17/08/2020 | 06:00
El Parlament de Catalunya ha donat llum verda al Pla director de cooperació 2019-2022 que preveu augmentar la partida de solidaritat internacional fins a arribar a destinar-hi el 0,7% dels ingressos propis l’any 2030. Finalment, després d’anys i anys de lluita i pressió social, la Generalitat assoliria el mític percentatge. La nova promesa arriba 25 anys després de les acampades pel 0,7% que van omplir de tendes de campanya l’avinguda Diagonal de Barcelona i les places de molts municipis d’arreu del país. Només la gent de més de 40 anys se’n recorda, però aquella protesta va tenir la força que avui té el feminisme o la lluita contra l’emergència climàtica.
El 1970, en un context de creixement econòmic dels estats europeus i de la fi dels processos d’independència formal dels països africans, les Nacions Unides van fixar que els països enriquits havien de destinar el 0,7% del seus recursos a països empobrits com a forma de reparació històrica. Aquesta quantitat rep el nom d’Ajuda oficial al desenvolupament (AOD) que es calcula en funció del Producte Interior Brut (PIB). A l’Estat espanyol, comunitats autònomes i municipis també s’han compromès amb el 0,7, en aquests casos s’hi destina el 0,7% dels recursos propis no condicionats.
L’Estat espanyol va passar molt ràpidament de ser considerat país receptor d’ajuda internacional a convertir-se en país donant: va entrar a la UE al juny del 1985 i a l’agost creava el primer organisme per gestionar la cooperació internacional. El 1992 hi dedicava només el 0,27%, i el genocidi de Ruanda i la crisi humanitària als Grans Llacs van generar una onada de protestes per reclamar l’augment dels fons i la xifra del 0,7 es va convertir en el símbol de la mobilització. Malgrat haver-s’hi compromès en diverses ocasions, ni els governs del PSOE ni els del PP hi han arribat mai. A Catalunya tampoc no s’hi ha arribat malgrat que la Llei catalana de cooperació del 2001 així ho establia. El màxim que s’hi ha aportat és el 0,43% (56,8 milions d’euros) el 2010; però, amb les retallades del Govern dArtur Mas, la cooperació va quedar a mínims el 2014 (el 0,08%, 14,3 milions).
El moviment social dels anys noranta va tenir un fort impacte en la generació de teixit associatiu. Les entitats mai no han deixat de pressionar: “Anem molt tard i hem perdut massa temps; 25 anys després de les acampades encara no hi hem arribat. Tots els governs de la Generalitat han lloat l’esperit solidari del poble català, però no l’han traduït en diners, com sí que han fet molts ajuntaments del país”, deia Luca Gervasoni, president de Lafede.cat, quan es va presentar el Pla. El director general de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya, Manel Vila, tot i admetre que aquesta política pública havia quedat en segon pla respecte a d’altres, va defensar el nou anunci per realista i pactat amb el Departament d’Economia. “Cal explicar bé a la ciutadania que aquests diners no es posen per caritat, sinó per un compromís que tenim amb el món”, hi afegí.
Ciutats i pobles com Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Santa Perpètua de Mogoda o Sant Quirze del Vallès sí que s’han mantingut el seu compromís. “Considerem que ha de ser una política pública més en línia amb la resta de l’acció municipal i en el marc de la globalització que té com a escenari principal el món local”, declara Josep Lluís Sánchez, cap de Cooperació i Solidaritat de Santa Coloma de Gramenet. David Llistar, director de Justícia Global i Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona, remarca que, tot i augmentar la partida de cooperació, hi ha una visió: “No es tracta d’una regidoria i d’ajudar, sinó de centrar-se en la responsabilitat de Barcelona en el seu conjunt, de tota l’acció de govern”.
La solidaritat pública en números
Malgrat que els governs català i espanyol s’han compromès a complir l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, que estableix nous objectius globals de benestar i desenvolupament, l’Estat espanyol, amb el 0,19%, és el 22è donant del món i se situa a la cua d’Europa, segons dades de 2017 de l’Informe ‘La realidad de la ayuda’. Catalunya va destinar-hi en el mateix període 29,9 milions (0’15% —o 0,13% actualitzat—), segons dades d’aquest informe, impulsat per Oxfam Intermón. Catalunya va destinar-hi en el mateix període 30,1 milions (0,14%), segons la Generalitat, sobre la base dels ingressos propis no comptabilitzats, tal com diu la Llei catalana.
Tot i que és difícil fer comparacions entre administracions perquè el mètode de recompte varia, segons el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, entre el 2015 i el 2018 els i les catalanes hem invertit en cooperació 164.155.297 euros: el 28% de departaments de la Generalitat de Catalunya sense incloure-hi l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), el 23% de l’ACCD, el 21% de l’Ajuntament de Barcelona, el 15% d’altres ens locals, el 7% de la Diputació de Barcelona i el 6% d’altres ens locals via el Fons. Aproximadament 7 euros per persona i any. I en què es tradueixen? D’una banda, les diferents administracions tenen compromisos i projectes propis (cooperació oficial o directa) i, de l’altra, es reparteixen, via subvencions públiques i convenis amb ONG o altres agents. Hi ha tres coordinadores d’ONG actives: Lafede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global; la Coordinadora d’ONG Solidàries, que agrupa entitats de les comarques gironines i de l’Alt Maresme, i la Coordinadora d’ONG i altres moviments solidaris de Lleida. Dues d’aquestes, Lafede.cat i la Coordinadora d’ONG Solidàries, celebren, aquest 2019, els seus 30 anys i 25 anys respectivament.
De la cooperació a la justícia global
Té sentit continuar reclamant el 0,7%, 25 anys després? Les ONG defensen que sí precisament perquè avui la seva tasca va molt més enllà de la imatge tradicional que encara les associa amb l’ajuda humanitària. Avui ja no parlen de cooperació “per al desenvolupament” (un terme molt controvertit), sinó de justícia global, i plataformes com Lafede.cat lideren el canvi de discurs. ”La justícia global parla de sentir-nos responsables, però sense salvar ningú de res. Es tracta de lluitar juntes i reclamar reparació i explicacions, d’entendre les relacions Nord global – Sud global i les causes de les desigualtats”, explica Pepa Martínez, directora de Lafede.cat, que hi afegeix: “No pot haver-hi pau sense justícia”.
Aquest concepte, que ha anat evolucionant des de la “justícia internacional”, l’“ètica internacional” o la “llei de les nacions”, irromp a partir dels anys setanta. Segons Thomas Pogge, filòsof alemany i professor de la Universitat de Yale —un dels pensadors que actualment hi reflexionen—, la justícia global trenca la separació tradicional entre les relacions intranacionals i internacionals i, per tant, creu que la concepció tradicional de les relacions internacionals que es donen només entre estats és insuficient, ja que amb la globalització entren en joc altres agents com les empreses multinacionals, els organismes supranacionals (el Banc Mundial, l’ONU, etc.) o les institucions regionals. Pogge diu en un article a la Revista d’Economia Institucional: “La justícia global fa visible que els ciutadans dels països rics estan potencialment involucrats en els horrors que tantes persones pateixen als països empobrits, així com en la violència i la fam”. La idea és visibilitzar l’impacte de les decisions preses al Nord (països enriquits) sobre el Sud (països empobrits) però, alhora, superar la dicotomia Nord-Sud i incidir en les causes que generen les desigualtats.
Aquest nou paradigma, segons Tono Albareda, expresident de Lafede.cat i una de les persones amb més llarga trajectòria a les ONG catalanes, repta les entitats a no treballar només per aconseguir que es destini el 0,7% com a manera de fer polítiques compensatòries o de redistribució, sinó a exigir a les administracions públiques coherència de polítiques pel que fa al 99,3% restant: “Hem de vigilar que el que donen per una banda a un país no ho neutralitzin amb acords amb d’altres o polítiques injustes per l’altra”.
*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.
