16/06/2023 | 06:00
La petjada àrab impregna la nostra societat contemporània, de Lleida a Elx, i de Balaguer a Xàtiva. Segles de persecució inquisitorial, sumats a dècades de dictadura nacionalcatòlica, han ocultat els 900 anys de llegat andalusí en aquesta terra. Un patrimoni cultural que ha sobreviscut protegit en la cultura popular. I que, gràcies a la revolució en la historiografia, s’està estudiant més que mai. Què falta? La divulgació, o com el professor Daniel Benito Goerlich prefereix anomenar-la, la transmissió del coneixement.
Nou segles d’història andalusina
Els territoris valencià i català actuals han viscut quatre grans períodes històrics: el dels pobles ibers, el romà, l’andalusí i el catalanoaragonès. L’era andalusina comença arran de les divisions i els conflictes entre els visigots germànics, quan forces militars berbers i àrabs van entrar a la Península l’any 711. Entre el 713 i el 718 van arribar a terres de Lucentum i de Barchinona. En una conquesta sense quasi resistència s’iniciava un procés d’arabització i islamització, que se sumava a les romanitzacions i cristianitzacions anteriors. Lentament es va constituir una nova civilització mediterrània: Al Àndalus, un terme geogràfic que es refereix a la península Ibèrica. I que s’associa al nou sistema polític i cultural nascut de la suma de les cultures postiberes hispanoromanes, visigòtiques, jueves, àrabs i amazigues. Al llarg de cinc segles, es va viure tant el poder dels emirats i califats com la descentralització radical del període taifa. Va ser una època en què ciutats com Tortosa o València es van convertir en capitals internacionals.
Al segle IX, els regnes del nord inicien una forta expansió contra el sud. Tres centúries després, i gràcies a la superioritat militar, van conquerir la totalitat del País Valencià i de la Catalunya actuals. En el segle XIII acaba l’època andalusina i s’inicia el període de la Corona d’Aragó. Malgrat el genocidi de Mallorca el 1229, i les neteges ètniques en València el 1238, la població nativa va viure 400 anys més sota el nou règim feudal, fins que, l’any 1609, el rei Felip III, l’Església i el Consell d’Estat van decidir a Madrid la deportació de tota la població morisca. Les autoritats de la Corona catalanoaragonesa s’hi van oposar, sense cap resultat. Al Regne de València, l’exèrcit hispànic va capturar, espoliar i deportar un de cada tres habitants: unes 130.000 persones. Es calcula també que almenys 3.000 xiquets valencians, els morisquets, van ser robats a les seues mares, i van quedar com a serfs. A Catalunya, però, es va produir una anomalia: una gran part dels moriscos va poder quedar-se a les terres de l’Ebre. Conéixer aquests 900 anys ens permet entendre el present.
Andalusins, mudèjars, moriscos, moros, sarraïns…
Als pobles nadius americans els van batejar com a indis; als valencians ens han dit levantinos, i als catalans, polacos, normalment com a insult. Són procediments clàssics per despersonalitzar i deshumanitzar. La població d’Al Àndalus s’autodenominaven andalusines i andalusins. Però els conqueridors es van negar a anomenar-los pel seu nom propi. Des del principi es van utilitzar termes estrangeritzants: sarraïns i moros. El conqueridor etiquetava la població nativa com a impura, pel fet de no ser catòlica. El mateix procés demonitzador i estrangeritzador es va aplicar a la població jueva, nativa a la Península des de molt abans de l’arribada dels primers cristians.
Els conqueridors cristians van rebutjar el nom ‘andalusins’ i van preferir termes estrangeritzants, com ‘sarraïns’ i ‘moros’
Mudèjar és un terme que s’aplica a la població andalusina ja sota domini de la Corona catalanoaragonesa. Vol dir ‘domesticat’, aquells a qui s’ha permés seguir vivint a la seua terra. Tot i la pèrdua de sobirania i de drets, van poder viure uns tres segles més mantenint llengua, la cultura i la fe. Va ser conseqüència de la conquesta d’Amèrica, de la caiguda de Granada, i de l’expulsió dels jueus el 1492, que els regnes catòlics es van radicalitzar. El 1567, el rei Felip II prohibeix la llengua, la cultura i la música araboandalusina. Els andalusins ja no poden ser mudèjars; ara han de ser moriscos: cristianitzats a la força, explotats i assetjats per la Inquisició espanyola. Tant perseguidors com historiadors destaquen que fins a l’últim dia van defensar i mantindre la seua llengua i cultura.
I aleshores, àrab què vol dir? Doncs dir àrabs és com dir llatins, germànics o eslaus; és una família lingüisticocultural. Al Àndalus era part del món àrab, perquè participava de la llengua que es parlava aleshores des de Lisboa fins a Bagdad. De la mateixa manera, quedava inserit en els mons mediterrani, semític, jueu, cristià i islàmic. I és que les identitats del passat, com les d’ara, eren complexes, canviants i múltiples.
Però qui eren els andalusins?
Andalusina és la gent d’Al Àndalus. Ètnicament, els i les andalusines eren descendents dels antics ilergets, cossetans, ilercavons, contestans, edetans, etc., amb la suma d’aportacions humanes romanes, jueves, visigòtiques, àrabs i amazigues. Els andalusins eren aquells ibers que abans havien estat romanitzats i cristianitzats, i que ara s’arabitzaven. Aquesta és la clau per entendre la història. Els andalusins, tal com la historiografia actual explica, eren la població nativa ibèrica.
No hi havia tres cultures, sinó una cultura andalusina amb tres religions: la jueva, la cristiana i la islàmica
Ben intencionadament es parla sovint de les tres cultures, i no és fals. Però potser és més correcte parlar d’una cultura andalusina amb tres religions: la jueva, la cristiana i la islàmica. Totes elles s’expressaven en llengua àrab, i formaven part d’una família espiritual abrahàmica semítica. En la història de la religió i la cultura jueva mundial, el període andalusí és conegut per l’Edat d’Or. Sefarad és el terme jueu per a Al Àndalus, la península Ibèrica. Sefarad no és Espanya, ni Castella, ni Aragó, ni Catalunya. Ara, un dels tòpics clàssics és que va ser una època de coexistència cultural. Tanmateix, cal entendre que mai no s’ha de romantitzar ni simplificar la història. En 500 anys va haver-hi tota mena de governs i de models polítics andalusins, més o menys tolerants, justos o tirànics. I, per tant, hi va haver revoltes, combats i persecucions entre diferents faccions andalusines, musulmanes, jueves i cristianes. O entre classes socials i ideologies oposades, tal com passa en tota civilització.
La clau per entendre l’esclat cultural andalusí és visualitzar la Ruta de la Seda. Al Àndalus va heretar el coneixement grecollatí, bizantí, persa, indi, xinés, jueu, cristià, islàmic i àrab. Potser aquest és el secret: haver connectat aquesta terra amb el pensament i les tècniques del món conegut aleshores. En les ciutats andalusines es trobaven asiàtics, europeus nòrdics i subsaharians africans per comerciar, estudiar o establir relacions diplomàtiques. Una riquesa que la Corona d’Aragó va conquerir i heretar orgullosament.
Països Andalusins: de Làrida a Daniya, de Turtuixa a Balansiya
Tradicionalment, historiadors cristians i àrabs han anomenat despectivament els països andalusins taifes. Taifa és un terme àrab que significa ‘facció’, senzillament. Amb la descomposició del Califat de Còrdova, van nàixer molts països ibèrics andalusins. No ens ha de sorprendre que el relat clàssic historiogràfic haja lloat els grans imperis i haja desdenyat les descentralitzacions. Certament, les taifes van generar feblesa i inestabilitat, però també arrelament i riquesa cultural. Cada època té llums i ombres.
Els regnes musulmans més importants van ser Bilad Balansiya o els països de Làrida, Daniya o Turtuixa
A Catalunya va destacar el país de Lleida, Làrida, conegut també per Al Zaytun, ‘el país de l’olivera’. Al País Valencià hi havia Bilad Balansiya, el país de València. Al sud, el gran país de Daniya, Dénia, que arribava a les illes Balears, on el seu dirigent Mujahid va atraure científics i filòsofs. O els micropaïsos muntanyencs de Xibrana i Albunt. Al centre, en els actuals Maestrats, Ports i Terres de l’Ebre, Turtuixa, país cosmopolita europeu, àrab i mediterrani.
Filòsofs, poetes i guerrers
Del país de Turtuixa van ser dos dels personatges més fascinants d’aquest període: Ibrahim Al Turtuxí i Abu Bakr Al Turtuxí. El primer, jueu i ambaixador d’Al Àndalus en els regnes cristians europeus. El segon, musulmà, filòsof i poeta. És autor de versos citats en innumerables cançons: “Sense parar recórrec el cel amb els meus ulls per si de cas puc veure l’estel que mires tu”. També va escriure La llum dels prínceps, un tractat polític.
El llibre Perles de la nit ens revela que les poetes andalusines van ser les primeres a la nostra terra que van poder signar amb nom i cognom. Com la poeta de València Àmat Alaziz, que va escriure: “Ferida per ferida, això val allò. Però que causà la ferida del desdeny?”. També va brillar Ibn Khafaja, d’Alzira, poeta que va enamorar Joan Fuster, i li va inspirar aquests versos: “I t’enyorem, i l’aire sense sospirs s’esgarra. I i en tons jardins passats brilla la melangia, i un poderós punyal de voluntat i espígol representa l’amant o l’estel que comença”.
De combats, en trobem des de la llegendària resistència del poble de Siurana fins a Al Azraq el blau, que va morir a Alcoi tractant d’aturar la conquesta de Jaume I. No es pot acabar aquesta breu llista sense esmentar Ibn Jubayr, considerat autor del cànon dels llibres de viatge. El seu relat ha estat traduït a nombroses llengües, i continua llegint-se a tot el món. Però potser la resistència morisca del Cavall Verd és la que ha passat a la història com la més tràgica i èpica.
Aprendre a llegir-nos: d’Alcarràs a Burjassot, de Partal a Papasseit
Un fenomen xocant, quan hom pren consciència, és que no ens han ensenyat a entendre els noms de centenars dels nostres pobles. Ara ja sabem que Alcarràs vol dir ‘el Cirerer’ en àrab. O que Burjassot, el poble de Guillem i Estellés, significa ‘la Torre de l’Assut’. Fins i tot, fa poc la Ràpita s’ha deslliurat de l’afegit monàrquic, i ha deixat el nom en àrab pur. Ràpita, com Miravet, vol dir ‘fortalesa, refugi’. La popular Masquefa significa ‘lloc fèrtil’. I és que al País Valencià i a la Catalunya Nova, els noms de pobles, serres i llogarets d’origen àrab són incomptables. Com passa amb la majoria dels barris de València: Benimaclet, Russafa, Saïdia, Xerea, Boatella, Benimamet, Beniferri, Albors, Algirós, etc. Però no tot és àrab: l’estadi del València CF porta el nom d’un clan amazic: Mestalla, dels Beni Mexdala. És també coneguda l’abundància de termes d’origen aràbic: dels estels Arrakis, Aldebaran, Betelgeuse i Altaïr a paraules com raval, rambla, barri, almogàver, àlgebra, algoritme, talaia, llimona, albergina, séquia, sucre o zero.
Alcarràs, Burjassot, la Ràpita, Masquefa, Benimaclet…; el nomenclàtor del país és ple de noms àrabs
Fins i tot, alguns dels cognoms més coneguts són andalusins o originats en la cultura àrab: des del moriscs Papasseit i Baydal fins a termes àrabs com Partal o Aliaga. I, és clar, Alborch, Mesquida, Gasull, Arrufat, Alamar, Medina, Gali, Nácher, Benages-Benàsser, Vinaixa, Jarque i desenes més. Com a nota personal sobre la puresa de sang: el cognom d’origen iber Sikarra-Segarra va arribar al País Valencià amb la conquesta catalanoaragonesa. Per tant, s’identifica com a cognom cristià català, originat a la comarca de la Segarra. I és cert, però no del tot. Al Principat el van poder adoptar jueus que fugien de la persecució. I a la serra d’Espadà està documentada la imposició de cognoms catalans a nadius moriscos. Així que no, no sabrem mai si tenim avantpassats musulmans, jueus i cristians. O de tots tres.
El llegat andalusí valencià-català
Si pensem en el llegat andalusí, ens ve a la ment Andalusia, per la gran monumentalitat de l’Alhambra de Granada o de la mesquita de Còrdova. Però la historiografia ens explica que el 1609 el gruix de la població morisca es trobava a la Corona d’Aragó, fins a dos terços del total peninsular. Principalment, al Regne de València, però també a Lleida i a les Terres de l’Ebre. Potser per això l’herència àrab valenciana i catalana és profunda i immaterial. No són vells edificis, sinó cultura viva: de la gastronomia a la música, de la ceràmica a l’agricultura, de l’arquitectura al tèxtil. El llegat andalusí és viu a la nostra terra. I aquesta és la clau de pany que ens permet desxifrar la cultura actual.
L’herència àrab aquí no és d’edificis vells, sinó de cultura viva: gastronomia, música, agricultura o tèxtil
No és casualitat que moltes de les principals arabistes i historiadores sobre el període andalusí siguen catalanes i valencianes. Cal llegir i estudiar les nombroses obres de Dolors Bramon, Carme Barceló, Margarida Castells, Ana Labarta, Josefina Veglison i Helena Kirchner, així com les de Mikel de Epalza, Miquel Barceló, Josep Torró, Joan Negre o Ferran Esquilache.
Ni tampoc és casual la passió de la música del país per les arrels andalusines. La llista és inacabable: Jordi Savall, Maria del Mar Bonet, Capella de Ministrers, Efrén López, Mara Aranda, Quico el Célio, Al Tall, Sandra Monfort, Pep Gimeno Botifarra. O fins i tot Xavi Sarrià amb propostes de fusió actuals. I és que des de la dolçaina i la xirimia fins al tabal, la guitarra o el llaüt tenen orígens andalusins.
Podríem acabar amb el llegat agrícola, que encara defineix les nostres hortes, masos i alqueries. O els palmerars. Tant els uns com els altres, reconeguts per la UNESCO i la FAO com a paradigmes de producció sostenibles. Però us convide a veure el documental Llum mudèjar, en el qual es mostra com el llegat artístic araboandalusí es va fondre amb el catalanoaragonés en els segles XIII, XIV i XV.
Es diu que un poble sense història és com un arbre sense arrels. Potser la gran aventura del segle XXI és descobrir-nos a nosaltres mateixos, albirar les arrels silenciades de la terra. Afortunadament vivim la primera època en què és possible fer-ho. El viatge ha començat.