23/10/2019 | 00:10
Les administracions compren molts productes que es produeixen fora com mòbils, ordinadors, alumini, xeringues, guants de plàstic… Tradicionalment s’han comprat a les empreses que oferien un millor preu, però això sovint ha significat que es premiava amb contractes públics empreses que vulneren els drets socials i mediambientals als països on els fabriquen. Per tant, les pròpies administracions promocionaven empreses que vulneren els drets humans. Una conseqüència del tot contradictòria amb polítiques de cooperació internacional com la del 0,7% o les d’emergència climàtica.
Des de fa uns anys diferents campanyes internacionals han posat de relleu aquestes contradiccions i la incoherència de la contractació de les administracions públiques. Comencen a veure que el preu no pot ser l’únic criteri de contractació. Per tot això, la societat civil i les administracions estan avançant per fer una compra pública més responsable.
El departament de Justícia Global i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona fa uns anys que treballa amb una visió extensa del que és la cooperació. No només entesa com el 0,7%, sinó com una cooperació “de banda ampla”. Es fixa, per exemple, en les condicions de treball dels països on es fabriquen els ordinadors que compra l’administració. Per incidir en aquesta línia, el departament ha encarregat un informe a investigadores en empreses transnacionals. L’estudi conclou que el món local té més capacitat per reclamar a les empreses el compliment dels drets humans, laborals, socials i mediambientals per aconseguir contractes públics.
Tenim interioritzat el concepte 0,7%. És el percentatge del PIB que els estats van acordar dedicar a la cooperació per al desenvolupament en el marc de les Nacions Unides. Era l’any 1972. Des d’aleshores hi ha hagut incompliments constants per part de la majoria d’estats, però el 0,7% s’ha convertit en una referència a seguir tot i ser insuficient. Des de fa uns anys es comença a parlar també del 99,3%. Diferents entitats i organismes es preguntes què passa amb la resta de diners públics que no es dediquen a la cooperació. Defensen que la resta de despesa de les administracions públiques també s’hauria de regir per criteris de responsabilitat i justícia global. És a dir, tenir un ull posat en la cadena global de subministrament.
En aquesta línia, l’any 2016 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una Guia de Contractació Pública Social on s’estableixen criteris laborals i mediambientals per a la política d’adjudicació i contractació de béns i serveis. La investigadora en empreses i drets humans, Lina María González destaca la feina feta amb aquesta guia, però afegeix que aquestes clàusules fan referència a condicions laborals i mediambientals del que passa aquí, portes endins. “Ara volem sensibilitzar les administracions sobre el factor extraterritorial. No només s’han de respectar els drets dels treballadors a Catalunya o Barcelona, sinó que s’ha de tenir una perspectiva de justícia global. Garantir que els drets humans es compleixen arreu. Interpel·lem les administracions perquè en els plecs de condicions dels projectes que es treuen a contractació pública, hi estableixin criteris de prevenció dels drets humans”, afegeix Lina María González. Aquesta interpel·lació es fa des de la Campanya 99,3%, que impulsen diferents entitats.
El director de Justícia Global i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona, David Llistar, explica que des del departament eren conscients que les polítiques de contractació de l’ajuntament “podrien estar provocant interferències negatives a comunitats allunyades de Barcelona amb les quals establim relacions de cooperació amb el 0,7%. Per exemple, amb la contractació pública es pot estar promocionant empreses que vulneren els drets humans”.
Segons Llistar, el pressupost anual per a cooperació de l’Ajuntament de Barcelona són uns 10 milions. En canvi, la contractació pública té un pes molt més gran, més de 1.100 milions d’euros l’any. A Catalunya, la contractació pública suposa al voltant del 20% del PIB. Un volum econòmic molt gran, per tant, que si s’hi actua, es pot convertir en una palanca per modificar-la sensibilitat de les empreses més enllà del màrqueting.
Marc legal per una contractació pública amb drets humans
L’any 2014 la Unió Europea va fer una directiva de contractació per a les administracions públiques. El govern espanyol va trigar un temps a fer la llei basada en aquesta directiva, però finalment l’any 2017 s’aprova la llei de contractació, tot i que no va entrar en vigor fins el març de 2018. Lina María explica que el fet més destacat que aconsegueix la directiva europea és que el preu ja no ha de ser el criteri principal de la política de contractació. Ja no s’haurien de prioritzaran les ofertes més econòmiques. S’han de prioritzar criteris de responsabilitat i coherència en la utilització d’aquest recursos públics.
Mónica Vargas, investigadora del Transnational Institute en l’àrea d’empreses transnacionals des de fa 14 anys, explica que la directiva europea té algunes limitacions, per exemple, els criteris exigits només s’apliquen per l’objecte que es contracta. “La Unió Europea diu que no li importa què fa un grup empresarial, només estableix les clàusules pels productes que es compren. La Unió no exigeix que tot el funcionament d’una empresa respecti els drets humans excusant-se en la igualtat de tracte i la lliure concurrència”. Però Mónica Vargas explica que hi ha hagut algunes administracions que han aconseguit eludir aquesta limitació. Per exemple, l’Ajuntament de Madrid volia que el 100% de l’energia contractada per als edificis municipals fos renovable. Per aconseguir-ho va establir una clàusula segons la qual el conjunt de l’energia elèctrica que hagués comercialitzat una empresa l’any anterior havia de ser 100% renovable si volia accedir al contracte municipal. És a dir, la clàusula no exigia condicions només en l’energia amb la que es dotés els edificis municipals, sinó que anava més enllà. Les grans elèctriques van recórrer als jutjats però el Tribunal Administratiu de Contractació Pública de Madrid va donar la raó a l’ajuntament.
El cas de Madrid és un dels que recull l’estudi que Lina María González i Mónica Vargas han fet per a l’Ajuntament de Barcelona. Segons Llistar, volien una investigació sobre “quines empreses que subministren béns i serveis a Barcelona estan vulnerant els drets humans” i també volien saber “què fan altres administracions públiques a nivell mundial per tenir-les de referència a l’ajuntament”.
Deu grups empresarials concentren el 10% de l’adjudicació de l’Ajuntament de Barcelona
Segons l’estudi ‘La contractació pública de l’Ajuntament de Barcelona, una anàlisi de responsabilitat extraterritorial, vulneració dels drets humans i del medi ambient en el Sud Global‘ (juny 2019) fet amb dades de 2017, 152 empreses s’emporten el 20% de la contractació, el que suposa uns 211 milions d’euros. I aquestes empreses pertanyen a grups transnacionals que han estat denunciats per la societat civil per la vulneració dels drets humans. També segons l’estudi, 10 grups empresarials concentren el 10% de l’adjudicació de l’Ajuntament. El document concreta que en alguns organismes com Mercabarna, el 50% de les seves contractacions de 2017 van ser a empreses a les quals s’associava amb algun tipus de vulneració de drets.
Segons Lina María González, s’han fixat en les denuncies de vulneració de drets humans i no en les condemnes perquè en molts casos encara no hi ha sentències fermes. Diu Lina que “les empreses s’estan blindant i dediquen un important volum de diners a actuar com a lobbies. Les empreses allarguen els processos judicials o acorden una conciliació abans d’arribar a judici. En l’àmbit de la contractació pública no hi ha sentències fermes perquè les empreses són molt hàbils en evitar-les. A més, sovint les entitats que denuncien no tenen molts recursos.”.
Producte i empresa
La contractació responsable es pot treballar sobre el producte que es contracta i sobre l’empresa. És a dir, es pot estudiar que tot el procés d’elaboració del producte respecti els drets humans, laborals i mediambientals. I d’altra banda, es pot estudiar que l’activitat global de l’empresa respecti els drets.
La tècnica de coherència de polítiques de la direcció de Justícia Global i Cooperació Internacional, Carla Canal, se centra en els productes. Explica que ja fa temps que l’ajuntament treballa amb l’entitat Electronics Watch, una xarxa en la qual hi ha més d’un centenar d’administracions públiques i petites associacions d’Àfrica, Àsia i Europa. Segons Canal, “es fixen d’on venen els ordinadors, si en el seu procés de fabricació és vulneren drets socials, humans, de gènere, mediambientals… Nosaltres no tenim els mitjans per poder anar a Tailàndia, per exemple, i entrar a una fàbrica per veure com s’està treballant, però a partir d’Electronics Watch podem tenir la informació del que passa. Al ser un tema complex hem pogut recórrer a una associació internacional”. Canal també controla productes del tèxtil, de l’alimentació i també de l’àmbit sociosanitari i de la construcció, on per exemple el 30% del material que s’utilitza ha de ser reaprofitat. Canal ho diu clarament: “no és gens eficient que l’administració compri productes o serveis només basant-se en el criteri del preu, si a canvi et carregues altres polítiques socials. A més, ara en l’àmbit de l’emergència climàtica cada cop hi ha més consciència”.
L’informe encarregat per l’Ajuntament ha permès a Canal conèixer què fan altres països, com Suècia. Allà han creat un òrgan específic que fa un seguiment anual a 30 productes i proveïdors mitjançant auditories ambientals i socials i també a les fàbriques d’altres països. Segons Canal, ara treballaran amb Estocolm per fer una auditoria social conjunta.
Capacitat local per anar més enllà
L’estudi acaba amb unes recomanacions per a l’Ajuntament. Es proposa que la Guia de Contractació Pública Social incorpori criteris d’avaluació de la cadena de subministrament per part de l’empresa perquè informi com funciona tot el procés de producció.
Les empreses també haurien d’assumir la seva responsabilitat pel que fa als drets humans
Les autores de l’informe destaquen que l’ajuntament té un personal tècnic variat molt professionalitzat i que això es pot utilitzar per crear equips multidisciplinaris que poden avaluar i fer el seguiment de les clàusules contractuals per controlar què fan les empreses fora de les pròpies fronteres.
Finalment, també es proposa crear un organisme complementari que pugui informar l’ajuntament i la resta d’administracions públiques interessades sobre la situació fora de les fronteres catalanes. Lina González concreta que aquest organisme es podria centrar “en aquells sectors sobre els que hi ha més sospites de vulneració dels drets humans”, com per exemple en el sector de la construcció . Però Lina no oblida que “a les empreses també els toca assumir la responsabilitat”, tot i que no hi hagi una llei ni europea ni internacional que estigui obligant al compliment dels drets humans a les empreses.
