31/03/2023 | 06:00
Tránsitos és un espectacle que explora la identitat trans a les ciutats de Barcelona, de Montevideo i de Buenos Aires i és actualment al Teatre del Raval. Ocaña, reina de las Ramblas, que recupera la figura del performer i activista LGTB, va omplir aforament. Una llum tímida, un musical que explica la història de repressió de dues lesbianes en l’època franquista, ha fet el salt fora del territori català i ha girat recentment per Madrid. Família (im)possible, ara a la Sala Flyhard, aborda nous models de família a partir d’una parella en què un dels enamorats és un noi trans. Actualment, són molts els exemples d’espectacles que omplen sales i teatres amb protagonistes i històries del col·lectiu LGTBIQ+; però, encara ara, la presència del col·lectiu no hi està completament normalitzada ni integrada.
Les realitats i artistes LGTBIQ+ sempre han planat sobre el sector de les arts escèniques, però se les ha invisibilitzat i poques han pogut formar part de la memòria cultural i artística del país. Quantes lesbianes i bisexuals formen part de l’imaginari del teatre o de la dansa catalans? Quantes històries queer i trans has vist representades? De quina manera els gais o intersexuals han vist les seves realitats i trajectòries vitals plasmades damunt dels escenaris?
El Museu de les Arts Escèniques va fer un pas cap a l’autocrítica i la reflexió al voltant dels reptes del sector en matèria LGTBIQ+ l’any 2019, quan va realitzar per primera vegada una visita amb perspectiva LGTBIQ+ a la seva exposició permanent, actualment a la recerca d’un espai on exhibir tots els fons i la documentació d’artistes com Àngel Guimerà, Tórtola Valencia o Fabià Puigserver. La intenció és que la col·lecció que ara conserven, que inclou una part de la memòria cultural LGTBIQ+ del país, pugui ser accessible per a tothom qui vulgui recuperar-la.
Transgredir la norma cishetero
La història cultural catalana és plena de persones que han transgredit l’heterocisnormativitat, és a dir, que no han seguit la norma social imposada de ser heterosexuals i cisgènere. Molts, per altra banda, també han qüestionat aquest sistema trencant els estereotips de com havia de ser un home, com s’havia de comportar una dona, com s’havia de definir un artista, a quins oficis podia dedicar-se un i quins pertocaven a una altra. Diversos ballarins, per exemple, van haver de combatre l’estereotip que els homes no estaven fets per a la dansa, i dones com Carmen Tórtola Valencia, que va viure amb la seva parella Ángeles, van qüestionar la moral del moment a través de l’art. Alguns, fins i tot, per trencar amb tot això, han rebut un fort estigma i violència LGTBIQ+fòbica. Per la seva banda, al reconegut dramaturg Àngel Guimerà, que va atorgar-se poders mutus amb el periodista i polític Pere Aldavert, va ser increpat per Salvador Dalí amb insults homòfobs.
Un espai on totes aquestes regles van difuminar-se va ser l’avinguda del Paral·lel de finals del segle XIX i fins als anys setanta. Al Paral·lel dels cabarets i dels teatres es va establir un petit univers de mostres escèniques transgressores per a l’època, com el cabaret o el transformisme, amb referents com Mirco o Escamillo, on alguns artistes van poder subvertir els rols de gènere a través de les arts escèniques. Sobre aquesta etapa, el Museu de les Arts Escèniques conserva fotografies, programes de mà i indumentària de diversos professionals que van passar per locals emblemàtics del moment com El Molino. Entre la seva col·lecció, per exemple, hi ha vestits que va portar la humorista Mary Santpere.
Fora del teatre i de la dansa, hi ha una disciplina de les arts escèniques que ha suposat una finestra per a l’expressió d’identitats i de dissidències: la dels titelles, que suposen una eina per parlar de tot allò del qual costa parlar perquè és castigat per la societat. En temps de repressió franquista, quan el col·lectiu LGTBIQ+ era perseguit, sobretot amb la modificació de la Ley de Vagos y Maleantes, que perseguia l’homosexualitat, l’any 1954, els titelles van suposar un canal artístic que va permetre crear obres amb contingut dissident, però sense caure en la censura.
Quins reptes hi ha ara?
Malgrat que aquestes situacions de violència semblin llunyanes, actualment hi ha artistes que sostenen que el col·lectiu LGTBIQ+ encara no pot accedir al sector de les arts escèniques de manera orgànica. Àfrica Alonso, creadori del musical Una llum tímida i intèrpret al teatre i a la televisió, considera que al sector li costa valorar les propostes que aborden històries LGTBIQ+ en termes purament artístics i que aquestes es programin en circuits comercials i grans sales. “Només et donen una part del pastís; a l’altra costa accedir-hi. El discurs predominant ho viu com que t’està cedint un espai seu”, afirma.
A més, hi afegeix Alonso, se sectoritza i això encara precaritza més les professionals que es volen dedicar a les arts escèniques: “Com més centrat està un espectacle en una història LGTBIQ+, més es considera una secció a part. Es fa difícil viure d’aquest món”, diu. Tot i això, Alonso creu que “últimament estan canviant les veus principals de creadoris, i per això el teatre és cada vegada més representatiu de les problemàtiques i del col·lectiu”.
Per la seva banda, el dramaturg i director d’escena Marc Rosich, autor del llibre Textos trans i altres textos no normatius (Comanegra i Institut del Teatre, 2020), considera que un dels temes pendents en matèria LGTBIQ+ al món de les arts escèniques és sobretot la representació. “Com en tot el món de la ficció, la normalitat és l’heterosexualitat. En la dramatúrgia catalana, els personatges LGTBIQ+ apareixen amb comptagotes o en obres concretes i sovint ho han fet des de la caricatura o des del trauma”, desenvolupa Rosich.
En relació amb la representació de personatges LGTBIQ+, Alonso està d’acord que sovint les històries LGTBIQ+ estan travessades per la tragèdia: “Hi ha de ser; és una de les formes com més t’interpel·len les realitats dels altres, però cal sortir-ne una mica”. El fet que les ficcions que veiem i consumim relacionin l’homosexualitat amb un problema o un trauma, diu el dramaturg, hauria de canviar: “El camí és arribar a fer ficcions on l’homosexualitat sigui un element més, que el personatge homosexual no sigui el raret, ni la caricatura ni el tòpic, sinó que es dibuixi des de la naturalitat”, comenta. Alonso està d’acord en el fet que hi falta quantitat, però sobretot la normalització d’aquests personatges i les seves trames.
Rosich posa d’exemple algunes comèdies romàntiques recents com la sèrie Smiley, una adaptació de l’obra teatral de Guillem Clua estrenada a la Sala Flyhard l’any 2012. En aquest cas, per exemple, s’ha vist com es pot fer una comèdia romàntica amb personatges no normatius i on aquests han pogut viure una història d’amor com les que es fan en la ficció heterosexual. Per a ell, malgrat que cal millorar en aspectes com aquest, hi ha personatges de l’imaginari català que han ajudat a crear referències, com el Paquito i el seu nuvi de Flor de nit de Dagoll Dagom, una obra amb la dramatúrgia de Manuel Vázquez Montalbán, Joan Lluís Bozzo, Miquel Periel i Anna Rosa Cisquella i música d’Albert Guinovart, que es va estrenar a l’abril del 1992 al Teatre Victòria.
De tots els referents en matèria LGTBIQ+ i les propostes que van sorgint per canviar el panorama artístic, el Museu de les Arts Escèniques en recull minuciosament i des de fa anys la documentació i els objectes que en queden per afegir-los a la seva col·lecció. Des de l’organització de l’equipament esperen poder mostrar-la al públic de forma presencial ben aviat per continuar fent memòria. Mentrestant, compten amb Escena Digital de Catalunya, una plataforma de difusió i preservació de les arts escèniques del país.
