08/04/2019 | 19:07
Les havia vist tants cops en velles fotografies en blanc i negre que no podia creure’m que en tingués una a pocs metres. Bàsicament, no m’esperava que un símbol d’altres èpoques seguís vigent. Un senyor gras, amb una samarreta ajustada sense mànigues que li venia petita, menjava un frankfurt amb aquella budiónovka al cap. Era l’estiu de l’any 2000. Al vell estadi del Dinamo de Moscou, ja enderrocat per cedir pas a un de nou més modern, el CSKA i l’Spartak hi jugaven un derbi de Moscou amb l’equip de l’Exèrcit Roig jugant-se evitar el descens. A les graderies hi havia més aficionats de l’Spartak, separats per centenars de policies d’aquells del CSKA. “Al partit d’anada hi va haver un mort, una ganivetada”, va explicar un policia en un anglès macarrònic. Es respirava tensió, però el senyor gras de la budiónovka seguia concentrat en el seu frankfurt. No podia deixar de mirar-lo, preguntant-me per quina raó portava aquell barret militar, la budiónovka. Ara, si tenia sentit trobar en algun lloc aquell barret després de la caiguda de la Unió Soviètica, havia de ser en un partit del CSKA, el club de l’Exèrcit, vaig pensar.
Des de llavors, he anat veient budiónovkes a les graderies sempre que juga la selecció russa. Aquest barret s’ha convertit en un símbol més de Rússia. El pots comprar al mateix lloc on venen souvenirs estranys, com ara samarretes en què Vladímir Putin apareix cavalcant a dalt d’un os, encenedors amb la cara de Stalin, icones religioses i rèpliques d’ak-47. De fet, en vaig comprar una, de budiónovka, a Bielorússia, a pocs metres del vell estadi del Dinamo de Minsk. Un altre estadi que ja no existeix, perquè al seu lloc n’han aixecat un de modern. A Rússia, als mateixos llocs, s’hi aixequen i s’hi enderroquen edificis que t’expliquen qui mana. Ara manen els diners, i els nous estadis són de luxe.
La budiónovka és un barret bonic, curiós, amb personalitat. Es podria dir que és divertit, amb aquesta forma punxeguda, però quan la budiónovka entrava en acció, era en escenaris menys divertits que un partit de futbol. La història de la budiónovka és la història de Rússia. El barret va ser aprovat com a part de l’uniforme de l’Exèrcit soviètic per la comissió d’uniformologia creada per Trotski, el 1918, per posar una mica d’ordre en aquelles tropes que volien canviar-ho tot de dalt a baix. El barret, semirígid, punxegut, amb visera i orelleres desplegables, era ideal per a la cavalleria, per a climes freds. I es va posar de moda gràcies a les fites del general de cavalleria Semion Budionni, que va acabar donant nom al barret. Nous barrets per a nous temps. Eren aquells anys en què els artistes que volien canviar-ho i repensar-ho tot, des de l’estructura d’estat fins als mobles de les llars, també ideaven uniformes esportius llampants que han acabat exposats en museus. Aquells uniformes, però, no van fer fortuna entre els esportistes. En canvi, la budiónovka encara es veia a les graderies durant el darrer Mundial de Rússia. I no n’hi havia poques. També després de 1918 calia replantejar l’esport i el futbol. I aquest va sobreviure. És un esport tenaç. Una religió popular que conviu amb soviets o tsars.
Però aquell estiu de 2000 que ara sembla tan llunyà, aquella budiónovka solitària convivia a les graderies del vell estadi del Dinamo amb banderes amb escuts monàrquics sobre el blanc, groc i negre imperials; amb banderes russes modernes, i amb alguna bandera del CSKA amb Lenin encara estampat sobre una tela vermella. Un nano d’uns quinze anys va acostar-se demanant diners per a l’entrada amb una samarreta en què es veia la cara d’Adolf Hitler. Caps rapats neonazis compartien graderia amb símbols soviètics. Dos bàndols enfrontats en una guerra mundial a la mateixa graderia, en una barreja tan potent que desconcertava. Vaig passar-me tot el partit, que va guanyar el CSKA per 2 a 1, pensant en la història de Rússia. I en com aquesta havia marcat tant el seu futbol, fins al punt que banderes i símbols antagònics compartien espai. Al descans del partit, per cert, va sortir a saludar un grup d’avis. Eren els jugadors campions de l’Eurocopa de 1960 amb la Unió Soviètica. Rússia celebrava com si fos seva aquella fita aconseguida amb tres georgians en l’equip titular. Cap d’ells no havia fet el viatge per rebre l’homenatge. La història continuava tan viva en aquell estadi que era frustrant no tenir textos a través dels quals descobrir com el futbol rus s’havia adaptat als canvis de govern.
-
Un viatge apassionant per la història russa
Carles Viñas, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona, viatja a la Rússia tsarista de les darreries del segle XIX, quan el futbol era un entreteniment restringit a l’aristocràcia local i a la colònia estrangera. L’autor documenta com, arran de la Revolució d’Octubre de 1917 i durant les dècades següents, el futbol a poc a poc esdevé un fenomen de masses vinculat a les classes populars del gegantí país dels soviets.
El futbol ha estat un escenari més de la complicada història d’una terra fascinant. La política sempre ha tingut la capacitat d’entrar a totes les llars, sovint, contra la voluntat dels inquilins. L’esport també sol entrar a totes les llars, però gairebé sempre com a convidat. I la política ha trobat el seu lloc, aprofitant la seva posició de força, per polititzar l’esport. En pocs llocs com en la Unió Soviètica aquest fet va ser tan clar. Tot és política, que deia Gramsci. I el futbol rus, des de sempre, ha estat condicionat per la història d’una terra tan dura com fascinant. Ja fa anys que en Carles Viñas treballa per explicar la història del futbol rus. Un viatge apassionant que poca gent havia fet abans. Rússia segueix sent una gran desconeguda, de la qual costa superar tòpics i pors. Llibres com aquest són ben necessaris per anar omplint llacunes amb fets.
Sempre ha existit un mur que ha complicat accedir a Rússia, ja fos un teló d’acer, un mur de Berlín o la frontera cultural entre una Europa que ha sospitat d’un país que, en si mateix, és un gran continent. Un xoc cultural que queda en evidència en les primeres pàgines d’aquest llibre, en aquells relats de les baralles entre els primers futbolistes russos, poc disposats a ser gentlemans, com ho eren els britànics amb els quals es barallaven. Escenes que haurien pogut sortir als relats dels magnífics escriptors que van narrar els canvis que anava patint Rússia durant els segles XIX i XX, quan, dubtant entre obrir-se a Occident o seguir ancorada en tradicions gairebé orientals, va acabar trencant-se un imperi, per donar pas a un estat nou que va seguir sent tan brutal com l’anterior. I on l’esport, inicialment convertit en una eina, va acabar sent una arma propagandística.
Si durant els primers anys soviètics el futbol es mirava amb recel, el 1930 ja teníem els carrers plens de pòsters en què, amb aquell imperatiu tan rus, es demanava als joves: “Jugueu a futbol”. Els cartells, cada cop més realistes i menys imaginatius a mesura que l’estalinisme s’obria pas, ja elevaven els jugadors en l’escala social d’un estat on teòricament s’aspirava que tothom fos igual. “El futbol s’ha convertit en un esport veritablement popular al nostre país”, deia un anunci vistós al Pravda el 1947, quan l’URSS ja estava llesta per derrotar seleccions d’estats occidentals sobre un terreny de joc.
Algunes generacions d’europeus, des del Regne Unit fins a Grècia, van créixer fascinades pels esportistes i futbolistes russos. Provenien d’un món misteriós tan aïllat, que només podien ser o dimonis o portadors d’esperança. El que passava dins de l’URSS era, en bona mesura, un interrogant, però si la literatura va obrir escletxes, l’esport va seguir sent un món fascinant en què es maleïa i s’admirava aquells gegants vestits de vermell que van tocar el cel en conquerir l’Eurocopa de 1960. Va ser un dels punts àlgids d’un futbol que va començar tímidament, però que, després de 1945, quan l’URSS se sentia victoriosa, semblava destinat a guanyar un Mundial.
Tanmateix, si als Jocs Olímpics l’URSS va brillar, als Mundials mai no va passar de les semifinals. Després de la implosió de l’URSS, Rússia va caure en un pou de violència, corrupció i buidor, del qual de mica en mica sembla que vagi sortint. Un relat amb desfetes i triomfs, amb decepcions i sorpreses, amb mentides i sinceritat. Un relat coral al voltant d’una pilota, en què apareixen empresaris britànics, generals, dirigents i polítics, tots ells actors d’aquesta història del futbol rus. Els grans relats russos, des de Guerra i pau de Tolstoi, Doctor Jivago de Pasternak, El mestre i Margarida de Bulgàkov o la Vida i destí de Grossman, sempre han estat relats corals que s’estenen en el temps, amb moltes veus sovint oposades. Personatges que no sempre es troben, com ha passat en un futbol que, en ocasions, és millor per les seves trames que pel seu nivell de joc.
*Aquest text és el pròleg escrit pel periodista del diari ‘Ara’ Toni Padilla per al llibre ‘Futbol al país dels soviets’ (Tigre de Paper) de l’historiador Carles Viñas.
