24/10/2023 | 06:00
La taxa d’emancipació juvenil a Catalunya l’any 2021 va tocar mínims: l’Observatori Català de la Joventut mai no havia recollit una xifra tan baixa. Segons aquestes dades, només el 17% de les persones joves de 16 a 29 anys poden marxar a viure fora del domicili d’origen. Però el problema de l’emancipació no acaba aquí, ja que molts dels joves que poden marxar de la casa familiar continuen sent econòmicament dependents de la família molt més temps: no poden pagar-se el dentista o la teràpia psicològica, no poden afrontar les pujades dels preus dels aliments o no poden pagar-se els estudis, entre moltes altres conseqüències. De fet, l’enquesta de l’Instituto de la Juventud (INJUVE) 2019 exposava que només el 21,9% dels joves de 16 a 29 anys a Espanya declara que viu exclusivament dels seus ingressos. Tot això ho denuncia Comissions Obreres (CCOO) en un informe i està treballant per promoure l’organització i participació sindical del jovent tot i la precarització.
L’informe de CCOO exposa que les dificultats per a l’emancipació dels joves s’arrosseguen des de la crisi del 2007 i 2008. Les dades recollides per l’estudi expliquen que, arran de la crisi, la taxa d’atur juvenil va pujar fins al 50%, i això va generar que menys joves s’emancipessin. A partir de l’any 2013, però, tot i que cada vegada més joves trobaven feina, la taxa d’emancipació no augmentava tan ràpidament, és a dir, que tenir un treball no era suficient per marxar del domicili d’origen. Aquesta evolució ha provocat, segons explica Lucía Aliagas, coordinadora nacional d’Acció Jove de CCOO, que els menors de 25 anys encara no s’hagin pogut recuperar de la contracció salarial del 2008 i que els que tenen entre 25 i 31 anys tot just ho fessin fa dos anys. “S’ha normalitzat la precarietat i el fet que, per ser jove, és normal no arribar al salari mínim interprofessional”, diu Aliagas.
Hi està d’acord Julia Rosanna Sánchez-Valverde, presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), que afirma que “la joventut tenim uns pilars molt dèbils i precaris des de temps” i que, sempre que hi ha una crisi, les primeres a patir-ne les conseqüències són les persones joves. “Va haver-hi una crisi de precarietat, emancipatòria i de salut mental, i s’han accentuat algunes d’aquestes situacions. Ara potser se’n parla més, però venim d’una situació molt crítica”, hi afegeix la presidenta del CNJC.
“Vivim en una situació laboral precària amb salaris baixos, una parcialitat no desitjada i sense estabilitat”
Feines precàries i habitatge inaccessible: els obstacles per a l’emancipació
La dificultat per a l’emancipació dels joves és un fenomen de múltiples causes, però les condicions laborals i la inaccessibilitat a l’habitatge són els dos obstacles principals. “Vivim una situació laboral precària amb salaris baixos i sense estabilitat i amb una parcialitat no desitjada, sobretot en dones”, apunta Sánchez-Valverde. L’informe de CCOO posa números a la prevalença del treball a temps parcial: mentre que la taxa de parcialitat l’any 2007 era del 15%, l’any 2021 aquesta xifra va augmentar fins al 27%, és a dir, els joves amb feina a jornada parcial són cada vegada més.
Pel que fa al gènere, també hi ha una bretxa: el salari mitjà dels homes de menys de 25 anys l’any 2020 era lleugerament superior al del 2008; però, en canvi, les dones ni tan sols van aconseguir assolir els mateixos salaris que en l’esclat de la crisi. Actualment, de fet, Espanya és el tercer país d’Europa amb la taxa de pobresa laboral juvenil més elevada, darrere d’Itàlia i de Romania, i el quart amb un major percentatge de joves que tenen un treball a temps parcial de manera involuntària. Aquestes taxes són més elevades en el cas de les persones treballadores nascudes fora de la Unió Europea.
Davant d’això, l’autora de l’estudi, Irene Galí, escriu que “la insuficiència dels salaris dels joves per afrontar els costos econòmics de l’emancipació és patent”. Les condicions del mercat laboral se sumen a “una situació immobiliària tensa” que provoca que una persona jove no pugui pagar-se un pis ni tingui l’oportunitat de viure sola, explica Aliagas. De fet, segons la radiografia conjunta que van fer l’any 2020 el CNJC i l’Observatori DESC sobre joves llogateres i dret a l’habitatge, les persones joves han de destinar el 120% del salari al lloguer i la meitat dels joves preveuen que hauran de canviar d’habitatge principalment per motius econòmics. En aquest informe, a més, es relaten les barreres que experimenten els joves quan volen accedir a un habitatge, com els preus abusius, la discriminació per edat o la falta d’ajudes directes.
Conseqüències en el pla vital i en l’organització política
Al cost del lloguer s’hi ha de sumar el cost de la vida, que inclou la compra d’aliments i el pagament de factures com l’aigua, el gas o l’electricitat. Totes aquestes despeses provoquen que molts joves cada vegada tinguin menys capacitat per poder-se pagar els estudis i més problemes en la seva salut mental, ja que pateixen els efectes d’unes condicions de vida complicades. Sánchez-Valverde va afirmar en la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya que es va reunir al setembre del 2023 que “la salut mental juvenil és també drets laborals, generar entorns sense estigma, obrir xarxes comunitàries de suport, dret a l’habitatge, models universitaris i educatius més adaptats a les necessitats del jovent, drets a la diversitat de gènere i sexual”. La precarietat i les dificultats per a l’emancipació fins i tot repercuteixen en qüestions com la projecció de futur; així ho corrobora la coordinadora d’Acció Jove de CCOO: “Es fa difícil tenir un pla de vida estable”. Aquest desenvolupament del projecte de vida és un dret reconegut i està recollit a l’article 40.4 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya en el fragment que diu que “els poders públics han de promoure polítiques públiques que afavoreixin l’emancipació dels joves, facilitant-los l’accés al món laboral i a l’habitatge per tal que puguin desenvolupar llur propi projecte de vida i participar en igualtat de drets i deures en la vida social i cultural”.
“La precarietat perjudica l’organització: si un jove no arriba a final de mes, tindrà poc temps per dedicar a l’acció política”
Sánchez-Valverde incideix en el fet que, tot i que sovint ens quedem la imatge que l’emancipació juvenil és només domiciliària, contempla moltes altres potes que configuren l’autonomia del jovent. Una d’aquestes potes és l’organització política de les persones joves i la seva capacitat de mobilització i de transformació social. “La precarietat perjudica l’organització: si un jove que no arriba a final de mes surt de la feina i s’ha de preocupar de sobreviure, tindrà poc temps per dedicar a la participació i l’acció política”, desenvolupa Aliagas. En l’experiència de CCOO, a més, moltes persones joves no se sindiquen per por de perdre la feina i esperen fins a tenir un contracte indefinit perquè “tenen por de les represàlies” i manca de coneixement sobre la feina dels sindicats.
Des del CNJC, la presidenta opina el mateix: “Qui participa és qui pot fer-ho perquè no ha d’estar treballant per pagar la resta de coses”. De fet, segons les dades recollides per CCOO i disponibles a l’Eurostat, l’edat d’emancipació es correlaciona amb el grau en què els joves participen en la societat: com més tard marxen de la casa familiar, menys participació presenten.
La manca de participació juvenil, apunta Aliagas, complica que les organitzacions polítiques puguin recollir les seves demandes i dificulta la confiança en el sistema democràtic i en les institucions. Sánchez-Valverde hi afegeix que, de totes maneres, és necessari que per fomentar la participació del jovent es considerin interlocutors vàlids els joves i no es tingui una visió paternalista ni adultocentrista de les seves necessitats i perspectives. Un primer pas, considera la presidenta del CNJC, va ser poder exposar les seves reivindicacions durant el Ple Monogràfic de Joventut del Parlament de Catalunya del 2022, que es va dedicar a debatre i escoltar les inquietuds de la joventut catalana.
Per fer revertir aquesta situació i promoure la participació i l’organització juvenil, des de CCOO consideren que és fonamental assumir que la problemàtica de la precarietat del jovent “és un problema que ens afecta a tots i totes com a societat i que les institucions polítiques i els sindicats ho han d’enfocar com un problema col·lectiu”, explica la coordinadora d’Acció Jove. Això passa per treballar des de la política i l’acció sindical per posar fi a la concepció que ser jove és sinònim de ser precari i que “el jovent no sindicat entengui la utilitat del sindicat com a eina d’empoderament col·lectiu”, hi afegeix. Amb aquest objectiu, des de CCOO han treballat en aquesta direcció a través d’una sèrie d’assemblees arreu del territori català per conèixer les problemàtiques i demandes de la joventut treballadora. Amb aquesta informació s’elaborarà un decàleg de demandes i de reptes que CCOO assumirà com a prioritàries per tal d’abordar-les en el conjunt de la seva acció política nacional.
