Crític Cerca
Reportatges

Republicanisme i obrerisme al futbol mallorquí

L'Atlètic Balears, símbol de la Mallorca treballadora, republicana i catalanista, té possibilitats de pujar a Segona A, on coincidirà amb el club rival local en l'àmbit no només esportiu

23/07/2020 | 07:30

Aficionats de l'Atlètic Balears, amb els colors de l'equipació blanc-i-blava, a les graderies de l'Estadi, durant un partit de l'actual temporada 2019-20 / AMADOR MAGRANER – ATB

La temporada 2020-2021 de futbol pot desembocar en una situació inèdita: la coincidència en una mateixa categoria del futbol professional de l’Atlètic Balears i el Reial Mallorca, dos clubs de la mateixa ciutat, Palma, amb una rivalitat històrica que, especialment en els seus orígens, anava molt més enllà d’allò estrictament esportiu.

Si es confirma l’ascens de l’Atlètic Balears de Segona B a Segona A (va perdre diumenge passat a Màlaga contra el FC Cartagena a partit únic i a la tanda de penals, però tindrà una segona opció en dues eliminatòries, també a partit únic, la primera de les quals aquest vespre contra el Cornellà) i un cop confirmat el descens del Reial Mallorca de Primera a Segona A, dos equips d’origens diametralment oposats i màxims rivals des de fa un segle, es veurien les cares per primer cop en la història del futbol professional (si bé han coincidit diverses vegades en competicions de futbol semi-professional i amateur i en eliminatòries de Copa del Rei).

A Mallorca, com en molts altres indrets, fóren les classes benestants les que començaren a introduir el futbol en la societat, a cavall entre finals del segle XIX i principis del XX. Se sol argumentar que el fet de no disposar gairebé de temps lliure provocava que la classe obrera pràcticament no fes esport i dediqués el poc temps que tenia a d’altres activitats d’oci. A Palma, diferents clubs ciclistes i poliesportius vinculats a les elits van impulsar seccions futbolístiques, convertint-se així en els embrions del futbol a l’illa. El 1916 es va crear un d’aquests clubs, també format per membres dels sectors més acomodats de la ciutat, el nom del qual no deixava lloc a dubtes: el Alfonso XIII FC, en honor al monarca espanyol del moment, que ben aviat passaria a convertir-se en la Real Sociedad Alfons XIII Foot-Ball Club, i que anys després donaria lloc al club amb més renom de l’arxipèlag, el Reial Mallorca.

Però els obrers de la ciutat no trigarien gaire en crear els seus propis clubs i entitats per poder practicar un esport que començava a despertar gran interès entre la població. El 1920, tot just ara fa 100 anys, es creava el Mecànic, primera societat futbolística de caire obrer de l’illa. Ho feu als taller de la companyia Isleña Marítima (actual Trasmediterránea), i adoptà el nom de l’ofici dels seus primers jugadors. Un altre dels primers clubs de futbol obrers de l’illa fou el Mallorca Foot-Ball Club, que aglutinava treballadors de diferents indústries de la ciutat, per bé que la seva creació va tenir lloc gràcies a la Fundición Carbonell, una petita empresa metal·lúrgica de Palma que va donar nom a l’entitat en els seus inicis. L’historiador Manuel García Gargallo (Barcelona, 1973), especialista en la història del futbol balear, ha escrit —entre d’altres llibres al voltant de la temàtica— un decàleg dels clubs més veterans de l’illa.

Aquesta és la imatge més antiga que existeix del Balears FC, concretament és del 17 de juliol de 1921 / ARXIU ANTONI LLITERAS CARBONELL

Els punts en comú i les simpaties mútues de molts dels integrants del Mecànic i del Mallorca FC va provocar que ambdós clubs unissin les seves forces per tal de crear una entitat futbolística més potent, que va començar a prendre cos el 14 de novembre de 1920 amb la celebració d’una assemblea conjunta que definia, entre d’altres, el nom del club (Baleares Foot-Ball Club) i els seus colors (la samarreta blanc-i-blava del Mecànic i els pantalons blancs del Mallorca FC). Naixia així el club humil i obrer per excel·lència de Palma (fora de la capital es crearia, el 1922, el Constància d’Inca, un club també d’origen popular que comptaria amb molts simpatitzants més enllà d’aquest municipi).

Des de la seva creació, el Balears FC va comptar amb el suport de molts seguidors i un fort creixement gràcies a la seva identificació amb els sectors populars de la capital mallorquina, fet que li va permetre rivalitzar esportivament amb la Reial Societat Alfons XIII. A nivell econòmic i financer, però, era una altra història. En aquests àmbits, l’equip monàrquic tenia una hegemonia predominant gràcies als importants suports amb què comptava per part de la burgesia de l’illa. El primer partit entre Balears FC i Real Sociedad Alfonso XIII es va disputar el 13 de març de 1921 al terreny de joc d’aquests últims, el camp de Bons Aires. Segons explica l’historiador Manel García Gargallo al seu llibre Els orígens de l’Atlètic Balears (1920-1942). Dels inicis a la fusió (2013), va ser un enfrontament ple de tensió: “La Guàrdia Civil hagué d’intervenir-hi per aturar els aldarulls entre les aficions del Baleares FC i el Real Sociedad Alfonso XIII”.

En plena Segona República, el Balears FC va guanyar dues Copes President de la República (1935 i 1936), una competició d’àmbit mallorquí que comptava amb la presència del mateix Niceto Alcalá Zamora, aleshores president de la República espanyola. Una de les més clares significacions del club com a entitat simpatitzant de la República i dels seus valors va tenir lloc poc abans de l’inici de la Guerra Civil, l’estiu de 1936. Del 19 al 26 de juliol d’aquell any, s’havia de celebrar a Barcelona l’Olimpíada Popular, un esdeveniment de caire antifeixista que s’havia organitzat com a alternativa als Jocs Olímpics de Berlín, on Hitler havia previst activar la maquinària propagandística per fer apologia del nazisme. Malgrat les protestes de bona part de l’opinió pública mundial, el COI va mantenir la celebració dels Jocs a l’Alemanya de la barbàrie, i Barcelona es va voler erigir en la capital del veritable esperit olímpic, la pau i la solidaritat entre les nacions. Però just dos dies abans de l’inici de l’Olimpíada Popular, el 17 de juliol, començava la Guerra Civil, quan els generals Emilio Mola i Francisco Franco iniciaren un aixecament armat per derrocar la República elegida democràticament. L’Olimpíada alternativa, com se sap, no s’arribaria a disputar mai.

A Mallorca s’havia impulsat un Comitè Provincial Pro Olimpíada Popular, l’objectiu del qual era fomentar i organitzar la participació d’una delegació mallorquina en aquest esdeveniment esportiu. Segons recull Vicenç Amengual, president de la Federació de Penyes de l’Atlètic Balears, al Diario de Mallorca, “la premsa dretana mallorquina criticà amb duresa aquesta olimpíada i el suport donat per l’Ajuntament de Palma a l’expedició illenca. Les associacions esportives més reaccionaries s’aliaren amb la dreta. Finalment es seleccionaren 36 esportistes mallorquins, dels quals setze eren futbolistes. I la gran majoria, integrants de les plantilles del Balears FC i de l’Athletic FC”. Aquestes dues entitats unirien, com veurem, els seus camins més endavant.

De la seva banda el CD Mallorca, hereu directe de la Reial Societat Alfons XIII i rebatejat així durant la República (rebria el títol de “Reial” ja en plena dictadura), es va negar a permetre que cap dels seus jugadors anés a Barcelona amb motiu de l’Olimpíada. En un exercici d’apropament al poder, el club va organitzar un partit en benefici “de la suscripción por el Movimiento Salvador de España”. L’escriptor Llorenç Capellà, autor del llibre L’esport a les Balears (1936-1959), apunta que el vermell va ser l’equip de les Illes que més homes va aportar a la Guerra Civil.

D'esquerra a dreta: escut del Balears FC (1925), escut de l'Athletic FC (1928) i escut de l'Atlètic Balears (1947) / ARXIU

La relació del RCD Mallorca amb el Movimiento, però, la representà millor que ningú Lluís Sitjar, president del club en tres períodes diferents (1926-1927, 1930-1933 i 1943-1946). Sitjar, que havia estat regidor de l’Ajuntament de Palma pel Partit Republicà Regionalista entre el 1933 i el 1936, va passar a formar part de la Falange amb el triomf de l’alçament, i va ordenar bona part dels afusellaments de republicans al cementeri de Porreres, d’on era la seva segona dona. Lluís Sitjar donaria nom a l’estadi que ell mateix va inaugurar el 1945, al barri del Fortí de Palma.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, el club obrer del Balears FC empitjoraria els seus resultats esportius de manera evident. D’una banda, bona part dels seus jugadors s’havien quedat a Catalunya (territori encara republicà) o havien marxat a França o al front després de l’Alzamiento, ja que Mallorca havia sucumbit a la rebel·lió feixista el 18 de juliol de 1936. D’altra banda, el CD Mallorca s’havia convertit de manera indiscutible en l’equip de les autoritats franquistes de l’illa, identificat, com hem dit, amb les posicions conservadores i amb el poder, i que tornaria a ser “Reial” a partir de 1949 i fins als nostres dies. A més, quan a casa dels rics les coses anaven mal dades, es tirava dels millors jugadors de l’equip pobre. Ho explica el periodista Miquel Vidal, autor, juntament amb Jordi Vidal, del llibre Història del RCD Mallorca (1916-2004): “La temporada 1949-1950 el governador civil de Balears ordenà que Jaume Alorda, el jugador estrella dels baleàrics, passàs a l’equip rival per evitar que baixàs de Segona Divisió”.

Així, mentre el CD Mallorca es convertia en l’equip hegemònic de l’illa a principis dels anys quaranta amb l’arribada de la dictadura, el Balears amb prou feines comptava amb jugadors per poder disputar partits i directius per poder confeccionar una junta que pogués marcar les línies d’actuació d’una institució que s’havia significat molt en anys anteriors a favor de la República. Així, el 1942 l’entitat canviava un altre cop de nom després de la fusió amb l’anteriorment citat Athletic FC, un dels equips que havia enviat jugadors a Barcelona per l’Olimpíada Popular, que estava a punt de desaparèixer, fruit probablement de la incipient pressió urbanística. De la unió naixia el Club Esportiu Atlètic Balears, nom amb què es coneix actualment l’entitat.

Malgrat la situació, el nou CE Atlètic Balears assolia l’ascens a Tercera Divisió en la seva primera temporada amb la nova denominació, la de 1942-43. Al llarg de la dècada dels quaranta, el club va continuar creixent, fins arribar a la fita de l’ascens a la Segona Divisió, el 1951. El creixement esportiu es va veure acompanyat d’una expansió també a nivell social, fet que va permetre la construcció d’un nou estadi, que es va inaugurar l’any 1960, el Balear, finançat a través d’una comunitat de propietaris. “A principis de 1959 —explica per a CRÍTIC l’historiador Manel García Gargallo— es va fundar la Procampo, entitat que va emetre títols de propietat de 1.000 i de 5.000 pessetes de l’època per adquirir els terrenys i finançar la construcció de l’estadi, la qual cosa va convertir en petits propietaris a tots els que n’havien adquirit”.

Amb el nou estadi i l’arribada de nous inversors, l’equip va tornar a aconseguir l’ascens a Segona Divisió. Però al final de la dècada dels 60 tot es va començar a tòrcer, i el club va anar perdent progressivament, d’una banda, capacitat competitiva i, de l’altra i molt especialment, part de l’afició. A més, el fet que el RCD Mallorca comencés a flirtejar amb les màximes categories del futbol espanyol no va ajudar a superar la crisi econòmica, institucional i esportiva de l’entitat. Vicenç Amengual, actual president de la Federació de Penyes del club, ho argumenta així: “Tot va començar l’any 1959, quan vam decidir crear un estadi d’unes dimensions que no necessitavem i allunyat de la nostra massa social de tota la vida. El trasllat a S’Hort Nou feia que ens desmarquéssim d’una part dels aficionats de l’Atlètic Balears que vivia a Son Canals [el barri on estava ubicat l’antic camp, i que li donava nom]. Vàrem deixar de ser un equip arrelat a una barriada i molts aficionats majors de tota la vida deixaren d’anar al futbol. Això vol dir que una part important de les persones que sabien quins eren els orígens històrics del nostre club quedaren fora”.

L'Estadi Balear, el 1961, un camp mastodòntic per a un club modest / AUTOR DESCONEGUT

S’havia construït un estadi amb capacitat per a 23.000 persones per veure un equip que jugava a Tercera (el Reial Mallorca, jugant a Primera, disposava de 18.000 localitats a l’estadi Lluis Sitjar). Però, més enllà d’això, la pèrdua de la identitat de l’aficionat de l’Atlètic vers el club va anar en augment, fruit de la incorporació d’aficionats que, en no conèixer la història de l’entitat, no se sentien compromesos amb la idea. Aquesta idea havia anat desapareixent poc a poc i en el seu lloc hi havia la mirada de reüll a l’altre club de la ciutat, a qui les coses no podien sortir-li millor.

“El canvi de filosofia del club, el rebuig de qualsevol senya del nostre passat humil i l’al·lèrgia a parlar de l’essència obrera tenia com a objectiu intentar igualar-nos al nostre etern rival”, afirma Amengual, que sentencia: “Això va provocar que es deixàs de parlar de qüestions socials, sense ser capaços de veure les conseqüències que això ens havia de dur”. De la humilitat i de la senzillesa, en quedava poca cosa. I tot era enveja cap al Mallorca. I les comparacions eren odioses. “Ens convertírem en una mala còpia”, afirma Amengual. Anteriorment, als anys setanta, explica García Gargallo que totes dues entitats competien a Tercera i passaven per sengles crisi econòmiques, i que aleshores algú en va proposar la fusió. Ambdues aficions s’hi van negar en rodó.

La rivalitat avui dia es manté ben viva. L’actual propietari de l’Atlètic Balears és l’alemany Ingo Volckmann, un empresari hoteler que va arribar al club el juny de 2014, quan l’entitat estava a punt de ser liquidada, enmig d’un concurs de creditors, després que el 2013 deixessin de posar diners els principals inversors, convertit el club en SAE. “Cap grup inversor local en va prendre el relleu, així que la propietat actual se l’ha fet seu sense cap oposició ni alternativa local”, afirma García Gargallo, gran coneixedor de la història de l’Atlètic Balears, que afegeix que “hi ha clarament dos Balears: la SAE (empresa) i l’afició (club), que de moment conviuen perquè les coses van bé i la propietat ha salvat el club de la desaparició, paga a final de mes i pot haver-hi un ascens que fa quasi 60 anys que no es produïa [l’últim és de 1961]”.

“Les diferències amb el RCD Mallorca de portes enfora són mínimes: els colors, el camp… i poc més. Aspiren a superar-lo copiant el model mallorquinista, i per això ignoren les arrels i els referents tradicionals. Molts aficionats tradicionals se senten incòmodes perquè se senten bandejats de l’àmbit de presa de decisions, inclosos exdirectius que havien posat diners del seu propi patrimoni”, sentencia l’historiador i investigador especialitzat en el club balear.

Un aficionat, amb una bufanda de la Penya Fanatiks / MARTÍN RICKETTS

Pel que fa a l’afició del club, “una bona part és d’esquerres”, afirma a aquest mitjà el president de la Federació de Penyes del club, Vicenç Amengual. “La Federació de Penyes aglutina 16 penyes i totes estan molt compromeses. Hem de tenir en compte que als voltants de l’Estadi Balear s’hi troben barriades obreres com Son Gotleu, La Soledat, Es Rafal… que no entendrien que els nostres posicionaments fossin de dretes”. Aquestes barriades, que formen una zona important de Palma i són de les més pobres de la ciutat, són les que més nodreixen l’afició de l’equip. Els Fanàtiks és la penya del club que té més vincles antifeixistes amb altres aficions d’arreu de l’estat, però no és l’única.

Des de la Federació es treballa amb institucions solidàries per atendre diferents necessitats compartint projectes amb entitats com ‘SOS mamas’ o Creu Roja. La Federació, de fet, no s’entén sense iniciatives solidàries com aquestes. El club, de mica en mica, s’ha anat implicant cada vegada més en aquestes accions i ha treballat conjuntament en iniciatives com la recollida d’aliments per a entitats, menjadors socials, etc.

Desenganyem-nos. L’Atlètic Balears no és el Sankt Pauli alemany. No porta incorporats als estatuts del club els valors que defensa la majoria de la seva afició com ho fan els rebels d’Hamburg, que no oblidem que també tenen les seves pròpies contradiccions. Però a falta d’un major reconeixement de la història i la idiosincràsia del club, bona part de l’afició manté els seus ideals i les seves lluites, i no es deixa acovardir pel fet de ser menystinguts pels que manen (“el propietari s’ha envoltat d’un cercle restringit de col·laboradors externs al club —quasi tots alemanys, com ell— i la comunicació amb els aficionats tradicionals és nul·la”, diu García Gargallo).

Ara, al 2020, l’entitat compleix 100 anys. Un segle des que es va fundar el Balears Foot-Ball Club. Diverses fonts consultades per CRÍTIC, però, apunten que l’actual directiva del club no reconeix aquesta data com a vàlida, sinó que compten només a partir de 1942, l’any en que l’entitat es va fusionar amb l’Athletic. Per a molts, és un intent clar d’arraconar una part de la història del club, una de molt important: la que va lligada al món obrer i republicà.

Però com diu en Pere García, aficionat del club i penyista, “hi ha una base, a través de la Federació de Penyes, que curra molt i que està intentant fer un centenari per al club, una celebració a la qual la institució no dóna suport i que s’haurà de fer al marge de la pròpia entitat”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Principi de realitat', de Jordi Muñoz (L'Avenç), i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies