08/03/2021 | 06:00
Dolor, tristesa, frustració, cansament i ràbia: són les paraules més recurrents a l’hora de parlar sobre la violència masclista dins dels espais polítics de les esquerres transformadores. El lleuger optimisme que a vegades s’entreveu en comparar la situació actual amb la de fa 10 anys queda enterbolit pel pes dels entrebancs, que recorden que qualsevol aprenentatge s’ha construït sobre el patiment de les víctimes de violències masclistes perpetrades per companys de partit, de moviment, d’assemblea, de sindicat.
Les denúncies per agressions contra cares visibles d’alguns partits catalans, des del número dos del PP a Catalunya, Daniel Serrano, passant per l’antic portaveu de JxCat Eduard Pujol, fins a l’exdiputat de la CUP Quim Arrufat, o el cap de gabinet de l’exconseller Alfred Bosch, Carles Garcia, d’ERC, han empès el debat al voltant de l’existència i de les gestions d’aquestes violències dins dels espais polítics, i especialment dins dels d’esquerres, un debat ja iniciat pels moviments i les dones feministes que assenyalen aquesta problemàtica des de fa temps.
Al cap i a la fi, una de cada quatre dones residents a Catalunya de més de 16 anys reconeix haver patit violència masclista física en la seva vida, segons les últimes dades de l’Observatori de la Igualtat de Gènere de la Generalitat. I, al contrari del que a vegades pesa a l’imaginari col·lectiu, la majoria de les violències es produeixen en un entorn proper: per exemple, només un 18% de les violacions són perpetrades per un desconegut, en xifres de 2019 del Ministeri d’Igualtat del Govern espanyol.
Una de cada quatre dones residents a Catalunya de més de 16 anys reconeix haver patit violència masclista física en la seva vida
Els espais de participació política dins de tot el ventall de les esquerres transformadores no en són una excepció. Però sí que tenen un agreujant: s’anomenen feministes. Així doncs, com opera el masclisme dins dels partits i dels moviments socials? Com encaren les agressions masclistes? Què tenen a dir les dones que han patit aquestes violències?
El masclisme subjacent, la base de les agressions
“Pensar que som els ‘bons’ ens fa cecs. Pensem que el ‘mal’ és fora, que el sistema és fora, que el masclisme és fora“. Parla la Irene, una dona del moviment anarquista que prefereix donar el seu testimoni sota un nom fictici per protegir la seva identitat. “I, a l’hora d’afrontar dinàmiques masclistes internes, no baixem a la realitat”, diu. L’existència d’aquestes dinàmiques és una diagnosi compartida en tots els espais. Nati Veraguas, responsable de Feminismes i LGTBI de Catalunya en Comú, parla d’un “masclisme de baixa intensitat” dins el partit, on identifica dinàmiques patriarcals que encara perviuen tot i que no han rebut cap denúncia per agressions. Clara Sànchez, membre de la Comissió Nacional Feminista de la CUP, explica que es visibilitza en “gent que ocupa molts espais, que assumeixen totes les tasques visibles, i això dona més poder”. “Moltes decisions es prenen als espais informals, mentre que nosaltres no tenim un temps il·limitat per quedar-nos-hi” ni “una xarxa informal de manera estable”, hi afegeix Jenn Díaz, diputada al Parlament per ERC i autora de Dona i poder (Ara Llibres, 2020).
És el conegut diagrama de l’iceberg: aquestes dinàmiques estableixen les bases perquè la violència pugi d’intensitat. “Les agressions que s’estarien gestionant serien molt menors si, des del primer moment en què un company menysté una companya, totes les de l’assemblea es planten perquè no torni a passar”. Parla, amb coneixement de causa, Laura Gené, antiga militant de l’Esquerra Independentista. D’una banda, ella va denunciar el 2015 una agressió per part de la seva parella quan tots dos formaven part d’Endavant i, de l’altra, va deixar els moviments socials locals de Sant Cugat després d’acompanyar una denúncia contra un membre de la CUP. En tots dos casos, critica la gestió de les agressions i assegura que “les conseqüències psicològiques de la revictimització” de l’organització “són molt més grosses que les de l’agressió en si“. Parla d’exili i d’ostracisme: “Vaig haver d’abandonar una gran part del meu entorn”, deixar Barcelona i “començar de nou, pràcticament”. La Irene, que va patir una relació de maltractament psicològic i físic amb un company de militància de col·lectius anarquistes, descriu una cosa semblant. I no solament per denunciar la seva pròpia agressió: “He estat expulsada de moviments socials pel fet de formar part del grup de suport d’una agredida”, un grup format per un conjunt de dones que s’organitzen al voltant de la víctima per ajudar-la a travessar el procés de denúncia.
“Sovint s’acusa les dones de fer servir la denúncia com a maniobra política”, diu Neus Andreu, cofundadora de Fil a l’Agulla
Moltes vegades, la denúncia rep el qüestionament de l’entorn. “Passa sovint que s’acusa les dones de fer servir la denúncia com a maniobra política”, subratlla Neus Andreu, cofundadora de Fil a l’Agulla, una cooperativa que ha acompanyat diverses gestions d’agressions masclistes. A més, també s’acusa la dona agredida d’atacar l’organització: “Es fa una defensa aferrissada de les sigles perquè hi ha la percepció que es trenca el col·lectiu quan es verbalitza l’agressió, però és que, quan hi ha una agressió, ja s’està trencant el col·lectiu, perquè hi ha una companya que s’està trencant”, defensa la Irene. La Laura, que ha decidit seguir militant fora de l’Esquerra Independentista, també parla de la decepció que deixa el fet que l’agressió es produeixi dins de l’espai de participació política: “Jo li exigeixo molt més a qui està al meu cantó de la barricada”.
Protocols contra la impunitat?
Neus Andreu és contundent: “No hauríem d’esperar que els espais d’esquerres no siguin masclistes perquè diuen que són feministes. El que hauríem d’esperar és que no siguin impunes”. En aquest sentit, són cada vegada més els partits, les organitzacions i les entitats els que busquen garantir una resposta a les agressions a través de protocols. Tant ERC com la CUP, per exemple, compten amb un protocol des del juliol del 2019. El text d’ERC recull un procés semblant a la justícia pública: una denúncia desencadena una investigació dels fets que acaba en una resolució. El partit assegura que actualment el protocol està sota revisió, especialment després del cas que va involucrar Bosch. “Malauradament, aprenem a costa del patiment de les primeres dones que han de passar per aquest protocol”, reconeix Jenn Díaz.
El protocol de la CUP, més extens, estableix diferents nivells d’agressions i estipula les respostes segons cada nivell. A més de detallar una sèrie d’eines de prevenció com la formació, busca que el procés restauri el dany causat a la víctima i generi una transformació en l’agressor. S’estableix que aquest protocol es revisi cada dos anys, tot i que “han passat moltes coses i ja identifiquem debats” que s’abordaran durant els mesos vinents, explica Clara Sànchez. Per la seva banda, Catalunya en Comú ha construït un protocol després d’un procés de sis mesos que es troba en la darrera fase d’esmenes i espera l’aprovació dels òrgans del partit. “No és només un protocol contra l’assetjament sexual”, sinó una guia “per al bon tracte” que busca “canviar les maneres de relacionar-nos”, explica Nati Veraguas.
L’experiència mostra que els protocols “tenen les seves limitacions”, segons Carla Vall, advocada penalista feminista, que reconeix que “afloren més casos quan hi ha un protocol, ni que sigui pels errors o per la revictimització que generen […] i això és positiu”. Precisament d’aquests errors en parla Laura Gené: “Podem tenir molts protocols, però potser no serveixen de res si no hi ha una voluntat política, i aquí és on fallem”. I la voluntat política trontolla davant de certes resistències, com, per exemple, el poder formal o informal que tingui l’agressor dins l’organització. “No s’activen les mateixes resistències per una persona que acaba d’entrar a militar i que no el coneix ningú que per una persona que té un recorregut enorme, o una capacitat de visibilització i contactes fora de l’organització”, explica Clara Sànchez.
Els protocols tenen “limitacions”; però, quan n’hi ha, “afloren més casos”, segons l’advocada Carla Vall
Les resistències davant d’una denúncia tenen molts rostres. Per exemple, “hi ha un encobriment conscient”, on “el que importa és el col·lectiu” i “un encobriment que és fruit de les poques ganes de posicionar-se”, explica la Irene. Segons l’experiència de la Laura, aquesta llei del silenci s’estén perquè tothom que denuncia una agressió “rep, i ningú vol rebre”. “Si tothom agafa aquestes dinàmiques, al final, el “no estàs sola” és un lema i no és gens real”.
I és que la gestió de les denúncies per agressions masclistes sol desgastar molt. Tant la Irene com la Laura asseguren que han rebut represàlies pel fet de donar veu i acompanyar altres denúncies. Però el dolor també arriba a les persones dins les organitzacions que s’encarreguen de gestionar-les. Una militant de l’Esquerra Independentista, que prefereix mantenir l’anonimat i que va decidir retirar-se d’aquesta tasca, relata que “s’ha de ser molt forta, perquè et trobes en una situació on t’has de confrontar amb persones que haurien de ser les teves aliades”. Hi afegeix que “les pressions funcionen amb molta violència”: “Tots els intents de fer públiques les crítiques se’t veten; és molt dur“. De fet, la paraula “pressió” és recurrent. Neus Andreu recorda que “tothom t’intenta estirar cap a qualsevol lloc perquè perdis de vista el teu objectiu, que és que l’agressor i la seva organització han d’assumir responsabilitats”.
Precisament, la CUP, potser el partit que més ha reflexionat al voltant de les agressions, reconeix que aquesta és “una de les dificultats” que ha tingut. Les persones que formaven la Comissió Nacional Feminista, que s’encarregava de gestionar les denúncies abans de la formalització de la Comissió d’Abordatge d’Agressions Masclistes, “ens vam veure superades. Gestionar un cas requereix molt de temps, molt d’esforç, molta implicació, i hi ha hagut moments en què ens vam veure superades“, en paraules de Clara Sànchez.
La responsabilització dels homes
Amb l’experiència de diverses gestions a l’esquena, Natàlia Sànchez, també de la Comissió Feminista de la CUP, explica que “la major sorpresa” que s’ha endut és “la dificultat d’assumir la responsabilitat per part dels homes” com a repte principal perquè una gestió d’una agressió tingui èxit. “La figura del violador s’identifica socialment amb un home amb passamuntanyes a altes hores de la nit en un carrer fosc, i això dificulta molt l’assumpció de responsabilitat dels homes perquè no es reconeixen en aquest mite”, explica.
És un problema comú. Des de l’assemblea llibertària Heura Negra, que ha optat per Laura Xicart i David Tinoco Casadellà per parlar amb CRÍTIC sobre aquestes qüestions, fan una reflexió semblant. Xicart destaca que aquest primer pas de l’agressor és clau per iniciar qualsevol procés: “Responsabilitzar-te perquè entens en quin sistema estàs emmarcat, entens el dolor que genera, entens què implica transformar-te”. Aquesta és una de les reflexions que es poden trobar al llibre que han editat conjuntament amb Descontrol, ¿Y qué hacemos con los violadores?, una compilació de textos sobre respostes contra la violència masclista des de l’anarquisme.
Sense el reconeixement de l’agressor de la violència comesa, és pràcticament impossible arribar a una reparació amb la víctima
David Tinoco Casadellà reconeix que és un pas difícil. “Quan et comencen a assenyalar agressions, no te les creus […]. No entenem que les dones se sentin agredides per coses que portem fent tota la vida. Creiem que no som agressors fins que es demostri el contrari, i potser hauria de ser al revés. Tenim por d’aquesta etiqueta”, explica. Aquesta por és relativament nova: ser assenyalat com a masclista als espais de participació política d’esquerres comença a ser un factor que pot determinar una carrera política. “És l’únic llenguatge que funciona. Hem d’espantar-los, hem de condicionar-los, els hem de fer una mica de por”, reflexiona Jenn Díaz. David Tinoco admet que els homes tenen “més por, i això és positiu, però potser la por està mal enfocada: tenim por que ens assenyalin com a agressors i no d’agredir”.
La majoria dels processos pensats des de les esquerres busquen reparar d’alguna manera el dany que sofreix la víctima quan hi ha una agressió i garantir que no es repetirà, un pas més enllà de la justícia pública. “La justícia interna pot arribar a un nivell d’exigència més elevat al de la mateixa llei, i aquest hauria de ser el manament des de l’esquerra“, reflexiona Carla Vall. Tot i això, sense el reconeixement de l’agressor de la violència comesa, és pràcticament impossible arribar a aquesta reparació. “Reparar consisteix a reconèixer uns fets, comprendre l’impacte que han tingut, escoltar la necessitat de la víctima, satisfer-la en la mesura que es pugui i treballar les raons profundes de la conducta agressora”, explica Neus Andreu.
Ara bé, la reparació no sempre ha d’arribar només per part de l’agressor, sinó que interpel·la tota l’organització i fins i tot les persones encarregades d’acompanyar els processos. “Jo he revictimitzat, que és fer que la víctima torni a sentir que la seva voluntat no es té en compte, i he hagut de reparar”, rebla Andreu. La Laura ho viu així: “Pel que fa a l’agressor, està tot reparat. Ara bé, per qui no està reparat? Per l’Esquerra Independentista […]. Per mi, reparar vol dir fer un pas enrere dins les lluites feministes i que les dones que hem acabat exiliades puguem tenir un punt de veu”.
La caixa d’eines
Davant les mancances dels protocols, les respostes són moltes. Per començar, tant Catalunya en Comú com ERC o la CUP tenen processos interns de formació, que, tot i que són diferents, busquen prevenir i canviar les dinàmiques masclistes dins l’organització, des de les més subtils fins a les més greus. Molts espais, alguns des de fa temps i d’altres més recentment, implementen estructures no mixtes perquè les dones tinguin punts de trobada més segurs des d’on construir política pròpia.
Algunes dones opten per altres vies més enllà dels protocols: fer pública la seva denúncia o apostar per l’autodefensa feminista
Però, més enllà de la prevenció, algunes dones opten per altres vies com fer pública la seva denúncia, com a últim recurs si la gestió de l’agressió s’estanca o no tira endavant. D’altres reivindiquen l’acció directa de l’autodefensa feminista i la necessitat de fer xarxa, especialment a través d’espais no mixtos, per refugiar-se de les violències i combatre-les. “L’ideal seria posar davant de l’agredida i del seu grup de suport un munt d’eines, un protocol, l’acció directa, la pedagogia, i que la supervivent pugui escollir, no només protocol·litzar”, reflexiona la Irene.
Aquesta aproximació tipus “caixa d’eines” és la que recull també Heura Negra, afegint-hi el concepte de justícia transformadora, un procés pensat perquè la gestió d’una agressió no solament repari el dany a l’agredida, sinó que provoqui també un canvi dins l’agressor i dins el col·lectiu. En línies generals, aquest tipus de justícia preveu un procés més flexible en què el col·lectiu pugui acompanyar la víctima i també escoltar l’agressor, si hi ha la voluntat de responsabilitzar-se, i viure un procés de reflexió que provoqui un canvi comú. “Posar el focus en la comunitat també és veure quins límits tenim per acompanyar des de l’honestedat”, assenyala Laura Xicart, que reforça la idea de “no posar el grup polític al centre, sinó la persona agredida”. “Al final, la justícia transformadora i restaurativa es basen en conceptes una mica utòpics i a l’hora de portar-los al nostre món hi ha deficiències i complexitats. La teoria és una cosa, i la pràctica, una altra”, conclou David Tinoco.
Una frase que val per a qualsevol organització mixta que s’anomeni feminista. Carla Vall demana aterrar el debat: “Ens cal una mica de realisme […]. En comptes d’utilitzar fórmules màgiques, el que s’hauria de fer és contemplar aquelles mesures i bones pràctiques que sí que funcionen“. Perquè, mirant enrere, hi ha un marge d’optimisme, per a algunes més ample i per a d’altres més exigu: “Quan ho mires de prop, no pots ser mai optimista perquè veus molt dolor i coses que no haurien d’haver passat més. Quan obro la mirada, sí, estem avançant, sens dubte. Ara és un tema que és a l’ordre del dia”, reflexiona Neus Andreu. Les agressions són més visibles; hi ha més denúncies i més eines de gestió. El camí per recórrer és llarg, i les esquerres es troben davant d’una oportunitat històrica: “Som en un moment en què els col·lectius tenen l’oportunitat d’entomar la seva responsabilitat, agafar el toro per les banyes i crear realment noves maneres de fer. I això està molt bé”, conclou la Irene.
