23/11/2022 | 07:00
Antoni Tàpies defensava la lluita antifranquista i l’art com a despertador del sentit crític. L’estatunidenc Bruce Conner va viure d’esquena al mercat artístic i no va cedir ni un mil·límetre a les seves exigències. La georgiana Tekla Aslanishvili fa denúncia social a partir de les vies del tren. Aquests són els autors de les tres exposicions que es poden veure actualment a la Fundació Tàpies, tres artistes subversius i punyents que, cadascun en el seu temps històric i al voltant dels seus conflictes més pròxims, han fet art per poder transformar el món. Et donem els detalls de tot el que pots veure a l’equipament del carrer d’Aragó de Barcelona sobre aquestes figures sui generis de l’àmbit artístic.
1. “L’adob que fecunda la terra”, d’Antoni Tàpies
Si un artista va transgredir el “com” fer art a Catalunya, aquest és Antoni Tàpies (1923-2012), creador i alma mater de la fundació que acull avui dia l’exposició “L’adob que fecunda la terra“ fins al 30 d’abril. La mostra recull l’evolució de l’autor entre el 1950 i el 1980 en un dels aspectes més originals i subversius de la seva obra: els materials que utilitzava per a les seves creacions. Des de paper, cordill, arròs, canya, pols de marbre, sorra o terra, l’artista no se centrava només en la pintura a l’oli ni en “els materials que tradicionalment s’havien utilitzat en la pintura acadèmica”, afirma la comissària Núria Homs. “Aquesta tècnica ja era posicionar-se d’una altra manera davant l’art acadèmic”, diu. Un exemple d’això es troba a Gran X amb grafismes, una pintura acrílica del 1979 sobre roba muntada sobre una tela, o en Portes i fletxes, del 1987, en què Tàpies utilitza pintura, vernís i assemblatge sobre tela.
Tàpies desitjava que la seva obra servís per canviar, encara que fos molt poc, l’estat de les coses
Aquests materials, tan poc valorats en el mercat de l’art, prenen un nou significat quan són utilitzats per Tàpies. L’artista revalora tot allò que la societat ha menystingut o ha vinculat amb el primitivisme, és a dir, fer art d’un objecte ordinari o natural com ho és la terra es converteix en un acte de crítica social i al panorama artístic. El barceloní, de fet, pretenia que el seu art fos “útil”, explica la comissària, desitjava que la seva obra “servís per canviar, encara que fos molt poc, l’estat de les coses”. I això no només s’aplica als materials, sinó a tot el pensament que envolta les seves peces.
Tàpies, en un vídeo enregistrat per la Fundació Tàpies, comentava: “L’artista és el mag de la tribu, té el paper de fer reflexionar la gent, de fer-li despertar el sentit crític, de donar unes certes pautes, tant de coneixement com d’actuació. Un art medicina per als problemes individuals, però també que tingui una funció social pel bé de la humanitat”. Homs recalca que aquesta manera de concebre l’art continua sent de màxima actualitat: “Ell concebia que l’art estava al servei de les idees que li semblaven vàlides. Era una persona políticament compromesa amb la lluita antifranquista, d’esquerres, i que creia en valors com la defensa de la natura, els drets humans, l’espiritualitat o la ciència”, relata.
L’obra Blanc i cadira, del 1987, per exemple, conté un dels símbols que més evoquen l’actitud reflexiva i crítica de Tàpies: la cadira, que ell vinculava al pensament. Un altre cas en què l’artista deixava veure nous significats darrere les imatges era a través de les portes: “Algunes de les meves imatges tenen la voluntat d’expressar una aproximació al misteri de l’existència. Per fer-ho, he utilitzat elements simples: la imatge d’una porta tancada, o una porta entreoberta, o una porta arrencada del marc, o una porta lacerada, plena de rascades, com si algú l’hagués volgut obrir i no hagués pogut”, explicava ell mateix.
2. “Llum de la foscor”, de Bruce Conner
Una altra figura amb mirada punyent que acull la Fundació Tàpies fins al 5 de març a través de l’exposició “Llum de la foscor“ és la de Bruce Conner (1933-2008), un estatunidenc nascut als anys trenta considerat “el pare del videoclip”, un dels primers artistes a fer instal·lacions amb materials trobats i un dels pioners de l’avantguarda cinematogràfica. El comissari de la mostra, Roland Wetzel, explica que és fruit de la col·laboració amb el Museum Tinguely, de Basilea, i que es tracta d’un projecte dels anys vuitanta que l’artista no va arribar a presentar perquè “no va voler cedir a les imposicions de les institucions”. En paraules del comissari, Conner “sempre va ser un artista radical, no va cedir ni un centímetre i es va centrar en el seu art”. Segons argumenta Wetzel, l’autor era tan crític amb el sector artístic que “el va intentar ignorar tota la seva vida, i això el va fer viure en la pobresa”.
L’exposició projecta la primera pel·lícula de Conner, de l’any 1958, feta amb tres dòlars de pressupost
A més de tenir una opinió molt dura amb el mercat de l’art, Conner va ser subversiu perquè “tenia la ment molt oberta i un coneixement profund de la tècnica fílmica experimental”, diu el comissari. En l’obra Crossroads, del 1976 que es pot veure a la Fundació Tàpies, per exemple, l’artista es capfica en la capacitat del cervell de processar les imatges que li arriben a través dels ulls a partir de les imatges del segon test nuclear que va fer l’exèrcit dels Estats Units al Pacífic l’any 1946. La repetició de les imatges de l’explosió, segons Wetzel, és una “sobredosi visual” que pretén advertir de la devastació que provoquen les guerres.
Wetzel comenta que el títol el va escollir abans de la pandèmia perquè pensava que la situació post-Covid tindria més llum que l’actual, però lamenta que encara estiguem en una realitat fosca a causa de la guerra d’Ucraïna i l’amenaça nuclear. Aquest clarobscur de Conner que el comissari ha volgut emfasitzar en el títol de l’exposició a la Fundació Tàpies fa referència al caràcter experimental de la seva producció, que juga amb aquests dos conceptes oposats. En el camp de la innovació, també destaca per dominar tant el dibuix com la pintura, el collage, la fotografia, l’assemblage i el cinema, i fer-ho amb un baix pressupost. Entre les nou obres que es poden veure hi ha A Movie, la primera pel·lícula de Conner, de l’any 1958, que només tenia un pressupost de tres dòlars i que és la primera vegada que es presenta com a retroprojecció en un cub de 3 x 3 metres.
3. “A State in a State”, de Tekla Aslanishvili
En una línia més actual, la Fundació Tàpies presenta fins al 27 de novembre l’exposició “A State in a State“, de la cineasta i assagista georgiana Tekla Aslanishvili (1988), un documental experimental que investiga com la infraestructura de les vies del tren pot esdevenir una eina política. El film se centra en les regions del Caspi i del sud del Caucas i en com el ferrocarril s’ha convertit en la “materialització tècnica de les fronteres que han ressorgit després del col·lapse de la Unió Soviètica”. “A State in a State” és una proposta de denúncia política i social que vol crear consciència sobre els conflictes territorials de la zona i de la situació de la població armènia.
“M’importa trobar el llenguatge correcte per entendre els esdeveniments després del col·lapse soviètic”, explica l’artista
“Treballo molt al voltant de les infraestructures; m’interessa la manera com les coses i les ciutats estan construïdes: ofereixen una millor comprensió per parlar de política. M’importa trobar el llenguatge correcte per entendre els esdeveniments després del col·lapse soviètic, i les infraestructures són una bona manera per fer-ho”, explica l’autora del documental a CRÍTIC. Per a ella, seguir la ruta ferroviària demostra que aquesta no només s’ha utilitzat per al transport de persones o mercaderies, sinó també per al sabotatge polític: “Turquia i l’Azerbaidjan han decidit sabotejar el desenvolupament d’Armènia, i això ha provocat l’exclusió social de la població armènia que viu a Geòrgia”.
La cineasta, que viu entre Berlín i Tbilisi, reflexiona també al voltant de les resistències que han creat els treballadors ferroviaris com a mostra de solidaritat amb els conflictes nacionals i ho relaciona amb com des de Bielorússia han alentit l’arribada de soldats i armes russes en el context de la guerra d’Ucraïna. A més de ser projectada a Barcelona com a guardonada amb el Premi de la Han Nefkens Foundation – Fundació Tàpies Video Art Production 2020, l’artista georgiana ha fet rodar les seves pel·lícules a escala internacional per tal de difondre el missatge de denúncia social de la seva obra.
