no tenim temps, hem perdut moltes relacions socials per culpa d’internet, tenim mala salut, molts vivim en llocs contaminats. Cada any moren més de vuit milions de persones per culpa de la contaminació, una mortalitat més gran que qualsevol guerra recent. Si no consumíssim tant, no hauríem de produir tant i podríem treballar menys. Tindríem més temps per als nostres plaers i per a les nostres alegries, per relacionar-nos millor amb els altres i amb la natura. Tindríem més confiança en el futur. Necessitem valorar el bé comú, fer les paus amb la natura. I podem fer-ho.
