L’arquitectura que reinventa mons des de baix

L’arquitecte Ignasi de Solà-Morales deia que la violència és inherent a l’arquitectura. I no ho afirmava perquè sí: quan fas un canvi a la ciutat, imposes una realitat i n’oblides moltes d’altres. En aquesta idea se sosté l’exposició “La ciutat en disputa“, que es pot veure a La Virreina fins al 4 de juny i que ha estat comissariada pels també arquitectes María García Ruiz i Moisés Puente. La mostra explica la història de l’habitatge social al sud d’Europa a través dels exemples de tres països durant la postguerra: la Itàlia de la postguerra, l’Espanya franquista i el Portugal de després de la Revolució dels Clavells.

En tots tres casos s’observa com l’arquitectura va contribuir a crear nous relats i el paper que va tenir en les crisis d’habitatge que es van viure sobretot a les perifèries. Segons la comissària María García, l’exposició explica “com l’arquitectura es tensa i participa de la dictadura, la revolució i la democràcia” i ajuda a entendre com és una disciplina que “obre, desentranya i dona forma a la ciutat” i als conflictes socials que hi viuen. Per això, hi afegeix, el títol de la mostra descriu una urbs en disputa i confrontada amb les comunitats que hi busquen constantment espais per habitar. Així van viure aquest conflicte Itàlia, Espanya i Portugal.

Itàlia i el pla INA-Casa

La perifèria de la ciutat de Roma també explica el context de devastació de la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial i del feixisme. En italià, la paraula borgata fa referència als habitatges que se situaven a les perifèries de les ciutats i de les quals Benito Mussolini va agafar el mot per crear una proposta d’habitatge social. Les borgate ufficiali van ser les construccions que va dissenyar el dictador per a les comunitats pobres i d’esquerres que van ser expulsades quan es van destruir barris sencers a la capital italiana. Segons les va descriure l’arquitecte Italo Insolera i recorda l’exposició a La Virreina, les borgate no oferien “ni refugi ni protecció als seus habitants”.

La comissària explica que precisament Pier Paolo Pasolini va trobar en aquestes borgate una estètica i uns codis comuns que el van captivar i que van formar part de la seva obra. Per a Pasolini, la Roma moderna estava enterrant les formes de vida de les construccions d’extraradi. Per això, va afirmar que, si les borgate eren “com camps de concentració”, les noves edificacions de la capital moderna eren “camps de concentració democratacristians” que destruïen la vitalitat de les barriades.

Un altre pla que recull la mostra “La ciutat en disputa” és el pla INA-Casa, un intent per reforçar la república italiana després del feixisme que es va dissenyar com a reacció a l’homogeneïtat de les borgate de Mussolini. Segons relaten els comissaris de l’exposició, aquest pla va ser fonamental per a la construcció de la república i demostra que l’habitatge hi va tenir un paper clau.

Espanya i els poblats dirigits

Entre el 1950 i el 1960, la Comisaría para la Ordenación Urbana de Madrid y sus Alrededores (COUMA) va fer un cens d’infrahabitatges de les xaboles de l’extraradi de Madrid. Constava de fitxes que actualment s’exposen per primera vegada a La Virreina, amb fotografies de dones davant les portes de casa seva, uns documents que per a la comissària de la mostra són una clara “criminalització de la pobresa” i del control que s’exercia sobre les dones, que eren les encarregades de cuidar la llar i la família.

Aquestes fitxes expliquen el que era un problema global a les perifèries de les grans ciutats espanyoles durant la dècada dels cinquanta, arrasades per l’escassetat d’habitatge i les condicions de vida precàries. Davant d’això, el règim franquista va intentar donar-hi resposta a través dels poblats dirigits, una solució que, segons els dos comissaris de l’exposició, té una “visió paternalista”, però que defineix com, paradoxalment, dins del franquisme van sorgir “forats d’arquitectura moderna”.

Els poblats dirigits van ser experiments arquitectònics que van dur a terme joves arquitectes amb la intenció de millorar les condicions de les classes populars d’aquelles àrees i de “participar més enllà de les tasques del disseny i de la mateixa disciplina”, diu García. En la construcció d’aquests poblats, en la qual els habitants de la zona van participar, s’hi veu, tal com descriu la mostra, “l’esperança d’una nova ciutat”.

A l’exposició de La Virreina apareix el cas del poble dirigit d’Entrevías, dissenyat a mitjans dels anys cinquanta llocs com el Pozo del Tío Raimundo, un poblat de cases autoconstruïdes al sud de Madrid. Al Pozo s’hi va acabar generant un espai de cooperació entre veïns, fins al punt que van constituir la Cooperativa Eléctrica de El Pozo, que avui encara distribueix energia. Com que no hi ha actes sobre les reunions de veïns, en aquest cas l’arquitectura actua com a document per tenir constància de l’organització veïnal que autogestionava l’hàbitat i que va intentar millorar una perifèria oblidada pel règim.

Portugal i les illes després de la revolució

Pocs mesos després de la Revolució dels Clavells, a Portugal es va establir un govern provisional que va crear el SAAL (Servei de Suport Ambulant Local), un conjunt de brigades tècniques destinades a ajudar en la crisi d’habitatge que vivia el país. A l’exposició comissariada per García i Puente, es desenvolupa la implicació del SAAL a les illes interiors de cases de Porto. Les “illes proletàries”, que així va batejar l’arquitecte Álvaro Siza, eren cases de dimensions molt reduïdes i construïdes per als migrants de la primera industrialització als interiors d’illa de les cases de la petita burgesia.

La proposta del SAAL era obrir aquests espais i redissenyar-los per tal de caminar cap a un teixit urbà “que es vol sense classes”. Segons García, es tractava de construir per a un perfil de migrants que “no només exigia el dret a la ciutat, sinó el dret al lloc i a quedar-se on eren”, explica García. Per a Álvaro Siza, aquest procés no tractava de treballar per al poble, sinó de treballar amb aquest, i sobretot amb rigor professional. Siza ho definia en un text citant el Che Guevara: “La qualitat és el respecte pel poble”. La comissària de la mostra argumenta que el Siza que es pot observar a l’exposició ensenya “el seu compromís polític amb la realitat, amb les comunitats i amb el partit comunista”.

L’exemple del SAAL a Portugal va ser curt i va deixar moltes famílies sense poder millorar els seus habitatges, però ofereix un missatge sobre el paper de l’arquitectura que els comissaris han volgut recollir a la mostra. “Ens preguntem com es mou l’arquitectura en un context d’agitació política com ho és la revolució. Com es mou, es desplaça, surt al carrer, es fa col·lectiva, es negocia i es fa assemblea”, pronuncia García.

Precisament per aquesta concepció dinàmica de l’arquitectura, les reflexions de La ciutat en disputa poden aplicar-se al context de crisi de l’habitatge del present. “El problema de l’habitatge sempre és un problema perquè mai hi haurà una forma que resolgui el fet d’habitar. Té a veure amb la vida, amb l’ús de l’espai i la capacitat de fer-se lloc dels cossos. L’arquitectura ho anirà perseguint, però mai hi encaixarà, i l’habitatge continuarà sent un camp de batalla”, afirma la comissària. Una altra exposició impulsada per La Virreina que posa en comú reflexions sobre el vessant social de l’arquitectura és “Línies dures“, que es pot veure a l’antiga seu de l’Editorial Gustavo Gili fins al 2 de juliol.