11/09/2020 | 06:00
Gustau Muñoz, de 16 anys i militant del PCE(i), va ser assassinat en una manifestació considerada il·legal celebrada l’Onze de Setembre de 1978. En aquells moments, el ministre de l’Interior del Govern d’Adolfo Suárez era el franquista Rodolfo Martín Villa, exprocurador de les Corts i governador civil de Barcelona durant el tardofranquisme. Avui està imputat en el procés judicial iniciat a l’Argentina que investiga la dictadura franquista per crims contra la humanitat. Ell era el màxim responsable de la policia espanyola el dia que un agent va disparar a Gustau Muñoz i va causar-li la mort.
Enguany es compleixen 42 anys dels fets, i els familiars de Muñoz segueixen agitant l’opinió pública perquè no caiguin en l’oblit. La productora Balandra Films ha posat en marxa un Verkami per realitzar un documental que narrarà “la perseverant recerca de veritat i justícia per part de Marc Muñoz [germà de Gustau] i la seva família”. Els impulsors consideren que l’assassinat del jove, militant comunista i independentista, “és el punt de partida per qüestionar la Transició espanyola, de la qual s’han silenciat, des dels seus inicis fins al present, els crims comesos pel règim”. Però què va passar en realitat aquell dia? Hi va haver una investigació judicial seriosa? Quines responsabilitats se’n poden extreure encara avui?
Els fets del carrer Ferran
Aquell Onze de Setembre, Gustau Muñoz corria pel carrer Ferran, a Barcelona, fugint de les càrregues policials, els disturbis i els conflictes amb la policia, però a l’altura del Sindicat de Banquers va caure a terra, abatut per una bala. Un tret, disparat a pocs metres de distància, li va causar la mort. El personal mèdic del dispensari Pere Camps no va poder reanimar-lo.
La mobilització, convocada pel PCE(i) i que s’havia desmarcat de la marxa unitària, havia estat il·legalitzada pel Govern Civil. Testimonis dels fets expliquen que, després que es produís el tret, un manifestant va demanar als policies que deixessin de disparar per poder traslladar la víctima a un centre sanitari, però un dels antiavalots va cridar: “Si s’hagués quedat a casa, no li hauria passat res”.
Marc Muñoz, germà del Gustau, havia estat al seu costat durant tota la manifestació però en les últimes corredisses el va perdre de vista. “Vaig saber que l’havien matat quan no el trobava. Sempre fèiem alguna cita de seguretat per anar plegats a casa i ell no venia. Vaig anar a casa i no venia ningú. Llavors vaig dir a la família que era possible que el Gustau estigués ferit”, recordava al programa ‘Preguntes freqüents’ la setmana passada. “Llavors, amb el pare i la germana vam començar a buscar-lo i el vam trobar a les 12 de la nit a Pere Camps, ja mort. Vam reconèixer el cadàver, i el meu pare, sortint d’allà, va anar a posar una denúncia per assassinat”.
Les contradiccions de l’inspector Varela
Però la denúncia va acabar sense condemna i, 42 anys després, encara es desconeix qui va ser l’autor del tret que va matar el Gustau. El cas es va sobreseure –suspendre– provisionalment el 1982, i mai no es va tornar a reobrir. Tanmateix, les incògnites al voltant d’aquest assassinat persisteixen. L’historiador David Ballester recull a la seva obra ‘Corre, democràcia, corre’, sobre la repressió policial durant la Transició, les contradiccions dels agents involucrats en els fets. Segons la primera versió policial, dos dels efectius es van apropar al carrer Ferran “al objeto de informarse de los posibles incidentes que pudieran ocurrir” i es van trobar amb un grup de manifestants que portaven bosses i “cócteles Molotov en las manos”.
Un inspector, José Luis Varela, sempre segons el seu relat, va intentar detenir un dels manifestants, que va poder escapar-se mentre els altres llançaven còctels Molotov, que li van provocar cremades a les sabates i a la part baixa dels pantalons. El policia va utilitzar llavors la seva arma reglamentària “a baja altura, intentando herir a los atacantes en sus extremidades inferiores” fins que va esgotar la munició i va fugir “en busca de refugio”.
L’inspector Varela va afirmar inicialment que com a resultat dels trets havia ferit “a uno de los atacantes, […] que a poca distancia de los hechos cayó al suelo, y un particular llamó a una ambulancia, ingresando en el Centro Pere Camps, ya cadáver”. Tanmateix, en una nova declaració que va tenir lloc mesos després en seu judicial, no va dir que un dels trets havia ferit un manifestant. Per contra, va explicar que ningú no havia caigut a terra, “sino todo lo contrario, ya que salieron corriendo”. La tercera vegada que va declarar, va tornar a insistir que tots els manifestants havien fugit i que va ser posteriorment, a les dependències de la Prefectura, quan es va assabentar que hi havia una víctima mortal.
La bala desapareguda que va matar Gustau Muñoz
Així mateix, tal com recull el llibre ‘Corre, democràcia, corre’, les giragonses judicials també van ser una constant en aquest procés. El cas va saltar del Jutjat d’Instrucció núm. 6 de Barcelona al Jutjat Central d’Instrucció de l’Audiència de Madrid, que va retornar-lo de nou a la sala barcelonina. Malgrat les contradiccions en la versió policial, el 1982 el jutge instructor va tancar el sumari. L’advocat de la família de Gustau Muñoz va presentar un recurs per evitar-ho. Argumentava, entre altres aspectes, que encara no s’havia presentat l’informe balístic de l’arma de l’inspector Varela ni tampoc s’havia dilucidat on es trobava el projectil que va matar el jove, perquè la policia no havia informat si s’havia extret del cos o si s’havia recollit al lloc dels fets.
“Tot plegat posava de manifest la manca de voluntat policial per col·laborar en l’aclariment dels fets, una actitud que es pot estendre al nivell institucional, ja que cap instància superior no va forçar la policia a complir els requeriments judicials”, conclou Ballester. Malgrat que es van realitzar proves testificals a policies i acompanyants del Gustau aquella jornada, així com proves pericials relacionades amb l’autòpsia, a l’octubre del 1982 l’Audiència Nacional va denegar la petició de processament de l’inspector, alhora que acordava el sobreseïment provisional de la causa sense aclarir les circumstàncies de la mort del jove.
La querella argentina, una escletxa per reobrir el procés
“La via judicial a Espanya va morir en aquell moment”, explicava Marc Muñoz a ‘Preguntes freqüents’. Així i tot, la família de Gustau ha trobat una escletxa per intentar reobrir el procés judicial: sumar-se a la querella argentina contra els crims del franquisme.
Rodolfo Martín Villa, ministre de l’interior en el moment de l’assassinat del Gustau, va declarar finalment, la setmana passada, davant la jutge María Servini, que instrueix la causa. “Sents que tot el que has picat comença a donar els seus fruits; espero que sigui el primer de molts que han de venir darrere”, sentenciava Marc Muñoz. “Martín Villa era l’ideòleg de la repressió, d’una manera de treballar que tenien en aquell temps. És la conclusió a la qual hem arribat la família. Si comença un procés judicial i totes les màscares cauen, l’invent de la Transició modèlica s’esfondra”, apuntava.