05/11/2021 | 07:00
Comença el dia quan arribem als hivernacles de Níjar, a l’est de la província d’Almeria. Ens acompanya Miguel Carmona, responsable de comunicació del Sindicat d’Obrers del Camp-Sindicat Andalús de Treballadors (SOC-SAT). Potser hi influeix la llum d’aquest moment, però el paisatge és apocalíptic, com tret d’una seqüència d’aquestes sèries distòpiques tan de moda últimament. Penso que ja no fa falta anar al cinema: tenim el terror a casa. Els records que teníem de Níjar eren agradables: la seva ceràmica, els seus deserts, les seves platges salvatges i paradisíaques, el seu parc natural… Això ja és història. Avui Níjar és també un mar de plàstic, com ho és tot el Campo de Dalías, la comarca natural més a l’oest que agrupa els municipis de Dalías, Berja, El Ejido, Adra, Vícar, La Mojonera o Roquetas de Mar.
El 80% de la producció agrària d’Almeria s’exporta a la resta de la Unió Europea
Els hivernacles van ser el gran element impulsor de l’economia d’Almeria des dels anys seixanta, i van generar un alt nivell de producció per al consum de l’Estat espanyol i per a l’exportació. Un sistema empresarial de companyies relacionades i de serveis auxiliars que donen feina a milers de persones. Moltes d’elles, gradualment en augment des de fa dècades, magrebines, subsaharianes o de l’Europa de l’Est.
Tomàquet, pebrot, albergínia, carabassó, meló, síndria, cogombre, roses, crisantems o plantes ornamentals són alguns dels productes que neixen en aquestes riques terres. Fins i tot existeix un tomàquet amb denominació d’origen, el “tomàquet de La Cañada-Níjar”. De tots aquests cultius, el 80% de la producció s’exporta a la resta de la Unió Europea.
Miguel ens comenta que aquest és el primer dels tres assentaments que visitarem: “Es diu Walili i es va cremar a l’estiu, El seu nom real és el del mas al qual pertany, Los Nietos. Després anirem al de Casillas de Atochares. I, finalment, a Don Domingo”. El 25 d’octubre passat, a l’assentament de Don Domingo de Atochares, a Níjar, hi va haver un nou incendi. És el cinquè que es produeix a la comarca en els últims mesos. Hi van cremar uns 80 habitatges i es calcula que va haver-hi una vintena de ferits, que van ser evacuats per la Creu Roja. Els habitatges cremats estaven construïts amb fusta i plàstic. Em diu que la situació en els anomenats campaments de treballadors és sempre la mateixa: “Aquí tot són treballadors del camp, uns amb més papers i d’altres amb menys, com els que venen de Ghana, que són a Atochares i tenen una situació més irregular. És el mateix que succeïa abans amb els antics jornalers: gent a la qual es contracta per dia de treball i així se’ls paga, normalment la meitat del salari legal”.
Últimament, als assentaments de Níjar es pot veure treballant homes marroquins, subsaharians i gairebé ningú d’Europa de l’Est, ja que ells ja gaudeixen d’una legalitat laboral i no necessiten permisos. En canvi, quan es treballa en els anomenats manipulats, sí que hi ha moltes dones d’aquesta zona.
Sense aigua potable, ni electricitat ni sanitaris
Als poblats de Níjar hi viuen homes joves que venen a treballar i no pensen en res més, ja que a final de mes han d’enviar els seus 100 o 200 euros a les famílies dels seus països d’origen. Les condicions en què transcorre la vida dels treballadors en aquests assentaments és insalubre, perquè no hi ha aigua potable, ni electricitat ni sanitaris. A través dels sindicats i d’algunes organitzacions, se’ls ha pogut ajudar d’alguna manera. Però, de fet, la notícia dels incendis que han patit els campaments ha tingut de moment una nul·la resposta institucional. El darrer, el 25 d’octubre passat: un incendi al poblat d’Atochares va cremar dues barraques i va causar dos ferits. No era el primer cop: aquest 2021 també hi va haver incendis al febrer i al juny. Els únics que van rebre alguna ajuda, segons expliquen des del SOC, van ser les famílies amb fills.
La patronal no reconeix ni la jornada laboral ni el salari mínim interprofessional
Davant la nostra curiositat per la relació dels treballadors amb la població autòctona, Miguel es mostra categòric: “És pràcticament nul·la. Existeix un racisme o marginació institucional i política. Els incendis d’enguany són una mostra que Vox i l’extrema dreta s’han anat ensenyorint de tot per interès. Hi ha hagut un salt qualitatiu que jo he pogut observar. No és el mateix un amo pallús explotador que un senyor d’extrema dreta amb un discurs polític racista”.
No volen aquests treballadors, però els utilitzen perquè els necessiten. I, a més, segons el SOC, la patronal no reconeix ni la jornada laboral ni el salari mínim interprofessional. “Hi ha una lluita constant per legalitzar aquesta situació”, explica Miguel. “I últimament, com han hagut d’incrementar el salari mínim, el que volen és que facin més hores però sense cobrar-les. El conveni del camp sol ser de 38 hores, i es pretén que treballin 10 hores més, o les que facin falta”.
Als assentaments d’Almeria hi viuen 7.000 persones, de les quals 4.000 als camps de Níjar
I no parlem dels sous, que solen vorejar els 30 euros per una jornada interminable, en la qual sovint han de lluitar per 20 minuts per menjar un entrepà. En realitat, és un sistema esclavista en ple segle XXI. Un sistema d’explotació pel qual els treballadors, molt sovint, arriben a pagar 4.000 o 5.000 euros perquè els contractin. I, com que no disposen d’habitatge, l’Ajuntament no n’empadrona cap, amb la qual cosa els treballadors no tenen possibilitat de futur allà on viuen, perquè, per obtenir el permís de residència, necessiten demostrar una estada legal de tres anys, a més d’un contracte laboral. Simplement treballen, treballen i treballen.
En aquests moments, segons els recomptes realitzats per ONG i sindicats, hi ha 7.000 persones que viuen en els assentaments d’Almeria, de les quals 4.000 concentrades en els camps de Níjar, zona on hi ha gairebé 40 assentaments, majoritàriament en llocs allunyats i inaccessibles amb transport públic.
Europa no hi és ni se l’espera
Les institucions europees no acaben d’assabentar-se de què passa als camps d’Almeria. I les noves normatives, a càrrec de la Política Agrícola Comuna (PAC), no han introduït totalment les relacions laborals amb uns mínims per als treballadors. Segons ens comenta Carmona, és previst que la Comissió de Drets Humans del Parlament Europeu estudiï aquesta situació.
No es pot permetre aquesta situació de conculcació dels drets humans bàsics d’un col·lectiu altament vulnerable
No totes les persones que treballen a Níjar, i als hivernacles d’Almeria en general, viuen en aquestes condicions. Després de dècades, moltes famílies migrants que viuen de la seva feina als hivernacles han aconseguit tenir unes condicions dignes. I, en alguns casos, algunes d’aquestes famílies s’aprofiten de la situació d’indefensió dels qui hi van arribant per sumar-se també a l’explotació d’aquestes persones.
Però, de tota manera, el que és absolutament intolerable és que l’Estat espanyol i Europa mirin cap a una altra banda i continuïn fent costat econòmicament a aquestes empreses que generen, sense cap mena de pudor, aquesta situació de conculcació dels drets humans bàsics d’un col·lectiu altament vulnerable. No es pot permetre i cal denunciar-ho fins que els caigui la cara de vergonya als responsables i als que ho toleren de forma còmplice.
