Els articles més polèmics de Jordi Aragonès sobre Catalunya, Putin i els musulmans: “Ens maten als mercats i a les discoteques”

Jordi Aragonès serà el candidat d’Aliança Catalana (AC) a l’alcaldia de Barcelona en les eleccions municipals del 2027. Amb la seva designació, la formació liderada per Sílvia Orriols situa al capdavant de la candidatura un dels seus fundadors, responsable de la Secretaria d’Estudis i Programes i considerat un dels ideòlegs principals del partit (a més de cosí de l’expresident de la Generalitat Pere Aragonès). 

Però, més enllà del seu paper orgànic, què pensa Jordi Aragonès i quin és el seu ideari? CRÍTIC ha analitzat mig centenar d’articles d’opinió publicats per Aragonès entre el 2017 i el 2020 al digital El Matí, molt abans de la irrupció institucional d’Aliança Catalana. Aquest digital, vinculat en el seu dia a l’òrbita dels sobiranistes d’Unió Democràtica, va acollir també signatures com la de Quim Torra. 

Els textos d’Aragonès dibuixen un pensament articulat al voltant del nacionalisme identitari, la crítica frontal al multiculturalisme, una defensa de més control de la immigració i de les fronteres i una dura confrontació ideològica amb l’esquerra. També hi apareixen referències elogioses a Jordi Pujol (amb qui Aragonès afirma haver compartit taula i reflexions) i l’aposta perquè l’independentisme s’apropi a la Rússia de Vladímir Putin. Aquest és el retrat ideològic que emergeix dels seus propis escrits.

“Els cristians catalans estem demogràficament en reculada” 

Un dels temes recurrents d’Aragonès és la dissolució de la identitat catalana i la necessitat d’establir restriccions i controls migratoris. En un dels seus articles més contundents, titulat “Occident” i publicat l’abril de 2019, reflexiona sobre el que anomena “el patiment d’Occident” en diversos àmbits i posant el focus a Catalunya: “Patim perquè Catalunya se’ns mor; perquè els processistes han venut el país, la llengua i la dignitat a canvi d’una pizza Tarradellas”. I fa també l’afirmació següent: “Patim perquè els musulmans reclamen doctrina islàmica a l’escola pública. Patim perquè, de tant en tant, ens maten. Ens maten als mercats, a les discoteques i als barris de festa, vici i perversió”.

El líder d’Aliança creu que els catòlics són “ciutadans de segona als quals no cal elogiar les festivitats”

Un altre text revelador és “El llibertinatge religiós dels líders”, publicat el 7 de maig de 2019, on combina una defensa de les “arrels cristianes” de Catalunya amb una crítica molt dura a la gestió política de l’islam i de la llibertat religiosa. Aragonès hi afirma que “els cristians catalans estem demogràficament en reculada i, per contra, els musulmans són una comunitat amb una forta natalitat”, un discurs que s’empelta amb les tesis ultres del gran reemplaçament. El líder d’Aliança es lamenta que els catòlics són “ciutadans de segona als quals no cal elogiar les festivitats” i acusa els governs catalans de buscar el vot de les “comunitats nouvingudes”: “d’aquestes aliances en el futur en poden dependre càrrecs i sous públics”. 

La nació “és alguna cosa més que un grup de gent que hi viu i hi treballa”

En un dels seus articles més extensos i ideològics, “Què vol dir ser català?”, publicat el 5 de març de 2020, Jordi Aragonès defensa que “la nostra pàtria és alguna cosa més que un grup de gent que viu i treballa a Catalunya”, i defensa que esdevenir català depèn de la voluntat d'”incorporar-se a la cultura catalana” i “adoptar la forma de fer i parlar del nostre país”. 

Segons el líder d’Aliança Catalana, Catalunya és “la comunió dels vius, els difunts i els qui ens han de succeir”

En el mateix article, Aragonès defensa una concepció de Catalunya com una nació construïda al llarg dels segles a través de “costums, tradicions, institucions i lleis” i concebuda com “la comunió dels vius, els difunts i els qui ens han de succeir”. El líder d’Aliança hi reivindica pensadors conservadors com Edmund Burke, Friedrich Hayek, Roger Scruton i Giovanni Sartori per argumentar que les “noves ideologies postmodernes” posen en risc, a parer seu, la continuïtat de la nació.

L’autor hi afirma que Catalunya és “víctima de les tesis del multiculturalisme” que, segons diu, “nega l’existència de nacions definides”, afavoreix que “la gent que arriba a un indret s’agrupi en guetos” i converteix les “subcomunitats” en “contracomunitats”, esmentant com a exemples “Tabàrnia o el salafisme”. També hi sosté que les “polítiques d’identitat esdevenen una fàbrica generadora de diferències”. 

Catalunya, “la Pàtria que en el passat civilitzà la Mediterrània”

En un altre article, Aragonès defineix Catalunya com “la Pàtria que en el passat civilitzà la Mediterrània, la Pàtria que donà per segona vegada lleis a Atenes, la Pàtria que s’enfrontà als Genets de l’Apocalipsi i visqué per seguir combatent contra Castella”. El text es titula “Oda als expulsats del SEPC” i, amb un to literari, fa esment de la suposada expulsió de diversos militants del sindicat estudiantil de l’esquerra independentista, víctimes, segons diu, d’una suposada “purga”. 

“La Nació sí que està en perill. Hi ha un risc evident d’extingir-nos”, diu Aragonès en un article sobre el control de la immigració

Un dels textos més reveladors del pensament i de l’estratègia política d’Aragonès és “Sobre el Front Nacional de Catalunya”, publicat el juliol de 2019, després de les eleccions municipals en què per primer cop aquest partit ultra va aconseguir representació a l’Ajuntament de Ripoll. De fet, la regidora electa era Sílvia Orriols, que després acabaria deixant el Front per formar el seu propi partit. 

En aquest article, Aragonès explica que “la regulació de la immigració” és una cosa de la qual “cap partit català parla”, tot i que és “una preocupació que existeix entre la ciutadania catalana”: “la nació està en perill i hi ha el risc evident d’extingir-nos”. 

A parer d’Aragonès, la clau és l’emergència d’un partit com l’FNC, que “assumeix la matèria defugint tota connotació racista i xenòfoba”. Cal dir que l’ideari de l’FNC sobre el tema migratori, com consta al seu decàleg, és el següent: “Frenar i revertir la colonització i l’estrangerització. Fi de les “polítiques socials” amb efecte crida. Reemigració. Treballadors estrangers amb bitllet de tornada”.

Aposta de l’independentisme per Putin: “Rússia sempre ha estat allà”

A l’article “Catrus Capital: el lobby russòfil català”, publicat el 8 de març de 2017, Jordi Aragonès defensa que l’independentisme hauria d’adaptar-se a un escenari internacional canviant i explorar aliances més enllà de la Unió Europea, en concret amb la Rússia de Vladímir Putin. L’article, publicat durant els mesos previs al referèndum de l’1-O i enmig de la recerca d’aliances internacionals, parteix de la idea que “la situació internacional ha fet un gir de 180 graus”: la UE “fa aigües”, el Brexit és a les portes, “Washington i Moscou comencen a remar plegats” i “els presidents Trump i Putin animen a desmantellar la UE”. 

Segons Aragonès, els dirigents catalans han “ignorat la causa russa”, però hi ha “un horitzó cada cop més ampli fora de la Unió Europea”

En aquest context, Aragonès sosté que “Rússia sempre ha estat allà, expectant i interessada en la situació catalana” i apunta que el Kremlin podria veure en una eventual secessió de Catalunya “un element més de desestabilització de la UE” i “un nou soci al Mediterrani”. Segons l’autor, els dirigents catalans havien “ignorat la carta russa” perquè “les bones relacions amb la UE ho significaven tot”, però el nou escenari obria “un horitzó cada cop més ampli” fora de la Unió Europea. L’article presenta Catrus Capital, definit com “el lobby catalano-rus”, com una iniciativa per fomentar les relacions “econòmiques, socials i polítiques entre Rússia i Catalunya” i com un instrument que aposta “obertament per l’establiment d’un Estat català independent”.

Què li cal a l’independentisme? “Jerarquia, poder, verticalitat i temor a la dissidència”

En els articles “Un Leviatan a la Generalitat” i “El trauma dels catalans”, Jordi Aragonès defensa una concepció de l’independentisme basada en l’exercici dur del poder, l’autoritat i la disciplina. Els dos textos són publicats entorn de l’1 d’Octubre. A “Un Leviatan a la Generalitat”, publicat el 7 de juliol de 2017, sosté que els catalans porten “massa segles sense exercir el poder” i critica els qui reclamen repúbliques “sense fronteres, sense exèrcit, sense polítiques de cohesió cultural, sense sobirania efectiva”. 

El líder d’Aliança Catalana conclou que l’independentisme no sols necessita un líder, sinó “un Leviatan” que pugui “anihilar pobles sencers”

Davant d’aquesta situació, el líder d’AC conclou que “no sols necessitem un líder, necessitem un Leviatan”, amb referència al monstre marí bíblic que, en paraules de l’autor, “podia anihilar pobles sencers i el seu càstig cap als arrogants que li plantaren cara fou sempre la mort”. Aquest Leviatan, segons Aragonès, hauria de ser capaç d’aplicar al moviment independentista “una bona dosi de jerarquia, de poder, de verticalitat, de temor a la dissidència i d’obediència fins que aquesta lluita per l’alliberament nacional sigui completada”. 

La mateixa idea reapareix a “El trauma dels catalans”, publicat l’11 de novembre de 2017, on afirma que la lluita independentista “és una lluita pel poder, al marge del bé i del mal” i que el camí cap a l’alliberament nacional passa per “la presa de control del territori”. El text culmina amb una formulació especialment explícita: cal passar “de la queixa a la determinació”, “del victimisme a la dignitat” i, finalment, “d’estar disposats a anar a la presó per Catalunya a empresonar per Catalunya”.

La CUP vol “liquidar tota tradició catòlica”

La crítica a l’esquerra i al que considera la “batalla cultural” del progressisme és un altre dels fils conductors dels articles de Jordi Aragonès. A “Els rinos de Catalunya” (17 de febrer de 2020) acusa la dreta catalana de voler ser vista com a “conservadors acceptables” i de no plantar cara a “l’extremisme de la CUP i els seus moviments afins com Arran, el SEPC, La Forja […] o el col·lectiu antisemita BDS”. En el mateix article sosté que “el gran defecte dels seguidors de la CUP és que estan equivocats en tot” i els atribueix simpaties per “la dictadura cubana”, “la grolleria de Maduro” o la voluntat de “liquidar tota tradició catòlica”. 

En un altre article, “Agafeu-lo! És militant de Poble Lliure” (14 d’abril de 2019), compara les tensions internes dins la CUP amb les “caceres de bruixes” i amb la “Guàrdia Roja de Mao Zedong”. A “La nació dels comuns” (28 de febrer de 2020) carrega contra Catalunya en Comú perquè, segons afirma, “neguen que es pugui parlar d’una nació catalana clara i definida”, alerta dels “perills” del multiculturalisme per a la cohesió social i acusa l’espai polític d’Ada Colau de “nedar dins el mar de la postmodernitat”.

Pujol i la corrupció: “Era previsible que Espanya jugaria les seves cartes contra el moviment nacionalista català” 

Jordi Aragonès reivindica Jordi Pujol com una figura central del nacionalisme català contemporani (de fet, és gairebé l’únic polític de l’espectre nacionalista tradicional al qual tracta de forma elogiosa): “El President Pujol era per a mi un dels grans referents polítics i, després de tot el que ha passat, ho continua essent sense cap mena de dubte”, escriu. El candidat d’AC glossa la figura de Pujol en diversos articles, dels quals destaquen “L’exemple Pujol”, “El circ mediàtic entorn la família Pujol” i “Felicitats president”. 

Aragonès hi relativitza les acusacions de corrupció, que, si bé no nega de forma explícita, són presentades com un “procés mediàtic” i una ofensiva de “l’enemic”: “era previsible que es desprestigiarien els homes més notables de la nació, destacant per sobre de tots ells l’expresident Pujol, el principal artífex de la Catalunya actual”. 

Aragonès hi afirma també que “tota la meva generació” té “un deute amb Pujol i la generació de patriotes que van jugar-se la pell per salvar Catalunya”. Tot i admetre que el seu govern “no era un executiu independentista”, sosté que va fer “molt més per dotar Catalunya de sobirania que tots els governs que han vingut després”.