Crític Cerca
Reportatges

El conflicte oblidat de Moçambic: islamistes, recursos naturals i revolta social

Guia bàsica per entendre la fallida de Moçambic i el greu conflicte sorgit al nord del país, que ja s'ha convertit en un problema d'Estat, amb milers de víctimes, i que pot acabar afectant els països veïns del sud d'Àfrica

16/04/2021 | 06:00

Una dona bomba aigua en una zona rural de Moçambic / ILRI – STEVIE MANN

La terra que amaga una de les majors reserves de gas natural del continent africà, descoberta l’any 2010, és avui un territori despoblat, marcat pel terror, per la desesperació, pel patiment i per la pèrdua completa dels mitjans de vida de centenars de milers de persones. És també un territori que sembla desprendre’s del control de l’Estat moçambiquès i de la seva població. Al-Xabaab és el nom del grup que comanda una insurrecció islàmica iniciada a l’octubre del 2017 i que ha deixat més de 2.000 morts i d’un milió de desplaçats. Novament, Eldorado es mostra com una maledicció per a la població local, un nou exemple que el model basat en megaprojectes extractivistes no és viable des d’un punt de vist de maximització de la justícia social, de garantia dels drets humans i del benestar dels habitants dels territoris. Expliquem a continuació tot el que està passant a la República de Moçambic.

Una caminada per la capital

Una de les primeres preguntes que es fa algú en arribar a Maputo i que prèviament ha tingut la inquietud de llegir sobre el país és també una primera mirada sobre Moçambic: “Quins cotxassos que hi ha, i centres comercials, restaurants, cafeteries, edificis nous, imponents i aparentment ben acabats! Vaig llegir que Moçambic ocupa el lloc 181 de 189 països en l’índex de desenvolupament humà (IDH), té una esperança de vida de només 60 anys i alts nivells de pobresa. Com pot ser? Alguna cosa no quadra“.

Continuem posant-hi números: l’Enquesta sobre el pressupost familiar mostrava que, entre els anys 2014 i 2016, el cost de la cistella bàsica va augmentar entre el 55% i el 70%, en un país amb alts nivells de pobresa, concentrada especialment en l’àmbit rural. La capacitat adquisitiva d’una part remarcable de la població és extremament baixa, i això implica limitacions clares quant a nutrició, educació, salut, sanejament… Des d’un punt de vista visual, les desigualtats són tan accentuades com ho evidencia quan sobrepassem les fronteres de la ciutat, abandonem la minúscula, en extensió i població, zona noble de la capital i ens endinsem en els barris suburbans que, cal remarcar-ho, són un mural heterogeni de la diversitat i de la pluralitat del país.

Breu ressenya històrica

La República de Moçambic actual va anomenar-se República Popular de Moçambic entre el 1975 i el 1992. És a dir, des de la proclamació de la independència total i efectiva de la colònia portuguesa fins a la firma dels Acords de pau que posaven fi a una guerra civil de 16 anys, originada per raons ideològiques. Fins al 1975, el poble moçambiquès va patir una colonització basada en la imposició d’un model d’educació enfocat a la submissió de l’africà, amb l’objectiu d’arrencar l’africà del seu passat i forçar-lo a adaptar-se a la societat colonial.

Amb la sobirania nacional aconseguida, el nou país, comandat pel Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO), es va construir sota una ideologia socialista. Eren temps de dicotomies, comunisme contra capitalisme, i l’orientació de Moçambic no va ser ben rebuda ni per les potències racistes veïnes, la Sud-àfrica de l’apartheid i la Rhodèsia racista (Zimbàbue actual), ni per altres potències capitalistes. Tot això va evolucionar fins a un conflicte bèl·lic del qual encara queden marques latents.

El 1990, la nova Constitució de la República introduí l’Estat de dret democràtic, basat en la separació de poders i en el multipartidisme. Era també l’oficialització del canvi de rumb, tot alineant-se amb les bases del lliure mercat. La primera dècada del segle XXI és marcada per un creixement elevat i sostingut de l’economia, amb registres superiors al 7% anual de pujada del PIB. L’any 2008, l’aleshores president del Banc Mundial va denominar Moçambic com el “més important miracle econòmic de l’Àfrica subsahariana”. Dos dies més tard, esclataven a la capital revoltes populars en protesta pels alts preus dels aliments, del combustible i dels transports.

La capital, Maputo, és el centre de negocis on es mou una gran part de l'economia / RICK McCHARLES
Pescadors amb embarcacions precàries a la costa de Cabo Delgado / STIG NYGAARD
Anterior Següent

Endinsant-nos una mica més en el territori

El país és divers en grups ètnics —a més a més del portuguès, són 41 les llengües nacionals—, i també en religió, on predomina la població catòlica al sud i musulmana al nord. El poble moçambiquès és un poble pacífic que, després dels llargs anys de conflicte, posa la pau per sobre d’altres diferències.

Els anys de socialisme han deixat marques rellevants. La terra és de l’Estat i no és un bé comerciable, tot i que, a Moçambic, de la llei a la pràctica, hi ha una diferència abismal. El partit al poder, el FRELIMO, és una màquina amb tentacles molt llargs, que es manté en el poder des de la independència després de processos electorals plens de violacions de llibertats i marcats per procediments impropis d’un país democràtic. La llibertat d’expressió i de premsa són ideals teòrics, com ho demostren innombrables atemptats contra aquestes llibertats.

Maputo, la capital, és el centre de negocis on es mou una gran part de l’economia i dona l’esquena a la resta del país. Les províncies del nord, com Cabo Delgado, són un exemple de l’oblit de les polítiques centralistes i d’un país que funciona a partir d’una burgesia associada al partit. Amb un elevat potencial agrícola i industrial, Moçambic té una gran dependència de les importacions, com ho demostra la inflació dels béns de consum fruit de la depreciació de la moneda des del 2016.

Eldorado també és a Moçambic, però qui se’n beneficiarà?

El 18 de febrer de 2010 la multinacional nord-americana Anadarko anunciava la descoberta d’una de les majors reserves de gas dels darrers 20 anys. Sota les aigües i sobre la terra de la província de Cabo Delgado, es va concebre un megaprojecte sense precedents, amb inversions superiors als 50 bilions de dòlars i ingressos per a l’Estat de més de 90 bilions.

Si bé no era el primer gran projecte extractiu, amb exemples com el carbó de Tete i la fusta de la meitat nord del país, el gas suposava convertir Moçambic en el punt de mira de països poderosos i de grans grups inversors. Però també suposava que la vida com l’havien conegut milers de persones des de temps incomptables canviaria radicalment. Podem dir que un ull enfocava a Maputo i l’altre al districte de Palma, província de Cabo Delgado, frontera amb Tanzània. Els hotels luxosos de Maputo allotjaven conferències de tota mena setmanalment; grans empreses llogaven oficines i edificis a les zones nobles de la ciutat, els seus treballadors i treballadores demanaven condicions d’habitatge i serveis d’alt nivell, contribuint així de manera evident a l’encariment de l’habitatge a la ciutat. A Palma, hi arribaven relats que aquella terra amagava recursos d’un valor elevadíssim, i a poc a poc anaven apareixent noves persones i actors.

Reassentaments de les poblacions, inici de la conflictivitat

El gas extret a grans profunditats es transportaria fins al continent, on seria processat per transformar-lo en gas liquat i exportar-lo a mercats internacionals. Per fer això possible, el Govern va concedir a Anadarko un títol de dret d’ús i aprofitament de la terra (DUAT), sobre una superfície de 7.000 hectàrees. Per a tal finalitat, 471 famílies, unes 2.800 persones, havien de ser desplaçades físicament i econòmicament dels seus llocs de residència.

Les comunitats locals rebutgen el macroprojecte d’extracció de gas, tot i les promeses de benestar econòmic

El documental anomenat Quitupo, produït per l’organització moçambiquesa Centre Terra Viva, narra amb claredat la conflictivitat sorgida arran de les inversions, fruit de l’incompliment de procediments legals amb la complicitat i legitimitat del Govern, el paper de la societat civil nacional i la resistència de les comunitats locals.

Les poblacions locals mostraven la seva disconformitat absoluta davant del que consideraven, molt ben assessorades per la societat civil, una violació clara dels seus drets, que significaria la pèrdua dels seus mitjans de vida, com ara la pesca, un cop serien desplaçades a zones interiors, i la pèrdua de costums, d’hàbits i de tradicions, com el trasllat dels cementiris d’una població de majoria musulmana que no contempla la possibilitat d’exhumació de cossos. Mentrestant, els beneficis econòmics continuaven sent només promeses.

Una insurrecció convertida en una guerra cruel i imprevisible

El 5 d’octubre de 2017, 30 homes armats amb armes blanques atacaven tres comissaries policials a Mocímboa da Praia. Dos policies i tres atacants hi perdien la vida. Perpetrat per un grup desconegut, amb reivindicacions de la pràctica d’un islam radical, aquest atac armat era un fenomen nou en el procés polític moçambiquès. Setmanes més tard, s’ordenava el tancament d’algunes mesquites, sota la sospita d’haver estat freqüentades per membres del grup armat.

Els atacs es van anar succeint i expandint territorialment, sense una lògica clara aparent, tot arribant a diversos districtes de la meitat litoral nord. A l’octubre del 2018, un any després, el balanç oficial apuntava a 90 morts, 67 ferits i milers de cases destruïdes i famílies que abandonaven les seves comunitats, després dels atacs, o marxaven per por de ser atacades. Eren accions concentrades, que mataven la població innocent, catòlica i musulmana, que atacaven comissaries policials i militars i institucions de l’Estat, que incendiaven cases i deixaven un rastre de destrucció. Sovint, s’hi afegien pràctiques macabres, com ara la decapitació.

El pont que creua el riu Lúrio per la carretera EN1 coincideix amb l'entrada a la província de Cabo Delgado, on ha esclatat el conflicte / F. MIRA

A l’agost de l’any passat, en plena escalada de l’ofensiva, els insurgents capturaren la ciutat portuària de Mocímboa da Praia després de cinc dies d’atacs intensos i s’hi quedaren. Es tracta del port més pròxim a les instal·lacions extractives. Al mes de març passat, la multinacional estatal francesa Total, líder actual del consorci després de la sortida d’Anadarko, i el Govern anunciaven que treballadors i treballadores tornarien a la seva activitat normal, amb el compromís per part del Govern de reforçar la seguretat al perímetre de les instal·lacions, evacuades al gener per raons de seguretat.

Un dia després de l’anunci, grups insurrectes es van alçar des de l’interior de la vila de Palma, que cinc dies més tard era deserta. Durant el setge a Palma, un portaveu de Total comunicava la congelació dels acords anunciats dies enrere. El Govern hi va reaccionar tard, sense detalls i fins i tot minimitzant-ne la rellevància. Després de tres anys i mig, de més d’un milió de persones desplaçades, 2.000 morts, un 50% del territori de la província despoblat, dones i infants víctimes de severes violacions dels seus drets, l’atac a Palma, on van ser assassinades també persones d’altres nacionalitats, ha internacionalitzat els esdeveniments de Moçambic.

Qui són i que busquen els insurgents?

Un element clau per entendre la complexitat de la situació és la facilitat de penetració de la insurrecció en el territori pel fet que una part dels insurrectes hi pertanyen i fan ús dels mateixos uniformes que l’exèrcit i la policia, cosa que en dificulta la identificació i facilita també la seva capil·laritat i expansió. Fan ús de llengües parlades localment. La gran majoria és moçambiquesa, tot i que també s’ha reconegut presència d’individus d’origen àrab i d’altres països africans.

Emergeixen diferents hipòtesis: una revolta popular contra el Govern fruit dels abusos de poder i de la falta d’expectatives de millora de la qualitat de vida de la població? Gihadisme islàmic radical? O interessos per les riqueses naturals?

La primera sembla insuficient per desembocar en la situació actual i la segona és negada per la gran majoria dels musulmans a Moçambic, que consideren els insurrectes antiislàmics i terroristes. La tercera no es pot confirmar, però sí que pot mostrar-se com el detonant de causes subjacents, com la primera.

Inicialment considerats pel Govern com a vàndals, o “joves expulsats de casa pels pares”, com declarava el ministre de Defensa al setembre del 2018, el grup es fa anomenar Al-Xabaab (Moviment de Joves Mujahidins), però no hi ha evidències que estigui relacionat amb el del mateix nom tan present a Somàlia. Al juny del 2019, l’Estat Islàmic va reivindicar un atac contra les forces de seguretat de Moçambic, i això, per a alguns, significà la transformació de la insurrecció en una guerra gihadista.

La insurrecció té origen local, però agafa pes i es fa més violenta amb les connexions amb l’Estat Islàmic

Un estudi publicat per l’Institut d’Estudis Socials i Econòmics de Moçambic (IESE) al setembre del 2019 descriu que el primer grup responsable de l’atac de l’octubre del 2017 s’havia format i radicalitzat al voltant de l’islamisme més radical, en algunes mesquites i madrasses, escoles islàmiques que alimenten i donen allotjament als infants i són una alternativa al deficient sistema educatiu formal.

El darrer atac a la vila de Palma ha donat una nova dimensió al conflicte, amb impactes directes a diversos nivells: la paralització del projecte de Total, amb conseqüències inesperades; l’augment del patiment de la població i la frustració pel sentiment de desprotecció, i la internacionalització del conflicte.

Així doncs, una tesi guanya espai: la insurrecció té origen local, fruit de la mala governança i la frustració de la població que propicia la radicalització. Amb el pas del temps, va agafant més pes i augmenta les connexions amb l’Estat Islàmic i altres actors, tot dotant-la de major capacitat operativa i fent-la més violenta. Ha passat de ser un moviment local d’adhesió voluntària a ser un moviment estructurat reclutador. Iniciat amb recurs a armes blanques, avui disposa d’equipament militar, en part capturat a les Forces de Defensa i Seguretat (FDS), i en part importat de l’exterior, amb èmfasi en les connexions amb Tanzània com a porta d’entrada i traient de nou a la llum el debat sobre la facilitat de corrupció d’algunes autoritats moçambiqueses i la necessitat d’una cooperació elevada entre països.

I ara, què?

Un estudi, publicat recentment per la consultoria de seguretat IHS Market considera que el darrer atac “encoratja el Govern de Maputo a acceptar una major coordinació amb forces nord-americanes i portugueses ja presents al país”, i obre també la hipòtesi d’un atac a Pemba, la capital de Cabo Delgado, al llarg dels pròxims sis mesos, motivat per “allotjar l’equip logístic de Total, i tenir un aeroport i un port de contenidors”.

Probablement avui els discursos del passat serien diferents, i les accions, també. La Comunitat de Desenvolupament de l’Àfrica Austral (SDAC), formada per 16 països, es va reunir la segona setmana d’abril per fer una anàlisi i planificació conjuntes. Fa pocs mesos era una delegació de la UE enviada des de Brussel·les la que es reunia amb els màxims dirigents moçambiquesos. Fins a la data, l’estratègia del Govern s’ha centrat a restar importància al conflicte, concentrat a garantir l’avanç dels megaprojectes del gas. L’estratègia militar s’ha basat en la contractació de mercenaris russos, que va aixecar moltes veus contràries, i empreses privades de seguretat militar per donar suport a les FDS nacionals. Recentment, el president de Moçambic, Filipe Jacinto Nyusi, manifestava davant la comunitat internacional les seves necessitats per fer front al terrorisme —suport logístic, formació de militars i serveis d’intel·ligència—, però descartava, una vegada més, la intervenció militar estrangera, tot justificant aquesta actitud en raons de sobirania nacional.

El president actual de Moçambic, Filipe Jacinto Nyusi, en una trobada internacional a Londres, el 2020 / DFID – UK DEPARTMENT FOR INTERNATIONAL DEVELOPMENT

Un present i un futur difusos es dibuixen sobre el futur de Moçambic. Milers de persones necessiten atenció urgent i tantes altres temen ser atacades i es pregunten si les FDS seran capaces de defensar-les. El futur de milions de moçambiquesos i de moçambiqueses va ser condicionat als ingressos del gas, però avui és incert. Països com França i multinacionals d’arreu ja han invertit bilions de dòlars a Cabo Delgado, i la inversió prevista és molt superior.

Continuaran apostant pel gas moçambiquès? Que els suposaria veure’s forçades a abandonar el territori? I què farà el Govern de Maputo, submergit en una crisi econòmica aguda, provocada per la corrupció, i amb un descontentament social en augment fruit de la deterioració progressiva de la qualitat de vida? Com s’estructurarà l’estratègia militar? El país haurà de claudicar i acceptar canviar sobirania per seguretat? I a l’últim, quins són els plans a curt i llarg termini d’Al-Xabaab?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies