Pedralbes: el monestir que va fer possible el poder de les dones a l’edat mitjana

[Aquest reportatge està il·lustrat amb fotos 360 graus. Pots clicar damunt cadascuna de les fotos per veure-les en gran. Si el llegeixes des del telèfon mòbil, pots moure’l per veure la foto en moviment.]

El silenci pesa al claustre del Monestir de Pedralbes. A primera hora del matí, la llum llisca entre els arcs i encén les pedres blanques –les petras albas que van donar nom al barri–, mentre un pit-roig s’esmuny entre els tarongers. Un dia de primavera del 1326, la reina Elisenda de Montcada va veure col·locar la primera pedra del seu somni. S’havia casat amb Jaume II, un rei ja vell i malalt. En quedar vídua, l’any següent, aquest espai va ser habitat només per dones. Dones que van pregar, van treballar la terra i van administrar els seus béns sota una regla escrita també per una dona: santa Clara. Les clarisses, monges de clausura consagrades a la pobresa i a la pregària contemplativa, han bastit al llarg de quasi set segles una comunitat autosuficient, pacient i obstinada, lluny del materialisme i les ordres dels homes. Aquest article ressegueix, amb Manuela Yeste, cap de les educadores del monestir, un espai que el 2026 farà 700 anys d’història. La vista recorre els vestigis d’un lloc que ha resistit guerres, desamortitzacions, el franquisme i la voracitat immobiliària. 

Elisenda de Montcada va guiar el dia a dia del monestir com a abadessa sense hàbit

Tenia poc més de 30 anys quan Elisenda de Montcada va trobar una llibertat discreta dins els marges del seu temps. No va fer mai els vots, però va viure en un palau adossat al cenobi i en va guiar el dia a dia com una abadessa sense hàbit. Yeste explica que fins i tot els fills del rei la consultaven: “La seva figura inspirava respecte entre els homes d’aquella època: l’escriptor Bernat Metge, que no era precisament amic de les dones, la va descriure com ‘la gran regina de Pedralbes’”. El seu sepulcre encara explica aquesta història: des del claustre se la veu com a monja, amb el cordó de l’orde; des de l’església, com a reina, amb corona i mantell. Dues cares i dues vides, però un mateix poder.

Tres clarisses i el final d’un món

Fins fa nou mesos, tres clarisses encara caminaven per aquests passadissos. S’aixecaven amb la primera llum per resar les matines, fer mató, cuidar l’hort. Un espai que, com recorda aquest reportatge de CRÍTIC, conserva encara l’esperit i les eines del cultiu medieval. En aquest recer verd, les monges conreaven plantes medicinals i verdures per a la comunitat, seguint el ritme lent de la terra. Tot i que, des del 1983, feien nit en un edifici situat al costat del monestir, aquest febrer les tres últimes monges van marxar al convent de Vilobí d’Onyar. Sor Isaura, que hi havia viscut mig segle, va veure com casa seva s’obria per mostrar el seu magnífic interior i esdevenir un museu.

La comunitat de monges es va mantenir gairebé intacta fins a la darreria del segle XV, i en els aspectes més quotidians fins avui. Però, com la societat, també l’espiritualitat s’ha anat transformant, explica Anna Castellano-Tresserra, directora del monestir i autora de la seva guia (Triangle Books). A mitjan segle passat, la clausura ja era simbòlica: cadascú la duia com volia.

Una ciutat dins dels murs

Diu la llegenda que Elisenda va penjar tres pernils –a Barchinona, a Valldaura i aquí– i que el que millor es va assecar va decidir el lloc. L’ombra de Collserola li va oferir aire, silenci i protecció. Potser també la va convèncer l’aigua neta d’una mina freàtica que travessa la muntanya de Sant Pere Màrtir i que encara avui omple la cisterna i la font del claustre amb un murmuri constant que sembla mantenir viva la pregària. En aquell temps, l’aigua encarnava la purificació física i espiritual, però també l’origen de la vida a la terra –un principi també femení. Al voltant, un claustre de 3 pisos i 40 metres s’imposa sense cridar. És un dels més grans del món del gòtic.

Al jardí s’hi van plantar herbes remeieres. Avui s’ha recuperat aquell hort medicinal amb una cinquantena d’espècies: marduix, alfàbrega, orenga, marxívol, valeriana, hisop o tarongina, entre moltes d’altres… Yeste explica que “tot el conjunt respira simbolisme: els rosers, representen l’obediència; els xiprers, la pau eterna; els tarongers, la puresa”. Entre els camins encreuats que menen a la font, quatre senders com els rius del paradís, l’aigua cau amb una calma tossuda perquè les monges albiressin el cel a través de la natura.

El monestir té una mina freàtica que travessa la muntanya de Sant Pere Màrtir i que encara avui omple la cisterna i la font del claustre

Al segle XIV, les clarisses vivien completament tancades dins d’aquest microcosmos. “Cap dona que hi entrava en sortia: fins als anys seixanta, també eren enterrades aquí”, conta l’educadora. Feien pa blanc, cultivaven hortalisses i preparaven ungüents per guarir constipats i els anomenats mals d’enyorament (el que avui en diríem depressió). El metge només podia accedir a la infermeria, un espai concebut com un cos a part: tenia cuina pròpia, capella, un pas directe cap a l’hort i una porta al claustre que podia tapiar-se si calia aïllar les epidèmies. Allà s’hi guarien o hi traspassaven les monges més malaltes. Entre el 1348 i el 1350, aquestes mateixes parets van veure caure prop de 20 religioses, probablement víctimes de la pesta negra, que va saber traspassar la clausura. 

Les clarisses de Pedralbes seguien la regla del papa Urbà IV, que permetia a la comunitat posseir i administrar els seus béns. Les monges més riques tenien cel·les de dia on pregaven, pintaven o tocaven l’harmònium, una mena d’orgue petit que reposa encara en un racó. Les altres compartien espais i tasques, fidelment. Les decisions s’acordaven a la sala capitular: “Cada setmana trencaven el silenci per deliberar sota els frescos medievals i confessar les faltes”, apunta Yeste.

De la pregària als mites

Tanmateix, aquest món clos mai no va viure d’esquena a Barcelona. Des de fa segles, els nuvis hi porten una dotzena i un ou més –com els 13 anys de santa Eulàlia quan va ser crucificada a Sarrià– per demanar a santa Clara, patrona del bon temps, que no plogui el dia del casament. La tradició encara perdura: cada diumenge al migdia, coincidint amb la missa a l’església del monestir, hi arriben parelles amb el desig que la pluja esperi.

Cada diumenge, coincidint amb la missa a l’església del monestir, hi arriben parelles per demanar a santa Clara que no plogui el dia del casori

Sor Eulàlia Anzizu –historiadora, poeta i deixebla de Verdaguer– va ser la cronista secreta de Pedralbes. Una dona que, rere els murs, va rescatar arxius i pedres, i els va donar veu amb els seus versos. Des de la cel·la, escrivia poesies que semblen parlar del mateix recer que l’envoltava: “Dóna’ns claror en la vida, / Verge pura, celestial; / que en la nit més ombrívola / brillis com astre immortal.”

Set-cents anys després, el claustre encara sembla demanar això mateix: llum, saviesa i resistència. I a la capella de Sant Miquel, el color del Trecento atribuït a Ferrer Bassa encara fulgura en la penombra. Pintura, paraula i feina fina: tres maneres de vèncer el temps. Al final del recorregut espera una altra història improbable: la d’una banya d’unicorn que, segons els inventaris medievals, va arribar a formar part del tresor del monestir. El rei Joan I, de salut fràgil i esperit supersticiós, la volia per guarir-se i allargar la joventut. Potser era un ullal de narval; potser només una metàfora. En temps de guerres i de pandèmies, aquesta peça fabulosa era el reflex trencat d’un vell somni.

Set segles de quietud en una ciutat que corre

Quan, el 1326, es va col·locar la primera pedra, ningú no podia imaginar que, 700 anys després, aquell recinte seria un dels conjunts gòtics més ben conservats del món. “Durant segles, el convent va ser també un dels llocs preferits per fer ingressar les filles de la burgesia barcelonina –recalca Yeste–, fet que explica la relació estreta que sempre va mantenir amb la ciutat sota la protecció del Consell de Cent.”

Ara, el monestir s’obre per celebrar-ho amb un programa que vol convertir Pedralbes en un protagonista cultural de la ciutat. A finals de l’any passat, es van obrir alguns sepulcres –entre els quals, el de la reina Elisenda– per estudiar com vivien aquelles dones: què menjaven, quines malalties patien, com envellien i morien, quina idea tenien del cos i de la fe. Els resultats d’aquesta recerca es publicaran el 2026, coincidint amb el setè centenari del monument. Avui, Pedralbes és espai obert, museu i memòria viva: uns murs que van néixer per acollir dones i que, sense saber-ho, han acabat protegint una mica més la ciutat.

Així doncs, els pròxims dos anys seran de celebració: exposicions, restauracions i nous relats i, tanmateix, el repte ara és llegir-lo des del present: què significa un monestir medieval al cor d’una Barcelona sacsejada per la velocitat? A tocar de la Diagonal, el claustre continua recordant temps remots i sense notificacions. I mentre el barri s’ha convertit en símbol de prestigi i de burgesia, el monestir rememora un origen humil i espiritual.

On abans hi havia horts i aigua de mina, avui hi ha carrers amples i cases amb piscina. Fa més d’un segle, el periodista Carlos Jordana hi va veure el mateix contrast que encara hi trobem avui: “el passat en el present”, escrivia el 1915, mentre els cotxes ja passaven de llarg sense mirar. Avui, la sensació és idèntica. Qui travessa el portal hi descobreix una petita ciutat paral·lela, feta de pedra i d’ombra, on encara s’alcen algunes de les cases dels qui treballaven per a les monges, o de la vella fleca i la carnisseria. El silenci que hi habita ja no és religiós, sinó humà. Avisa que la ciutat també necessita espais per recordar-se. Aquest edifici és un mirall on Barcelona pot veure la seva pròpia fragilitat: la d’una capital que vol avançar sense perdre la memòria. Quan en surts, el trànsit de la ronda de Dalt sembla d’una altra dimensió. Potser ho és.