Crític Cerca
Reportatges

Cinc exemples de la discriminació contra la població gitana

El 26 de novembre es commemora el Dia de l’Arribada del Poble Gitano a Catalunya. Tot i això, el racisme continua, sobretot, per trobar feina, a l'escola, amb la policia i en els mitjans de comunicació

26/11/2020 | 06:00

Foto: IVAN GIMÉNEZ

El José Cortés, de 72 anys, passeja pel barri de Sant Roc, de Badalona, saludant tots els veïns, molts d’ells gitanos com ell. Implicat en la lluita diària contra els desnonaments en la plataforma Som Sant Roc, a Badalona, i en la cultura gitana a través del lobby gitano Politrom per aconseguir ajudes en educació i igualtat, mira als ulls del periodista a l’hora de parlar de racisme: “Els paios, excepte els del barri, que ens coneixem tots, només venen de bones quan venen a fer un reportatge, com tu, un estudi, una campanya política… La resta o ens miren malament o no saben ni que existim… Ja sabem com es tracten les minories en aquest país”.

Avui se celebra el Dia de l’Arribada del Poble Gitano a Catalunya, que commemora els més de 600 anys de presència gitana al país, en un moment molt dur per a la comunitat. Una part de la població gitana (difícil de mesurar en xifres per falta d’estadístiques) està patint amb duresa la crisi de la Covid-19 als mercats, als mercadillos i en altres feines que necessiten el contacte social. Mentrestant, la discriminació i els prejudicis cap a ells, o la seva invisibilitat en el millor dels casos, no decreixen a Catalunya. Des de l’inici de la pandèmia, entitats i institucions com fins i tot el Consell per a l’Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica, dependent del Ministeri d’Igualtat, han denunciat la difusió de missatges racistes contra el poble gitano, incloent-hi rumors falsos sobre els contagis entre la comunitat i sobre una falsa facilitat per accedir als ajuts.

José Cortés / IVAN GIMÉNEZ

1. Trobar feina: més difícil encara amb la Covid-19

“Conec gairebé tothom i crec que som uns 6.000 gitanos al barri”, calcula el José, des del barri de Sant Roc, de Badalona. És divendres i a les sis de la tarda joves i persones de mitjana edat s’apleguen davant un bloc de pisos alt fent tertúlies dempeus, en bancs, o en rotllanes de cadires plegables en el cas d’un grup de dones. En una de les converses, quatre dels cinc que hi participen estan afectats greument per la crisi del coronavirus per la caiguda de vendes i la reducció dels aforaments als mercadillos, que, a més, van estar tancats durant mesos en la primera onada de la pandèmia. Tots es queixen que han de seguir pagant les taxes i els impostos, però que els ingressos, primer amb el confinament i després amb les reduccions d’aforament, els tenen ofegats. El problema laboral i per guanyar-se la vida, en un dels barris més afectats pels desnonaments i per la pobresa energètica, és generalitzat. 

La manca de connexió amb el món paio, la tradició comerciant i firaire gitana, l’alta taxa d’abandonament escolar i la discriminació al mercat laboral quan volen accedir a altres feines fan que una part (no tota, ni de bon tros) es dediqui a aquests tipus de feines. Però, segons explica el mateix José Cortés, “ja fa uns 20 anys que això els està ofegant”. Dues de les tres seves filles, una de les quals també va patir un desnonament, segueixen la tradició i també alguns dels marits. Però no així els nets, un dels quals treballa en un supermercat. “Jo els dic: al mercat no hi ha futur. Fa anys sí que es podia viure d’allò, però cada cop hi ha més impostos i taxes al terreny públic, a més dels autònoms i dels aranzels, la competència de la roba xinesa i de les grans superfícies…”. El Manuel, vell amic del barri, es queixa, a més, de les conseqüències per a ells del confinament domiciliari o municipal durant la pandèmia: “No ens podem bellugar. Si anem a la plaça Roja, ens diuen que no hi podem estar. I, si no tinc diners ni feina, què faig? No podem ni vendre mitjons”. 

El 80% de la població gitana està en risc d’exclusió, i més del 50% es troba a l’atur

L’últim estudi de la fundació Secretariat Gitano a l’Estat espanyol xifra que més del 80% dels 700.000 gitanos que hi viuen està en risc d’exclusió social i que el 46% són extremament pobres. La taxa d’atur oficialment ja s’enfilava, abans de tenir les últimes dades arran de la crisi de la Covid-19, per sobre del 52%. Marisol Flores, tècnica educativa a la Fundació Pere Closa, ho viu a casa seva amb el seu marit, ara a l’atur. “Ell només té el graduat escolar i jo li dic que hauria d’haver estudiat més; però, com és molt moreno, potser no l’agafen per a segons quines feines. Porta un any i mig sense feina. Sempre em diu: ‘Nena, no m’agafen mai’”. 

Amb les feines de carrer més amenaçades que mai, el mercat laboral es troba en el pitjor moment per oferir alternatives a la comunitat gitana. Encara més quan ja estan acostumats que se’ls neguin feines pel mer fet de ser gitanos. “La meva mare sempre em deia: ‘Que no sàpiguen que ets gitano’. I, de fet, mai he dit que sóc gitano als llocs on he treballat”, explica el Jordi Perales, politòleg gitano que porta anys investigant la història i la situació del seu poble i denunciant la discriminació a les xarxes. Ara, prepara un podcast sobre minories ètniques. “El racisme contra els gitanos està normalitzat: es troba normal dir gitanada a una cosa mal feta i se’ns titlla de delinqüents pel fet de ser gitanos”, reflexiona Perales, que relata com quan és amb els seus cosins és habitual que la policia els demani la documentació i com els casos de “negació de la identitat” són el pa de cada dia. Diu, a més, que “costa més que un currículum sigui acceptat per a una feina si hi posa com a adreça la Mina o Sant Roc”, barris que concentren població gitana.

Al mes d’agost, fins i tot, el caporal de la Guàrdia Civil Antonio Martín denunciava en una entrevista a El Español que pateix “diàriament” discriminació dins el cos policial pel fet de ser gitano. Recentment, SOS Racisme va divulgar una denúncia recollida per la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya per un atac a Madrid de neonazis amb ganivets i punys americans a un grup de gitanos el 9 de novembre passat. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

2. Violència policial 

La discriminació del poble gitano ha tingut històricament en els poders públics el seu executor principal. La Gran Batuda de l’any 1749 per detenir indiscriminadament els gitanos va ser la seva manifestació més explícita, però els casos de violència policial (física o verbal) contra gitanos són constants també en les darreres dècades a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol. Recentment, el vicepresident del Govern espanyol, Pablo Iglesias, va demanar perdó oficialment al poble gitano per la Gran Batuda i “pel racisme institucional”.

Al mes de juny passat, sense gaire presència mediàtica en els mitjans d’àmbit espanyol, el jove Daniel Jiménez va morir dins la comissaria d’Algesires en circumstàncies poc clares, i el cas ha estat denunciat per l’associació andalusa Juristas Gitanos. La família creu que va ser assassinat, mentre que els agents diuen que es va suïcidar.

L’any passat, el jove gitano Eleazar García amb una discapacitat del 75%, va morir d’un infart després de ser immobilitzat “per entre 12 i 15 vigilants”, a l’estadi de futbol d’El Molinón durant un partit de la selecció espanyola, segons un testimoni citat per La Voz de Asturias, i la defensa de la família demana que se’ls investigui per homicidi imprudent.

“Els casos de gitanos morts per la policia no surten en els mitjans perquè no són famílies amb diners”

“Aquests casos no surten en els mitjans perquè no hi ha famílies amb diners al darrere”, lamenta José Cortés, que recorda també com als anys cinquanta i seixanta era habitual que, en zones com Can Tunis, “els policies arribessin disparant a les rates, tombant les portes i entrant als domicilis de tots els gitanos indiscriminadament”. Ell mateix, relata, va ser detingut perquè el van confondre quan tornava de treballar, encara d’adolescent. “Em van amenaçar de portar-me al calabós a apallissar-me, però al final no ho van fer”, rememora. “Durant molts anys, la policia, i els mitjans també hi han contribuït, ha relacionat als gitanos només amb la delinqüència. I dels casos de persecució, com la Gran Batuda, se n’ha tractat poquíssim”, reflexiona Perales. 

Els casos més recents bé podrien haver estat detonants d’una revolta, i en el cas del jove Daniel Jiménez va coincidir temporalment amb el Black Lives Matter; però, malgrat que algunes veus gitanes o sensibilitzades es van deixar sentir a les manifestacions a Catalunya i a l’Estat, la lluita contra el racisme envers els gitanos no va ser a l’avantguarda de les protestes. “El fet que s’hagi posat sobre la taula la consciència racial ens beneficia. Però hem estat tan malament en el passat que hi ha una part d’acceptació per la situació actual i, d’altra banda, el poble gitano ha après que és millor viure al marge de l’Estat que no enfrontar-se a ell”, diu Perales. 

A més, també han patit casos de violència i, fins i tot, assassinats per part de civils. A principis de maig, la presentadora de televisió Ana Rosa Quintana es va haver de disculpar per haver assegurat en directe que “potser l’actitud de l’assassí es pot entendre com a defensa personal” després que un camperol assassinés a trets un gitano perquè pensava que estaven robant faves al seu hort.

3. Manca de visibilitat i de representació en els mitjans o en la cultura

Per fugir dels estereotips, calen referents en el món públic (des de la política fins a la cultura), i els gitanos aquí tenen una mancança. Ara mateix, cap diputat català no és gitano. Ni a l’esquerra ni a la dreta. Cap presentador de televisió a Catalunya no és gitano. Cap actor o actriu de primera línia català no és d’ètnia gitana. Cap gran empresari català conegut no és gitano.

Sí que es viu un bon moment —i insòlit— al Congrés espanyol, on hi ha quatre diputats gitanos que porten propostes relacionades amb el seu poble. Juan José Cortés, del PP; Beatriz Carrillo, del PSOE; Ismael Cortés, d’En Comú Podem, i Sara Giménez, de Ciutadans, especialment activa pel que fa a polítiques que protegeixin els gitanos, representen a l’arc parlamentari els 750.000 gitanos de l’Estat espanyol. Però Perales posa el focus en altres mancances: “No pot ser que en espais com l’Oficina per la No-Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona no hi hagi cap persona que no sigui blanca i paia i, per descomptat, cap gitano”. El consistori barceloní, preguntat per CRÍTIC, defensa que a l’oficina del comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós dirigida per Khalid Ghali hi treballen també dues persones “amb rerefons migratori” i que actualment estan impulsant un pla integral per incloure més diversitat en la plantilla i en els organismes adscrits, on hi ha “un gran marge de millora”, reconeixen.

Al món de la cultura, però bàsicament gràcies al flamenc o a la rumba, els gitanos sí que han vist amplificada la seva visibilitat, amb referents com la família Flores, Carmen Amaya, Camarón, Pitingo o Falete, que, a més, dona visibilitat als homosexuals gitanos. Més enllà del flamenc, no ajuda a trencar estigmes el fet que no sigui gaire conegut que artistes com Charles Chaplin o Elvis Presley tenien arrels gitanes.

Pel que fa al cinema, l’actor Moreno Borja és a dia d’avui el més conegut en l’àmbit espanyol. Precisament, va fer de pare homòfob en una pel·lícula, Carmen y Lola, que va despertar crítiques entre el feminisme gitano pel fet de mostrar una imatge estereotipada de la relació del món gitano amb l’homosexualitat. Jordi Perales lamenta que també el cinema kinki dels anys setanta estimulés l’estigmatització del poble gitano i que, en general, “no s’ha permès ni finançat la creació artística del poble gitano”, mancança que espera que es pugui solucionar parcialment a escala europea amb el fons de creació recentment creat per la fundació Open Society

Foto: IVAN GIMÉNEZ

4. Estigmes per la tradició familiar i de gènere 

Les visions estereotipades de la família gitana (que no reproduirem en aquest article) són part del motiu que encara avui existeixin rebuig i prejudicis respecte a aquesta comunitat. Perales defuig el concepte d’autocrítica cultural: “No crec que ens haguem d’agenollar davant la cultura paia perquè ella decideixi el que és bo o dolent, i aquest debat ja existeix dins de la comunitat, que és on s’ha de donar i on es va adaptant al món”.

Tant ell com Cortés han viscut un moment d’orgull del poble gitano durant la pandèmia, per dos motius. El primer l’assenyala Perales: “Els gitanos no ho estan passant pitjor pel que fa a la pobresa perquè les famílies i els veïns segueixen sent una comunitat i tots s’ajuden”. En aquest sentit, va fer un tuit en què defensava que calia “gitanitzar” la societat pel que fa a la defensa de la gent gran. I aquest també és l’argument principal de Cortés: “Hem vist el que ha passat a les residències, i nosaltres, els gitanos, cada cop més però no acostumem a posar ningú a les residències. La nostra cultura i la nostra tradició ens diuen que els grans han de morir amb la seva família”. 

Defensen, també, una visió diferent del patriarcat de la que s’acostuma a donar des d’una visió paia. Marisol Flores assegura que ella ja té “la llibertat” que vol, per poder treballar i haver estudiat, i que això és així a la majoria de les famílies gitanes. El seu marit, a més, “l’ajuda” amb les tasques de casa. “Jo no persegueixo molta més igualtat, vull que la meva família estigui bé —ens entenem molt bé— i no patir dificultats. Per nosaltres és molt important la família; crec que tenim unes tradicions molt bones”, defensa. Perales, per la seva part, qüestiona “les relacions basades en l’amor romàntic”.

Des del feminisme gitano, es critica que els retrats del patriarcat o de l’homofòbia dins el món gitano es facin sempre des d’una òptica paia i defensen un empoderament i una lluita per la igualtat dins de la mateixa comunitat i lluny de la mirada colonial. L’advocada feminista i anticapitalista Pastora Filigrana ho resumeix així en una entrevista publicada a El Confidencial: “Al final s’acaba retratant els llatinoamericans, els gitanos i els musulmans com els més masclistes, cosa que hem de posar una miqueta en quarantena, perquè quina casualitat que l’Occident blanc que domina el món i que és el beneficiari principal de la desigualtat de la dona es consideri a si mateix exemple de feminisme”. Entitats com l’associació Gitanes Feministes per la Diversitat, imparteixen xerrades, cursos i conferències en clau feminista sempre en contra de la “síndrome del paio salvador” i recordant que les opressions de classe i de gènere es mesclen en la comunitat gitana, “excloses de les agendes polítiques i del feminisme blanc, occidental i acadèmic”, segons la descripció d’uns dels cursos a la seva web. 

5. Abandonament escolar i pobresa

Només el 17% de la població gitana més gran de 16 anys té l’ESO finalitzat i, alhora, el 80% dels gitanos a Espanya estan en situació de risc d’exclusió social, segons l’últim informe de la fundació Secretariat Gitano. Amb aquest panorama, no costa relacionar els problemes educatius amb els problemes de pobresa de la comunitat gitana, que es retroalimenten amb una solució difícil. El Pla integral del poble gitano, desenvolupat per la Generalitat de Catalunya amb la participació de persones gitanes, prepara per a aquest 2020 les conclusions per fer noves polítiques d’inclusió, que fins ara han estat insuficients per posar fi a la pobresa de la comunitat. 

Només el 17% de la població gitana més gran de 16 anys té l’ESO acabat, segons la fundació Secretariat Gitano

Marisol Flores, tècnica educativa, ataca els estereotips sobre l’educació i les famílies gitanes assegurant que “la pràctica totalitat de les famílies gitanes volen que els seus fills estudiïn”, però que moltes vegades els ho impedeixen diversos factors. “Moltes vegades volen fer cursos de cinc o sis mesos després de treure’s el graduat perquè no tenen més temps a invertir i s’han de veure treballant aviat. Costa molt invertir quatre anys en una carrera o fins i tot dos en una formació professional si no arriben els diners a casa. Jo, per sort, ho vaig poder fer”. 

Hi ha, a més, un altre factor, “la solitud del gitano quan segueix estudiant”. Flores assenyala que les gitanes i els gitanos que segueixen els estudis se senten aïllats. “L’altre dia una noia explicava que sempre li preguntaven si feia les coses que feia pel fet de ser gitana i moltes vegades no hi tenien res a veure. És també molt comú que al final els amics s’acabin apuntant junts als cursos per estar junts, fins i tot encara que no sigui el que prefereixen. Una noia que dubtava entre farmàcia i infermeria es va acabar apuntant a farmàcia fa poc per poder anar amb la seva amiga”, explica.

Finalment, Perales hi afegeix que “els gitanos no es veuen reflectits en l’escola paia” i posa exemples de com en barris afroamericans ha funcionat posar professors afroamericans per atraure més els joves. L’educació pública, de la mà de la pobresa i dels estigmes, tampoc no ha aconseguit erradicar la discriminació i la manca d’oportunitats d’un poble que ja fa més de 600 anys que va arribar a Catalunya. 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies