Ampliar l’habitatge social a Catalunya, una assignatura pendent

Una de cada quatre persones a Catalunya viu en risc d’exclusió social, segons la darrera Enquesta de condicions de vida de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). L’accés a l’habitatge s’ha consolidat com un dels principals factors d’aquesta desigualtat, especialment per a aquelles famílies amb rendes baixes. El 2022, el Banc d’Espanya ja advertia que un de cada dos llogaters estava en risc de pobresa, el mateix any que Catalunya se situava com a comunitat amb més desnonaments, la majoria dels quals precisament per impagament de lloguer. 

La situació és especialment crítica a l’àrea metropolitana de Barcelona i així ho denuncien entitats socials com Càritas. L’any passat, només a la capital catalana van atendre gairebé 45.000 persones, un 72% de les quals vivia en un habitatge mal condicionat, i un 51%, en una habitació rellogada. “Fa alguns anys, les famílies que no podien pagar un pis rellogaven una habitació, però ara hi ha més demanda d’habitatge per a usos com el turístic i l’oferta d’habitacions és menor i més cara”, explica Olga González, educadora social, psicopedagoga i directora de l’àrea d’Acció Social de la Fundació d’Habitatge Social. A la Fundació hi arriben algunes de les famílies que ha derivat Càritas i que tenen necessitats residencials més urgents. 

Els pisos d’habitatge social a Catalunya només representen un 1,5% del total d’habitatges de primera residència

Per lluitar contra l’exclusió residencial, la solució per a moltes persones és poder accedir a un habitatge social, és a dir, a un habitatge el preu del qual sigui estable i no estigui regit pel mercat lliure. A Catalunya, però, els pisos en aquest règim només representen al voltant d’un 1,5% del total d’habitatges de primera residència, un percentatge molt semblant a la mitjana estatal però que no arriba, ni de bon tros, als nivells mitjans europeus situats entorn d’un 15%. Davant d’aquesta situació, fa més de 30 anys que la Fundació Habitatge Social impulsa el projecte Oikos, una xarxa que actualment té 460 habitatges en règim de lloguer social ubicats a Barcelona i al primer cinturó metropolità de la ciutat. “L’objectiu és que aquests habitatges siguin una solució temporal perquè les famílies s’estabilitzin en tots els sentits i després puguin accedir al mercat ordinari”, explica Olga González. 

Habitatge digne, primer

Ja fa gairebé tres dècades que l’organització nord-americana Pathways to Housing va assentar les bases del Housing First. Des de llavors s’ha demostrat àmpliament que, quan persones i famílies en situació d’exclusió accedeixen a un habitatge digne, les possibilitats de millora de la seva situació augmenten considerablement. “Per a nosaltres, oferir un habitatge social a les famílies és l’excusa per poder treballar amb elles totes les dimensions que han fet que no puguin tenir un habitatge digne”, diu González. Per això, les 1.750 persones que actualment tenen allotjades tenen assignada una educadora de referència amb qui tracen un pla de treball, que es revisa cada sis mesos, per trobar una sortida. “Amb ells treballem temes de suport econòmic i laboral, però també teixim una xarxa al seu voltant, perquè hem vist que el suport social és clau per sortir de situacions d’exclusió”, afirma l’educadora. 

Un de cada tres pisos de protecció oficial pot perdre aquesta protecció en els pròxims 7 anys, un total de 43.077 habitatges

Les persones que atén la Fundació tenen casuístiques diverses, però moltes d’elles compleixen els perfils que, segons l’Informe Insocat, promogut per les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), tenen més risc de pobresa: persones migrades (un 46,8%), infants (un 32,5%) i dones (un 25,3%), especialment les famílies monomarentals. En un 95% dels casos, la Fundació acull famílies amb infants a càrrec. “Els donem prioritat perquè sabem que és molt important per als infants créixer en una llar en condicions i, a més, també empoderem les dones de la família: l’any 2023, un 88% dels contractes de lloguer social a la Fundació vam signar-los amb elles”, explica González. 

La majoria d’inquilins paguen un arrendament de 30 a 290 euros el mes, segons les seves possibilitats. Els pisos de la Fundació, que són o bé de propietat o bé cedits per l’Administració, pels bancs o per particulars, compleixen paràmetres de confort i d’habitabilitat raonables gràcies a la intervenció de l’equip de patrimoni i l’arquitecte de la mateixa entitat.

Un llarg camí per recórrer en habitatge social

A Catalunya, el parc públic de lloguer tot just és un 2% del total i en aquesta categoria no tot és de lloguer social. A més, cal tenir en compte que alguns d’aquests habitatges són de compra (a preu públic), i això fa que puguin acabar venent-se a un preu molt superior al del mercat convencional, com denuncia la Directa. Així, un de cada tres pisos de protecció oficial pot perdre aquesta protecció en els pròxims 7 anys, un total de 43.077 habitatges. 

“La situació és molt difícil perquè, quan a la Fundació volem derivar els inquilins a un habitatge social, no n’hi ha suficients, ni tampoc parc públic a preu social o si més no a un preu assequible”, es lamenta Olga González. “Fa cinc o sis anys, aconseguíem reallotjar unes 40 famílies l’any. Ara només ho aconseguim amb poc més de 20”, explica. I és que llogar un pis a Catalunya és més car que mai. El preu mitjà d’un arrendament ha pujat a 800 euros el mes de mitjana a Catalunya, mentre que, a Barcelona, l’ascens ha escalat per sobre de 1.100 euros. “Moltes de les persones que acompanyem acaben tenint feina, però el seu salari no els permet pagar un lloguer amb els preus actuals”, diu González. De fet, segons un informe de Comissions Obreres (CCOO), uns 373.000 treballadors catalans es troben en risc de pobresa o d’exclusió malgrat tenir un lloc de feina. Es tracta d’una ràtio d’1 de cada 10 treballadors.

L’educadora veu com un pas important l’aprovació provisional per part del Govern català del Pla territorial sectorial de l’habitatge (PTSH), que eleva fins a un 10,3% del total el parc d’habitatge de lloguer social que hauran de tenir els municipis amb més demanda de pisos el 2044. Tot i que creu que en algun moment s’hauran de regular els preus en el mercat d’habitatge convencional, Olga González explica que, mentrestant, des de la Fundació han creat un grup de treball “per fer un mapatge de possibles solucions, mirant les promocions de lloguer públic, però també buscant solucions fora de les grans ciutats on el mercat està menys tensionat”. L’objectiu és “treballar la frustració que genera a les persones no poder sortir de la precarietat tot i tenir feina i buscar-hi una sortida conjunta que sigui viable”.

* Aquest article forma part de la revista ‘Habitar‘, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.