Per què Lilian Thuram no és només un jugador de futbol

Lilian Thuram és un dels futbolistes més coneguts del món. Campió del món i d’Europa amb la selecció de futbol del seu país, França, és el jugador que més cops (142) ha vestit la samarreta de la selecció francesa masculina, i fins i tot, a les acaballes de la seva carrera esportiva, va arribar a jugar al Barça. Però, més enllà d’això, qui és i què fa que Thuram no sigui un simple jugador de futbol més?

Dimarts vinent, 8 de juny, a les 22 h, CRÍTIC emetrà en exclusiva una entrevista a Lilian Thuram en el marc del cicle Ateneu Crític, que organitza aquest mitjà amb el suport de la Generalitat de Catalunya. L’acte serà també un debat sobre futbol, antiracisme i valors, que comptarà amb la participació de l’exjugador del Futbol Club Barcelona Oleguer Presas, company de Thuram durant la seva època com a blaugrana. També hi prendran part la periodista Gemma Herrero i Adam Majó, director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat de Catalunya.

Referent de la lluita contra el racisme i la xenofòbia

Nascut a l’illa de Guadalupe l’any 1972, avui Thuram és un referent de la lluita contra el racisme i la xenofòbia en el món del futbol i en la societat. Emblema de la multicultural selecció francesa campiona del món el 1998 liderada al terreny de joc per Zinedine Zidane, que comptava a les seves files amb diversos jugadors racialitzats i que simbolitzava la societat francesa de l’època. S’ha erigit en una de les veus més potents del món de l’esport en el compromís antiracista i en el discurs contra la xenofòbia.

“Black-blanc-beur” (“Negre, blanc, àrab”): aquest va ser el lema d’aquella selecció francesa campiona del món el 98, que representa l’esperit multicultural d’un equip on destacaven, a més de Thuram (besnet d’esclaus a l’illa caribenya de Guadalupe), figures com Zidane (nascut a Marsella però d’origen amazic), Karembeu (que es negava a cantar “La marsellesa” per denunciar que uns avantpassats seus van ser exposats en un zoològic humà a la Mostra Colonial de París del 1931), Desailly (nascut a Accra, Ghana) o Youri Djorkaeff (nascut a Lió però provinent d’una barreja de l’ètnia calmuc i polonesa per part de pare, i armènia per part de la seva mare, que era nascuda a Turquia).

Un parell d’anys abans de la victòria en aquell Mundial, el primer de la història del país, el líder del xenòfob Front Nacional Jean-Marie Le Pen atacava la selecció per la presència de jugadors nacionalitzats i fills d’immigrants: “És artificial que fem venir jugadors estrangers per batejar-los com a equip de França. La majoria no canta o no se sap ‘La marsellesa’”. 

Thuram va preguntar al seu fill: “Com és Déu?” La resposta li va canviar la vida

Thuram és autor de diversos llibres, com Mes étoiles noires (Philippe Rey, 2010), Manifeste pour l’égalité (Autrement, 2012), Notre histoire (Delcourt, 2014 i 2016) o La pensée blanche (Philippe Rey, 2020). A Mes étoiles noires, amb el qual va rebre el Premi Seligmann contra el racisme, va comptar amb pròleg d’Eduardo Galeano en la seva edició en castellà, del qual es declara fervent lector. De fet, l’escriptor uruguaià va escriure un text sobre el mateix Thuram. A “Esopo”, que es troba en el recull Cerrado por fútbol (Siglo XXI, 2017), Galeano explica que el jugador francès va fer una pregunta al seu fill petit: “Com és Déu?”. El fill va contestar sense dubtar: “Déu és blanc”. Galeano argumenta que aquella resposta va canviar la vida de Thuram, que des de llavors “va dedicar-se a ajudar a rescatar la dignitat dels negres del món”.

Quina és l’aposta de Thuram i de la seva fundació? L’educació. La formació en i amb valors. “Junts per l’educació i la tolerància” és el lema de la seva fundació. Des que es va retirar del futbol el 2008, Lilian Thuram va voler dedicar els seus esforços en la lluita contra el flagell del racisme i de la xenofòbia en el món de l’esport, lluita que porta a terme des de la seva fundació, nascuda el mateix any que va penjar les botes. “No naixem racistes; ens hi convertim”, resa el text que obre la pàgina d’inici de la Fundació Thuram a Internet.

La idea convida que l’educació tingui un paper important en el plantejament de la resolució, i és aquí on posen el focus Thuram i la seva gent, que impulsen i articulen una sèrie de projectes que tenen per objectiu justament combatre i extirpar el racisme del món del futbol i de l’esport en general. De fet, el nom de l’entitat és realment Fondation Éducation contre le Racisme. “El racisme és una construcció intel·lectual, política i econòmica. Hem d’adonar-nos que la història ens ha condicionat, de generació en generació, a veure’ns primer de tot com a negres, blancs, nord-africans, asiàtics…”. Què demana Thuram? Simple: igualtat.

El seu fill Marcus, futbolista i activista

No és estrany, doncs, que el seu fill Marcus (que ja ha debutat amb la selecció francesa) reculli el llegat d’aquesta lluita inacabable. Marcus, el fill gran dels Thuram, juga actualment al Borussia Mönchengladbach de la Bundesliga alemanya. Després de marcar un gol en un partit de lliga contra l’Union Berlin al maig del 2020, el jugador va posar el genoll a terra i va acotar el cap en protesta per l’assassinat de George Floyd a les mans d’un policia uns dies abans. L’acció, que havia estat popularitzada pel jugador de futbol americà Colin Kaepernick en fer-ho durant la interpretació de l’himne dels Estats Units abans d’un partit, va fer la volta al món i va ser repetida per més esportistes en diferents indrets del món ajudant de manera imparable a la visibilització del moviment #BlackLivesMatter. En canvi, a Kaepernick el gest, que va fer el 2016 en protesta per la violència policial amb els ciutadans negres, li va costar el final de la seva carrera esportiva, criticat i insultat per Donald Trump, i vetat pels propietaris de l’NFL (la lliga de futbol americà) i pels clubs.  

El seu fill gran es diu Marcus per l’activista panafricanista Marcus Garvey, i el petit, Khéphren, un faraó egipci

En l’elecció de Marcus com a nom per al seu fill, Lilian Thuram va tenir ben present un dels seus referents, Marcus Garvey, l’activista panafricanista jamaicà conegut per la seva lluita antiracista, fundador de l’Associació Universal de Desenvolupament Negre i de la Lliga de Comunitats Africanes. Una de les seves étoiles noires. Marcus va començar a jugar al futbol base de l’FC Barcelona, amb 9 anys, i després va passar per les files del Sochaux, on va debutar a la Ligue 1 francesa, i del Guingamp abans de fitxar pel seu club actual, el Gladbach. El fill petit de Lilian, també futbolista (en l’actualitat a les files del Niça), es diu Khéphren, i ell deu el seu nom a un faraó egipci. “És perquè no oblidi que l’aventura dels pobles negres no comença amb l’esclavitud”, diu el seu pare.

Les accions que du a terme a través de la seva fundació van des de la participació en conferències i presentacions de sensibilització en centres educatius fins a la participació, amb el Consell Europeu, en la reflexió europea d’educació contra el racisme, a banda del suport a esdeveniments contra les discriminacions i a favor dels drets humans.

A més, la fundació ha impulsat la creació pedagògica “Nous autres”, un programa multimèdia d’educació contra el racisme per a docents i alumnes d’educació primària francesa, que els centres educatius poden rebre gratuïtament. La implicació de Lilian i de la seva fundació basa la seva acció en la difusió d’un missatge unívoc, el del respecte per la diferència, a través de múltiples formats. Des de la publicació de llibres fins a la participació en programes de ràdio i de televisió, i el comissariat d’exposicions per remoure consciències. 

Enfrontaments amb Sarkozy

Nicolas Sarkozy va oferir, durant la seva presidència de la República Francesa a Thuram ser ministre de Diversitat, però Lilian s’hi va negar. L’exjugador havia dit que Sarkozy té “una visió racial de les coses i de la gent”. Per il·lustrar-ho, Thuram va explicar, en declaracions a l’emissora pública France Culture, l’entrevista que va tenir amb Sarkozy al Ministeri de l’Interior amb motiu dels disturbis que hi va haver a les banlieues a finals del 2005. El futbolista relata la batalla dialèctica que va lliurar, en la qual ell deia que “els bandits més grans no són als suburbis. Potser són a Neuilly” (ciutat benestant propera a París de la qual Sarkozy havia estat alcalde). “Senyor Thuram, són els negres i els àrabs els que creen problemes als suburbis”, va respondre l’aleshores president. L’excentral va sentenciar: “Els que creen els problemes als suburbis no són els negres ni els àrabs. Es diuen delinqüents”. 

Però com ha evolucionat la societat francesa des d’aquell primer Mundial, el 1998, fins ara? El 2011 es destapava la notícia que alguns membres de la Federació Francesa de Futbol havien proposat establir quotes a la quantitat de futbolistes de doble nacionalitat en centres francesos de formació. El cas va aixecar molta polseguera perquè, entre d’altres, s’hi va veure assenyalat l’aleshores seleccionador francès, i també ex del Barça, Laurent Blanc.

La França actual segueix ‘black-blanc-beur’

El 2018, França va tornar a guanyar el Mundial, repetint la mateixa fórmula multicultural i recuperant el vell lema “Black-blanc-beur”. Fins a 14 jugadors dels 23 seleccionats tenien ascendència africana. Un nou exemple de diversitat, que segueix sense veure’s representat en les elits franceses. Deia el sociòleg francès Michel Wieviorka a la BBC que “el debat no és únicament en el futbol; hi ha molta gent racista a França”. I hi afegia: “Aquest problema és part d’un debat nacional més ampli, però té les seves especificitats perquè no hi ha gaires llocs en la societat francesa on hi hagi tants negres que tenen una importància tan gran”.

En la celebració de la victòria en aquell Mundial del 2018 als carrers de París, però, va tornar a saltar la polèmica: dos joves celebraven la victòria saltant i onejant una bandera d’Algèria, però un grup d’ultradreta se’ls apropa, els increpa i els colpegen a la cara. Van ser aquells uns fets aïllats o és ara una tendència general a França? Què se n’ha fet del “Black-blanc-beur”? I a la resta del continent com estem quan parlem de racisme?

Diu un antic proverbi africà que “fins que els lleons tinguin els seus propis historiadors, les històries de caceres seguiran glorificant el caçador”. Ens el recorda Galeano al pròleg de Mes étoiles noires, el llibre on Thuram recupera grans figures de la humanitat referents per a ell, algunes de les quals silenciades o oblidades, que tenen en comú el seu color de pell, que és el mateix que el seu. Un llibre que us pot ajudar si mai algú us pregunta si coneixeu un filòsof negre o un científic negre.