Crític Cerca
Reportatges

Com i qui ha de governar la regió metropolitana de Barcelona?

Compromís financer i institucionalització són algunes de les claus per a una governança que solucioni les necessitats metropolitanes

15/12/2021 | 06:00

L’Àrea Metropolitana de Barcelona té una població de 3.239.337 persones (al voltant d’un 40% dels habitants de Catalunya), aplegades en 36 municipis. Alhora, però, tots aquests municipis es relacionen amb moltes més poblacions del seu voltant, amb una gran zona anomenada regió metropolitana de Barcelona, que agrupa un centenar llarg de municipis més. Aquest territori comparteix dinàmiques i reptes, però no té cap institució que aglutini i executi totes les seves necessitats. La regió metropolitana està, per ara, òrfena de governança.

Amb la intenció de reflexionar sobre el lideratge i el rumb que necessita aquesta regió, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), la Fundació Catalunya Europa i el Club de Roma han coorganitzat el cicle Metròpoli Multinivell, un conjunt de debats amb persones expertes i de l’àmbit de la política municipal per parlar sobre la governança de la regió. La conclusió és unànime: és necessària la institucionalització de la regió metropolitana amb el compromís financer de la Generalitat. Treballar de manera coordinada per impactar positivament en el món local i en la realitat de les persones: aquesta és la premissa que guia la governança de la regió metropolitana segons les conclusions del cicle. Però quins són els fronts concrets a abordar conjuntament? Com es pot treballar en aquesta línia? Amb quines directrius?

Abordar les desigualtats

El territori metropolità és molt divers. Per això s’hi fa referència amb el terme “multinivell”, perquè són molts els agents socials, econòmics i polítics que hi prenen partida. El que busca la governança de la metròpoli multinivell no només és posar d’acord els diversos ajuntaments dels municipis; també hi entren en joc les múltiples realitats dels barris de les ciutats i dels òrgans de decisió de les diferents esferes de la vida de la ciutadania.

Les desigualtats del territori metropolità també defineixen les prioritats a l’hora de coordinar una resposta conjunta com a regió metropolitana. No és el mateix abordar la realitat d’una família de Barcelona que d’una de Santa Coloma de Gramenet, de Mataró o de Pallejà, sobretot després de l’impacte que han tingut la Covid-19 i les crisis derivades en el pla social i econòmic en els col·lectius més vulnerables. Per exemple, ser pobre i viure en un barri densament poblat és un factor de risc per a la Covid: mentre que els barris de la Florida i de Pubilla Cases de l’Hospitalet de Llobregat són els més pobres i els més castigats pel virus, els veïns de Sant Cugat del Vallès o de Sarrià, de rendes més altes, han estat dels menys contagiats.

Mentre que a Barcelona es disposa de 66 llocs de treball per cada 100 persones, a Santa Coloma de Gramenet n’hi ha 13

En el marc dels debats impulsats pel PEMB també s’han exposat dades que evidencien que l’abordatge de la governança metropolitana no pot ignorar la urgència de la desigualtat social. El 15% de la població dedica a l’habitatge més del 40% dels seus ingressos, segons comenta Guillem Espriu, coordinador de polítiques socials de l’AMB. Entre municipis també es veu la diferència: mentre que a Barcelona es disposa de 66 llocs de treballs per cada 100 persones, a Santa Coloma de Gramenet n’hi ha 13. El professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona Oriol Nel·lo confirma que aquestes diferències generen exclusió, ja que a la regió metropolitana el 75% de la població vulnerable resideix en els municipis més pobres, de manera que se segreguen els habitants en els indrets amb menor renda. “Això no té més solució que una resposta metropolitana”, afirma Nel·lo.

Davant les desigualtats i les assignatures pendents en el context metropolità, els polítics municipals que han participat en el cicle Metròpoli Multinivell consideren que cal desfer-se de les velles estructures heretades. Tot i que la regió metropolitana de Barcelona té fins a 115 elements de cooperació municipals i governs intermedis, cap d’aquests no dona resposta de manera íntegra al desafiament de la metropolització que viu el territori. L’alcalde de Granollers, Josep Mayoral, confirma que no és un problema nou: “És la història trista i no resolta de l’organització territorial. Es va reprendre a l’època del tripartit, amb alguns èxits i alguns fracassos. No es va fer front a un tema imprescindible com la inflació institucional que té el país i que la gent no entén”.

Foto: PEMB.

Millor en conjunt que en solitari

El consens és clar: cal arribar a fórmules més flexibles que les utilitzades en el passat. I això, diuen els líders municipals i experts, passa per eliminar l’eixam d’institucions i de consorcis i crear una gran estructura que, respectant les identitats de cada municipi, permeti complir els objectius de la regió. Si els ajuntaments no tenen la capacitat de resoldre les desigualtats dels seus municipis en solitari, perquè acostumen a aplicar polítiques reactives per falta de recursos, és necessari articular un espai de coordinació per abordar decisions i accions conjuntes.

La mobilitat, l’habitatge i els drets socials són les qüestions que més mancances presenten en l’àmbit metropolità

Repensar la configuració institucional metropolitana, però, s’ha de fer des d’un punt de vista pragmàtic, prioritzant les esferes que cal abordar amb urgència. La mobilitat, l’habitatge i els drets socials són les qüestions que més mancances presenten segons els líders i experts i, per tant, les més urgents a fer-hi front de manera conjunta. Per exemple, en matèria d’habitatge, Marc Martí, investigador i cap de l’Àrea de Governança i Polítiques Públiques de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), afirma que “no es tracta només de tenir un Pla territorial de l’habitatge de Catalunya, encara sense aprovar, sinó que també cal desenvolupar-lo sobre el terreny”. 

Pel que fa a mobilitat, d’altra banda, ja “s’ha assajat la fórmula de treball compartida” entre la Generalitat i el món local, tot i que “no és suficient”, com apunta Laia Bonet, tercera tinent d’alcaldia de Barcelona. De fet, existeix, segons comenten alguns alcaldes, un centralisme que provoca que molts aspectes com la mobilitat s’abordin només pensant en Barcelona. Marta Farrés, alcaldessa de Sabadell, posa d’exemple la zona de baixes emissions: “Som 3 milions de persones que ens comuniquem amb la metròpoli. La zona de baixes emissions no ens funciona perquè s’ha fet amb la perspectiva dels qui hi eren per decidir. L’aire no s’atura a Barberà del Vallès”. 

Coordinació i mirada global

En el camí de la governança del territori, tots els municipis han de participar-hi d’una manera igualitària, reclamen els líders polítics. I això podria donar-se, segons apunten, amb un enfortiment de l’autonomia fiscal i funcional dels governs municipals. “És necessari que no només parlin els que fins ara hi han sigut, sinó també els qui no hi hem estat”, demana Farrés, que assegura que fins ara els recursos s’han repartit de manera desigual. “Cal abordar el dèficit històric d’algunes zones perquè hi hagi igualtat entre zones. No es pot abordar des d’un centralisme perquè és un problema global”, hi afegeix l’alcaldessa de Sabadell.

“Potser no ens plantejaríem com i qui ha de governar la regió si la Generalitat ho hagués entomat”

La implicació del Govern català, sobretot pel que fa a finançament, és una de les qüestions clau per avançar en una governança òptima i íntegra de la regió metropolitana, asseguren els líders polítics. “La Generalitat ha d’abordar les seves responsabilitats. Potser no ens plantejaríem com i qui ha de governar la regió si la Generalitat ho hagués entomat”, reclama Laia Bonet. Hi ha referents europeus en els quals fixar la mirada: per exemple, Manchester té una autonomia financera que depèn de les transferències de les administracions. Un dels temes més controvertits que hi ha sobre la taula actualment i sobre el qual no es va aprofundir en el cicle és si cal una elecció directa de la figura de l’alcalde metropolità, així com la possible dissolució de les diputacions. És a dir, el debat no va qüestionar algunes de les actuals estructures de poder.

Paral·lelament a la institucionalització de la regió metropolitana i dels seus òrgans de decisió, el cicle Metròpoli Multinivell ha generat diverses propostes en matèria de governança. Per exemple, activar instruments ja existents, com l’execució del Pla territorial de la regió metropolitana o la reconstitució de la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana de Barcelona, que podria fixar-se accions concretes a efectuar. Mentre no s’acaba de discutir o d’implementar aquest nou model, una opció seria impulsar eines adaptades, com convenis, consorcis o agències, en aquells àmbits en què és necessari oferir solucions. El model de consorcis sectorials, asseguren alguns líders polítics, podria ser un bon inici per redreçar les desigualtats socials i guiar la regió metropolitana cap a un rumb de decisions coordinades, conjuntes i efectives.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies