Els altres ‘Billy el Niño’

El final de la dictadura no va implicar la depuració total de la policia franquista. Així ho han denunciat entitats de memòria històrica, familiars de les víctimes i partits d’esquerres. Un dels casos més icònics del vincle entre la policia i la repressió de la dictadura és el de Juan Antonio González Pacheco, ‘Billy el Niño’, policia acusat de desenes de casos de tortures. Ha mort aquest dijous, 7 de maig, per coronavirus, al llit i sense que cap Govern li retirés les medalles i els homenatges policials. Tanmateix, el seu cas no és una excepció. CRÍTIC repassa aquí l’historial d’11 policies acusats de tortures durant el franquisme però que van fer carrera en democràcia i van rebre ascensos i condecoracions durant els governs de la UCD i del PSOE.

Al llibre ‘Corre, democràcia, corre’, l’historiador David Ballester ressegueix el fil conductor entre la policia franquista i la democràtica, posant de manifest la continuïtat en les pràctiques i les maneres de fer. En l’actualitat, el mateix autor treballa en un estudi monogràfic on recopila al detall els casos més rellevants d’agents del franquisme, acusats per tortures, que van fer carrera i van ser ascendits pels governs de la UCD i del PSOE. CRÍTIC publica en aquest article les dades recollides per Ballester, posant el focus sobre 11 ‘Billy el Niño’ més, la major part dels quals van desenvolupar la seva activitat a Catalunya durant els anys seixanta i setanta.

Aquests són els policies impunes de la dictadura.

Antonio Garrido Fernández, acusat per exercir tortures contra militants comunistes

Antonio Garrido Fernández va tenir una dilatada trajectòria policial sota l’ombra de Felipe González. El 1979, ja en període democràtic, va obtenir el grau de comissari i poc després, el 1982, el Govern socialista el nomenaria cap superior de Policia de Madrid. Cinc anys més tard ascendiria a cap de seguretat del Banc d’Espanya, càrrec que va exercir fins a la seva jubilació. El seu full de serveis, però, recull alguns episodis foscos. El 1994, com a president del Sindicat de Comissaris, va enviar una carta al ministre de l’Interior del PSOE, José Luis Corcuera, en relació amb la mort en dependències policials de Xabier Galparsoro i Miren Gurutze Iantzi, dos presumptes membres d’ETA. Galparsoro va ser llançat per una finestra de la prefectura de policia de Bilbao, mentre que Iantzi va morir, segons l’autòpsia, per una insuficiència respiratòria. El comissari es va oferir a col·laborar en l’esclariment i la sanció, si era necessari, d’unes conductes que “excepcionalment” no s’haurien adequat a la trajectòria democràtica i de respecte a la legalitat que “professaven la majoria dels membres de la policia”.

Garrido va ingressar a la policia el 1964 i, a principis, dels setanta, va tenir un rol destacat a les files de la Brigada Politicosocial d’Astúries. Va infiltrar-se en organitzacions d’esquerres com la UGT i el PSOE, i va tenir un paper important en la desarticulació de grupuscles d’organitzacions antifranquistes a Astúries, a Barcelona i a Madrid. El 1973, va dirigir l’operatiu que culminaria amb les detencions de Santiago Ibáñez i Carmen Masip Hidalgo, militants del Partit Comunista Internacional, torturats també en dependències policials. Segons explicava Ibáñez a la revista asturiana ‘Atlántica XXII‘, Garrido “era el cap”, i, malgrat que exercia de “poli bo”, va posar-lo sobre d’una taula despullat i amb llum les 24 hores. “Aquell dia nevava i em va tenir nu sobre una planxa freda; després m’amenaçava. A mi em va donar un cop al costat i amenaçava la Carmen de fer-la avortar“.

El 2009, la Direcció General de la Policia i de la Guàrdia Civil va reconèixer la trajectòria professional d’Antonio Garrido, distingint el seu càrrec amb l’adjectiu “honorari” i atorgant-li un títol, un distintiu i un diploma. Entre els seus mèrits, els cossos policials destacaven el fet que Garrido no tenia en el seu expedient “cap nota desfavorable que afecti el prestigi de la corporació”. 

Jesús Martínez Torres, un dels homes de ‘Billy el Niño’, condecorat pel PSOE i comissari d’honor del CNP

Martínez Torres va ser un dels homes de ‘Billy el Niño’ a la Brigada Politicosocial, amb qui va muntar una empresa de seguretat dedicada a serveis de prevenció d’atemptats i segrestos quan es va jubilar. Durant les primeres setmanes del Govern socialista encapçalat per Felipe González, va ser nomenat comissari general d’Informació del Ministeri de l’Interior. Militants antifranquistes que havien estat víctimes de les seves tortures van criticar activament la seva promoció, però el ministre José Barrionuevo va rebutjar els seus arguments i va donar validesa als informes policials provinents de l’extinta Brigada Politicosocial, que, lògicament, no documentaven aquestes pràctiques.

El 1985, 12 membres d’organitzacions d’esquerres van emetre una carta notarial dirigida al president Felipe González on feien públiques les tortures infligides per Martínez Torres, que llavors era inspector i que havia estat cap del Grup Comunista entre el 1971 i el 1975, el qual descrivien com “un sàdic de llargues patilles i sabates de tacó ample”. En la missiva feien referència a “les vexacions, els cops i les tortures” a què hauria sotmès les seves víctimes. En paral·lel, va aparèixer a la premsa el relat d’altres testimonis de les actuacions del policia, com els de Mikel Azkue Gabilondo o Manuel Lucas de Pedro. Ambdós tenien 21 anys el 1971 i estudiaven Medicina. A l’edició d’’El País’ del 3 de març de 1985, Azkue explicava que Martínez Torres va dirigir 16 dies d’interrogatoris en el seu cas, i que “no pegava per pegar, sinó per obtenir informació”. El seu relat coincidia amb el de David Ubico Soler, que llavors tenia 24 anys i militava al Partit dels Treballadors: “No era dels que més pegaven, sinó dels que dirigien i coordinaven els interrogatoris de les diferents habitacions i, per exemple, et feia escoltar com cridava el company de l’habitació del costat”, recordava.

Martínez Torres va ingressar a la policia amb 23 anys. Va exercir a Barcelona com a cap del Grup PCE-PSUC de la Brigada Politicosocial i després es va traslladar a Saragossa, on va desenvolupar les seves funcions fins al 1975. L’any 1982 va ser ascendit a comissari general d’Informació, i, el 1988, el ministre de l’Interior, José Barrionuevo, li va concedir la Medalla d’Or al Mèrit Policial, la màxima distinció, pels mèrits assolits en la lluita antiterrorista, en la qual havia demostrat una “entrega total sense escatimar esforços”, i pels seus “extraordinaris serveis en favor de l’ordre públic”.

Malgrat aquest reconeixement, Martínez Torres se’l va relacionar amb un escàndol d’espionatge policial contra partits polítics i va ser inculpat en el sumari dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) com a superior jeràrquic dels policies José Amedo i Michel Domínguez, però el jutge el va absoldre. Amedo i Domínguez van ser condemnats el 1991 per l’Audiència Nacional a penes de 108 anys de presó per induir a la comissió de sis assassinats frustrats i per altres delictes que havien comès mercenaris contractats per tots dos contra membres i simpatitzants d’ETA. En canvi, van ser absolts dels delictes de pertinença a banda armada, malversació de fons, tinença d’explosius, i de l’assassinat consumat de Juan Carlos García Goena, en un atemptat que van dur a terme el 1987 a Hendaia (França). García Goena va ser la darrera víctima de la guerra bruta dels GAL contra ETA.

El 2013, Jesús Martínez Torres va ser reconegut com a comissari d’honor del Cos Nacional de Policia (CNP), però la fosca trajectòria del policia distingit l’ha situat com un dels imputats en la querella argentina contra els crims del franquisme.

Genuino Navales García, ‘El Muñecas’

Segons relata l’historiador David Ballester al llibre ‘Corre, democràcia, corre’, les víctimes de Navales el coneixien com ‘El Muñecas’, ja que tenia “una predilecció especial” per una tortura consistent a estrènyer les manilles en extrem fins que feia que al detingut li sagnessin els canells. També practicava “la cigonya”, que consistia a fer ajupir els arrestats, sovint despullats i amb les mans emmanillades darrere els genolls, fins que es desplomaven, moment en el qual rebien cops i puntades de peu.

El 1979, el Govern de la UCD va intentar nomenar-lo cap superior de Policia de Barcelona, quan exercia aquest càrrec a Granada. El precedia una dilatada trajectòria a la Brigada Politicosocial, també a la capital catalana, on havia estat inspector en cap entre el 1966 i el 1976. Quan es va fer pública la notícia, els sectors provinents de la lluita antifranquista –especialment, de CCOO– van enviar un telegrama al ministre de l’Interior, Ibáñez Freire, en què li recordaven que Navales s’havia caracteritzat per la seva repressió contra la lluita per la democràcia i que havia estat “copartícip” o “responsable directe d’innombrables detencions, tortures i vesànies contra treballadors, estudiants i ciutadans en general”. Davant de les protestes que va motivar el seu nomenament, finalment el policia no va tornar a la prefectura barcelonina, sinó que va ser destinat a Saragossa. Va prendre possessió del càrrec coincidint amb la signatura de la Convenció europea dels drets humans per part de Joan Carles I.

Atilano del Valle Oter, imputat en la querella argentina per llançar un detingut per la finestra

Destinat a Barcelona com a inspector de la Brigada Politicosocial, el 1971 va detenir el militant del Partit Comunista d’Espanya (Internacional) –PCE(i)– Miguel Jiménez Hinojosa, de 23 anys, que en el transcurs de l’arrest va rebre un tret al fetge i va ser llançat per la finestra d’un segon pis. Malgrat la gravetat de les lesions (fractura de la base del crani, commoció cerebral i ruptura hepàtica), el jove va sobreviure, i, l’any 1972, un consell de guerra el condemnaria a 16 anys de presó per insults a les Forces Armades i associació il·lícita. Per aquest cas, l’inspector Del Valle va ser imputat per tortures en la querella argentina contra els crims del franquisme, però va morir el 2014, als 85 anys.

Paradoxalment, el 1975, el ministre de Governació, José García Hernández, va concedir-li la Creu al Mèrit Policial amb distintiu vermell per haver resultat ferit (patint “punxades i talls en una mà”) durant la detenció de Jiménez Hinojosa. Aquesta condecoració, que comportava un increment salarial anual d’aproximadament 150.000 pessetes, no li va ser retirada quan, un any després, va ser condemnat per infligir lesions a dos detinguts més. Segons recordava la revista ‘Interviú’ al novembre del 2014, per aquests fets únicament va ser penalitzat amb 24 dies d’arrest menor i una multa de 7.500 pessetes. També el 1976 va tenir una nova condemna de quatre dies d’arrest i 2.000 pessetes de multa per lesions a una detinguda, Mercedes Muñoz Pons. Segons el metge forense, Muñoz Pons presentava “hematomes als ulls, als braços, als canells i a la cama esquerra a causa de les contusions realitzades amb un objecte i dels cops continuats“.

Francisco Álvarez Sánchez, organitzador dels GAL i de la guerra bruta contra ETA

Va ingressar a la policia el 1966 i va acumular una llarga trajectòria professional, tant en l’àmbit policial com en l’empresarial. L’any 1983 va ser cap del Comandament Únic Antiterrorista i va estar imputat com a suposat organitzador dels GAL. Se’l considera el cervell que va orquestrar la “guerra bruta contra ETA” i un dels responsables del segrest de Segundo Marey. Al desembre del 1983, tres mercenaris contractats amb fons reservats del Ministeri de l’Interior van segrestar Marey, un venedor de mobiliari d’oficines, el qual van confondre amb el dirigent d’ETA Mikel Lujua. L’objectiu era pressionar les autoritats franceses perquè alliberessin quatre policies que havien estat detinguts quan intentaven segrestar un altre suposat membre d’ETA. Francisco Álvarez va aconseguir el seu alliberament amb el compromís que tots quatre acudirien davant la justícia francesa quan fossin reclamats, una promesa que va incomplir. L’any 1998, va ser condemnat pel Tribunal Suprem a nou anys i mig de presó, en una sentència que també englobava expolicies i alts càrrecs polítics com el ministre José Barrionuevo, que només estaria tres mesos privat de llibertat.

El 1986, Álvarez va traslladar-se a Barcelona i va fundar les empreses MITSA i Check-In, a partir de les quals, segons l’edició d’’El País’ del 20 de juny de 1995, actuava “com a braç armat per als assumptes de seguretat i informació de l’antic home de KIO –Javier de la Rosa–, que, per la seva banda, aportava el flux financer per sostenir les operacions”. L’excomissari també va estar involucrat en la trama de les escoltes il·legals a Javier de Godó, editor i president de ‘La Vanguardia’, i a exdirectius d’aquest mitjà. Per esclarir els fets, la investigació policial es va centrar en diverses empreses, entre les quals, Check-In.

Benjamín Solsona, “El Galleta”

Al desembre del 2018, el Jutjat d’Instrucció núm. 1 de València va admetre a tràmit una querella criminal per un delicte de tortures comès el 1971 per diversos policies adscrits a la Brigada Politicosocial de la capital valenciana. Es tracta de la primera querella en què s’imputa un delicte de tortures en un context de crims contra la humanitat que tira endavant en un jutjat de l’Estat espanyol, i investiga les actuacions de Benjamín Solsona, Manuel Ballesteros i Jacinto López Acosta.

Amb el pseudònim ‘El Galleta’ era conegut Benjamín Solsona, que va assolir càrrecs de responsabilitat durant el període democràtic. L’any 1971, durant l’estat d’excepció motivat pel Procés de Burgos –en el qual un consell de guerra va jutjar 16 acusats de pertànyer a ETA–, 15 persones vinculades amb el Partit Comunista del País Valencià van ser detingudes i torturades durant la seva estada a la comissaria. Juan José López Hernando i Francisco Camarasa Yáñez van ser dos dels torturats per Solsona, motiu pel qual la jutgessa Maria Servini el va incloure en la querella argentina. Tots dos van estar 19 dies incomunicats. Segons el relat de López Hernando i Camarasa Yáñez, el policia els va donar cops al cap i a la resta del cos, puntades de peu als testicles, empentes, els va fer immersions a l’aigua i va proferir amenaces a ells i a les seves famílies. La jutgessa adverteix que els fets imputats a Solsona “resulten sancionables amb penes de 8 a 25 anys de presó”.

Una altra de les seves víctimes, José Luis Monzón, va afirmar en la seva declaració judicial que el policia va colpejar-li el cap contra la paret en diverses ocasions i que li va practicar la tortura de “l’ànec”, fent-lo caminar en aquesta postura durant tres hores pels passadissos de la prefectura. Però, malgrat les tortures que va cometre, ‘El Galleta’ va ser ascendit a comissari, i, l’any 1980, seria nomenat cap superior de la policia espanyola a Bilbao, càrrec que exerciria durant tres anys al País Basc, i fins al 1988 a les illes Balears.

Manuel Ballesteros, el torturador dels corrents elèctrics

Va ser un dels policies provinents de la Brigada Politicosocial que adquiririen més rellevància sota governs democràtics. El 1968 va participar en la detenció i posterior tortura de 36 militants antifranquistes, entre els quals, el dirigent comunista Antonio Palomares, que va rebre pallisses i que va ser sotmès en diverses ocasions al ‘torrador’, “un somier metàl·lic connectat a corrents elèctrics”. A causa de les tortures de Ballesteros, Palomares va acabar amb tres vèrtebres soldades, el diafragma deformat i el ritme respiratori trastornat. Més endavant, el policia va ser denunciat per tres estudiants, en el mateix cas que Solsona i López Acosta, per clavar-los cops de puny al ventre i als testicles.

L’any 1974, Ballesteros va exercir de comissari en cap a Sant Sebastià, i, poc després, va ser nomenat cap superior de la policia de la Corunya i de Bilbao. Al maig del 1979, va substituir Roberto Conesa al capdavant de la Comissaria General d’Informació, un fet que va motivar les queixes d’Antonio Palomares, que llavors era diputat al Congrés.

A principis de la dècada del 1980 es va veure afectat per la mort del presumpte militant d’ETA, Joseba Arregi, a comissaria. L’autòpsia d’Arregi confirmava “l’existència de violència física” al seu cos, que presentava hematomes, erosions i cremades als dos peus. La causa de la seva mort va ser “una fallada respiratòria originada per un procés broncopneumònic”. Ballesteros va dimitir quan cinc dels seus agents van ser processats pel cas. Tanmateix, aquell mateix any, el Govern de la UCD el va nomenar cap del Comandament Unificat de Lluita Antiterrorista.

El policia seria processat, el 1982, pel metrallament del bar Hendayais, a França, en el marc de la guerra bruta contra ETA. L’Audiència de Bilbao el va condemnar dues vegades per ordenar la fugida a França de tres persones que deien ser confidents de la policia, i que eren sospitoses d’haver comès l’atemptat. Però el Tribunal Suprem va absoldre Ballesteros en les dues ocasions: primer, al·legant que el comissari havia actuat “sense malícia”, i, després, dient que la seva infracció era administrativa i no penal. El PSOE va destituir-lo del seu càrrec quan va arribar al poder, però el ministre José Barrionuevo el recuperaria com a cap d’Operacions Especials i com a director del Gabinet d’Informació del Ministeri de l’Interior. Aquesta darrera tasca, la va desenvolupar des del 1987 fins al 1994.

José María Escudero Tejeda, artífex de l’atemptat a la sala Scala

El 1945 va ingressar a la Brigada Politicosocial de Madrid, i, juntament amb l’inspector González Pacheco (‘Billy el Niño’), formava part de l’equip de màxima confiança del comissari Roberto Conesa, antecessor de Manuel Ballesteros al capdavant de la lluita antiterrorista. A l’inici de la dècada dels setanta, va treballar en els denominats Grups d’Acció del Nord fins que Conesa el va nomenar cap del Grup Anarquista durant la Transició per dur a terme actuacions contra aquest col·lectiu a Barcelona. Més endavant, seria ascendit a responsable de la Central d’Informació.

La trajectòria del policia no està exempta de polèmica, particularment per la seva relació amb el ‘cas Scala’. El confident policial Joaquín Gambín va acusar-lo d’haver-li ordenat que participés com a infiltrat en l’atemptat contra la sala de festes barcelonina Scala, al gener del 1978, en el qual van morir quatre treballadors. Quan es va jubilar Conesa, Escudero Tejeda va passar a dirigir el Grup Policial del Banc d’Espanya, i, després, va ser nomenat cap de la Brigada Regional d’Informació a Barcelona.

Francisco Luis Colino Hernanz, Celso Galván Abascal i Jesús Simón, els tres policies del ‘cas Ruano’

Enrique Ruano Casanova va ser detingut el 17 de gener de 1969, als 21 anys. Militant del Frente de Liberación Popular, va ser acusat de pertànyer al Partit Comunista Revolucionari (PCR), i, després de tres dies retingut a la Direcció General de Seguretat, el 20 de gener va ser traslladat al seu pis per efectuar-hi un escorcoll. Segons les declaracions de la policia, quan van treure-li les manilles perquè signés l’acta, Ruano va empènyer un dels funcionaris i va saltar per una de les finestres del domicili, que era a la sèptima planta, i va morir a l’acte. La família no va poder veure mai el cos del jove i tampoc no es va publicar mai el resultat de l’autòpsia, però la versió oficial, que apuntava a un suïcidi, va ser àmpliament difosa per alguns mitjans de comunicació.

La mort de Ruano va provocar vagues en quasi totes les universitats de l’Estat i mobilitzacions en diverses ciutats, motiu pel qual el Govern espanyol, amb Manuel Fraga i Luis Carrero Blanco al capdavant, va declarar l’estat d’excepció en tot el país. Determinada premsa i les organitzacions clandestines van fer-se ressò de les reivindicacions estudiantils i el diari ‘Mundo Obrero’, del PCE, va publicar que el jove havia estat assassinat per la policia. Tanmateix, no va ser fins al 1996, 27 anys després, que la família de Ruano va aconseguir que els tres policies que havien participat en la seva detenció, Francisco Colino, Celso Galván i Jesús Simón, fossin processats en un judici amb nombroses irregularitats. Malgrat que la defensa va aconseguir provar que la versió del suïcidi no era certa, els acusats van resultar absolts per manca de proves. Els tres policies van seguir exercint la seva professió durant el període democràtic; però, a causa de la gravetat dels fets, el ‘cas Ruano’ es va incloure dins la querella argentina contra els crims del franquisme.

José Matute Fernández, torturador amnistiat

Matute Fernández va ser cap de la Brigada Politicosocial de Tenerife i responsable de diversos episodis de pallisses contra treballadors i estudiants. Va ser objecte de nombroses denúncies per maltractaments que mai no van tirar endavant, tot i que l’any 1975, a causa de les “tortures ocasionades a l’estudiant Julio Manuel Trillo“, va ser condemnat a cinc mesos d’arrest major i a sis anys de desterrament de Santa Cruz de Tenerife pels delictes de lesions i coaccions amb els agreujants d’abús d’autoritat. Aquell mateix any va causar la mort d’Antonio González, de qui sospitava erròniament que tenia explosius, durant un interrogatori. Per aquest cas va ser condemnat i posteriorment amnistiat.

En el sumari del cas d’Antonio González, el jutge va relatar que l’inspector Matute “va colpejar-lo al coll repetidament amb la mà oberta, li va donar cops de genoll a l’estómac, el va arraconar contra la paret i, un cop [González] es trobava a terra en posició de decúbit supí, [Matute] es va deixar caure amb els genolls sobre la seva caixa toràcica i la boca de l’estómac”. Segons va revelar l’autòpsia de la víctima, això va ocasionar-li fractures a les costelles i a l’estèrnum, una hemorràgia i múltiples lesions, així com un esquinçament al fetge i hematomes, “arribant a la columna vertebral, on es va donar una lleugera infiltració sanguínia” que va causar-li la mort. Paradoxalment, cinc anys després d’aquests fets, el policia va ser destinat a la Inspecció Central de Guàrdia de la Direcció General de Seguretat, amb unes funcions que incloïen “vetllar per la integritat física dels detinguts i evitar que fossin objecte de mals tractes”.

El comissari Matute culminaria la seva trajectòria reapareixent a la premsa a finals dels vuitanta, quan va haver de declarar davant del jutge per haver agredit un policia.

Carlos Castillo Quero i el muntatge policial del ‘cas Almeria’

Castillo Quero, tinent coronel de la Guàrdia Civil, va ser un dels policies responsables de la mort de tres joves càntabres en el conegut com a ‘cas d’Almeria’. Els fets es van produir el 10 de maig de 1981 a Roquetas de Mar, on Juan Mañas Morales, Luis Montero García i Luis Cobo Mier celebraven la comunió d’un familiar del primer. Tots tres van ser confosos amb membres d’un comando d’ETA que, suposadament, fugien després d’haver perpetrat un atemptat a Madrid uns quants dies abans. 

Els cadàvers calcinats de Mañas, Montero i Cobo van aparèixer a l’interior d’un Ford Fiesta en un barranc de la carretera de Gérgal. En la compareixença sobre els fets que va fer el ministre de l’Interior de la UCD, Juan José Rosón, va explicar que, segons els informes de la Guàrdia Civil, els detinguts van entrar en contradicció en algunes de les seves declaracions i que en el reconeixement de l’automòbil on viatjaven s’havien trobat dues pistoles. La versió oficial mantenia que existia el convenciment que els joves eren activistes d’ETA i que es va ordenar el seu trasllat a Madrid, però que, en el transcurs del viatge, els agents van observar com el vehicle on es trobaven els arrestats, conduït per un policia, feia un gir estrany, i que tant el conductor com un altre agent van ser llançats a l’exterior.

Sempre d’acord amb aquesta versió, Castillo Quero, que comandava l’operació, va entendre l’acció com un intent de fuga, i va ordenar disparar a les rodes del cotxe per tal de detenir-lo, però el vehicle va caure per un barranc i es va incendiar, fet que impossibilitar el rescat dels detinguts pel risc d’explosió. Malgrat que el Govern espanyol va qualificar els fets d’un “tràgic error”, l’oposició va considerar que es tractava d’un encobriment del crim que havien perpetrat els membres de la Guàrdia Civil. El cas va arribar a judici, però només van ser processats 3 dels 11 guàrdies que hi eren presents. No es va trobar cap impacte de bala a les rodes de l’automòbil, però sí als caps dels joves assassinats.

Tot i l’estratègia coordinada entre el fiscal i la defensa dels policies, finalment Castillo Quero va ser condemnat pels fets a 24 anys de presó; el tinent Manuel Gómez Torres, a 15 anys, i el guàrdia Manuel Fernández Llamas, a 12 anys de presó. Tanmateix, tots tres van sortir en llibertat amb força antelació per bon comportament i van rebre un “salari” de diversos milions de pessetes provinents dels fons reservats del Ministeri de l’Interior. Aquests pagaments s’acabarien efectuant per part del primer Govern del PSOE amb l’argument que havien assumit un compromís heretat de l’executiu anterior de la UCD.