No és el mateix fer art al món rural que a la ciutat

On es fa l’art i qui el crea? Fora de Barcelona hi ha vida, també cultural. Però l’art que es crea des de la capital no s’envolta de les mateixes condicions que el que s’impulsa des del món rural i les perifèries. No hi ha tanta inversió, ni tantes institucions que la sustentin ni compta amb el mateix reconeixement que l’art fet a la gran urbs catalana. Això no vol dir, però, que no se’n faci: a Catalunya hi ha molts centres d’art contemporani locals que promouen artistes i projectes des del talent i les oportunitats que brinda el territori.

Els investigadors Anna M. Andevert i Àlex Rebollo han elaborat l’informe Art contemporani, ruralitat i territori. El cas de les províncies de Lleida i Tarragona, impulsat pel Museu de la Vida Rural. Aquest estudi identifica els agents implicats en l’art contemporani de la Catalunya Sud i les seves mancances després que la pandèmia de la Covid hagi ressituat les zones rurals i hagi promogut més reflexions sobre el fet rural. L’informe també es fa una pregunta: com s’articula la vida artística als entorns rurals? Trenquem alguns tòpics sobre la creació al món rural amb els autors de l’informe i cinc dels artistes que també hi tenen veu.

“Només es fa art a les ciutats”

“Si algú vol fer art contemporani al món rural, sovint en marxa. Hi ha una idea colonitzadora d’haver d’anar a les ciutats, a les zones urbanes i als grans espais expositius per guanyar estatus i ser algú”, expressa l’experta Andevert. Segons expliquen ambdós investigadors,  l’art s’ha condensat a les zones urbanes i hi ha apostes fora de la capital, però “són poques i tenen poca continuïtat”. Algunes de les causes les apunten Andevert i Rebollo: la manca d’estructura organitzativa, pocs recursos, l’absència d’empenta institucional i una mirada equivocada sobre l’art que es fa o que parla sobre ruralitat. “Qualsevol que vulgui viure de la cultura tindrà menys oportunitats des del món rural que des de l’urbà, però els sistemes culturals són precaris per si”, diu Àlex Rebollo. Visqui on visqui, de precarietat en trobarà en tots els llocs. 

“Difícilment hauria trobat el meu lloc a Barcelona”, afirma l’artista Sergi Quiñonero

Fill de Barcelona, però vivint al Priorat, Sergi Quiñonero demostra que és possible escapar-se de la roda que porta una gran part dels creadors a haver de viure a la ciutat per desenvolupar la seva tasca. Quiñonero va marxar de la capital fa 14 anys i no hi ha tornat. L’artista va exposar al Consell Comarcal de la Conca de Barberà i a la Sala Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs i organitza juntament amb Lo Pati el festival Natura i Art. L’artista considera que als entorns rurals no hi ha “gaire infraestructura ni espais per treballar i promoure l’art, ni abans ni en l’actualitat”. Malgrat les dificultats, però, pensa que és possible treballar en cultura al món rural i fins i tot afirma que ha trobat el seu espai dins la comunitat artística de Tarragona. “A Barcelona hi ha molta competència; és una escena bastant elitista. Difícilment hauria trobat el meu lloc a Barcelona; no és un panorama tan proper”, pronuncia.

Per a Inula, una creadora que viu a Barcelona però treballa al món rural, “és més fàcil fer art fora de Barcelona”. En tots els treballs que ha fet fora de la capital, com a Osca o a Extremadura, diu, “la part humana hi tenia molta presència”, un fet que valora molt positivament a l’hora d’escollir on i amb qui treballa.

“Els centres d’art locals tenen poca activitat”

Molts centres d’art del país duen a terme programació cultural dins d’un circuit artístic propi i independent de la dinàmica de les zones urbanes. “És molt important la tasca d’aquests centres, per petits que semblin”, reivindiquen els dos investigadors. Centrat en les províncies de Lleida i de Tarragona, l’estudi recalca la feina d’espais com La Panera, Lo Pati, el Museu de la Vida Rural, l’Institut d’Estudis Vallencs, La Fàbrica de la Transició, el Centre d’Art i Natura de Farrera, l’Espai Guinovart o el Festival Natures, entre molts d’altres.

L’artista Marc Anglès creu que cal reivindicar la tasca d’aquests espais. Resident a Sant Andreu de la Barca, a 20 quilòmetres de Barcelona, però amb família de Blancafort, l’artista s’ha mogut per la capital i també ha conegut projectes com la Biennal de Tarragona, la Biennal de Cambrils o el Museu de la Vida Rural. “El context perifèric m’ha donat, sobretot sent artista jove emergent, la possibilitat de fer coses amb més facilitat per contacte més directe amb els llocs perifèrics”, comenta. Des de la perifèria, hi afegeix, és més fàcil teixir aliances i el dia a dia amb les institucions.

Per a ell, els centres d’art són molt necessaris per a la creació contemporània perquè donen oportunitats. Anglès creu que moltes vegades en aquests centres es reivindica el territori propi, però que es pot caure en tòpics. La clau, diu, és barrejar aquest coneixement etnològic per parlar de coses del territori, però aportant reflexió des de l’art contemporani. Segons la seva visió, ja hi ha projectes que ho estan fent, des del Museu de la Vida Rural fins a l’Eufònic o La Panera. “A Barcelona consumeixo inevitablement més contingut cultural urbà i vaig als territoris i penso que serà més de caràcter patrimonial, però veig propostes com les de La Panera i em sorprenc a mi mateix”. A través de projectes com Fes-ho Barcelona!, una obra d’Anglès que simula el marxandatge d’un fals festival a la capital, l’artista critica el discurs hegemònic de la cultura, que sovint es limita al consum de l’art.

“Ser artista rural implica parlar de natura”

Als centres d’art locals els passa una cosa semblant al que explicava Virginia Woolf sobre ser dona creadora, comenta Andevert: abans de crear t’has de justificar. “Només pel fet de no estar en zones no urbanites (Lleida, per exemple, no és un poble) ja associem aquell art al territori, a espais naturals i a verd. A la ciutat no tens l’estigma d’estar on estàs”, hi afegeix. “Cada artista treballa d’una manera diferent i li interessa una cosa o una altra. Al final hi ha un art contemporani que parla de la ruralitat i en fa crítica, i un altre art que no vol criticar res i t’explica quin és el context des del qual crea”, diu l’autora de l’estudi. És a dir, viure fora de la capital no significa haver de parlar de natura ni de ruralitat: cada creador tracta de la temàtica que vol i com ho vol. 

Cada vegada hi ha més artistes que fan art al voltant del territori

Per exemple, Quiñonero treballa amb l’entorn natural que ha estat transformat per l’ésser humà. “El que m’interessa de l’entorn rural és la part de natural que hi queda; vull transmetre la meva estima per la natura i el dolor que sento mirant-la per com la tractem”, afirma. A través de la seva obra, l’artista vol reivindicar la necessitat de salvaguarda i cura de la natura, ara que cada cop està més en l’imaginari col·lectiu que “estem matxucant el planeta”. 

Per la seva banda, però, Inula treballa sobre el món rural sense viure-hi i considera positiu que cada vegada hi ha més artistes que facin art al voltant del territori, independentment d’on resideixin. “Cada vegada hi ha més art vinculat a l’entorn, hi ha una lectura cada vegada més utilitzada, més cura del territori”, expressa. Tot i que se’n parla, però, considera que hi ha un gran desconeixement de com l’humà ha transformat el seu entorn més proper. 

Qui té una visió peculiar sobre l’art i el territori és Jordi Abelló: “El fet de vincular una obra a un paisatge concret posa en valor el que no tenen altres territoris i el fet que el sud té espais que no estan suficientment valorats”. Abelló, que viu a Reus, treballa amb altres éssers vius de la zona. Per exemple, va reivindicar els tèrmits com a grans escultors del segle XX, va acabar una obra amb l’ajuda de 200 voltors i va fer construir a les abelles una arquitectura. “Fins ara ens crèiem més importants que la resta d’éssers, però la nostra importància és relativa”, diu.

“L’art rural només interessa als veïns de la zona”

Inula creu que és interessant no fer diferència entre l’art que es fa dins o fora del centre cultural, que es troba a Barcelona, sinó que hauria d’haver-hi trànsit entre tota mena de disciplines i d’obres, sigui on sigui que s’hagin creat. Hi està d’acord Núria Rion, una artista de la Conca de Barberà que centra la seva obra en espais abandonats. “Estaria bé que la programació dels centres locals es mogués més enllà, per altres zones”. 

Ser rural no significa haver de treballar a l’entorn més immediat; hi ha temàtiques que interessen més enllà

Per a ella, ser rural no significa haver de treballar a l’entorn rural més immediat, ja que els creadors que viuen en entorns no urbans tracten de temàtiques que també poden ser interessants més enllà dels seus veïns. Sobretot caldria estendre-ho des del centre cultural del país: “Generalment les itineràncies hi són, però només del centre a la perifèria, i també s’haurien de donar a la inversa”. 

Els investigadors Andevert i Rebollo expliquen que cal millorar la connexió que tenen els centres d’art local entre ells i que cal fer pedagogia perquè la societat els valori. “Els centres han de treballar amb el territori i entre ells. De la mateixa manera que hi ha una xarxa de biblioteques, s’han de crear espais d’art pels pobles, ha d’haver-hi una xarxa de centres o d’institucions de referència, amb dotació econòmica per estendre l’art”, pronuncia l’experta. Ambdós investigadors coincideixen que tot això només podrà fer-se si s’hi inverteixen diners. “Al món de la cultura paguem factures i lloguer; s’han d’invertir diners perquè la cultura és un servei públic: pot millorar la nostra vida com ho pot fer una biblioteca o un ambulatori al poble”, comenta Andevert.