03/11/2022 | 06:00
Les dades són clares. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), 446.500 infants i adolescents menors de 18 anys (un 31,8% del total) viuen en risc de pobresa o d’exclusió social. Les dades de l’informe AROPE, que fa el seguiment dels indicadors de l’Agenda 2030, mostren una imatge similar. Dins de la Unió Europea, si comparem les dades per països que publica l’Eurostat, Catalunya seria per darrere de Romania (41,5%), del conjunt de l’Estat espanyol (33,4%), de Bulgària (33%) i de Grècia (32%). Els nens i les nenes no neixen pobres, però la situació familiar condiciona la seva vida. De fet, tenir fills a càrrec augmenta la possibilitat de risc de pobresa, especialment en llars monoparentals, on el risc augmenta fins al 51,9%, enfront del 24,3% de famílies que tenen dos progenitors.
Aquesta situació no és nova, però s’ha agreujat des de la crisi econòmica del 2008. Luis Rajmil, membre de la Societat Internacional de Pediatria Social i Salut Infantil (ISSOP) i investigador en pediatria social, explica que, abans del 2005, la població major de 65 anys era la que tenia el risc més gran de patir pobresa. Les mesures d’austeritat i les retallades en educació, sanitat i altres polítiques de redistribució emprades com a resposta a la crisi del 2008 van capgirar la situació. La proporció d’infants i d’adolescents en risc de pobresa s’ha mantingut des de llavors. Aquesta realitat ha inspirat el projecte Què funciona contra la pobresa? Àmbit pobresa infantil, impulsat des d’Ivàlua, el Departament d’Economia i Hisenda i UNICEF Comitè Catalunya. La iniciativa, que s’ha presentat aquest dijous, 3 de novembre, al Palau Robert de Barcelona, ha servit per analitzar el paper de les polítiques públiques i remarcar la necessitat que tinguin en compte les evidències del que funciona per reduir la pobresa infantil a l’hora de planificar-les.
Les dades de pobresa infantil situen Catalunya per darrere de Romania, del conjunt de l’Estat espanyol i de Bulgària
I és que, darrere dels percentatges, s’hi amaguen conseqüències a curt, mitjà i llarg termini per a milers d’infants a Catalunya i al món. La qualitat de vida, la felicitat i, en definitiva, els seus drets, es veuen fortament afectats diàriament. CRÍTIC retrata en cinc punts les conseqüències no tan evidents que té la pobresa en la vida dels infants i dels adolescents.
1. La pobresa, un llegat (quasi) hereditari
Tenir una llar adequada; menjar d’acord amb les necessitats, de manera equilibrada i saludable; gaudir d’una educació de qualitat i d’una bona experiència educativa. Aquests són alguns dels drets que reconeix la Convenció sobre els drets de l’infant, però que no tots els nens i nenes tenen garantits a Catalunya. Les conseqüències poden tenir un impacte negatiu en el desenvolupament cognitiu i no cognitiu dels infants: des de perdre connexions cerebrals fins a tenir dificultats en relacionar-se socialment, segons indiquen diversos estudis. Si no s’aborden, pot ser que aquestes problemàtiques deixin empremta més enllà de la infància amb seqüeles “considerables i heterogènies”, com explica una de les més grans revisions bibliogràfiques feta el 2018. “A banda de l’aparent consens polític i social que hi pugui haver sobre la necessitat de combatre la pobresa infantil a casa nostra, el cert és que continua sent un mal que traginem fa massa anys”, diu Quima Oliver i Ricart, coordinadora d’UNICEF Comitè Catalunya. Els infants entren en un cercle viciós “per com aquests efectes s’arrosseguen al llarg de la seva vida i es transmeten de generació a generació”, assegura.
Els infants i els adolescents entren en un cercle viciós. Sense recursos econòmics, quan són adults tenen menys possibilitats de prosperar i, en cas de tenir família pròpia, l’infant rep el mateix llegat que va heretar el progenitor, en el que s’anomena desigualtat acumulada. La pobresa infantil és causa i efecte de fragilitat social: quan una societat té una elevada taxa de pobresa infantil, baixa el creixement econòmic. Així ho va comprovar un estudi del 2020 a Dinamarca. Com més temps vivien els infants en circumstàncies de pobresa, hi havia 7 vegades més probabilitats que, d’adults, s’autolesionessin i 13 vegades més de possibilitats de criminalitat violenta. Per això, des d’UNICEF Comitè Catalunya avisen: “Més enllà de les conseqüències individuals, la pobresa infantil té un impacte i un cost per al conjunt de la societat que no podem defugir”, diu Quima Oliver.
2. L’alimentació i la salut, una qüestió de diners i de serveis públics
Les recomanacions sanitàries aconsellen menjar fins a cinc racions de fruita i verdura al dia. Però el preu dels aliments bàsics no para de pujar. Segons el darrer informe de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), complir aquest precepte pot costar fins a 216 euros el mes per persona, un 13% més que l’any passat. Això fa que gairebé 3 de cada 10 infants en risc d’exclusió no mengin verdures diàriament. Però és que, a més, segons l’última Enquesta de salut de Catalunya, hi ha més infants de classes populars que no esmorzen abans de sortir de casa ni porten esmorzar a mig matí. Per contra, molts d’ells prenen més begudes amb sucre de forma habitual (el 6,2% versus el 0,9% de les classes altes). La pobresa econòmica i de temps, la manca d’informació i la substitució emocional són els motius més comuns per a una pitjor alimentació dels infants en risc de pobresa.
Hi ha més infants de classes populars que no esmorzen abans de sortir de casa ni porten esmorzar a mig matí
L’alimentació està molt relacionada amb la salut i les possibilitats econòmiques dels cuidadors. Les retallades de serveis públics poden fer variar dràsticament aquests indicadors en els infants i els adolescents. Els trastorns de conducta, d’hiperactivitat o de dèficit d’atenció, per exemple, són més habituals en els infants en risc de pobresa que en aquells de classe benestant (el 5,3% versus el 2,2%) i tenen més problemes de concentració (el 18,5% vs. el 10,1%). Un informe recent de l’Observatori dels Drets de la Infància alerta que la sanitat pública no arriba a atendre ni la meitat d’infants i d’adolescents que tenen problemes de salut mental.
Luis Rajmil és crític amb les polítiques de redistribució. Menciona la llei de cures inverses, definida per Julian Tudor Hart el 1971, que considera que el disseny dels programes de salut fa que hi accedeixin més les persones que menys ho necessiten. Per això, Rajmil defensa “programes universals amb més èmfasi en qui ho necessita i que tinguin en compte els determinants socials” i posa com a exemple el reforç necessari de l’atenció primària per permetre que els professionals sanitaris facin un seguiment continu als infants i als adolescents en pobresa i puguin detectar i actuar en consonància amb les seves necessitats.
3. L’educació, un dret que no sempre se satisfà adequadament
Davant un context difícil, les vivències educatives dels infants en risc de pobresa també són diferents. Hi ha estudis que constaten que reben una educació de pitjor qualitat, tant pels anys dedicats als estudis com per la segregació, la manca de referents o la manca d’accés a activitats complementàries que enforteixen l’educació i les relacions socials, cosa que comporta menys destresa i habilitats. Com explica Eloi Mayordomo, politòleg i especialista en infància, és degut tant a la falta d’estímuls i d’experiències com a la tensió que es viu en l’àmbit familiar. “Són situacions d’estrès simbòlic i material, i una desatenció a l’hora d’oferir experiències enriquidores a l’infant. Si hi ha una interacció poc intensiva i molt mediatitzada per l’estrès, hi ha un aprenentatge més baix”, hi afegeix.
6 de cada 10 infants de llars amb rendes altes van a l’escola bressol a Barcelona, el doble que els infants de famílies amb renda baixa
Però també és una qüestió d’accés a l’educació, especialment a aquella que té a veure amb la petita infància. Segons el Síndic de Greuges de Catalunya, hi ha molts infants que no accedeixen a l’educació infantil, i la causa és clara: “l’empitjorament de la situació econòmica de moltes famílies per efecte de la crisi econòmica derivada de la pandèmia”. L’accés a aquest servei té un biaix de classe, i les dades que ha recollit l’Ajuntament de Barcelona són només un exemple que es pot extrapolar. A la capital catalana, 6 de cada 10 infants de llars amb rendes altes fan ús de les escoles bressol o d’altres serveis de cura a primera infància. En el cas de les rendes inferiors, aquesta xifra és la meitat independentment de si la mare treballa o no.
Assistir a l’escola bressol no és només una mesura de conciliació, sinó una eina d’interiorització d’habilitats que, a llarg termini, beneficiaran la persona i també un espai de socialització, joc i benestar que pot tenir un paper clau per detectar violència i maltractaments, i possibilitar una protecció a l’infant més ràpida i eficient. Davant les mancances, Eloi Mayordomo considera que “si un infant té un dret, aquest dret és independent de la seva condició econòmica. Però estem veient un mercat laboral que assigna drets”. Així, moltes d’aquestes polítiques es basen en deduccions a l’IRPF (impost sobre la renda de les persones físiques) que deixen fora moltes famílies per sota del llindar de la declaració anual de la renda i que no saben o no poden presentar-la.
En aquest sentit, la publicació Què funciona contra la pobresa? Àmbit pobresa infantil, impulsada des d’Ivàlua, el Departament d’Economia i Hisenda i UNICEF Comitè Catalunya, confirma que les intervencions que milloren la qualitat i l’accés a aquests serveis tenen un impacte molt positiu tant en les famílies com en els infants, tot i que les mesures més eficients són aquelles dirigides a fomentar l’ocupació de les persones a càrrec dels infants.
4. L’oci educatiu, un àmbit infrautilitzat
A més de l’accés a les escoles bressol i a l’educació infantil, la participació en altres activitats com poden ser les extraescolars, els campaments, la cultura, l’oci i, en general, la formació no reglada, té un impacte positiu en la satisfacció i l’autoestima d’infants i d’adolescents, l’enfortiment de relacions socials, l’autonomia i, sobretot, la diversió. Aquest espai de socialització permet conèixer altres realitats, incentivar la motivació i l’interès de l’infant i incorporar noves experiències. Els beneficis de l’oci educatiu en la salut física i mental estan provades. En la preadolescència, per exemple, aquestes habilitats i el sentiment de benestar que generen redueixen certes conductes de risc per a la salut, com la ideació suïcida, autolesiva i els trastorns de conducta alimentària (TCA).
Els infants de classes socials més desfavorides estan tristos i amb ganes de plorar més sovint que els de classes més altes
Accedir a activitats extraescolars no sempre està a l’abast de tots els infants. Segons dades de la Generalitat, la mitjana de dies i minuts que els infants dediquen a activitats extraescolars esportives és més baixa en aquells procedents de famílies de classe social baixa. Aquests infants també són els que menys agafen la bicicleta (el 51,9% mai no la fa servir, en comparació amb el 38% de la classe social més alta) o que no poden sortir de vacances (el 34,8% de la classe social més baixa versus el 5,2% de la classe social més alta).
Curiosament, l’Enquesta de benestar subjectiu de la infància de Barcelona, de l’Institut Infància i Adolescència, mostra que els infants en contextos més desfavorits econòmicament estan més satisfets sobre la quantitat de temps lliure disponible (el 52,4% de molt satisfets en contextos econòmics baixos versus el 45,2% de molt satisfets en contextos econòmics alts), l’ús d’aquest temps (el 61,5% vs. el 55,8%) i els aprenentatges escolars (el 77,7% vs. el 72,1%). Contràriament, el mateix estudi mostra que “el 12,8% d’infants de contextos econòmicament desafavorits estan poc o gens satisfets amb la vida”, mentre que els infants i adolescents amb més recursos econòmics tenen una insatisfacció del 8,9%. Els resultats de l’Enquesta de salut de Catalunya donen una imatge molt similar: els infants i els adolescents de classes socials més desfavorides estan tristos i amb ganes de plorar més sovint que els de classes més altes (el 9,9% vs. el 6,3%).
5. L’habitatge, un dret que no sempre es té en compte
No tenir una casa és un dels indicadors més importants a l’hora d’avaluar el risc de pobresa o d’exclusió social en infància i adolescència, com subratlla Save the Children. Si bé el dret a un sostre és un dret humà fonamental, no tots els infants en tenen un o el tenen en bones condicions. A Barcelona, de les 5.937 persones en risc de desnonament que hi havia el 2021, una de cada tres era menor d’edat. La seva vivència la va recollir el grup català Xiula, amb la cançó “Stop desnonaments“.
Més de 4 de cada 10 infants menors de 16 anys viuen en llars que no poden fer-se càrrec de despeses imprevistes
El retrat amb les dades catalanes el fa UNICEF Comitè Catalunya a l’informe No val a badar, on mostra que “més de 4 de cada 10 nens i nenes de menys de 16 anys viuen en llars que no poden fer-se càrrec de despeses imprevistes (42,5%), i més d’1 de cada 5 ho fan en llars que declaren presentar retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (22,3%)”. Segons dades de la Fundació Pere Tarrés, arran de la pandèmia, la precarietat residencial ha augmentat: “El 46% de les famílies consideren que estan en risc de perdre el seu habitatge i el 74% té dificultats per assumir els pagaments. Per altra banda, un 22% de les famílies han patit els últims 4 anys, o estan patint actualment, un desnonament pel lloguer o per la hipoteca”. A la secció qualitativa d’aquesta enquesta, els infants i els adolescents mostren preocupació, nerviosisme i malestar emocional per la situació que viuen.
El context és que la meitat de les famílies de classe social més baixa i els progenitors que tenen feines menys qualificades tenen dificultats per arribar a final de mes. Moltes vegades, a més, els infants passen fred a casa (el 8,9% a diferència de l’1,6% que ho declara a les famílies més benestants). El 2018, l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques va presentar l’informe La pobresa energètica a Catalunya, que mostrava unes dades encara més alarmants: per a un 19% de les famílies era molt problemàtic mantenir una temperatura confortable a l’hivern.
Les evidències sobre com viu un infant en risc de pobresa i d’exclusió són clares. Si bé les causes són multidimensionals, les polítiques públiques són un pilar fonamental per abordar-les. En aquest sentit, el projecte que han impulsat Ivàlua, el Departament d’Economia i Hisenda i UNICEF Comitè Catalunya pretén incidir en la importància de l’evidència científica i l’experiència d’altres països per orientar polítiques públiques que treballin perquè tots els infants i els adolescents puguin tenir les mateixes oportunitats. Per als impulsors, això no només suposa garantir una infància i una adolescència plena per a tots, sinó també assentar les bases perquè tota la seva vida també ho sigui.
