18/10/2017 | 19:00
L’actualitat política de Catalunya s’ha filtrat en l’àmbit privat. L’anomenat Procés és, darrerament, el monotema de moltes converses amb la família, els amics i també a la feina. Especialment a partir de l’escalada de violència del dia 1 d’octubre i dels posteriors escenaris repressius, molta gent viu amb incertesa i, fins i tot, por, inquietud o angoixa el que pugui arribar a passar. Davant aquestes situacions, CRÍTIC ha preparat una guia pràctica amb estratègies per afrontar l’impacte que l’actualitat política està tenint en l’àmbit personal.
Compartir sentiments i sensacions, cuidar els llaços afectius, no caure en provocacions, prendre distància i cultivar l’esperit crític. Aquestes són algunes de les recomanacions que han fet a CRÍTIC quatre especialistes: Irene Santiago, una de les psicòlogues que formen part del servei d’atenció psicològica i jurídica #SomDefensores; Neus Andreu, especialista en resolució de conflictes i membre de la cooperativa Fil a l’Agulla, i els cofundadors de Khimera, la mediadora i facilitadora Mercè Alaball i el consultor en comunicació i facilitador David Espinós.
1. Com gestionar l’ansietat, la impotència i la por?
L’ansietat, la impotència i la por són les respostes psicològiques més habituals aquests dies, relacionades amb les sensacions d’incertesa i d’alerta sostingudes pròpies d’un context excepcional, atípic. Per tal de gestionar aquestes emocions, Neus Andreu considera que “el més important és combatre l’aïllament“. Cal buscar, doncs, espais on poder compartir inquietuds, dubtes, emocions i vivències. “Cuidar-nos, acompanyar-nos i afrontar el patiment col·lectivament ajuda a trencar la sensació de soledat”, hi afegeix Irene Santiago. “Compartir ajuda a disminuir l’ansietat, ja que podem començar a definir i entendre què ens genera aquesta sensació. Posar paraules ajuda a concretar, a sortir de la indefinició.”
Aquesta pràctica és especialment necessària en el cas de persones directament afectades per les càrregues policials. Però posar paraules al dolor no sempre és fàcil. Per això, Santiago proposa endinsar-nos-hi a poc a poc. En primer lloc, cal “explicar com vam reaccionar davant la violència, i entendre que aquestes reaccions formen part d’un context repressiu“. Un cop reconeguts els impactes, no jutjar-nos: “Totes les reaccions són molt instintives per a la supervivència, no passa res”. Finalment, subratlla que “no ens hem de quedar en l’afectació, sinó que hem d’activar eines de resiliència per poder continuar donant respostes”.
2. Com cuidar les relacions amb persones amb qui ideològicament s’està en desacord?
Els experts assenyalen que, davant situacions d’incertesa i de tensió, les opinions tendeixen a polaritzar-se. “Les emocions estan a flor de pell. Ens oblidem de la part cerebral i ho portem tot al terreny emocional i, aquí, és més difícil posar-nos d’acord”, apunta David Espinós. En aquest sentit, és important afrontar les relacions amb persones que tenen una opinió diferent de la nostra des de la presa de consciència: “Hem de conèixer com som i assumir com reaccionem”, explica Mercè Alaball. “Si jo sé que em puc exaltar, jo mateixa, amb autoconeixement, he de ser capaç de fer un esforç per contenir-me.”
En aquest context, “la diferència pot generar una relació de tensió, conflicte o separació”, hi afegeix Irene Santiago. “Però, fora d’aquest tema, el desacord no el vivim com un element negatiu, sinó com un element que ens ajuda a créixer, i això ho hem de mantenir; no podem permetre que el teixit social se’n ressenti“. Per aquest motiu, la psicòloga proposa evitar abordar les converses en termes de confrontació: “Hem d’asseure’ns a escoltar-nos i parlar; l’actitud ha de ser la de reflexionar, no la de convèncer l’altre”.
El desacord és especialment delicat quan es dóna entre familiars o amistats. En aquest àmbit, Santiago creu que “prioritzar els vincles afectius pot ser una via que ens faciliti escoltar opinions contràries”. A més, subratlla: “Cal buscar equilibris, no perdre matisos i veure l’altre en tota la seva magnitud, més enllà de la seva opinió”.
Irene Santiago: “Afrontar el patiment col·lectivament ajuda a trencar la sensació de soledat”
3. Com fer front a comentaris o situacions que inciten a l’odi i a la violència?
“Davant les provocacions, cal mantenir el cap absolutament fred”, diu David Espinós. “Ja sigui per la manera com parlen, perquè es manifesten contra les teves idees de manera molt ofensiva o perquè tenen un discurs molt pla i binari de ‘bons i dolents’, hi ha persones amb qui no val la pena dialogar”. Mercè Alaball matisa que, en situacions d’aquest tipus, cal canviar el subjecte de la provocació per tal d’apoderar-nos: “No sóc jo qui caic en provocacions perquè la provocació només hi és quan jo permeto que hi sigui. Si jo no caic en aquesta trampa, si jo no salto davant certs comentaris, el poder el tinc jo, i el rastre relacional que deixo és molt més potent”.
Per tal de gestionar aquestes situacions amb èxit, la tasca preventiva és fonamental. “Cal canalitzar de manera constructiva les emocions; el pitjor és reprimir-les perquè, si no, es fa un globus enorme que, en cas de provocació, pot acabar explotant”, alerta Neus Andreu. En aquest sentit, opina que “crear espais perquè la gent vagi drenant hauria de ser una responsabilitat gairebé pública”.
Per la seva banda, Santiago considera fonamental “posar distància i entendre d’on surten aquests comentaris” i, com a resposta, “reafirmar els valors i les creences més existencials com el respecte, la vida, la pau i la solidaritat, per tal de mantenir les relacions humanitzades i diverses”. Reconeix que “la ràbia és un motor per seguir avançant en temps de conflicte”, però insisteix que cal no confondre el conflicte amb la violència: “Pot haver-hi conflicte, indignació i ràbia, però no s’ha de respondre amb violència”.
4. Com evitar que la por davant la força policial acabi reprimint la mobilització ciutadana?
A partir del dia 1 d’octubre, la violència es va materialitzar en molts carrers i col·legis electorals de Catalunya. Però, més enllà dels efectes que la repressió pugui generar, cal analitzar quin era (i és) el seu objectiu: què pretenien les càrregues policials? Aturar les votacions o donar un missatge de violència per generar por i desmobilització? “La por hi és”, afirma Santiago, “però cal entendre que és un dels mecanismes que s’han fet servir al llarg de la història per paralitzar la gent, per tenir control sobre la població”.
Alaball sosté que “la violència no ens ha de fer respondre ni amb por ni amb fúria, sinó amb racionalitat“. Així mateix, fa una crida a l’autocrítica: “Cal recordar com, darrerament, ens han canviat els judicis respecte als Mossos d’Esquadra. Ara els veiem d’una manera diferent de com els vèiem abans perquè els estem posant en relació amb un altre cos, però és molt important evitar caure en generalitzacions”.
David Espinós: “Davant les provocacions, cal mantenir el cap absolutament fred”
5. Com conservar l’energia per mantenir la lluita en el temps?
En contextos de tensió i de revolta, el desgast és efectivament real i pot arribar a ser contraproduent. És per això que els especialistes recomanen vetllar per les cures personals i col·lectives: “No és sostenible mantenir-se en alerta sostinguda durant tant temps. És absolutament sa reconèixer que estem cansats i descansar quan ho necessitem”, recomana Santiago.
Cal, doncs, compaginar la lluita al carrer amb la resta de les facetes de la vida (feina, estudis, família, relacions socials, etc.). “Això no vol dir que deixem de polititzar-nos, però cal trobar equilibris amb la quotidianitat”, diu la psicòloga. “No podem jutjar-nos ni culpabilitzar-nos per abandonar l’espai de lluita de tant en tant perquè, si no ens cuidem, és difícil mantenir-nos actius”. En definitiva, tal com diu Neus Andreu, “ens hem de poder permetre desconnectar, cadascú a la seva manera”, ja sigui fent una escapada el cap de setmana, respirant aire pur a la muntanya, practicant esport, anant al cine o al teatre, etc.
6. Com evitar que el Procés es converteixi en el monotema de conversa?
“No pot ser que aquest tema se’ns mengi i ens faci perdre matisos”, lamenta Santiago. “Hem de posar límits, tenir cura dels espais, i no perdre de vista altres interessos que teníem i que ens omplien“. Cadascú ha de construir els seus propis mecanismes per oxigenar-se. Per exemple, hi ha qui fa pactes del tipus “a casa, mentre dinem, podem parlar del tema durant cinc minuts, però no més” o “en aquest grup de WhatsApp, no parlarem sobre el tema”, etc.
Neus Andreu explica que un altre recurs útil per aprendre a posar límits és “agafar perspectiva històrica”: “Quan et trobes dins de canvis socials, la sensació catastròfica és molt gran. Però, si agafes distància, seràs capaç de situar el problema en una dimensió més àmplia, de relativitzar-lo, i de no donar-hi tanta importància”.
Neus Andreu: “Quan et trobes dins de canvis socials, la sensació catastròfica és molt gran i cal agafar distància”
7. Com explicar tot el que està passant als infants?
Aquest clima d’inseguretat es manifesta en els infants de diverses maneres: uns tenen actituds agressives, d’altres presenten dificultats d’atenció o, fins i tot, hi ha nens que fan regressions. Per tal de tranquil·litzar-los, Santiago subratlla la necessitat de “reforçar els vincles de seguretat íntims“. Això implica un repte, tant per als pares i per a les mares com per als docents, que han de fer un exercici previ de gestió emocional per aconseguir transmetre un estat de calma. “Els adults han de fer l’esforç de no generar més incertesa; no han de tapar la realitat, però tampoc han de fomentar que tota l’estona es parli del tema”, precisa Alaball.
També és important, abans d’explicar-los res, fomentar que siguin els mateixos infants qui preguntin. “Cal escoltar-los, veure com ells estan narrant tot això per veure què els afecta, i què els preocupa”, apunta Santiago, que recomana que s’expressin per totes les vies possibles, ja sigui parlant, però també a través de la música o de les arts plàstiques.
8. Com tractar la situació amb la gent gran?
Especialment a la gent gran, el present els recorda massa el passat. Les persones que han patit repressió en altres èpoques de la vida (ja sigui en la Guerra Civil, durant la dictadura o en temps de la Transició), ara poden reviure situacions traumàtiques. Així ho explica Neus Andreu: “Moltes angoixes que surten ara no són només una resposta a la situació actual, sinó que també són reaccions residuals de situacions d’estrès no curades durant el passat”. En aquests casos, si els símptomes són molt intensos (sigui en forma d’ansietat perllongada o de pensaments recurrents involuntaris), o bé si s’alteren les funcions bàsiques (en l’alimentació, la son o l’estat d’ànim), Andreu recomana el suport d’especialistes.
Sigui en el grau que sigui, per fer front al fantasma del passat, és important no infantilitzar la gent gran, sinó, en paraules de Mercè Alaball, “atendre-la i donar-li amor”. I Santiago hi afegeix: “És clau escoltar una memòria que en molts casos ha estat silenciada; no és una qüestió per obviar, tot al contrari: aquesta memòria és part propera de la nostra història, i escoltar-la ens pot ajudar a aprendre”.
Mercè Alaball: “És bo escoltar persones que no pensin blanc o negre; els grisos ara aporten llum”
9. Com frenar la sobredosi informativa?
Durant aquests dies, moltes persones reconeixen estar especialment enganxades a les xarxes socials i als mitjans. Més del normal. Per a segons qui, tenir accés a tanta informació és una font de tranquil·litat; però, en canvi, hi ha persones que poden arribar a alterar-se, especialment en veure certes imatges que poden ferir sensibilitats. En aquest punt, Neus Andreu recomana preguntar-se si el consum que fem de les xarxes i dels mitjans ens ajuda a estar bé o no i, d’acord amb això, actuar. Hi ha persones que hauran de tallar en sec i abandonar el contacte amb les xarxes i n’hi haurà d’altres que potser hauran d’optar per moderar-ne el consum; per exemple, llegir només diaris en paper i, en lloc d’escoltar la ràdio cada matí, posar-se música.
Més que una decisió personal, apunta Andreu, cal pensar “en termes col·lectius”: “El país no necessita gent nerviosa; necessita que tothom es cuidi i gestioni cada situació de la manera que li sigui més sostenible”.
10. Com fomentar l’esperit crític?
Sobretot arran dels fets de l’1-O, les opinions polítiques —’a priori’, privades— han saltat a l’esfera pública. “Ens veiem obligats a posicionar-nos gairebé forçosament perquè, si no, sembla que siguem còmplices del que fan els uns o els altres”. David Espinós és partidari que, sigui en el context que sigui, “cal fugir del pensament únic”: “Tot i que fer-se preguntes pot resultar incòmode, l’esperit crític és clau per trencar barreres i evitar la polarització”.
Això només és possible si se surt de l’espai habitual i es canvia de prisma, ja sigui procurant consumir notícies procedents de mitjans amb línies editorials diverses, o bé escoltant persones amb una opinió diferent de la nostra. “També cal tenir en compte que hi ha gent que no és ni de blanc ni de negre, sinó que se situa al mig, i la gamma de grisos pot ser molt àmplia“, afirma Mercè Alaball. “Cal tenir temps i tolerància per escoltar aquestes persones; ens hem d’aprofitar d’aquests grisos perquè el seu dubte ara aporta llum.”