Crític Cerca
Opinió
Xavier Montagut

Xavier Montagut

President de la Xarxa de Consum Solidari. Activista de “Germanetes” i del seu Mercat de Pagès

Eixos verds a Barcelona: si no fem un carrer més verd, qui ho farà?

Si volem un carrer viu, caldrà que els veïns i veïnes el facin seu, que puguin adequar els usos a les seves necessitats i desitjos per aconseguir la màxima utilització i socialització de l’espai

18/12/2020 | 06:00

Blocs rectangulars de formigó ubicats en un tram del carrer Consell de Cent de Barcelona / BLANCA BLAY – ACN

La pacificació del carrer Consell de Cent ha obert un ric i necessari debat sobre la mobilitat i la sostenibilitat de l’Eixample, i de tot Barcelona. Hi un altre de debat, més concret, i és sobre com la pacificació pot donar pas, o no, a nous espais més verds i vius. Està en joc si serà possible caminar cap a una ciutat habitable pels veïns i veïnes, i amigable amb la natura. Veure les pacificacions des d’un prisma més proper és una forma diferent de veure tota la ciutat. Aquest és el punt de vista adoptat en aquest article.

L’Eixample som el districte amb menys metres quadrats de verd per habitant de tota Barcelona. No arribem als 2 metres quadrats per habitant, mentre que Barcelona (sense Collserola) té entre 6 i 7 metres quadrats i l’OMS recomana entre 15 i 20. El sòl dedicat a usos residencials és del 50%, mentre que la mitjana a Barcelona és del 27% i, el sòl dedicat a usos viaris és del 35%, mentre que la mitjana a la ciutat és del 21%. Per contra, l’espai dedicat a parcs urbans és del 7% mentre que la mitjana a la ciutat és del 14%.

A l’Eixample cal incrementar el verd urbà entre un 750%  i un 1000% per situar-nos en la franja recomanada per l’OMS

Al Districte necessitaríem incrementar el verd urbà entre un 750%  i un 1000% per situar-nos en la franja recomanada per l’OMS. Si no volem enderrocar gran quantitat d’edificis, una part important d’aquest increment del verd, que cal per tenir un barri saludable, s’ha d’aconseguir  del 35% dedicat a usos viaris. La creació d’eixos verds hauria de ser una gran oportunitat.

Tanmateix el verd que s’ha aconseguit a l’illa de Sant Antoni és d’un 7% i el que es planteja en el concurs convocat per l’Ajuntament per la pacificació de Consell de Cent és d’un 10%. Sense arribar a allò que recomana l’OMS, estem molt lluny d’un projecte de reverdiment significatiu pel que fa a la quantitat. Altres ciutats que sí són referència, com per exemple París, es plantegen l’objectiu d’un 25 % de verd urbà a tota la ciutat.

També cal analitzar la qualitat del verd. En el poc verd existent actualment prima el criteri d’estalvi econòmic donat que el seu manteniment i cura estan concebuts perquè corrin totalment a càrrec de fons públics. Això dificulta enormement complir amb els objectius que hauria de tenir el verd urbà: generar efectes significatius com a refugi climàtic tant per la lluita contra l’illa de calor, com per fixar contaminació atmosfèrica i contribuir a netejar l’aire; generar un  paisatge urbà renaturalitzat més amigable amb la gent; enriquir la biodiversitat de la ciutat; donar connectivitat als ecosistemes vius de la ciutat…

La nostra experiència a l’Espai Germanetes és que hi ha molts veïns i veïnes que desitgen poder practicar la jardineria i l’horticultura i que no tenen on fer-ho, i que, sens dubte, s’apuntarien a tenir cura dels espais verds del seu carrer. La gestió duta a terme pels mateixos veïns i veïnes permetria una gestió adaptada a cada espai, adaptació que és necessària per a un verd de qualitat. Alhora es crearien espais de socialització de veïnes i veïns que enfortirien el treball comunitari de barri. El disseny habitual no té en compte la participació del veïnatge i ho comprovem quan es creen jardineres impossibles de cultivar, escocells que estan dissenyats per convertir-se en papereres, pipicans intensius o cendrers plens de burilles…

Quan l’administració mostra sensibilitat a la gestió comunitària del verd, com és al districte de l’Eixample, s’enfronta a una maquinària administrativa que no està preparada. Així, quan es  cedeixen espais erms són les veïnes les que han de pagar els materials per construir jardineres i horts, i fins i tot la terra i les eines per conrear. La majoria d’espais estan en una mena de llimbs jurídics que deixen desprotegides les entitats que s’aventuren en l’autogestió veïnal dels usos de l’espai públic, en general, i del verd, en particular.

S’utilitzen eines jurídiques pensades per a la cessió d’espais i no per a la cessió de la gestió dels usos en espais d’ús públic. Així ens troben que per fer un hort o una jardinera i per conservar-los, ens volen cobrar un cànon. O per exemple, hem de pagar la il·luminació. O bé es proposa que siguin els veïns i veïnes que s’encarreguin de tasques com la neteja i l’obertura i tancament d’aquells espais d’ús públic que es tanquen a la nit.

Podríem copiar pràctiques de ciutats europees referents pel que fa a innovació en polítiques ecològiques

Posats a fer polítiques valentes podríem copiar pràctiques de ciutats europees que són un referent pel que fa a innovació en polítiques ecològiques. Per exemple, a París, el juny de 2015 van aprovar una llei que permet a qualsevol ciutadà i/o entitat ciutadana enverdir el seu entorn mitjançant horts i jardins, i és l’Ajuntament qui  facilita els permisos així com el suport material i tècnic. L’èxit d’aquesta política municipal ha estat de tanta dimensió, que avui dia s’han donat més de 1.000 llicències. Experiències similars en podem trobar a diverses ciutats europees.

El disseny en funció de la mobilitat tampoc no ajuda als usos veïnals. Calen petits espais, espais diversos que permetin jocs infantils, espais de tranquil·litat per la gent gran, de socialització pels més joves, etc. La possibilitat d’aquesta diversitat d’espai queda molt limitada per un disseny de carrers dividits en carrils lineals pensats en funció de la mobilitat. Si el paper de l’anomenat carril de serveis és, exclusivament, possibilitar l’entrada a pàrquings, l’entrada de serveis bàsics com ambulàncies i bombers i càrrega i descàrrega, i no estan dissenyats per ser utilitzats per travessar la ciutat, seria possible adaptar-los a cada tram de carrer amb les característiques específiques dels edificis i la quantitat i situació dels pàrquings. Això permetria trencar l’actual disseny i generar un espai no lineal en molts trams del carrer que permetria una gran diversitat d’espais verds, de joc i de socialització. Usos, aquests, que són els que volem principalment pels carrers pacificats.

Un carrer per les veïnes requereix que no siguin expulsades del barri. Sense entrar en altres debats sobre el caràcter discriminatori, o no, entre carrers del “model d’eixos verds”, els ritmes llarguíssims previstos per a la creació de les Superilles d’una forma generalitzada pot tenir un efecte pervers no desitjat: un augment de l’especulació en la zona que signifiqui un procés de gentrificació de l’entorn. Un rígid control i regulació dels lloguers en l’entorn és necessari com a mesura complementària a la pacificació.

El tema que serà cabdal per garantir que aquests nous espais guanyats als cotxes siguin pels veïns i veïnes és el Pla d’usos. Caldran mesures pròpies dels plans d’usos, com ara limitar la privatització de l’espai públic mitjançant la proliferació de terrasses. Mesures que són necessàries per evitar que la pacificació dels cotxes no es transformi en un nou monocultiu: el de les terrasses de bars, com ha passat al carrer Enrique Granados.

Si volem un carrer viu, caldrà que els veïns i veïnes el facin seu

Però també caldran mesures innovadores del contingut del Pla d’Usos com la de donar als veïns i veïnes la capacitat de gestionar aquests usos i el mateix mobiliari. En efecte, si volem un carrer viu, caldrà que els veïns i veïnes el facin seu, caldrà que puguin adequar els usos a les seves necessitats i desitjos per aconseguir la màxima utilització i socialització de l’espai. Així, no només el verd guanyarà en qualitat i conservació, sinó també els espais de jocs, els d’estada, les múltiples activitats comunitàries que es realitzen al carrer amb tota mena de formats…

La gestió que Germanetes i els nombrosos grups de veïnes que s’han organitzat al seu entorn, està fent dels espais (tot i la precarietat de mitjans i un mobiliari urbà sovint hostil a les activitats veïnals) una experiència d’èxit que caldria replicar en tot l’espai guanyat als cotxes.

Per això caldria innovar en les formes de cessió de la gestió d’usos. L’acord fet a can Batlló crea innovacions que ens poden donar pistes de per on avançar. Tres d’elles, contextualitzades, poden ser molt útils. En primer lloc, la introducció de la figura de la valorització del retorn social en una concessió administrativa. Aquest concepte de valorització del retorn social permet comptabilitzar el valor del projecte comunitari que s’està duent a terme fent una comparativa amb el que hagués costat si la construcció d’espais i la provisió de serveis l’hagués fet el mateix Ajuntament.

En segon lloc, la divisió de les càrregues, on l’Ajuntament haurà d’assumir els subministraments, la rehabilitació, el gran manteniment i la seguretat de l’espai cedit, i l’Associació veïnal s’encarregarà de les assegurances i del manteniment de l’espai, a més de garantir la universalitat de l’accés al recinte i les activitats. En tercer lloc, el concepte de balanç comunitari que cada dos anys elaborarà l’associació, una eina que facilita l’autoavaluació dels projectes i l’anàlisi de l’impacte comunitari i el seu retorn social.

Un aspecte interrelacionat amb l’autogestió dels usos és l’autogestió i el disseny del mobiliari urbà. Més enllà del que s’ha anomenat mobiliari hostil, estem plens de dissenys poc útils: els bancs que miren a llocs impossibles, que fan impossible una conversa entre més de tres persones  i, menys encara, un joc de taula. Les poques taules que hi ha estan fixades a terra i són tan poc versàtils que només donen servei durant les poques estones en què coincideix un grup de tres o quatre persones. Impossible adequar-les a grups de número variable (quan passin les actuals mesures sanitàries, és clar).

El fet que siguin taules fixades a terra fa que tinguin una situació en relació amb el sol i a l’ombra permanent durant tot l’any i a tota hora, cosa que obliga que aquesta situació coincideixi amb les apetències dels veïns i veïnes que sí que depenen de les hores i les estacions de l’any. En la majoria dels casos, plantejar-se actes comunitaris en petit format a l’espai públic només es pot fer amb lloguers de taules, cadires, tarimes, equips de so… a càrrec de l’Ajuntament, despesa que, òbviament, és molt limitada.

Hi ha solucions que, en alguns aspectes, han funcionat: recursos comunitaris gestionats pels veïns i veïnes, com en el cas de Germanetes, on es faciliten moltes activitats comunitàries de petit format; mobiliaris mòbils senzills i de baix cost que complementen alguns de fixos com les taules de l’espai Nur o les de l’espai Germanetes. N’hi ha d’altres, de solucions, que poden funcionar, com ara la possibilitat de gestionar alguns elements d’ús individual, jocs, joguines, cadires i taules mitjançant apps. De fet, si s’utilitzen per patinets, bicicletes, pàrquings a l’espai públic, contenidors de reciclatge comunitari i fins i tot per identificar les bosses d’escombraries, també es podrien aplicar a altres serveis gratuïts. El que cal és sistematitzar aquestes possibilitats i aplicar-les a la diversitat d’espais i usos que determinin uns veïns i veïnes que volen gestionar què faran amb l’espai públic, i que el mobiliari s’adeqüi a allò que volen i necessiten.

Que la pacificació de Consell de Cent i d’altres carrers doni pas a un espai verd i viu depèn del paper que tinguin veïnes i veïns. Obriu-li pas!

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies