Crític Cerca
Reportatges

L’imperi català de les apostes esportives

La multinacional terrassenca Cirsa, líder històrica del sector de les màquines escurabutxaques, va ser adquirida el 2018 pel fons d'inversió estatunidenc Blackstone i té a la pràctica el monopoli del joc a Catalunya

31/03/2019 | 19:00

El 5 de juny de 2012 es repartien les primeres mans de pòquer virtual a l’Estat espanyol. La notícia va passar pràcticament desapercebuda: un repàs de l’hemeroteca d’aquell dia ens mostra notícies que destaquen, sobretot, l’avenç que suposa i la seguretat jurídica que ofereix als jugadors en línia. Un any abans, el 27 de maig de 2011, s’havia aprovat una històrica llei de regulació del joc –la primera des de la seva despenalització el 1977– que fixava les bases del joc per Internet.

Des de llavors, el sector ha viscut una autèntica revolució. Però no pel pòquer, sinó per un altre fenomen molt més senzill de dominar per a molta gent i que s’ha popularitzat fins a extrems que els magnats de la indústria no haurien imaginat ni en els seus millors dels somnis: les apostes esportives. A Catalunya és Cirsa, l’empresa fins a l’any passat propietat de Manuel Lao, qui manté un domini gairebé monopolístic sobre el mercat. Ara, la gran multinacional catalana del joc ha estat adquirida pel fons d’inversió estatunidenc Blackstone. El seu lideratge és indiscutible: té a la pràctica el monopoli de locals d’apostes a Catalunya. CRÍTIC s’ha posat en contacte amb l’empresa per recollir les seves impressions en aquest reportatge, però en el moment de publicar-lo encara no n’havíem obtingut resposta.

El volum d'euros en apostes s'ha multiplicat per sis des del 2011 a l'Estat espanyol.

Les apostes es multipliquen per sis des del 2011

Imaginem que som seguidors d’algun equip de futbol de Primera Divisió i anem a veure un partit al camp. Abans de començar apostem 10 euros en alguna plataforma d’apostes en línia per la victòria del nostre equip. Si guanyem, ens n’emportem 30. Però a la mitja part, i amb els locals perdent 2 a 1, traiem el mòbil i n’apostem 10 més a un empat abans del darrer quart d’hora. La decisió és més arriscada, però els guanys potencials són més elevats: 60 euros. També hauríem pogut escollir el jugador que marcaria el gol o el minut exacte en què ho faria, reduint molt les nostres expectatives d’aconseguir-ho però amb la possibilitat de guanyar-hi més diners. Milers de persones, en aquell mateix moment, realitzen operacions similars des dels seus mòbils.

La combinació de passió esportiva i connexió permanent ha suposat un auge imparable de les xifres apostades. El 2011 van jugar-se a arreu de l’Estat espanyol 1.080 milions d’euros. El 2017, aquesta xifra s’havia multiplicat per sis i assolia els 6.545 milions, segons dades –no disponibles per autonomies– de la Direcció d’Ordenació del Joc, dependent del Ministeri d’Hisenda. El 82,62% corresponen al joc per Internet, ja que les modalitats tradicionals s’han mantingut estancades.

Cirsa: l’imperi de Manuel Lao, en mans de Blackstone

L’auge dels casinos i les apostes virtuals ha permès també la penetració de les grans multinacionals del joc al mercat espanyol, però les empreses locals no han perdut el tren. Catalunya és, des de finals dels anys setanta, seu d’importants imperis econòmics vinculats al joc. Cirsa, Conei, Peralada, Zitro o MGA han explotat amb èxit casinos, bingos i, sobretot, màquines escurabutxaques –la gallina dels ous d’or del sector durant molts anys– expandint-se en alguns casos al mercat internacional i diversificant inversions i àmbits de negoci.

D’aquestes, però, Cirsa ha estat sempre la nau capitana, fins al punt que el seu fundador, el terrassenc Manuel Lao, ha estat batejat com el “Sheldon Adelson espanyol”. La multinacional catalana s’ha adaptat ràpidament a les apostes en línia creant Sportium, que en poc temps ha esdevingut una de les webs principals d’aquest tipus i que li ha permès viure una autèntica època daurada. En només els primers sis mesos de vida, Sportium ja havia obert 84 locals presencials i el portal especialitzat en joc ‘Infoplay’ qualificava el període com “la dècada d’alegries” de la històrica empresa.

Cirsa va ser adquirida a l’abril del 2018 pel fons d’inversió Blackstone per 2.000 milions d’euros amb l’objectiu confés de convertir l’empresa catalana en un autèntic líder del sector a escala europea. La multinacional va tancar l’any amb uns beneficis de 368,8 milions d’euros, el 5,1% més que l’any anterior.

La dada és molt positiva tenint en compte que la companyia va haver de bregar a escala global amb l’impacte desfavorable de l’euro davant de les divises llatinoamericanes als països d’aquest continent on opera. La facturació de la companyia es va elevar fins als 1.469,1 milions durant aquest període.

Cirsa va ser adquirida a l’abril del 2018 pel fons d’inversió Blackstone per 2.000 milions d’euros. Foto: ENFO

L’expansió dels locals d’apostes

Malgrat que el negoci de les apostes esportives té la seva base a Internet, aquest té una pota presencial molt important. Les empreses han optat per crear locals físics des d’on veure les competicions esportives i apostar presencialment, una estratègia que els permet convertir aquesta activitat en una opció d’oci en grup i facilitar l’entrada de potencials nous jugadors en un entorn on el joc està normalitzat, els clients reben ajuda tècnica del personal i, fins i tot, cerveses gratis. Susana Jiménez, cap de la Unitat de Ludopatia de l’Hospital de Bellvitge, destaca que “molta gent comença visitant amb amics aquests locals i és després quan comença a jugar des de casa o el mòbil”.

A Catalunya, Cirsa manté un quasi monopoli dels locals físics des d’on es pot apostar virtualment. Un encreuament de les dades que ofereix la seva web amb el cens de llicències de la Direcció General de Tributs i Joc de la Generalitat permet comprovar, per exemple, com nou dels deu locals de la ciutat de Lleida facturen a Sportium. A Mataró són tots dels quatre que hi ha, a Manresa dos dels tres i a Badalona quatre dels sis.

Gàfic: Helena Olcina

Amb tot, el gruix de la presència física de Sportium no es troba a Catalunya, malgrat que en aquest territori no hi té pràcticament competidors. Si a Barcelona la seva web localitza 41 establiments, a Madrid en té 111, mentre que en ciutats molt més petites com València o Saragossa en té 15 i 31 respectivament.

Durant el 2018, Sportium ha arribat als 3.000 punts de venda a escala global, segons dades de la companyia.

La llei catalana, més restrictiva

Aquestes sales, però, es consideren joc presencial i, per tant, són una competència autonòmica, per la qual cosa la seva regulació és molt diferent. Així, al País Valencià o a Madrid, on van liberalitzar-se les llicències, les sales d’apostes s’han multiplicat de manera exponencial, colonitzant l’espai públic i esdevenint un aparador impagable per captar nous jugadors.

A Catalunya, en canvi, la llei impedeix crear noves sales i limita la possibilitat d’apostar a les sales de joc i als bingos preexistents, 202 en total, als quals cal sumar quatre casinos. El subdirector general de Gestió i Control de Joc i Apostes de la Generalitat, Amadeu Farré, reconeix que aquesta va ser “una decisió difícil”, ja que va suposar “una batalla molt dura amb els empresaris”. Farré, però, recorda que, gràcies a una norma més restrictiva, Catalunya no ha patit la multiplicació de cases d’apostes d’altres territoris i que s’ha mitigat el fenomen encara que no hagin pogut intervenir el “problema d’Internet”, atès que és una competència exclusivament estatal.

La diferència amb Madrid –una de les comunitats autònomes on la legislació és més laxa– es pot exemplificar amb Codere, una empresa de joc que el 2014 es trobava en caiguda lliure i que el 2016 es convertia en la casa d’apostes oficial del Reial Madrid. Codere ha vist com els seus locals apareixien com bolets fins al punt d’esdevenir l’empresa amb més implantació arreu de l’Estat.

Enganxats a les apostes esportives

Què ha suposat aquest canvi en la regulació del joc per a la salut pública? Susana Jiménez explica que “des del 2010 hem vist com les consultes per joc en línia es multiplicaven per sis i hi ha hagut un canvi clar de perfil: si històricament les escurabutxaques han suposat el gran focus de la ludopatia, això ja ha canviat”.

El 54% dels pacients de 18 a 30 anys atesos per la Unitat de Ludopatia de Bellvitge estan enganxats a les apostes esportives

Segons les dades de la Unitat de Ludopatia de l’Hospital de Bellvitge, que dirigeix la doctora Jiménez, dels pacients de 18 a 30 anys, el 54% es troben enganxats a les apostes esportives, mentre que només el 37,8% a les màquines. Entre els trams d’edat més gran, les escurabutxaques suposen el 64,4% dels casos. A més de comportar una via d’entrada dels joves al món del joc i a les conductes de risc ludòpates, les apostes esportives suposen també un canvi de perfil socioeconòmic: “El joc per Internet afecta també sectors amb més nivell educatiu i de renda que s’havien mostrat més immunes a les fórmules tradicionals”, explica Jiménez.

Amb tot, aquesta doctora de l’Hospital de Bellvitge avisa que falta un estudi epidemiològic amb profunditat abans de poder certificar si hi ha un increment absolut de la ludopatia. En l’últim, del 2015, va assenyalar que el 0,9% de la població espanyola tenia problemes de joc i fins al 4,4% conductes de risc en aquesta pràctica. Tampoc no hi ha cap estudi centrat en Catalunya que ajudi a determinar si la política més estricta en les llicències de sales de joc ha ajudat a reduir el nombre de ludòpates, malgrat que Jiménez és ferma a assenyalar la perillositat d’aquests espais físics com a via d’entrada al joc.

Núria Aragay, psicòloga a la Unitat de Ludopatia de l’Hospital de Terrassa, exposa com el joc per Internet, a més, pot ser molt més addictiu i car: “Les estratègies de màrqueting agressiu que utilitzen i la destrucció de les limitacions estructurals de l’escurabutxaques faciliten que perdis el control”. I concreta: “Pots jugar a una màquina a la vegada o com a molt a dues i necessites diners en metàl·lic que, quan s’acaben, t’obliguen a anar al banc a treure’n. Aquestes limitacions suposen una sèrie de barreres que a Internet ja no existeixen. Ara pots estar apostant en multitud de pàgines a la vegada de manera immediata i amb la targeta de crèdit, cosa que ajuda a perdre la noció dels diners gastats”. A més, Aragay posa en dubte l’eficàcia dels sistemes d’autoprohibició de les webs d’apostes, que les empreses inclouen de manera totalment voluntària i sense cap auditoria que els certifiqui. “A més, un cop enganxats, és molt difícil de deixar el joc”.

Una dificultat que certifica un membre de Jugadors Anònims, en Josep –que prefereix no donar el cognom per respectar el caràcter horitzontal i anònim de l’associació–, que lamenta que la seva sigui “una malaltia que no té cura mèdica; només les teràpies d’autoajuda i mantenir el grup cohesionat permet no recaure en el joc”.

També a Jugadors Anònims han arribat els problemes generats per les noves modalitats més agressives de joc. “Cada cop arriben més famílies que demanen ajuda quan descobreixen com el fill, fins i tot menor d’edat, ha utilitzat la targeta de crèdit i ha arruïnat l’economia familiar en webs d’apostes”, explica en Josep. Una despesa a la qual cal sumar els crèdits immediats en línia que no requereixen avals i amb altíssims interessos. “Al final és molt fàcil falsificar la personalitat a Internet”, la qual cosa permet esquivar tant els controls d’edat com els d’autoexclusió.

19 dels 20 equips de futbol de Primera Divisió estan patrocinats per webs d'apostes. Foto: Betfair

Barreres a l’accés i prohibició de publicitat

Tots els experts consultats per aquest reportatge coincideixen a dir que és imprescindible una regulació molt més estricta del joc, sobretot de la seva publicitat. Susana Jiménez demana una limitació similar a la que té la publicitat de tabac i d’alcohol, una comparació que a parer seu tindria tot el sentit tenint en compte les actuals tendències mèdiques globals. Des del 2013, l’Associació Americana de Psicologia ja considera la ludopatia una addicció comparable a la que generen les substàncies, siguin drogues o bé alcohol. I és qüestió de temps que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) prengui una resolució en la mateixa línia.

A més de la publicitat, cal tenir en compte que el patrocini d’empreses d’apostes digitals és la constant en els equips de Primera Divisió de futbol. Segons publicava ‘El Confidencial’, 19 dels 20 equips de la Lliga tenen publicitat de cases d’apostes. La mateixa Lliga està patrocinada per Sportium. L’únic club de Primera Divisió que no compta amb una casa d’apostes entre els seus patrocinadors és la Reial Societat.

A Catalunya, el Consell de l’Audiovisual (CAC) s’ha pronunciat repetidament durant el 2018 demanant que es limiti a l’horari protegit. A escala estatal, Podemos va arrencar, a l’octubre passat, un compromís governamental en aquesta línia, però encara no s’ha materialitzat. De fet, Amadeu Farré denuncia que des de fa anys diferents governs autonòmics reclamen al Ministeri d’Hisenda avenços en una regulació en aquest sentit però que fins ara “sempre maregen la perdiu i no fan res”.

De moment, però, és impossible seguir una retransmissió esportiva sense rebre diversos anuncis d’apostes, cosa que, segons denuncia Jiménez, fa pràcticament impossible que els seus pacients es puguin resistir a apostar durant el partit. A aquesta publicitat cal sumar-hi estratègies de màrqueting extremament agressives, com els ‘bonus’ regal de centenars d’euros que són un autèntic ham per enganxar noves víctimes al joc –especialment adolescents– sense que se n’adonin.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació