18/04/2018 | 18:00
És cada cop més prolífica l’obra literària amb el futbol com a temàtica. O, més aviat, que utilitza l’esport més popular com a excusa per parlar d’altres qüestions, de la vida per exemple. I de molt més. De literatura, de cultura, de política, de la nostra societat, del món que ens ha tocat viure… de tot això per, suposo, intentar entendre alguna cosa del que ens envolta. Però la cosa no ve d’ara. L’escriptor i filòsof Albert Camus ja va afirmar que “el que finalment sé amb major certesa respecte a la moral i a les obligacions dels homes, li dec al futbol”. Ja el ‘Negro’ Fontanarrosa, a la seva Rosario natal escrivia de futbol també (‘off the record’ els recomano que busquin a Youtube “Viejo con árbol”) . O el mateix Mario Benedetti. També a Europa, és clar: Pier Paolo Passolini, Nick Hornby, Enric González…
Hi ha llibres actuals, d’altres que tenen ja uns anys però que no per això han perdut validesa, llibres llargs, d’altres de curts, autors d’aquí i d’allà… Aquest llistat no té més criteri -cronològic, alfabètic, d’importància, ni de cap altre tipus- que el del propi autor. No n’esperin, doncs, gran cosa.
‘Dios es redondo’, de Juan Villoro
A ‘Dios es redondo’ (Anagrama), l’escriptor Juan Villoro (Ciutat de Mèxic, 1956) té una cura pel futbol només comparable a la que té un bon futbolista per la seva gran companya i amiga, la pilota. Fill del filòsof Luis Villoro, el també periodista mexicà traspua futbol, i passió pel joc, pels quatre costats. Combinant la crònica futbolística amb l’anàlisi sociològica aconsegueix submergir el lector en un món d’infinita infantesa (no és sinó el joc un retorn permanent als nostres origens?), de la qual de vegades un pensa que voldria no haver abandonat. Al llibre, l’autor mexicà recull el text d’un nen de 7 anys que pot ajudar a entendre el sentit que Villoro vol donar al futbol a través del títol de la seva obra: “En el principio Dios iba a la escuela y se ponía a jugar fútbol con sus amigos hasta que llegaba la hora de irse a sus salones. Aunque Dios sabe muchas cosas, quiere aprender más y hacer cosas nuevas. Un día Dios dijo: “Hoy trabajé mucho y es hora de ir a recreo”. Dios y sus amigos se pusieron a jugar fútbol y Dios chutó tan duro la pelota que cayó en un rosal y se ponchó. Al explotar la pelota, se creó el universo y todas las cosas que conocemos”. Però, és clar, parlar de futbol és parlar de molt més que d’esport, d’entreteniment o de negoci. És parlar, per exemple, de l’aficionat (“el juego sucede dos veces, en la cancha y en la mente del público”). De fet, amb aquest llibre Villoro aconsegueix fins i tot que algú a qui no agrada el futbol s’hi interessi, ni que sigui per intentar entendre la devoció que aquest esport desperta en molts racons del planeta.
‘El fútbol a sol y sombra’, d’Eduardo Galeano
Un dia vaig agafar el tren per anar a Calella, al Maresme. Em vaig endur un llibre que algú m’havia recomanat: ‘El fútbol a sol y sombra’ (Siglo XXI), d’Eduardo Galeano (Montevideo, 1940-2015). Jo estava en una època (joventut rebel) en que no feia especialment cas al futbol. Tot i que mai l’he deixat de mirar del tot, en aquella època ho feia sobretot de reüll. De l’autor uruguaià coneixia ‘Las venas abiertas de América Latina’, i em preguntava què feia un intel·lectual d’esquerres compromès com ell rebaixant-se a escriure d’un esport que, als ulls d’un estudiant de Sociologia, era pur entreteniment alienant. Però va resultar que el llibre de Galeano em va enganxar des del principi, en part perquè comença exactament així: “Las páginas que siguen están dedicadas a aquellos niños que una vez, hace años, se cruzaron conmigo en Calella de la Costa. Venían de jugar al fútbol, y cantaban: Ganamos, perdimos, igual nos divertimos”. Em dirigia, doncs, al lloc on era Galeano el dia que va sentir aquells nens cantar aquelles nobles paraules. Va ser pura coincidència, i en va resultar pura màgia, perquè el llibre és una meravellosa concatenació de textos curts sobre aspectes del joc (els jugadors, l’entrenador, el gol…), sobre mites futbolístics (Zamora, Samitier, Di Stefano, però també Camus…), sobre Mundials, jugades i gols célebres… tot plegat des de la incomparable mirada i literatura de Galeano. Aquell descoberta de la faceta ‘futbolera’ (i tant o més inspiradora que la resta) de l’escriptor i periodista em va reconciliar d’alguna manera amb el futbol malgrat tots els seus peròs, els seus embolcalls, els seus clarobscurs: “La tecnocracia del deporte profesional ha ido imponiendo un fútbol de pura velocidad y mucha fuerza, que renuncia a la alegría, atrofia la fantasía y prohíbe la osadía. Por suerte todavía aparece en las canchas, aunque sea muy de vez en cuando, algún descarado carasucia que se sale del libreto y comete el disparate de gambetear a todo el equipo rival, y al juez, y al público de las tribunas, por el puro goce del cuerpo que se lanza a la prohibida aventura de la libertad”. ‘El fútbol a sol y sombra’ és un homenatge al futbol, poesia en verd, una obra romàntica a la vegada que crítica amb el negoci que s’ha creat al voltant de la pilota.
‘Fútbol contra el enemigo’, de Simon Kuper
L’any 1992, amb només 23 anys, el periodista britànic (nascut a Uganda) Simon Kuper (Kampala, 1969) va reunir una xifra propera a les 5.000£ i va marxar a voltar pel món durant un any carregat poc més que d’aquesta suma de diners i de dues preguntes a les quals s’imposava donar resposta: De quina manera el futbol es reflecteix en la vida d’un país? De quina forma la vida d’un pais es reflecteix en el futbol? En nou mesos va passar per 22 països (d’Argentina a Camerún, d’Ucraïna a Botswana, de Brasil a Sudàfrica, d’Alemanya a Espanya) per investigar la poderosa influència que el futbol exerceix en la política, en la cultura i en la societat. I va posar sobre paper les seves reflexions, les seves vivències, la seva experiència, tot el que va viure i aprendre en aquella aventura a ‘Fútbol contra el enemigo’ (Contraediciones), un llibre fascinant que dóna més sentit que mai a les famoses paraules de Bill Shankly, el mite del Liverpool que un cop va afirmar que “alguns creuen que el futbol és una qüestió de vida o mort; però és quelcom molt més important que això”. Per això, potser, se’l coneix com l’esport rei. Per les seves connexions amb el poder polític, financer, mediàtic, religiós… Per les guerres que ha originat (Honduras vs El Salvador) i les que ha ajudat a aturar (a la Costa d’Ivori). Per les revolucions que ha alimentat (entre d’altres la del Front d’Alliberament Nacional algerià de Rachid Mekhloufi i companyia). Per les dictadures que ha contribuit a mantenir. Per l’aparell de propaganda en què s’ha convertit, no només en els darrers temps. Un dia parlarem del Mundial d’Itàlia de 1934 on Mussolini va amenaçar al president de la Federació Italiana de Futbol i els jugadors de la selecció amb la sentència: “Itàlia ha de guanyar aquest Mundial. És una ordre”.
‘Historias del calcio’, d’Enric González
Enric González (Barcelona, 1959), periodista també de professió, va desenvolupar bona part de la seva carrera professional al diari El País. Ho va fer fins el 2012, moment en el que, després de 27 anys, va voler acomiadar-se per la porta gran: “Que jo deixi una feina no té interés. Que més de deu dotzenes de periodistes siguin acomiadats d’un diari que banya en or als seus directius i malbarata els diners amb estupideses és bastant greu. Que a Espanya hi hagi milions de persones sense feina i amb moltíssimes dificultats per dur una vida digna, mentre que alguns s’enriqueixen a costa de la misèria dels altres, és una tragèdia”. Per al diari del Grupo Prisa havia estat, entre d’altres, corresponsal a Londres, París, Washington, Nova York i Roma. González explica que poc després d’aterrar a la capital italiana, el 2003, va rebre una trucada de Santiago Segurola, que aleshores era cap de redacció d’esports al mateix diari, on li proposava escriure alguna cosa per a les pàgines esportives. Ho va anar fent setmanalment, amb una mena de crònica de la jornada de la lliga italiana amb la qual el periodista barceloní explicava molt més que gols, partits, resultats i classificacions: explicava un país. La cosa va tenir continuïtat, tanta com el temps que González va passar a Itàlia, i el llibre és el recull d’aquests textos. Tal com diu el subtítol del llibre, “una crònica d’Itàlia a través del futbol”. Un imperdible, com les ‘Memorias Líquidas’ (JotDownBooks) del mateix autor.
‘El autoestopista de Grozni (y otras historias de fútbol y guerra)’, de Ramon Lobo
D’entre els diferents llibres que formen la col·lecció ‘Hooligans Ilustrados’, que no sóc pocs, si m’hagués de quedar amb un de sol, aquest seria ‘El autoestopista de Grozni (y otras historias de fútbol y guerra)’ (Libros del K.O.). I no és una elecció fàcil, creguin-me. Són també fills d’aquesta col·lecció ‘A las armas’ (Quique Peinado) i ‘Mi abuela y diez más’ (Ander Izagirre). De fet, podria recomanar la col·lecció sencera perquè pràcticament tots són magnífics textos d’autors de reconegut prestigi escrivint sobre el club dels seus amors. De manera que és fàcil que el lector aconsegueixi trobar el seu. Marcos Abal sobre el Barça a ‘Una insolencia’, Quique Peinado sobre el seu Rayo Vallecano, Ander Izagirre sobre la seva àvia i l’Erreala (Reial Societat), Enric González sobre la “qüestió de fe” que representa ser del RCD Espanyol, el ‘Grupo Salvaje’ que per a Manuel Jabois és el Reial Madrid, ‘Un soviético en la Catedral’ d’Eduardo Rodrigálvarez i l’Athletic Club… De fet, precisament ‘El autoestopista de Grozni’ és l’únic de la col·lecció que no està relacionat amb un club concret. El seu autor és Ramon Lobo, reconegut reporter de guerra, i en ell ens explica amb duresa part dels conflictes bèl·lics dels quals va ser testimoni, des de Grozni a Sarajevo passant per Sierra Leona o Irak, i quin era el paper del futbol en aquestes situacions. Lobo, que durant la guerra de l’antiga Iugoslàvia va actuar de correu entre el futbolista bosni Meho Kodro (ex-jugador, entre d’altres, de la Reial Societat i del Barça), ens deixa una afirmació que ens fa evident el seu posicionament sobre la importància del futbol en la societat que vivim, i en especial per a ell i la seva professió: “El futbol apropa cultures, esborra fronteres i difumina classes socials; permet penetrar en l’ànima de les persones sobre les quals el reporter escriurà. Saber de futbol no és de dretes o d’esquerres, embrutidor o intel·ligent, és només un coneixement útil, una eina de treball”.
‘Atlas de una pasión esférica’, de Toni Padilla
Toni Padilla (Sabadell, 1977) és el cap d’esports del diari Ara, a més de col·laborador en diferents mitjans. L’any passat va publicar ‘Atlas de una pasión esférica’, un llibre que reuneix 34 històries dels cinc continents que, a través del futbol, ens parlen dels grans valors humans. Totes les històries tenen el nexe comú de la passió pel futbol, una passió capaç d’elevar-se sobre conflictes bèl·lics, fronteres, prejudicis o discriminacions de gènere per erigir-se en un monument a la dignitat humana. Aquest atlas recull històries narrades en un estil amè però amb gran rigor històric (Padilla sol definir-se com un “historiador frustrat”), amb emocionants exemples de superació personal (com la lluita de la primera persona transgènere que va arribar a ser futbolista internacional o l’escola de futbol que va salvar la infància de molts nens bosnians durant la guerra) i del triomf dels valors esportius sobre les adversitats (per exemple, la dels soldats de la Primera Guerra Mundial que van fer una treva nadalenca per jugar a futbol contra els enemics).
Novetats 2018
Si l’any passat es van presentar dos llibres ‘futboleros’ dels quals ja vam parlar en aquest blog (‘Sankt Pauli. Un altre futbol és possible‘ de Carles Viñas i Natxo Parra, i ‘Futbolítica‘ de Ramon Usall), aquest 2018 en volem destacar dos més que s’han publicat en les darreres setmanes i que tot bon lector voldrà conèixer.
‘Hijos del fútbol’, de Galder Reguera
‘Hijos del fútbol’ (Lince Ediciones), de l’escriptor biscaí Galder Reguera, és una oda al joc, a una passió, un elogi de la felicitat; un retorn a la infància a través de la mirada d’un pare i un fill i l’experiència de transmetre la devoció per un club (el seu Athlètic, fundació per la qual treballa com a responsable d’activitats), per un esport, que ell va rebre de part del seu avi. Una reflexió sobre paternitat, valors, maduresa… Un trasllat a sensacions potser oblidades (ai, aquells partits improvisats al pati de l’escola o a qualsevol parc amb els amics), a pors i inquietuds presents (com saber si estàs educant bé els teus fills?), en algun cas potser una coincidència en els anhels, en alguna animadversió gairebé patològica, en els referents literaris i esportius… Reguera, que ha exercit com a crític d’art i és filòsof de formació, advoca pel que ell anomena un futbol humanista, on haurien de prevaldre valors com la convivència i el respecte, i on l’objectiu principal seria divertir-se. Un futbol humanista seria, per al propi autor, aquell que “estableix les condicions per tal que els jugadors vulguin seguir practicant-lo. Per això correspòn a tots els que formen part del món del futbol tenir un comportament que faci honor al joc”. Reguera va ser un nen com la resta, amb la mateixa idea boja que molts: ser futbolista. No ho va aconseguir, tot i que gràcies a la seva feina ha pogut conèixer alguns dels que eren els seus ídols d’infantesa. A alguns d’ells ara els considera amics. Reguera comprova ara que el seu fill està ferit per la mateixa passió, i es debat entre l’orgull de mantenir la tradició començada pel seu aitite (avi) i la inseguretat de no saber si està fent el millor per a el seu petit. En el fons, el llibre no deixa de ser una conversa entre el nostre jo nen i el nostre jo adult. Escriu Ignacio Martínez de Pisón al pròleg del llibre que l’autor “ha volgut convertir el futbol en paraules, però no per embellir-lo, sinó per, a través d’ell, parlar de tota la resta: del pas del temps, de l’accés a la maduresa, de l’acceptació del propi destí, dels somnis complerts i incomplerts”.
‘Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport’, de Jordi Osúa, ed.
El doctor en Ciències de l’Esport Jordi Osúa és un gran coneixedor i divulgador de la figura de Manuel Vázquez Montalbán, de qui escriu sovint en diferents mitjans. Osúa, que el 2010 va rebre el Premi d’Assaig Serra i Moret, és també l’editor d’un llibre que acaba de veure la llum, ‘Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport’ (Editorial Base), una recopilació dels principals textos de Montalbán sobre el FC Barcelona amb els quals el lector pot embastar una mena de crònica blaugrana a través de la mirada única del periodista català, desaparegut ara fa gairebé 15 anys. Gran aficionat del club culer (“El resultat del Barça és el meu cordó umbilical amb la vida. El símptoma que encara conservo una certa tensió energètica”, havia dit), el polifacètic escriptor ens va deixar més de 700 textos dedicats a l’esport, dels quals part important parlen de futbol i Barça. Ara Osúa n’ha fet una selecció que, en paraules de Ramon Besa al pròleg del llibre, “no és només un inventari, tampoc un simple exercici de nostàlgia, sinó que es tracta també d’anar una mica a contracorrent i divulgar el seu llegat per fomentar el periodisme crític, gens manyac, com era el que practicava Manuel Vázquez Montalbán”.
