15/07/2020 | 07:00
Els sectors públic i privat de les principals potències mundials estan fent una cursa milionària per aconseguir una vacuna contra el nou coronavirus. El model actual d’investigació, però, beneficia el sector privat malgrat les fortes inversions públiques en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Per això, hi ha el risc que farmacèutiques com AstraZeneca, Moderna o Pfizer patentin la vacuna i que, des de les arques públiques, s’hagi de pagar milions d’euros per aconseguir-la. La vacuna, però, no arribarà a tothom tan ràpid ni fàcilment: els països empobrits del Sud patiran per tenir-la, i tampoc l’Estat espanyol ni Catalunya estaran en les millors condicions si s’imposa la llei del més fort i dels diners. Hi ha exemples recents que mostren com les vacunes, encara que existeixin, no sempre arriben a tothom ni a un preu just.
A 1 de juliol de 2020, hi ha 150 candidates de vacunes contra la Covid-19 en investigació, 26 de les quals ja s’han provat en persones gràcies, en part, a la col·laboració publicoprivada. Aquesta relació, emmarcada dins el model econòmic actual, és habitual i es produeix en diversos graus i formulacions. Tot i que es fa difícil predir exactament què passarà si es desenvolupa una vacuna eficaç contra el SARS-CoV-2, el passat ens posa sobre avís davant la possibilitat de sobrecostos.
Cinc farmacèutiques nord-americanes són les triades per produir una possible vacuna contra la Covid-19
Un dels plans més ambiciosos per al desenvolupament de vacunes, diagnòstics i tractaments contra el SARS-CoV-2 és l’anomenat Operation Warp Speed (OWS), un organisme que depèn de la BARDA, les sigles en anglès de la Biomedical Advanced Research and Development Authority, una unitat del Departament de Salut dels Estats Units. L’ens té com a objectiu distribuir 300 milions de dosis d’una vacuna segura i eficaç abans de finals de gener de 2021, per la qual cosa finança la recerca activa de diverses candidates a partir de la col·laboració publicoprivada. Simultàniament, l’OWS també prepara la fabricació i distribució a gran escala i ja ha triat els cinc possibles productors, seguint els resultats positius de les seves fases I i II de recerca: les multinacionals farmacèutiques AstraZeneca, Johnson & Johnson, Merck, Moderna i Pfizer.
De fet, dins aquest pla, AstraZeneca rebrà més de mil milions per portar a terme la fase III de la seva candidata i distribuir milers de dosis als EUA en cas de ser eficaç. Aquest acord se suma a un de similar que van fer amb el Regne Unit per 102 milions de dòlars. Els resultats d’eficàcia, previstos per al setembre, arribaran a finals d’any. Tot un rècord en la recerca i el desenvolupament (RiD) d’una vacuna gràcies, en bona part, a tota la recerca bàsica del seu aliat, la Universitat d’Oxford, finançada amb diners públics.
De forma similar, la Comissió Europea va llançar una convocatòria de 140 milions d’euros per a RiD en la Covid-19 i va oferir a CureVac, empresa especialitzada en desenvolupament de vacunes, un ajut addicional de 80 milions d’euros com a garantia de préstec.
Estats i organismes internacionals han signat pactes amb farmacèutiques per evitar problemes de proveïment i subministrament de la vacuna
Tots aquests pactes fets amb antelació van orientats a reduir la possibilitat, molt real, de desproveïment i a garantir l’escalada. La planificació de la fabricació i distribució és clau per evitar situacions com la de la vacuna del papil·loma humà, que des de fa uns anys té problemes de proveïment a tot el món, o els problemes de subministrament de la tuberculina el 2014 també a escala global. Aquesta manca de provisió ha posat en risc la salut de persones que, sense un diagnòstic, no podien rebre el tractament adequat.
Ara bé, aquests acords no deixen clar, però, quines polítiques de preus hi ha sobre la taula i només mencionen l’accessibilitat però no defineixen els criteris a seguir. El doctor John Mascola, cap de desenvolupament de vacunes de l’OWS i director del Centre de Recerca de Vacunació de Dale, i Betty Bumpers (VRC), de l’Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses (NIAID), explica que tampoc sembla que hi hagi un pla definit més enllà d’apel·lar a la bona relació amb el sector privat. Aquest és un problema habitual que assenyala Marcus Low, editor de la revista de salut pública ‘Spotlight‘ i antic cap de política de la Campanya d’Acció de Tractament. Tot i el finançament públic, els governs no estableixen garanties sobre preus ni accessibilitat, de manera que deixen que siguin les empreses privades les que ho decideixin.
Les lliçons del passat
La tensió entre el preu establert per les farmacèutiques i l’accés a aquestes eines de salut no és nova. Es poden trobar molts exemples que demostren que no es pot deixar només en mans de les empreses aquesta decisió i que els governs, com a principals finançadors de la RiD i garants del benestar dels seus ciutadans, haurien de definir molt més bé els termes de col·laboració. I és que, sovint, “el preu està vinculat a quant pot suportar el mercat en comptes de la inversió que s’ha fet per obtenir-la”, segons explica Low a CRÍTIC. Fins i tot quan hi ha hagut canvis en el sector farmacèutic, Joan Tallada, consultor i economista a Salut Global, alerta que és que “s’han anat adaptant a les demandes socials lleugerament per, sobretot, garantir que no se superava el límit social”, la qual cosa sí que podria suposar un canvi de gran importància.
El documental ‘The price of life‘ (2009) repassa el cas de Revlimid, un medicament contra el càncer que exemplifica el racionament derivat dels costos per l’Institut Nacional de Salut del Regne Unit i l’equilibri a què els sistemes de salut han d’arribar moltes vegades. Aquest medicament allargava uns mesos la vida de pacients terminals de càncer i la farmacèutica va marcar un preu tan elevat que es feia difícil poder incloure’l sense desequilibrar tot el pressupost sanitari.
El cas dels antiretrovirals contra el VIH (virus de la immunodeficiència humana), a principis dels 2000, i contra el VHC (hepatitis C), al voltant del 2014, són altres exemples del poder de les patents. Quan els primers tractaments contra el virus de la sida van arribar als països en desenvolupament, per exemple al Marroc, com ens explica el doctor Othoman Mellouk, el preu per mes i pacient era de 1.200 $. Després de molta pressió d’activistes, van entrar els genèrics produïts per empreses privades de l’Índia, que van rebaixar el cost a 300 $ i van mantenir un bon marge de benefici. Actualment, ha baixat fins als 75 $, i l’evolució a la resta del món és similar.
L’empresa Gilead va començar a comercialitzar la vacuna contra l’hepatitis C per 25.000 € a Espanya
Pel que fa al virus de l’hepatitis C (VHC), el cas de Sofosbuvir® és el més punyent. Gilead va comercialitzar el fàrmac per 25.000 € a Espanya (primerament, l’empresa en demanava 60.000 € aquí i 84.000 $ als EUA), de manera que va fer virtualment impossible l’accés al tractament de milers de persones. L’argument de la companyia era, en un primer moment, l’elevat cost de producció del medicament i la inversió feta en recerca. Quan un estudi de la Universitat de Liverpool va demostrar que costava entre 68 $ i 136 $, va augmentar la pressió internacional i finalment va permetre l’entrada de competidors de genèrics per abastir països de rendes baixes i mitjanes. Això, i l’entrada d’altres medicaments d’acció similar, va permetre una baixada general de preus a tot el món (Espanya, 13.000 € per pacient amb els nous medicaments el 2016).
El mateix equip de la Universitat de Liverpool acaba de presentar a la 23a Conferència Internacional de la SIDA un altre estudi que demostra, novament, l’estalvi econòmic que suposen els genèrics i com el seu ús beneficiaria milions de persones: el tractament contra el VIH recomanat per l’OMS costaria 59 $ per persona i any, versus els 38.628 $ del tractament sota patent. Aquests preus permetrien tractar el 95% de persones que viuen amb el VIH per 2 mil milions anuals -molt menys dels 36 mil milions actuals per tractar menys gent.
També tenim un exemple en el cas de les vacunes a l’Estat: la vacuna del papil·loma humà. La inclusió als plans de vacunacions el 2007 no va estar exempta de debat, sobretot per l’eficiència de la mesura. Diversos estudis mostraven que, als països amb cribratge actiu (com el nostre), l’impacte de la vacuna sobre la incidència no seria gaire alt atès el preu de 300 € per vacuna. Es van alçar veus i van aparèixer grups de pressió que en demanaven la inclusió i forçaven la negociació. Cinc anys després, la mesura s’avaluava com a eficient amb un preu de 100 €. La pressió de la ciutadania va jugar a favor de la baixada de preus però, sobretot, de la inclusió al calendari.
El cas més recent i extrem és el de la injecció per l’atròfia muscular espiral, de Novartis. El medicament, Zolgensma, s’aplica en una única dosi amb un preu de 2,1 milions de dòlars tot i que gran part de la recerca essencial s’ha finançat amb diners públics. Ara, molts dels possibles beneficiaris recorren a campanyes de micromecenatge per poder pagar el tractament.
Cinc cèntims sobre el model de RiD
El model actual de recerca i desenvolupament (RiD) està basat en la generació de patents i en la defensa de la propietat intel·lectual. L’objectiu és recuperar la inversió a través del preu final del producte o la venda de la patent, i generar nous recursos per reinvertir en RiD. Tot i que les implicacions varien, aquesta idea no és exclusiva del sector privat, sinó que també passa en el públic (universitats, instituts de recerca, etc.) i en organitzacions filantròpiques, com el DNDi, l’organització internacional sense ànim de lucre que desenvolupa tractaments per a malalties oblidades.
A priori, la protecció de la patent dura vint anys, però molts països concedeixen extensions de fins a cinc anys i les empreses fan servir diversos mecanismes per endarrerir l’entrada de genèrics. De fet, tal com ens explica el doctor Othoman Mellouk, coordinador de propietat intel·lectual i accés a medicaments de l’organització ITPC, “un medicament pot estar protegit per centenars de patents i modificacions petites que amplien la protecció”. També assenyala que, malgrat que les legislacions sobre propietat intel·lectual inclouen la possibilitat de suspendre la patent en cas de crisi sanitària, no s’ha executat mai aquest tipus d’accions.
A Catalunya, cada any es compren vacunes per valor de més de 20 milions d’euros per cobrir el calendari de vacunacions
Per entendre l’actual model de RiD, també hem de tenir en compte les fonts de finançament i com s’entrellacen: els fons públics i privats solen conviure i potenciar-se mútuament. Les farmacèutiques tenen el suport de les administracions a través d’exempcions fiscals i subvencions directes. També hi ha suport en espècies, com el traspàs de coneixement, sobretot de recerca bàsica, i l’ús de xarxes de recerca, amb personal format, infraestructures i materials principalment finançats amb diners públics.
No hem d’oblidar, a més, que els sistemes de salut esdevenen clients. A Catalunya, cada any es compren vacunes per valor de més de 20 milions d’euros, per cobrir el calendari de vacunació i altres necessitats. Glaxosmithkline, Pfizer i Merck Sharp & Dohme són les tres empreses amb els lots de les licitacions més alts. Poden marcar fàcilment el preu i no abaixar-lo durant anys perquè, com indica Joan Tallada, “el sistema actual protegeix les patents, que dificulten els preus raonables, i només permet als governs rebutjar la compra,” com va passar amb els medicaments contra el VHC en un primer moment.
En un exemple de nou virus i preparació del sistema sanitari per fer-hi front, tenim la grip A el 2009. En aquella ocasió, es van pagar uns set euros per dosi, 94,5 milions en total, per immunitzar persones vulnerables: un preu més alt que el de la vacuna contra la grip estacional però molt per sota d’altres d’habituals com la triple vírica (actualment, a uns 14,90 €).
Alternatives, reptes i realisme
Els experts coincideixen que és simplista culpabilitzar les farmacèutiques d’un comportament poc ètic i que part de la solució inclou enfortir la governabilitat i els processos democràtics dels països per tal que tinguin més força a l’hora de negociar i executar les clàusules legals al seu abast.
Com diu Marcus Low, “hem creat un sistema regulador en què les incentivem a actuar d’aquesta manera”. Tallada afegeix que “hi ha el control que, com a Govern, hi vulguis posar. El problema és que no es posen condicions, tot i que es podria buscar com es poden fer compatibles l’interès en el producte com a bé públic i el fomentar una indústria potent”. Per la seva banda, el doctor Mellouk assenyala que és un error confiar només en els mecanismes voluntaris de les farmacèutiques, ja que, al cap i a la fi, les empreses es deuen als seus accionistes. Les estratègies i propostes de tots tres també són complementàries: defensar la mobilització dels ciutadans i reforçar els sistemes democràtics, trencar els monopolis amb l’ús de genèrics, o, simplement, recordar als governs que poden suspendre les patents com a mesura de pressió.
Hi ha models de RiD que són partenariats publicoprivats però que no tenen ànim de lucre, cosa que abarateix el cost final de la vacuna
Hi ha altres models de RiD que es poden potenciar, com els partenariats publicoprivats de l’estil del DNDi, l’IAVI o l’IPM, dues iniciatives internacionals no lucratives que segueixen estudiant la prevenció del VIH. Tot i que també generen patents, l’ús que en fan està estrictament definit segons criteris de salut pública i sense ànim de lucre.
De fet, I’IAVI ha signat un acord de col·laboració amb una de les farmacèutiques més grans del món, Merck & Co (coneguda fora dels EUA com a Merck Sharp & Dohme/MSD). L’objectiu de l’acord és desenvolupar una vacuna contra la Covid-19, basada en un vector recombinant vesicular amb el qual les dues organitzacions tenen àmplia experiència perquè l’han utilitzat en altres candidates, inclosa la vacuna de la companyia contra el virus de l’Ebola aprovada per a l’ús en persones. La col·laboració inclou un compromís d’accés que obliga els socis a garantir que qualsevol futura vacuna sigui accessible i assequible globalment. També han establert un comitè de treball en accés. Si bé les especificitats no es coneixen, sembla que el compromís en aquest cas és ferm i han creat un comitè de seguiment per garantir-ne l’accés.
Encara sense tenir res en clar, diversos grups ja treballen per evitar sobrecostos d’una vacuna contra la Covid-19. El debat és a sobre la taula des del començament de la pandèmia, i s’està treballant per crear ‘patent pools‘, un sistema pel qual diverses empreses posen en comú i a disposició de la resta les seves patents per a la utilització sota criteris definits. En el cas dels medicaments, les més rellevants són la Medicines Patent Pool, una organització que té el suport de les Nacions Unides, i la llista de medicines essencials, de l’Organització Mundial de la Salut, que permet la compra de medicaments als governs. Pel que fa a vacunes, també hi ha l’Aliança Global per la Vacunació, GAVI. Aquests mecanismes promouen l’aparició de genèrics i la compra més econòmica però són mecanismes només per a països amb rendes baixes i mitjanes.
