30/09/2021 | 07:00
Les mans de les joieres tenen, dins la pell, petits trossos de metall que van quedar-hi incrustats. Abans, les qui es dedicaven a crear joies havien de repicar materials amb tota la seva força i, si alguna màquina fallava, se’ls clavava un fragment de metall que no podrien treure’s de dins. Així tenen les mans les protagonistes de la nova exposició del Museu del Disseny, “Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny“, 12 dones que van ser pioneres en aquesta disciplina en el temps de la dictadura franquista. La mostra es podrà visitar fins al 28 de novembre.
Amb les protestes del Maig del 68, la cultura va fer un gir radical. El canvi contracultural que va tenir lloc a París i que després es va estendre arreu va apropar l’art al públic general, i les dones, a l’art. Durant els anys setanta, la joieria també va unir-se a un trencament de les concepcions i les maneres de fer de tota la vida: els artistes que feien joies ja no volien reproduir dia rere dia braçalets fets amb monedes, que eren molt típics d’aquells anys, per a l’ostentació de les compradores de l’època: volien llibertat creativa, i se la van buscar.
Contracultura i explosió de creativitat
Marta Breis, barcelonina nascuda l’any 1953, recorda una frase que va marcar la seva joventut i també la seva obra: “Seamos realistas, pidamos lo imposible”. Amb aquest eslògan al cap, tant Breis com moltes altres joieres que no havien tingut gairebé oportunitats d’entrar en el circuit artístic van decidir començar a experimentar: “Vivíem en una dictadura, i el 68 va suposar molta llibertat. Que tothom feia joies amb or? Doncs jo les vaig començar a fer amb llautó, el metall dels pobres”, afirma. Breis va formar amb altres estudiants de joieria com Ángeles López-Antei, Núria Matabosch i Lluís Gilberga, presents a la mostra del Museu del Disseny, el Grup Positura, que recollia les tendències més innovadores de la joieria internacional. “Creàvem sense tenir en compte si estaria bé o no; ens donava rebel·lia experimentar”, diu la integrant Breis.
Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny i també comissària de l’exposició juntament amb Imma Jansana, explica que va ser aleshores quan es va crear “la nova joia”, una nova idea de la joieria que valorava l’experimentació per sobre dels materials usats. Teresa Capella, terrassenca del 1943 que combina plata amb materials com banús, coure o esmalt fred, recalca que aquest canvi de materials va suposar “deixar enrere l’estereotip que les joies són només un metall o una pedra de valor per donar importància al treball que hi ha darrere”. Breis hi està d’acord: “El valor que té una joia l’hi donem nosaltres amb un concepte”. Capella recorda que, quan era jove, i enmig de la revolta social i cultural que s’estava donant als anys setanta i vuitanta, anava a escoltar concerts de Lluís Llach i de Raimon i que tot aquell context va influir en la voluntat de trencar amb la rutina, també en el camp professional.
Tant Breis com Capella van estudiar a l’Escola Massana, que va obrir l’Aula de Joieria l’any 1959. “La Massana ens va ajudar. Nosaltres podíem decidir canviar les coses, però havia d’haver-hi un suport si volies sortir de les regles tancades de com s’havien de fer les joies. La voluntat de llibertat, experiment i intenció era el que buscàvem, i des de l’Escola Massana ens van donar molt suport”, diu Capella. Abans, explica Breis, en entrar com a estudiant a les escoles d’art, et feien agafar una pesseta per retallar el perfil a Franco, i això, afirma la joiera, no fomentava la creativitat: “Si et donen un tros de llautó i et deixen que facis la forma que vulguis, el que en surt és una joia. El Franco sortit d’una pesseta no és una joia; ja t’ho dic jo!”.
Sense opcions per a les dones
Com elles, l’altra desena de dones que integren l’exposició del Museu del Disseny també es van trobar que no eren benvingudes als tallers, encara menys les pioneres de la joieria catalana com Ninot Collet i Mariona Lluch. Aquestes van esdevenir referents per a moltes dones que posteriorment voldrien fer-se un lloc en el complicat món de la joieria de la Catalunya en temps de dictadura. Capella ho relata sense pèls a la llengua: “Quan vaig acabar d’estudiar, vaig voler entrar a un taller i no em volien; deien que les noies distrèiem els nois”. Sense alta tecnologia com en l’actualitat, la joieria d’aleshores implicava molta força física, ja que s’havia de picar, fer forats i planxar lingots de metall per treballar-los, i molts tallers pensaven que una dona no podria desenvolupar aquestes tasques, de manera que no les contractaven.
“Aquí era impossible treballar com a joiera perquè els tallers no volien dones; molt poques empreses n’acceptaven”
Montserrat Guardiola, joiera barcelonina que apareix a la mostra de l’equipament de la plaça de les Glòries, pensava que mai no podria tenir un taller o una botiga pròpia, i va aconseguir ambdós propòsits. “Em deia a mi mateixa ‘això no ho faré mai’ i he acabat fent tot el que em vaig dir que no faria”, expressa la creadora mentre observa les peces exposades al museu. Capella també va tenir un taller propi en tornar d’estudiar i treballar a Alemanya: “Aquí era impossible treballar com a joiera perquè els tallers no volien dones; molt poques empreses n’acceptaven”. A Alemanya, en canvi, era diferent: “Se’m va obrir un altre món, vaig entrar a treballar a una empresa familiar de joieria en sèrie mentre a la tarda anava a l’escola; això era l’any 1968. Seguien el concepte de la Bauhaus, de ser creatiu i ser tu, i em van ensenyar a obrir-me més”. Capella va inaugurar amb Hans Leicht i Winfried Krüger la Galeria Ophir a Berlín el 1974, i va ser l’any 1983 quan van obrir a Matadepera La Vitrina, la primera galeria taller del país.
Una de les protagonistes de l’exposició que va tenir més difusió mediàtica va ser Chelo Sastre, considerada la promotora de la nova manera d’entendre la joieria des del disseny. Sastre va treballar com a estilista amb el dissenyador Antoni Miró i, en paraules de Vélez, va ser la “gran finestra del disseny aplicat a la joia”. Algunes de les peces que s’exposen al Museu del Disseny formen part d’una col·lecció feta de plata inspirada en parts del cos femení com el lòbul de l’orella, una trena o els mugrons, una obra que va representar en aquell temps tot un atreviment.
L’exemple de les 12 joieres que reuneix el Museu del Disseny a l’exposició “Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny”, en la qual també trobem noms destacats del panorama com Teresa Casanovas, Anna Font, Margarita Kirchner o Carmen Zulueta, és un reflex del que estava passant en l’art del país. Segons Jansana, també comissària de la mostra, aquesta exposició vol mostrar que en aquells anys seixanta un grup de dones van ser pioneres en el món de la joieria, que les dones prenien part en la vida, en el disseny i en el canvi de la manera d’entendre la societat”. La joieria, diu Breis, és com l’ésser humà: “Com les persones, tu pots agafar un material i convertir-lo en una gran obra, en un gran savi. La llibertat que vam tenir era això, era dir ‘som aquí!’. Convertir una dona en un ésser tal com es considerava amb els homes”.
“Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny” s’acompanya amb dues exposicions més, que també es poden visitar gratuïtament a la planta -1 del Museu del Disseny. D’una banda, en trobem una d’organitzada per l’Associació d’Artistes i Artesans amb les 26 peces seleccionades dels Premis de Joieria Contemporània Enjoia’t, que l’any passat van haver de posposar-se i que enguany compten amb molta presència internacional, i, de l’altra, també s’hi poden veure obres de la 13a edició de la Fira Joya Barcelona Art Jewellery & Objects 2021.
