26/01/2024 | 06:00
Divendres, 18 de novembre de 1932, deu del vespre. A l’Ateneu Gracienc d’Esquerra Catalana, al carrer de Menéndez Pelayo de Barcelona, està a punt de començar l’últim acte de campanya d’Esquerra Republicana abans de les eleccions al Parlament que es faran el diumenge següent. La sala és plena a vessar: ja no hi caben més cadires i hi ha persones dretes i tot. La cosa promet: hi intervindran set representants, incloent-hi el carismàtic Francesc Macià. Molts han vingut especialment per escoltar el discurs abrandat i encès del president provisional de la Generalitat, que, si tot va com preveuen, consolidarà el càrrec al cap de dos dies. Però també hi ha qui té curiositat per una altra persona del programa, l’única dona: Maria Dolors Bargalló, que diuen que fa uns discursos brillants. Quan arriba el seu torn, es toca amb les puntes dels dits els cabells ondulats per assegurar-se que segueixen ben posats, s’ajusta les ulleres, s’aixeca i comença, com ho fa sempre:
– Catalans!
No és pas que calgui convèncer l’audiència, perquè tothom sembla prou decidit; però, si a algú encara li queda mig dubte sobre quin partit votar, la senyoreta Bargalló —com li agrada que l’anomenin— sens dubte el dissiparà. És una oradora excel·lent i deixa tothom amb el cor inflamat i les idees ballant-li pel cap —la igualtat de les dones; la protecció dels infants; la lluita contra el feixisme; igual feina, igual salari. D’experiència en tarimes i escenaris, no li’n falta: en l’any i mig que fa que existeix Esquerra Republicana, la Bargalló s’ha convertit en una de les seves propagandistes més destacades. Juntament amb l’escriptora Rosa Maria Arquimbau —més sofisticada, més intel·lectual, més moderna—, és de les poques dones que participen de manera habitual en els actes públics. De fet, quan acabi el 1932, haurà fet 120 mítings i conferències de punta a punta del país. És el que en diríem un “animal polític”.
Lluitar conta l’analfabetisme, en especial de les dones, era un dels seus cavalls de batalla més importants
Tot escoltant la Karr
Tot va començar quan, amb 14 anys, la Maria Dolors va anar a un acte a l’Ateneu Barcelonès on Carme Karr, Rosa Sensat i altres feministes de primera fornada van reivindicar la necessitat que les dones rebessin una educació moderna i rigorosa. L’adolescent inquieta que era va sentir que aquell discurs li feia pessigolles a alguna fibra. No parlaven d’un país abstracte: sentia que parlaven d’ella i de la seva família. Quan va néixer a Barcelona el 1902, la seva mare formava part del més del 60% de dones analfabetes que hi havia a Catalunya. Va arribar a aprendre a llegir, però no a escriure; qui sap què hauria pogut fer en la vida una persona tan inquieta com ella si hagués tingut les mateixes oportunitats que els homes! Des d’aquell dia, que sempre va comptar com l’inici de la seva vida política, la lluita contra l’analfabetisme es va convertir en un dels seus cavalls de batalla més importants.
El que no podia sospitar llavors, enlluernada pels discursos, és que al llarg dels anys aniria coincidint i xocant amb les senyores burgeses de l’Ateneu que l’havien impressionada tant. Perquè més endavant, situades en òrbites diferents, unes a la d’Esquerra Republicana, altres a la de la Lliga Regionalista, es trobarien enfrontades en batalles ideològiques, a part, és clar, d’electorals.
L’activista de la família
A casa seva patien. Els carrers, en l’època del pistolerisme, no eren segurs per a la gent organitzada de classe treballadora. Encara que compartien les seves idees, no veien clar que passés tantes hores en espais on sovint només hi havia homes. Però també sabien que hauria estat inútil intentar aturar-la. La Lola, com l’anomenaven, tan diferent de la Pepita, la germana petita! L’una, de vida convencional, esposa i mare; l’altra, ignorant el que s’esperava de les dones, llegia, escrivia, treballava i no tenia cap intenció de quedar-se cuinant i netejant. Així i tot, la relació entre elles sempre va ser molt bona —amb el cunyat, no tant—, i després que morís prematurament el pare, el 1930, totes dues van muntar un petit taller casolà d’elaboració de flors de roba per als cementiris per anar tirant i ajudar la mare, que va quedar a càrrec de la Maria Dolors, perquè era el que tocava fer a una filla soltera. De cosir en sabia: es va formar en tall i confecció a l’Institut de la Dona que Treballa i devia fer-ho prou bé, perquè va arribar a fer de professora a la Unión Industrial Algodonera. La seva vocació, però, era ben lluny del patronatge.
Bargalló és, durant els anys intensíssims de la República, una de les dones més influents del país
“No és protecció el que volem“
L’Onze de Setembre de 1925 el pare encara és viu i la família viu al que ara és el Raval de Barcelona. La vida dels jornalers no és sempre fàcil, però avui a en Josep Bargalló li ha anat prou bé. A la filla gran no tant: amb 22 anys l’han detinguda per primera vegada. No ha estat una sorpresa: estava més que preparada perquè passés això quan s’ha anat a manifestar davant del monument de Rafael Casanova, sumant-se a les accions d’afirmació nacional i de protesta per la dictadura de Primo de Rivera, que ha prohibit la bandera i la llengua catalanes en l’àmbit públic, i que està aplicant una repressió ferotge. Per sort, en el seu cas, la detenció no ha passat d’unes hores i ho ha aprofitat per reflexionar: amb accions simbòliques com aquelles, no aniran gaire lluny. Veu clara la necessitat d’estar organitzada per tenir més força en la lluita. Per començar, a Estat Català —sempre se sentiria molt propera i fidel a Francesc Macià— i, quan es funda Esquerra Republicana, a les portes de les eleccions municipals del 1931, és una de la desena escassa de dones que s’hi impliquen des del primer moment.
Se sent còmoda parlant en públic, és bona escrivint —no ha estudiat català, però domina la llengua, i és una lectora àvida—, té moltes habilitats polítiques i de seguida es veu que pot ser molt útil per atraure les dones, animar-les a participar i també representar-les. Serà, durant els anys intensíssims de la República, una de les dones més influents del país. Bargalló és a tot arreu, i, allà on no arriba, hi dona suport: fa articles propagandístics, ajuda a recollir signatures de les dones a favor de l’Estatut (en van aconseguir 400.000), crea seccions femenines d’ERC i va d’una punta a l’altra del país per participar en tota mena d’actes. Encara és jove, però ja té molta experiència com a activista, i, davant d’una oportunitat única per avançar en drets i llibertats com la que tenien davant, no té cap intenció d’aturar-se a descansar.
Just abans de les primeres eleccions republicanes espanyoles va aparèixer un manifest al diari L’Opinió que deixava ben clar què volien ella i les seves companyes: “No és protecció el que nosaltres demanem: volem que es reconeguin tots els nostres drets, iguals als de l’home. Ara que es tracta d’estructurar un poble, que no sembli que només hi ha homes sobre la Terra”. Signaven “Les dones catalanes”, i la biògrafa de Maria Dolors Bargalló, Betsabé García, no té gaires dubtes que ella devia ser una de les que hi eren al darrere. En un altre article, signat per ella, feia una crida a les dones: “Per Catalunya, per la llibertat vulgueu ésser-hi totes perquè quan sigui l’hora de comptar-nos no pugui mancar el nom de les dones en la història que entre tots anem escrivint”.
La lentitud del sufragi
El periodista Lluís Capdevila, a les seves memòries, va escriure sobre ella que era “la millor oradora d’Esquerra, la de més autoritat i personalitat, parlava amb aplom i posava fervor en el que deia”. Era clara, sí, pedagògica i contundent. Però també era molt obedient al partit, i això li va provocar sens dubte algun moment de contradicció. A ERC, com en altres organitzacions d’esquerres, el sufragi femení despertava molt de neguit: tot i que ideològicament hi donaven suport, era molt estesa la creença que les dones eren massa ignorants, estaven molt influenciades per l’Església i segurament votarien allò que els digués el capellà des de la trona, que amb tota probabilitat seria l’opció més de dretes.
A l’octubre del 1931, les Corts espanyoles van aprovar el dret, però l’aplicació va trigar potser una mica més del que hauria estat raonable. Des de la conservadora Acció Femenina, Carme Karr —sufragista de pedra picada— va exigir aquest dret amb radicalitat, mentre que Bargalló es va trobar dient, convençuda o no, que millor que aquelles dones “desesperades” es tranquil·litzessin, perquè calia “tenir en compte la lentitud de la màquina burocràtica”. I, potser per sentir-se més còmoda, recordava que les dones d’Esquerra havien estat a favor del vot femení des del primer moment.
El 1937 es crea la Unió de Dones de Catalunya, que pretén influir en l’agenda política; Bargalló n’és elegida presidenta
Plana la guerra
La rovellada màquina burocràtica finalment arriba a port a temps per a les eleccions espanyoles del 1933, que guanya la dreta, cosa que alguns volen interpretar com a conseqüència que les dones hagin votat. Però, sigui com sigui, l’escenari s’ha complicat per a les que tenien pressa per avançar, com Bargalló. Comencen dos anys de retrocés i de repressió abans que no tornin les esquerres al poder, i, per si això no fos prou, l’ombra de la guerra i del feixisme s’estén per tot Europa, i l’Estat espanyol en serà el primer gran escenari. Quan esclata la Guerra Civil, ella aconsegueix que l’Ajuntament de Barcelona, on ha treballat els últims anys, li concedeixi una excedència extraordinària per sumar-se al Socors Roig. Als mítings que continua fent insisteix en la importància de crear grups antifeixistes a tot arreu, sense renunciar a cap dels objectius que sempre ha defensat: llibertat per Catalunya, igualtat de gènere, igualtat salarial.
És temps de buscar la unitat entre forces democràtiques i d’intentar igualment que aquells perills enormes no signifiquessin un pas enrere per a les dones. El 1937, més de 30.000 d’elles creen la Unió de Dones de Catalunya, que pretén influir en l’agenda política general. Elegeixen presidenta Maria Dolors Bargalló, que veu clar que cal participar en la política internacional. Així, s’incorpora com a representant d’ERC al Comitè Femení Internacional contra la Guerra i el Feixisme de Catalunya, que la portarà al Congrés Mundial de París de 1936 i 1937, i encara el 1938 hi tornarà un altre cop. Aquell any també visita la Unió Soviètica com a membre d’una delegació de l’Estat espanyol amb motiu de l’aniversari de la Revolució, i, quan en torni, farà dues conferències per explicar-ne l’experiència. Seran les últimes que farà a Catalunya.
Escriu a Tarradellas: “Aquests anys [d’exili] han estat els més terribles i els més inútils de la nostra vida”
Dolça Catalunya
3 de març de 1940. Les emocions són a flor de pell a tot el concert; però, quan els cantaires de l’Orfeó Català de Mèxic enfilen les paraules de Jacint Verdaguer “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor…”, un sanglot s’escampa per tota la sala i a més de quatre els rodolen les llàgrimes galtes avall. Entre els assistents hi ha Bargalló, que en va fer una crònica plena de sentiment per a la revista Ressorgiment de Buenos Aires: “En descabdellar-se les notes melangioses d’enyorança i de record, per davant dels nostres ulls desfilava la nostra dolça Catalunya esborronada de tragèdia […] i que no obstant, moribunda, encara tenia esma per cridar: tornaré per la meva llibertat!”. Fa menys de vuit mesos que la Maria Dolors i la seva mare han arribat al port de Veracruz i s’havien sumat als 5.000 catalans que s’exiliarien a Mèxic. Quedaven enrere uns penosos mesos a la Catalunya del Nord i a França, on va haver de lluitar per aconseguir uns ajuts econòmics per poder subsistir que a altres companys —homes— no els havien resultat tan dificultosos.
Malgrat les decepcions, continua sempre la seva tasca política i de divulgació: el 1953 la van elegir membre de la direcció d’ERC a Mèxic (n’era l’única dona), va participar en la fundació del Consell Nacional Català i va dirigir Catalunya, un programa a la ràdio mexicana que cada dia durant 16 anys va acostar el país als que com ella no en podien tornar. Malgrat tot això, en una carta a Tarradellas es va lamentar amargament: “Realment aquests [17] anys [d’exili] han estat els més terribles i els més inútils de la nostra vida”.
Maria Dolors Bargalló va aconseguir fer un viatge a Catalunya el 1966, on va poder abraçar la família després de quasi 30 anys. Seria l’últim cop; el 1973 va morir la seva germana Pepita, i amb això va perdre la il·lusió de tornar definitivament a casa. El 2 d’agost de 1980, a 77 anys, el cor li va dir prou. Va ser enterrada a la Ciutat de Mèxic, a la mateixa tomba que la seva mare. Avui encara s’hi pot llegir: “Senyoreta Maria Dolors Bargalló Serra”.
* Si voleu conèixer més al detall la vida i l’activitat política de Maria Dolors Bargalló, podeu consultar la biografia ‘Maria Dolors Bargalló. Feminista i propagandista d’Esquerra’, escrita per Betsabé García Álvarez i publicada per la Fundació Irla. Totes les fotos que conté aquest perfil són extretes d’aquesta biografia.
