Per què Tàpies utilitzava paper i cartons per a fer art?

Mirar una obra d’art és, d’alguna manera, com veure un truc de màgia. Així ho escrivia Antoni Tàpies a Res no és mesquí, l’any 1970, quan intentava respondre a una pregunta que li feien molt sovint: “Creu que amb aquestes ratlles o aquests materials la gent comprèn les seves idees?”. L’artista barceloní utilitzava tota mena de materials que l’academicisme sovint havia menystingut, des de palla fins a paper o fusta, per a deixar-los ser protagonistes. Per això, quan li preguntaven si la gent entenia el que feia, ell responia que “l’art és com un joc, i només a condició de fer-nos molt innocents –i qui sap si això passa amb tot l’humà– copsarem realment el sentit profund que té”. És a dir, que, si un no es deixa “enredar” per les condicions d’un mag o un artista, més val que no vagi a cap museu ni a veure cap espectacle de màgia. Però, si hi va, escrivia Tàpies, és quan “els drets de la imaginació de l’espectador poden començar a posar-se en funcionament”.

Aquest és el joc al qual juga Tàpies en l’exposició “Tàpies. Fustes, papers, cartons i collages“, que es pot visitar a la Fundació Tàpies fins al 22 de novembre, una mostra que recull una trentena d’obres del barceloní que tenen diferents materials com a centre de la creació. De les dècades de 1960 i de 1970, aquestes peces provenen del fons de la col·lecció de la Fundació Antoni Tàpies, però també hi ha préstecs nacionals i internacionals, alguns dels quals no han estat mai exposats fins ara. Aquesta exposició, de fet, comparteix espai i es complementa amb “Infinitum“, de l’eslovac Roman Ondak, una selecció a cavall entre la realitat i la ficció que interactua amb l’obra de Tàpies a l’equipament situat al carrer d’Aragó. El mateix Ondak, que va descobrir la figura de Tàpies l’any 1992 en una exposició a Praga, valora positivament “tenir un diàleg amb Tàpies”, ja que l’ha influenciat en la seva pràctica artística.

Per què els materials són protagonistes?

En la màgia de l’art que relatava Tàpies, un paper foradat no és un paper foradat i prou. Per a ell, que mai no va deixar de treballar amb materials com papers o fustes des de l’inici de la seva trajectòria artística, la intervenció sobre aquests havia de ser mínima, ja que “volia que ells parlessin per si mateixos”, explica Núria Homs, comissària de la mostra i experta en la figura del creador. Homs desenvolupa que els papers i cartons expressaven per a ell aspectes com la fragilitat, la pobresa, el dolor, la mort o la vulnerabilitat, entre d’altres. Mentre alguns menystenien el seu poder expressiu i artístic pel fet de ser “un simple tros de paper”, diu la comissària, Tàpies el valorava per aquesta mateixa raó.

De fet, Tàpies va voler allunyar-se de la pràctica del dibuix amb pinzell i va passar, al llarg dels anys, a “buscar altres formes d’expressió més dures”, com el gratar i el foradar amb instruments més durs com el llapis, el punxó, les tisores o l’espàtula. Així, Tàpies va començar fent ús del paper, el cartró i el collage al principi de la seva pràctica artística, entre l’any 1946 i el 1947, però va ser gairebé entrats els anys seixanta quan en va augmentar la producció, coincidint amb una nova generació d’artistes internacionals que reclamaven “una nova manera de representar la realitat”. Aquesta generació es va consagrar amb la celebració de la coneguda exposició New Forms, New Media a la Martha Jackson Gallery, de Nova York, en la qual l’artista també va participar. Anys més tard, però, cap al 1980, tornaria a la pinzellada per influència de la cultura xinesa.

Tàpies transitava de la pintura a materials com cartons, tractant-los de la mateixa manera

Es poden veure diversos exemples d’aquesta evolució i concepció dels materials a l’exposició “Tàpies. Fustes, papers, cartons i collages”, on es troben peces com Fusta i tela metàl·lica, de l’any 1971; el collage i pintura sobre tela Roba plegada, del 1974, o Paperina damunt cartró, del 1964. Altres materials que no apareixen a l’exposició, però que també mostren la consolidació de les pintures matèriques i de l’ús d’objectes són mobles vells o palla, que utilitzava per a enviar un missatge de rebuig cap a una societat de consum que era cada vegada més ferotge.

La mostra, a més d’ensenyar el valor que Tàpies donava a materials habitualment menystinguts, demostra com el creador “passava d’un registre a un altre”, comenta Homs, tractant les pintures de la mateixa manera com ho feia amb els cartons o els trossos de paper, transitant d’un suport a un altre i intervenint-hi a través de retalls, de forats o d’acoblaments.

Per què aquests materials són en un museu?

Malgrat que Tàpies va desenvolupar una extensa i reconeguda obra amb tots aquests materials, una part del públic continuava preguntant-li per què aquells trossos de paper o de palla eren, en si mateixos, una obra d’art, i per què es mostraven als museus i a les galeries com a tal. Tàpies ho desenvolupa i argumenta per escrit a partir de l’exemple de la seva peça Palla i fusta, composta per aquests dos materials que, suposadament, l’espectador no esperaria trobar-se exposats en un equipament cultural sota l’etiqueta d’art, normalment reservada a formats més acadèmics.

En primer lloc, relata Tàpies, l’artista ha decidit, d’entre tots els objectes i materials possibles, que podrien ser-ne molts, un munt de palla, que ha col·locat d’una manera concreta en un lloc on habitualment s’exposa art. Segons explica el mateix artista, quan veiem un munt de palla “a l’escenari de les coses importants”, és a dir, en un museu, això pot desencadenar imatges al nostre inconscient col·lectiu que ens portin a pensar, per exemple, en la palla barrejada amb els fems.

Tàpies afirmava que hem de “conquerir i aprendre el més primordial, que és poder i saber contemplar”

Aquesta mescla, escriu, podria portar a reflexionar sobre “les coses primeres, en allò més natural, en l’origen de la força i de la vida” i en el fet que els creadors s’interessen més per tot aquest munt de femta més que en “els llits dels déus o dels rics que els adoren”. I hi afegeix: “A l’artista li sembla que aquest origen està realment en els qui lluiten des de baix, en els qui dormen en la palla, ni que sigui simbòlica, d’unes barraques miserables, o en jaços de tantes presons o enmig de la pudor de fems dels estables per a ‘heretges’ i dels camps on deixen les seves suors els qui són considerats deixalles”. Aquesta tendència de l’artista cap a la palla, o en altres casos, cap al cartó i la fusta, no ve del “gust per la misèria”, sinó de la voluntat d’explicar la lluita de totes les coses, també la de classes, recorda Tàpies a Res no és mesquí.

Aquesta concepció, però, no és freqüent en la societat contemporània, considerava el també pensador Tàpies. Acostumats a la tecnologia de l’abundància i a les presses occidentals, “gairebé no sabem ni tenim temps de veure les coses”, i això ens posa deures que tenim pendents: “conquerir i aprendre el més primordial, que és poder i saber contemplar, poder i saber concentrar-nos en allò que fem, tenir temps per a meditar, tenir un mínim de decència i de llibertat en les nostres vides”.

Davant de tots aquells que, en mirar les obres fetes amb fustes, papers i cartons, i després de les explicacions de l’artista, pensin “ui, com s’enfila aquest home!”, Tàpies hi té encara més possibles respostes que no arguments per a convèncer-los. El simbolisme de materials com el paper o la palla és relatiu, confessa: “Tot l’espectacle de fet no és res, a menys que hi vulguem o hi sapiguem veure més del que hi ha. I la veritat que busquem no la trobarem pas mai en un quadre sinó que només apareixerà després de l’última porta que sàpiga franquejar el contemplador amb el seu propi esforç”. Al cap i a la fi, l’art “és una porta que condueix a una altra porta” i només uns ulls amb voluntat de veure-hi i deixar-se enganyar com en un truc de màgia veuran, en un tros de paper, més que un tros de paper.