28/09/2020 | 06:00
Els hospitals han estat els escenaris de la pandèmia, i els seus professionals, el dic de contenció. La Covid-19 ha portat al límit no solament la tasca dels metges. Les infermeres, els tècnics d’infermeria i els zeladors també s’han fet càrrec de la càrrega pandèmica; però, sovint, la seva feina queda més invisibilitzada. CRÍTIC dona veu a aquests col·lectius per posar el focus sobre una realitat marcada per l’alta temporalitat, els problemes de conciliació i els riscos per a la salut mental que una nova onada de la pandèmia pot agreujar.
1. Alta temporalitat i eventualitat
David P. ha treballat durant vuit anys fent substitucions com a pràctic sanitari a l’Hospital del Mar. A ell no li agrada el terme zelador, perquè considera que, actualment, els zeladors fan tasques diverses i, fins i tot en el seu cas, de suport sanitari. A l’Hospital del Mar, aquests professionals han de tenir la formació de tècnic en cures d’infermeria. Va treballar vuit anys com a suplent fins a aconseguir un interinatge, primer de 25 hores i, finalment, de 40. “Et canvia la vida totalment”, explica, tot i que sap que ser interí no li assegura la plaça. “Si ets suplent, has d’estar disponible les 24 hores del dia”, explica el David, i així va estar vuit anys, sense planificar res i dedicat intensament a la seva feina a l’hospital, que l’apassiona. La realitat dels professionals que fan suplències és que els poden aixecar del llit per cobrir una plaça en qualsevol torn, però la seva substitució no tindrà necessàriament la durada de la baixa que cobreixen. Una baixa d’una setmana pot ser coberta per set persones diferents, a una per dia, fet que impedeix que les persones suplents tinguin una formació continuada.
Els sanitaris reclamen la recuperació del 5% del seu sou, retallat el 2010 durant la crisi anterior
L’eventualitat és una constant en el sector sanitari. Tània Riera, secretària autonòmica del Sindicat de Tècnics d’Infermeria (SAE), explica que “hi ha professionals que poden acumular fins a 40 contractes en un any“, amb la inestabilitat que això comporta. Infermeres i infermers també pateixen aquesta eventualitat, amb contractes que es renoven mes a mes. Ho explica la portaveu d’Infermeres de Catalunya, Jessica Morillas: “Els contractes són molt variats, però tots amb un denominador comú: uns sous molt per sota de la mitjana de la resta d’Europa i poc concorde amb la responsabilitat i el nivell d’especificació que requereix la professió”.
Riera i Morillas coincideixen que els sous no estan en cap cas a l’altura de les responsabilitats i de la pressió que assumeixen infermeres i tècnics d’infermeria. En el cas de les primeres, el sou net de mitjana està entre els 1.000 i els 1.500 euros, en funció dels torns, dels festius o de si es treballa en hospitals públics o privats. En el cas dels tècnics d’infermeria, “un professional sense triennis i sense rotar i pocs dies festius guanyarà uns 1.000 o 1.100 euros; a la privada, 800 o 900“, explica Riera. En el cas del David, el seu sou diari net com a zelador està en 53 euros, això sense incloure-hi torns ni pagues, que sí que s’afegeixen als substituts que treballen per dies. Els tres sectors professionals demanen contractes estables i de llarga durada i retribucions que estiguin a l’altura de les peculiaritats de la seva feina. Durant la pandèmia, els sanitaris s’han concentrat setmanalment a les portes de centres hospitalaris per reivindicar la recuperació del 5% del seu sou, retallat el 2010 durant la crisi anterior.
2. Dèficit de professionals
La sensació que el sou no es correspon amb el grau de responsabilitat de la tasca dels professionals sanitaris té a veure també amb l’assumpció de noves funcions, una sobrecàrrega de treball que s’ha intensificat durant la pandèmia de la Covid-19. Riera denuncia que els tècnics d’infermeria assumeixen “de manera sistemàtica una sobrecàrrega de treball que, sobretot, minva les seves facultats físiques”, una situació que exemplifica amb els protocols actuals: amb un augment de pacients aïllats, un tècnic sanitari s’ha de “vestir profilàcticament cada vegada que ha d’entrar en una habitació d’un pacient amb la Covid”. El temps emprat en aquest procés, assegura, va en detriment d’altres tasques que es van acumulant. Riera també denuncia Riera la manca de personal, amb una ràtio molt alta de pacients per tècnic sanitari: “entre 14 i 18 a hospitalitzacions”.
Mentre que Finlàndia té una ràtio de 14,3 infermeres per cada 1.000 habitants, Catalunya només en té 6,09
D’altra banda, la ràtio d’infermeres per habitant a Espanya és a la cua d’Europa, només per sobre de Xipre, de Polònia, de Letònia, de Bulgària i de Grècia. Si bé Espanya té una ràtio de 5,7 infermeres per cada 1.000 habitants i Catalunya 6,09 Catalunya, Finlàndia, en el primer lloc, en té 14,3, més del doble, segons dades d’un estudi del Ministeri de Sanitat. Morillas demana que es revisin les ràtios i alerta que “diversos estudis demostren que una ràtio baixa d’infermera per habitant augmenta els índexs de mortalitat perquè augmenten les sobrecàrregues, les possibilitats d’error i disminueix la qualitat assistencial”. Fa referència a l’informe publicat a The Lancet segons el qual un sistema sanitari amb més personal d’infermeria redueix la mortalitat de la Covid-19. Coincideix en aquest punt Riera, que parla d’un doble efecte negatiu de la sobrecàrrega de treball: situacions d’estrès i de fatiga, i disminució de la qualitat assistencial”; per això reclama “que es tornin a realitzar avaluacions de riscos psicosocials”. La manca de personal, explica Morillas, s’acaba resolent amb el “sobreesforç d’unes plantilles minses i extenuades on no es pot assumir cap nou increment de funció”.
3. Dificultats per a la conciliació familiar
La impossibilitat de planificar la vida que existeix quan s’encadenen contractes eventuals també s’amplia a la realitat de la majoria d’infermeres, tècnics sanitaris i pràctics sanitaris, perquè és habitual la rotació de torns i treballar matins, tardes i nits en setmanes alternes; això, quan no es treballa per dies. Treballen les 24 hores dels 365 dies de l’any per cobrir les necessitats de la població, i les dificultats per a la conciliació familiar són comunes en les tres branques professionals. “És molt difícil conciliar la vida familiar quan els horaris són diferents de la resta, sense festiu quan és festiu, sense cap de setmana quan és cap de setmana, amb torns de 12 o fins i tot 24 hores seguides”, explica Morillas, que diu que és habitual robar hores al son i al descans per poder encabir la vida familiar i laboral. Es tracta de professions, la d’infermeres i tècniques d’infermeria, altament feminitzades. En el cas de les infermeres, la distribució segons el Departament de Salut és d’un 88,16% de dones i un 11,84% d’homes.
Una de cada tres infermeres dorm menys de sis hores el dia, una realitat compartida amb tècnics d’infermeria i pràctics sanitaris
El fet que els festius i les nits es cobrin més també porta moltes professionals a sacrificar aquests horaris i dies en la vida personal per poder incrementar la seva nòmina. Són un tipus d’horaris que també repercuteixen en la salut física dels professionals i els seus bioritmes. “Estan demostrats els efectes nocius en la salut de no seguir uns horaris estables sinó rotatius de dia i de nit, canvis en l’horari de menjar i de dormir, i d’anar variant aquests horaris”, explica Morillas, que hi afegeix que “els professionals amb malalties endocrinometabòliques són els que més ho pateixen”. Segons un estudi del Consell de Col·legis d’Infermers i Infermeres, una de cada tres professionals dorm menys de sis hores el dia, una realitat compartida amb tècnics d’infermeria i pràctics sanitaris. El nombre d’hores treballades també influeix en la conciliació de la vida personal i familiar, i les dificultats es manifesten més grans com més hores es treballa. Així mateix, la dificultat principal és la incompatibilitat dels horaris amb els de la resta dels familiars i dels amics.
4. Risc de patir problemes de salut mental
Els efectes de la inestabilitat laboral afegida a la pressió d’unes funcions carregades de responsabilitat generen angoixa en molts professionals sanitaris, la feina dels quals batalla cada dia amb el patiment de les persones. El mateix estudi del Consell de Col·legis d’Infermers i Infermeres apunta que una de cada tres infermeres està en risc de patir problemes de salut mental, també extrapolable a tècnics d’infermeria per les similituds en les condicions laborals. “Cuidar de les persones, en els diferents vessants de la vida, requereix un component emocional molt important”, explica Riera. A aquest component emocional s’hi afegeix l’estrès de la responsabilitat, “ja que treballem per persones i no ens podem permetre cap error, i la sobrecàrrega augmenta el risc de cometre errors, la qual cosa augmenta la tensió en els professionals i hi ha un risc de no poder gestionar correctament aquesta tensió”. Es tracta d’una cadena de circumstàncies que porta les professionals al límit de la seva resistència física i també psicològica.
La pandèmia de la Covid-19 ha intensificat el patiment psicològic dels professionals de la salut. “Se’m va morir un pacient de Covid a l’ascensor”, explica el David, que reconeix que la situació ha estat i és excepcionalment dura per la pandèmia. Els treballadors sanitaris estan exposats especialment a patir problemes de salut mental per l’estrès i per la sobrecàrrega a la qual estan sotmesos, encara més, per una pandèmia de les característiques de la Covid-19. Una enquesta feta a més de 1.200 sanitaris a la Xina durant la pandèmia concloïa que més de la meitat tenia símptomes de depressió, un 44,6% d’ansietat i un 34% d’insomni. Així mateix, analitzava que ser dona, treballar a infermeria, residint a Wuhan o treballant en primera línia amb la Covid-19 augmentava el risc d’aparició d’aquests símptomes. CRÍTIC ha preguntat al Departament de Salut si preveu algun pla específic per atendre la salut mental d’infermers, tècnics i zeladors; però, en el moment de la publicació d’aquest reportatge, no n’havia obtingut resposta.
Els treballadors sanitaris estan exposats especialment a patir problemes de salut mental per l’estrès i per la sobrecàrrega
En aquesta cadena de circumstàncies, Morillas explica que l’estrès i la càrrega emocional fan que moltes professionals pateixin insomni i una disminució de l’esperança de vida o més probabilitats d’emmalaltir. “Per això reclamem que se’ns consideri personal especialment sensible i que la jubilació s’anticipi com es fa amb altres professions i cossos de seguretat”, demana la portaveu del Sindicat d’Infermeres de Catalunya.
5. Manca de reconeixement
Al mes de març, el Ministeri de Sanitat va estipular que els zeladors eren personal de baix risc enfront del coronavirus, professionals que es mouen tot el dia per diferents espais dels hospitals. “Jo ahir vaig moure quatre pacients amb la Covid”, explica el David, que atribueix la declaració del ministre al desconeixement i menyspreu de la feina dels pràctics sanitaris. “La nostra feina no està gens reconeguda, sinó tot al contrari: fins i tot hi ha companys de l’hospital que ens consideren de tercera categoria”, diu, “i també alguns pacients i familiars”. Riera coincideix que hi ha “força maltractament cap als professionals per part dels usuaris”.
Durant la pandèmia, els professionals d’infermeria no han estat convidats a cap taula d’experts de gestió de la Covid-19
En el cas dels tècnics d’infermeria, el SAE ha denunciat davant la conselleria de Salut que rebutja el repartiment d’una gratificació per dedicació a la Covid-19 en funció de categories professionals, fet que consideren una “discriminació”. “La nostra organització mai no ha defensat una sanitat classista i, per això, tenint en compte que el risc de contaminació no és exponencial respecte al temps de permanència a les dependències sanitàries, ni al color de la bata, ni al càrrec ocupat o les funcions desenvolupades, no podem admetre una discriminació en el repartiment d’aquesta gratificació”, explica Riera. “Exigim que el reconeixement sigui el mateix per a tots els professionals.”
Pel que fa a infermers i infermeres, Morillas troba a faltar el reconeixement institucional i social, i el respecte a la seva veu com a col·lectiu professional. “Les infermeres sovint ens sentim ignorades i no convidades a participar en les taules del sector sanitari“, explica. “Moltes vegades queden invisibilitzades de cara a la societat i als mitjans de comunicació les tasques que fem.” Durant la pandèmia, el sector no ha estat convidat a cap taula d’experts de gestió de la Covid ni s’ha comptat amb la seva experiència sobre el terreny; per això el sindicat demana també “representació de les infermeres en les taules de decisió del sector sanitari”.
