Crític Cerca
Perfils

Gino Bartali, un ciclista contra Hitler i Mussolini

Un dels millors ciclistes del segle XX va veure truncada la seva carrera per la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, va dedicar aquells anys a ajudar a salvar la vida d'un miler de jueus a Itàlia, la majoria infants

20/07/2022 | 06:00

A la Itàlia de Mussolini, la gran estrella del ciclisme Gino Bartali (Ponte a Ema, 1914 – Florència, 2000) va fer quilòmetres i quilòmetres per transportar documents i passaports falsos amagats al quadre de la seva bicicleta, amb els quals es va evitar la deportació de jueus, la majoria infants, residents a Itàlia, cap a camps de concentració i d’extermini nazis. Se sap que va salvar pel cap baix 800 jueus, però podrien ser uns quants més dedicant-hi, en silenci i clandestinament, els anys del que hauria estat el millor moment de la seva carrera esportiva.

Des que va començar a pedalar a Ponte a Ema, un petit poble de la Toscana, per anar a l’escola a Florència, a uns sis quilòmetres, el gran dels Bartali ja no va poder parar de fer-ho. Fill d’una família humil, quan Gino va dir als seus pares que per anar a Florència a fer el seu últim curs de l’ensenyament bàsic necessitaria una bicicleta, aquests, camperols amb pocs recursos, li van respondre que hauria de guanyar-se-la. Finalment en va poder aconseguir una per anar a l’escola, i això li canviaria la vida.

Bartali va transportar durant la guerra passaports falsos dins la seva bici per evitar la deportació de jueus

Ràpidament, Bartali començaria a córrer per la Toscana amb els seus amics, però en poc temps passaria també, tot i el desacord del seu pare, a competir en curses ciclistes. I a guanyar-les. De sobte, els responsables del seu equip ciclista es van estranyar que el corredor quedés en segon lloc en diverses proves seguides. Van acabar sabent que molts rivals, que volien arribar primers al seu poble per dedicar la victòria a les seves promeses o als seus pares, demanaven a Bartali que els deixés guanyar, i a canvi li cedien el premi en metàl·lic. Per a Gino, significava un doble guany, ja que cobrava a la vegada el primer i el segon premi, i en aquells moments li interessava més guanyar diners que guanyar curses. D’aquesta manera tenia més arguments per convèncer el seu pare, Torello, perquè el continués deixant dedicar-se al ciclisme.

Ascens meteòric en el ciclisme

Qui passa l'ampolla a qui? Bartali i Coppi, en una de les fotografies més famoses de la història del ciclisme, en ple ascens del Galibier al Tour de França del 1952/ ARXIU

El seu primer gran triomf va ser a la Volta al País Basc aquell mateix 1935. Era un ciclista dur, que s’especialitzaria en les etapes de muntanya. Amb una alçada d’1,72 centímetres i un pes en forma d’uns 64 quilos, patia bradicàrdia, una alteració del ritme cardíac (que es caracteritza per una freqüència cardíaca inferior a la normal), que li permetia aguantar grans esforços sense gaire dificultat. El seu cor va ser considerat defectuós fins al punt que, quan el van cridar a files als inicis de la Segona Guerra Mundial, un capità metge de l’exèrcit va donar Bartali literalment per inútil, malgrat haver guanyat ja el Giro, el Tour i nombroses curses i critèriums importants.

La carrera ciclista de Bartali semblava no tenir aturador. Aquell mateix 1935 s’havia imposat a la classificació de muntanya al Giro d’Itàlia i també es va coronar campió del seu país en ruta. L’any següent, guanyaria el seu primer Giro. Al final de la cursa, des de l’entorn de Benito Mussolini van voler apropiar-se la victòria de Bartali, com ja van fer amb el Mundial de futbol celebrat dos anys abans, el 1934, a Itàlia. Li van suggerir que dediqués el triomf a Il Duce. El corredor s’hi va negar, i ho va aprofitar per dedicar-lo a la seva família i a la Mare de Déu, persona devota com era. El detall no va passar desapercebut per als feixistes, que li van fer saber que les seves idees no els agradaven. El gest posava inevitablement el focus del règim sobre ell mateix. “El meu pare no es duia gens bé amb el feixisme“, explicava el seu fill Andrea.

Va guanyar el Giro d’Itàlia i el Tour de França tant abans com després de la Segona Guerra Mundial

Repetiria triomf al Giro d’Itàlia l’any següent, el 1937, i el tornaria a guanyar el 1946, convertit ja en l’ídol d’un jove país. El Tour de França el va guanyar en dues ocasions, el 1938 (amb 18 minuts sobre el segon classificat i 30 sobre el tercer) i el 1948. Durant aquell Tour del 48, Itàlia vivia moments convulsos, amb l’intent d’assassinat de Palmiro Togliatti, secretari general del Partit Comunista Italià, un partit que havia guanyat rellevància política després de la confrontació bèl·lica mundial. Per tal d’evitar una creixent tensió social, el primer ministre italià després de la guerra, Alcide De Gasperi, va posar-se en contacte amb Bartali per demanar-li que guanyés la cursa francesa. Bartali ho aconseguiria, malgrat que, quan va rebre l’encàrrec, es trobava a 20 minuts del líder.

El naixement d’una llegenda

Però nou anys abans d’aquell Tour, l’1 de setembre de 1939, l’Alemanya de Hitler envaïa Polònia i esclatava la Segona Guerra Mundial, fet central en la biografia de Bartali. La participació d’Itàlia en el conflicte, de bracet de Mussolini, com a aliats dels alemanys, va provocar que la pràctica esportiva fos pràcticament nul·la a partir de llavors, i va truncar la carrera d’un esportista que es trobava en el seu moment àlgid després d’un ascens meteòric: es diu que el punt òptim de la carrera d’un ciclista està entre els 26 i els 31 anys, que són, si fa no fa, els que la guerra va robar a Bartali.

Gino va deixar de competir, però no d’entrenar-se. En realitat va ser llavors quan va fer els seus millors esprints, dels quals se sentia més orgullós. Més que victòries, eren gestes, grans gestos per a la història. Triomfs de la humanitat per a la humanitat. Durant el conflicte que va enfrontar els països aliats i els països de l’Eix, especialment entre el 1943 i el 1944, va erigir-se en una de les tres potes, juntament amb un dels seus amics, el cardenal Elia Dalla Costa, i l’editor Giorgio Nissim, d’una xarxa clandestina per ajudar els jueus que vivien a Itàlia. La seva tasca era transportar documents (fotografies, passaports, diners…) en els quadres de la seva bicicleta i entregar-los a altres membres de la xarxa, per fer documents falsos amb els quals hom calcula que es van salvar uns 800 jueus, en la seva majoria nens, que havien de ser portats directament a les càmeres de gas nazis.

Nerviosíssim quan era aturat pels controls policials, el corredor dissimulava per evitar sospites de les autoritats nazis o feixistes, malgrat que sovint els policies l'aclamaven i li demanaven autògrafs al crit de "Bartali Campione!" / ARXIU

Es calcula que, sota l’ocupació alemanya, les autoritats nazis van deportar uns 8.000 jueus d’Itàlia a Auschwitz-Birkenau i a altres camps, i que, d’aquests, al voltant de 7.600 van ser assassinats. Fins a l’ascens de Mussolini al poder, nomenat primer ministre d’Itàlia pel rei Víctor Manuel III el 1922, els jueus vivien a Itàlia amb normalitat. La comunitat jueva italiana ascendia a unes 50.000 persones el 1933, i vivien completament integrats en la cultura i la societat italianes fins que, el 1938, en part per culpa de la pressió de l’Alemanya nazi, el règim feixista va començar a aprovar lleis antisemites, prohibicions com la del matrimoni entre jueus i no jueus o la dels mestres jueus a les escoles públiques. En les dues primeres dècades del segle XX, la participació i el compromís en la societat italiana de la comunitat jueva havien estat molt destacats. De fet, alguns jueus havien ocupat càrrecs polítics d’una rellevància especial, com la presidència del Consell de Ministres, el Ministeri de la Guerra o el Ministeri de Gràcia i Justícia i dels Cultes, és a dir, un jueu gestionant el ministeri que s’ocupava de tot el que fa referència a cultes, incloent-hi els de la religió catòlica.

Per tal de no ser descoberts i poder tenir alguna esperança d’èxit en la seva empresa, Bartali i els altres membres de la xarxa tenien clar que era imprescindible guardar silenci: com menys persones formessin part d’aquesta trama i com menys persones sabessin de la seva existència, més probabilitats d’èxit hi hauria. Bartali ho va portar a l’extrem. No ho va explicar a ningú, ni tan sols a la seva dona, ni tan sols dècades després. Només va fer una excepció, el seu fill Andrea, que, al seu llibre Gino Bartali, mio papà, diu: “Suposo que ho va fer perquè tenia la necessitat de compartir-ho amb la seva família, per deixar constància del que havia viscut”. “El bé es fa, però no es diu” —deia Gino al seu fill—, “perquè, si no, estaries aprofitant la desgràcia dels altres en benefici propi”.

L’heroi silenciós: “El bé es fa, però no es diu”

Precisament el silenci que es va mantenir al voltant d’aquesta xarxa fa difícil poder conèixer més detalls de qui hi va participar i com i quantes vides realment es van poder salvar. El que sí que se sap és que, almenys en 45 ocasions, Gino Bartali va recórrer els 177 quilòmetres que separen Florència del monestir d’Assís, on s’imprimien els documents falsos. Més de 350 quilòmetres, si hi comptem l’anada i la tornada. Bartali era el correu de la resistència, l’enllaç que transportava els diferents materials cap a una banda perquè en fessin els documents, i després els portava cap a una altra persona, que seria l’encarregada de distribuir-los entre els jueus, i així els facilitava la sortida del país. En cada recorregut que feia es jugava la vida, ja que es topava amb controls policials de militars alemanys i italians. Els controls nazis eren especialment perillosos, però els italians tampoc no haurien dubtat un segon a afusellar-lo si haguessin sabut què transportava dins dels tubulars de la seva bicicleta, malgrat conèixer-lo i haver-li demanat autògrafs al crit de “Ginetaccio! Bartali! Campione!”. Per saber-ne més, d’aquesta gesta, és fantàstica la lectura del llibre Gino Bartali. El hombre de hierro (Dstoria Edicions, 2016), de Franc Lluís Giró.

Bartali va guardar en secret el més gran dels seus triomfs: "El bé es fa, però no es diu" / ARXIU

Bartali també donava aliments als refugiats i va col·laborar amb els partisans per evitar detencions d’antifeixistes

El compromís de Bartali amb la causa va anar més enllà. Després de la seva mort, al maig de l’any 2000, dos periodistes italians van aconseguir que es fes públic el testimoni de la família Goldenberg. Alguns dels seus membres van amagar-se en un apartament de Florència, propietat del ciclista, durant 10 mesos. Amb el testimoni dels Goldenberg es van conèixer moltes de les activitats ocultes de Bartali. Altres jueus van confirmar la història del ciclista que havia ajudat les seves famílies a obtenir documents falsos per escapar-se de les urpes del nazisme.

L’hermetisme del campió italià contribueix a forjar una llegenda que transcendeix l’esport, perquè ningú no sap amb certesa quants jueus va poder salvar amb les seves jornades interminables pedalant per la Toscana i més enllà. Quan Bartali no feia viatges en bicicleta recorrent les carreteres en direcció a Assís, sovint se’l veia pel camp buscant menjar per als refugiats, comprant-ne a camperols, amics, coneguts o aficionats, i enviant-los al Vaticà, on unes 4.500 persones vivien amagades, entre les quals moltes dones i nens. El Vaticà, segons costums diplomàtics, li va enviar una carta d’agraïment que va ser interceptada per la policia secreta que, creient que era un missatge en clau, el va convocar a Villa Triste, al soterrani d’un edifici del qual es deia que qui hi entrava difícilment en sortia amb vida. Es va salvar gràcies a dos militars que el van avalar, però el comandant de l’esquadró estava disposat a afusellar-lo per fer escarment. En qualsevol cas, aquell fet el va deixar marcat, i els feixistes li van posar l’ull a sobre.

Augmentava la dificultat per dur a terme la seva tasca, però això no el va acovardir, sinó al contrari: cada cop intentava ajudar més i de diferents maneres. De fet, els partisans necessitaven cada vegada més ajuda i, quan s’assabentaven que l’OVRA (Opera Volontaria di Repressione Antifascista) estava a punt d’arrestar algú, demanaven a Bartali que anés a avisar-lo, ja que en Gino era, segons ell mateix explicava, “l’únic que podia moure’s per Florència de nit amb certa seguretat. Coneixia bé els carrers de la ciutat, i podia creuar-la a 50 quilòmetres per hora. En cinc minuts podia anar a veure qui fos i avisar-lo. En tres o quatre ocasions, em van disparar des dels controls”.

El ciclisme sempre tindrà un racó per a Gino Bartali. Una força de la natura com ell, que, a més a més, va ajudar, juntament amb Fausto Coppi i la rivalitat que els unia, a aixecar l’ànim de la Itàlia de la postguerra. Les rivalitats incrementen l’interès per la competició, però el cas de Bartali i Coppi es va donar en l’escenari perfecte per ser una de les més recordades de tots els temps en el món de l’esport en general i en el del ciclisme en particular. Però, més enllà de les seves proeses competint, el paper de Bartali durant la Segona Guerra Mundial quedarà escrit als annals de la història.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies