28/11/2024 | 06:00
Dissabte 12 de gener de 1974. Al diari Tele/eXpres apareix un petit breu titulat “Boicot a las horas extras en Torras Hostench”, on s’explica que “los trabajadores de las tres principales sesiones de la industria papelera Torras Hostench de Sarriá de Ter dejaron de trabajar horas extras en las jornadas de anteayer y ayer como boicot en el reajuste efectuado por la empresa en el pago de dichas horas”. Només dos dies més tard, la policia franquista deté sis treballadors. El Tribunal de Orden Público (TOP) de Madrid els acusa d’associació il·lícita i de propaganda il·legal. La majoria dels detinguts són alliberats entre una setmana i poc més d’un mes després. Però un d’ells, Xavier Corominas, que molts anys després serà alcalde de Salt, passarà 15 mesos a la presó. L’acció dels treballadors i les mobilitzacions per reivindicar-ne l’alliberament van ser “la llavor perquè després hi hagués una organització molt potent de CCOO que va arribar a fer vagues a la Torras”, com recorda Corominas ara que es compleixen 50 anys d’aquells fets.
Els primers conflictes laborals
La protesta de la Torras Hostench no fou la primera gran mobilització obrera de les comarques gironines ni tampoc l’última, però sí que fou una de les més simbòliques. L’any 1962, per exemple, hi va haver un conflicte laboral important a la fàbrica d’Industrias Químicas y Tartáricas, coneguda com Els Químics, que va derivar en l’acomiadament de 16 treballadors i diverses accions de solidaritat dins de la fàbrica. El conflicte va acabar sent un incident aïllat i reprimit ràpidament. I l’espurna sindical va tardar uns quants anys a tornar a donar fruits.
La Torras Hostench, fundada l’any 1941, tenia més de 1.000 treballadors, era una de les fàbriques papereres més grans de la província i alhora de les més difícils per al treball sindical. “Hi havia quatre torns diferents de treball i la fàbrica era immensa i, per comunicar-te amb la gent i organitzar una assemblea, ho tenies molt difícil”, explica Xavier Corominas, que havia entrat a treballar a la fàbrica el 1972, dos anys abans de la protesta. “També hi havia una aristocràcia obrera: damunt de la Torras hi havia uns xalets on vivien els encarregats, i això feia que hi hagués molt control patronal”, assegura. De tota manera, la dificultat no va aturar la ramificació sindical a la fàbrica. “Jo vaig entrar a la Torras perquè, en una conversa amb Paco Frutos sobre on calia anar a fer treball sindical, ell havia dit que la fàbrica era important, i jo, després del servei militar, vaig decidir anar-hi”, rememora Xavier Corominas, que llavors ja feia alguns anys que militava a Bandera Roja.
La guspira de la mobilització a la Torras Hostench va ser el 1974, quan els treballadors van començar a queixar-se pel preu a què pagava les hores extres
Marc Andreu, periodista, historiador i director de la Fundació Cipriano García de CCOO, explica que no és estrany que l’organització sindical trigués temps a articular-se. “Comissions Obreres neix actuant des de les estructures del sindicat vertical franquista. Al principi són tolerats perquè el règim i l’empresariat necessiten un interlocutor més directe amb els treballadors si volen que continuï el creixement econòmic dels anys seixanta. Aviat, però, veuen que els infiltrats de CCOO als sindicats verticals els porten problemes i els il·legalitza el 1967”. Els anys següents, tot i que CCOO continua “aprofitant-se d’estructures verticals per actuar”, les seves accions no són fàcils. “No n’hi havia prou a crear una organització; el sindicat necessitava temps per créixer perquè s’anava articulant al voltant d’una suma de circumstàncies: un lloc, un moment, una fàbrica i uns líders sindicals concrets”, diu l’historiador.
A la Torras, el moment concret fou a l’inici de 1974, quan els treballadors van començar a queixar-se del preu a què pagava les hores extres. “Nosaltres ja feia temps que ens organitzàvem per constituir les Comissions Obreres, i la nostra feina era doble. D’una banda, feina sindical a l’empresa i, de l’altra, formació, d’una manera una mica alegal, a l’església del Carme, on explicàvem coses com ara que era un full de salari”, explica Corominas. Aprofitant el context, ell mateix decideix escriure la informació que l’endemà publicarà Tele/eXpres. I tot es precipita. La policia es persona a casa del periodista que ha publicat la notícia i, poques hores més tard, es produeixen les detencions de Xavier Corominas, Joaquima Massegur, Isidre Palmada, Manel Bonfill, Arcàngel Barragan i José Rovira Peña, que són posats immediatament a disposició del TOP.
Creix el moviment obrer organitzat
A Madrid, el TOP demana tres anys de presó per a Manel Bonfill i Xavier Corominas i un any per a la resta dels acusats. Al cap d’un mes, però, tots ells han sortit de la presó de Girona on eren menys Corominas. El jutge el considera l’inductor: “Francisco Javier Corominas Mainegre entró a trabajar a la fábrica Torras Hostench y desde el primer momento inició una campaña de ideas marxistas…!”, recorda Corominas que deia el text del jutge instructor. Només per aquesta acusació, s’hi arribarà a estar 15 mesos, la meitat de la pena demanada. El nivell de repressió s’explica també pel context històric del moment: “entre la crisi econòmica que va esclatar l’any 1973, la conflictivitat social que hi havia i l’escenari incert a escala política, la situació acolloneix el règim”, situa Marc Andreu.
Des del 1974 fins al 1977 hi va haver una quantitat d’hores de treball perdudes quantificables molt alta a causa de les vagues obreres
De fet, segons els registres del Ministeri de Treball, des del 1974 fins al 1977 hi va haver una quantitat d’hores de treball perdudes quantificables molt alta a causa de les vagues i les reivindicacions obreres. “L’any 1974, el règim franquista s’adona que el moviment obrer organitzat ja no només és a l’àrea de metropolitana, sinó que ha crescut, tot i que l’any 1972 s’hagués detingut tota la cúpula de CCOO en un cop que els semblava definitiu contra sindicat”, analitza Andreu.
A Girona, el governador civil “veu que el moment del règim és delicat (amb l’assassinat de Carrero Blanco i Franco malalt) i que el sindicat, tot i està escapçat, continua actiu i dona problemes en una província relativament tranquil·la com era Girona. Per això opta per la repressió als treballadors i no pel bastó i la pastanaga”, subratlla l’historiador. La repressió no només eren les detencions i la tortura, que també van patir Corominas i els companys, sinó també l’acomiadament de treballadors. “A nosaltres ens van acomiadar a tots. A mi personalment em van portar la carta d’acomiadament a la presó, i la raó que m’hi van posar va ser que havia estat tres dies sense presentar-me a la feina!”, recorda Xavier Corominas.
Els acomiadaments laborals eren una de les mesures més dures de la repressió patronal, i això no només va passar en el cas de la Torras Hostench. Aquell mateix any, al Baix Llobregat, hi ha casos en què s’acomiada tota la plantilla, i això acaba en una vaga general a la comarca. “Davant l’evidència que tota la comarca més industrialitzada de l’Estat està parada, finalment es pacta el retorn de tots els treballadors”, subratlla Andreu.
“Molts obrers acomiadats no tornaran a treballar fins que no es declara l’amnistia laboral el 1977”, diu Marc Andreu
Però no sempre era així. Alguns dels acomiadats podien passar anys sense treballar. “T’acomiadaven amb una excusa laboral i llavors formaves part d’una llista negra i cap empresari et volia contractar. Et condemnaven a una mort civil”, explica Andreu, que subratlla que, en molts casos, “les estructures de partit i les sindicals et passaven diners per continuar vivint, perquè entenien que la situació era derivada de l’activitat sindical”. En aquest sentit, Marc Andreu apunta que molta gent no tornarà a treballar fins que no es declara l’amnistia l’any 1977, que també serà una amnistia laboral. En aquests casos, “no només se’ls va netejar l’expedient sindical, sinó que també obligaven les seves empreses a readmetre’ls. Alguns dirigents sindicals seran indemnitzats perquè no els interessa treballar a l’empresa que els va acomiadar i prefereixen un altre lloc”.
Tot i que no hi ha dades precises sobre quants obrers es van beneficiar de l’amnistia laboral, es calcula que podrien ser al voltant d’unes 60.000 persones, una de les quals fou el mateix Corominas. Malgrat que va guanyar la demanda a la Magistratura el febrer del 1979 per a la seva readmissió i també el recurs posterior que la Torras va interposar al Tribunal Constitucional, les peticions mai no van ser ateses i l’abril del 1980 va arribar a un acord econòmic per a la indemnització.
Lluita sindical i suport popular a les portes de la Transició
“Jo vaig entrar a militar a Bandera Roja quan tenia 17 o 18 anys, i l’avantatge de ser militant és que ja ens havien explicat què ens podia passar si ens detenien. Ja sabíem què havíem de fer i de dir. Algun dels que van agafar no ho sabia i ho va passar una mica malament”, diu Xavier Corominas. Molts dels detinguts a les fàbriques aquells anys no només formaven part de CCOO, sinó que tenien multimilitància. “En els expedients de detenció del TOP, és veritat que n’hi ha molts que són de Comissions, però a dins n’hi ha molts que són de CCOO i del PSUC, o de CCOO i de Bandera Roja. En funció del cas o del moment, quan els detenen hi figura una cosa o una altra”, explica l’historiador Marc Andreu. Aquesta mixtura d’afiliacions fa també que la solidaritat envers els detinguts tingui orígens diversos.
“Jo militava a Bandera Roja, i l’avantatge de ser militant era que, quan ens van detenir, ja sabíem què havíem de dir i fer”, recorda Xavier Corominas
Amb els detinguts de la Torras Hostench, s’activa la solidaritat obrera i també la popular, amb pintades, protestes i una col·lecta de més de 200 firmes per demanar el seu alliberament. Corominas ha recuperat la llista de l’Arxiu de Salamanca, on era tota la documentació del TOP i el seu procés, i ara es pot veure en una exposició a la biblioteca Iu Bohigas, de Salt. “El primer diumenge després d’haver entrat a la presó de Girona, ja van arribar 60 paquets per a nosaltres! Això ja va marcar la nostra estada, perquè el director ja va veure que nosaltres teníem coneguts a fora”, recorda Corominas. En aquella Girona “grisa, negra i petita, tothom es coneixia, i això crec que va ser un avantatge respecte als que estaven a la Model o a Carabanchel, que és on acostumaven a portar els presos polítics”. Entre riures, Corominas posa com a exemple que les seves amigues de classe eren les companyes de la filla del comissari o la carta que el bisbe de Girona de l’època, Jaume Camprodon, va signar l’any 1975, en què explicava al jutge que ell “era un bon noi”.
Així i tot, Corominas passa un any i tres mesos a la presó. “L’11 d’abril del 75, quan ja havia complert gairebé la meitat de la pena que em demanaven, em van donar la llibertat provisional i immediatament després van ajornar el meu judici sis mesos. Casualment, havia de ser el 21 de novembre… però el dia abans va morir Franco, i ja no vam anar ni a judici”. Quan Corominas surt de la presó, la pressió política i sindical al carrer és fortíssima. “La lluita obrera condiciona molt el sentit de la Transició, i un exemple són els mítings de Vitòria del 76, que, més enllà de la importància i de l’impacte que tenen els obrers que van ser assassinats, fou un moment simbòlic pel fort poder que tenia el moviment obrer i la solidaritat que generava”, diu Marc Andreu.
Marc Andreu: “Tota aquella gent que havia lluitat al carrer i a les fàbriques marca el conjunt de la Transició”
Els mesos següents, abans que no s’aprovi també l’amnistia laboral el 1977 i la legalització dels sindicats el mateix any, les organitzacions de fàbrica ja pressionaven directament els empresaris per readmissions i per augments salarials. Per a Andreu, els Pactes de La Moncloa i l’aprovació de la Constitució (segons ell, “una de les més avançades socialment de tot Europa”) demostren que “tota aquella gent que havia lluitat al carrer i a les fàbriques marca el conjunt de la Transició entenent, com deia Manuel Vázquez Montalbán, que la Transició va ser una correlació de forces i també una correlació de debilitats”.
Avui, a Sarrià de Ter i a Girona, la fàbrica Torras Hostench ja és història. Com a indústria paperera, va canviar el nom a Torraspapel a finals dels vuitanta, i el 1993 la fàbrica de Sarrià de Ter fou clausurada definitivament. Tanmateix, les detencions dels sis obrers l’any 1974 no cauran en l’oblit. El mes de gener d’aquest any, la ciutat de Girona va col·locar una placa d’homenatge a la Gran Via de Jaume I. Sota el títol “La repressió obrera a Girona a finals del franquisme”, la placa fa un repàs dels fets històrics i clou el text assenyalant que “en el 50è aniversari de les detencions, la ciutat de Girona recorda aquests fets i reivindica la lluita pels drets de les treballadores i treballadors”.
Xavier Corominas, que del 1991 al 1999 va acabar sent alcalde de Salt, també va ser present a l’acte: “Fa 50 anys, sis persones vam ser detingudes aquí per voler exercir els nostres drets de reunió, d’associació, de sindicació. Simples drets humans impedits per una dictadura ferotge”, recordava. La secretària general de Comissions Obreres a Girona, Belén López, va deixar constància que la reivindicació social i laboral que va representar la lluita del sindicat a la Torras Hostench és “més actual que mai”, sobretot tenint en compte l’auge de l’extrema dreta. “Cal que es reconegui aquesta memòria històrica i el paper de la classe treballadora, del moviment sindical i de les Comissions Obreres, que era l’únic moviment que estava treballant per això”, va assegurar López.
