Descolonitzar la identitat

Alcarràs ha sigut una de les pel·lícules de l’any. I ho ha fet mostrant elements de la identitat catalana negada: la ruralitat i la Catalunya nova, la perifèria del país oficial, i una variant no centralista de la llengua. Però, què vol dir el nom Alcarràs?

En els últims mesos he tingut l’oportunitat de parlar amb una delegació de sobiranistes catalans i una classe de la Universitat de València. Als dos grups els vaig fer dues preguntes: quants heu viatjat a Madrid, Londres, París o Berlín? Tothom va alçar la mà. I després hi vaig afegir: quants heu visitat l’Albufera, Artà, l’Alguer, Alcarràs, Alcanyís, Benifassà, Miravet, Mequinensa, Maó, Orà, Al-Hoceima, Palerm, Ajaccio o Càller? Silenci. I alguna mà alçada. Això, precisament això, és el colonialisme cultural. Saber-ho tot de dalt i del nord; i no saber res del teu país, res dels teus veïns històrics de la Mediterrània. I aquí no acaba la història: paral·lelament, vam fer un parell de diàlegs amb joves magribins. I quina va ser la sorpresa? Que ells i elles eren capaces de llegir i desxifrar una gran part de la nostra toponímia, que és d’origen amazic i àrab. Us ho havíeu plantejat mai?

Descolonitzar la identitat implica, primer de tot, rearrelar-nos. Ens cal estudiar l’enorme riquesa cultural i històrica del territori i les seues cultures. Un llegat ancestral, però absolutament viu i vibrant en el present. I és que Alcarràs és llengua àrab, de l’època andalusina. I vol dir ‘El Cirerer’. Però mai no ens ho han ensenyat. Com la majoria de la nostra història.

La conquesta de la història

Vaig començar a aprendre a estimar el país el 1993, arran de l’assassinat de Guillem Agulló, el jove maulet de Burjassot. A partir d’eixe moment vaig començar a descobrir la història silenciada del nostre país, el valencià. I també del català. Però ningú no ens va explicar què significava el terme Maulets, aquells combatents antiborbònics que van acabar morint en la defensa de Barcelona del 1714. Soterrats, anònims, al Fossar de les Moreres. Després d’anys vaig trobar que és un terme àrab, que significa ‘aliats, agermanats, serfs alliberats, amos de si mateixos’. Preguntem-nos per què sabem tan poc de les nostres arrels.

Malgrat les arrels antigues i profundes, el relat neocolonial i nacionalcatòlic ens diu que el llegat anterior al període feudal ens és aliè

Les arrels dels territoris valencià i català són antigues i profundes: cultures iberes, fenícies, cartagineses, gregues, romanes, jueves, bizantines, visigòtiques, amazigues, àrabs i gitanes. I, és clar, aragoneses, catalanes i valencianes. Malgrat aquest extraordinari llegat de civilitzacions, el relat neocolonial i nacionalcatòlic ens ha explicat que el llegat anterior al període feudal ens és aliè. Aquest relat ximple i anticientífic continua sent l’hegemònic. I és la base tant del racisme envers els altres com de l’autoodi envers nosaltres. Només som el llegat catòlic feudal. La resta no és nostra. I en el possessiu de la primera persona del plural està la trampa.

Just hem acabat aquest mes el documental Llum mudèjar, on s’explica que amb la conquesta del país de València-Balansiya, la Corona catalanoaragonesa es va trobar posseïdora de les tècniques científiques i artístiques més avançades del món. I no es van cremar, prohibir i destruir, no, ans al contrari: es va ampliar la producció ceràmica andalusina, elevant-la a la més important del Mediterrani. Es van aparellar símbols heràldics catalans amb arabescos andalusins, caràcters llatins i cal·ligrafies àrabs, senyeres quadribarrades, llunes i estels. Des d’aquesta terra la cristiandat va descobrir el paper, el de Xàtiva. I va heretar l’horta, el regadiu i el palmerar. I va aprendre àlgebra, medicina, filosofia i astronomia. Els conqueridors van ser conquerits culturalment pels conquerits. El sud va prenyar el nord. T’ho han contat mai, això?

L’historiador Pau Viciano recull com Joan Fuster va explicar la repressió posterior de la Inquisició espanyola i de la monarquia hispànica: “Els moriscos van mostrar en la defensa de la seua identitat ‘una tenacitat admirable’, van resistir-se a l’assimilació amb ‘una pertinàcia heroica’, van haver de recórrer a ‘un típic subterfugi de resistència’ i, fins i tot sota pena de mort, ‘posaren una tossudíssima resistència a ser desposseïts de la seva llengua'”. La historiografia coneix perfectament els processos de colonitzacions i resistències que s’han viscut en aquesta terra. Però es divulguen poc. Aquest és el problema al qual altres historiadors com Josep Fontana i Pierre Vilar apunten: si la recerca històrica no serveix per entendre millor el món en què vivim, no serveix per a res.

L’Estat nació i els imitadors essencialistes

El documental Negrers va tindre un 21% d’audiència en l’estrena al Sense ficció, de TV3. La societat el va rebre amb un interès enorme, però una petita minoria cridanera es va ofendre. D’idèntica manera a com fa l’espanyolisme quan es relaten els crims de les conquestes colonials espanyoles. Greu errada, imitar els vicis. Greu patinada, identificar-se amb els tirans. I aquest és precisament el problema.

Els estats moderns europeus van crear les seues identitats nacionals, els estats nació, basant-se en la uniformització i el centralisme. Un Estat, una religió, una raça, una llengua, una cultura, una mitologia. Tota diversitat com a enemic a abatre. Les elits, les d’ahir i les d’avui, com a motor de la història. Què són, doncs, l’essencialisme, l’etnonacionalisme i l’identitarisme? Són diferents mecanismes del poder per generar un relat històric i una identitat nacional uniformitzadora, on les societats actuals s’identifiquen amb les elits i els tirans del passat.

Desafortunadament, però lògica, algunes elits de nacions sense Estat han pretès imitar el model centralista i essencialista dels grans. I somnien, encara, una mini-Espanya o una mini-França. Cal recordar que a finals del segle XIX, davant la crisi hispànica i el desafiament de les majories obreres, alguns rics catalans van construir una identitat a imatge de les seues ansietats i desitjos. Una identitat de capelleta, botigueta, fabriqueta i banderetes, moltes banderetes. Imitant l’hispanisme, van construir un passat gloriós de reis conqueridors, croades i imperis que no van poder ser per pèrfides conspiracions d’altres imperis envejosos. Es va impulsar un centralisme barceloní, a imatge del madrileny, que menyspreava la Catalunya mestissa de Lleida, de Tarragona i de l’Ebre. Es va imposar el dialecte oriental, reduint la riquesa de la llengua. Es va glorificar el seny masculí, burgès i catòlic contra la rauxa femenina, pagesa i mora. La majoria treballadora catalana no era rellevant per a la identitat. Tal com feien Espanya i França alhora.

L’essencialisme silencia, o demonitza, la història de les majories i alhora romantitza i idealitza els tirans

Curiosament, l’únic element divergent en aquest panteó identitari són els castells. Nascuts al Camp de Tarragona, són una evolució dels balls de valencians, que tenen la seua gènesi en els castells humans del País Valencià: les muixerangues. Que tenen, al seu torn, un possible origen magribí i africà. I fa pensar: tot això, s’ensenya a les escoles?

L’essencialisme silencia, o demonitza, la història de les majories. I alhora romantitza i idealitza els tirans. És un projecte polític que vol generar una identificació entre el poble actual i els opressors de fa segles, amb l’ús del possessiu: els nostres conqueridors, els nostres indians, els nostres esclavistes. Com si la classe treballadora del segle XXI fora família directa dels senyors de fa segles. O dels d’ara. Però les minories explotadores catalanes i valencianes equivalen als pobles de Catalunya i del País Valencià?

Per això, quan estudiem la història de les majories populars, trobem altres narratives ben diferents. Com la de la resistència obrera a l’allistament forçós a les guerres imperialistes d’Espanya. Tant la de Cuba com la del Rif magribí. Mentre els burgesos enviaven pistolers contra els sindicalistes catalans, feien negocis tèrbols a Guinea. I, en el mateix país i en la mateixa època, la població catalana denunciava l’esclavisme i l’explotació. La d’allà i la d’aquí. Significativament, van ser un valencià i un català els qui van proclamar el 1873 la fi de l’esclavitud a Cuba: el ministre d’ultramar José Cristóbal Sorní, i el president de la Primera República, Francesc Pi i Margall. El mèrit, però, és de la resistència dels afrocubans i del combat dels cubans independentistes, com el cubanovalencià Jose Martí, que els van forçar a fer-ho.

Una identitat popular i arrelada

Les característiques de la identitat, tancada o oberta, essencialista i eterna, o inclusiva i evolutiva, determinen el seu caràcter elitista i reaccionari, o popular i integrador. Quina és la identitat nacional, i el relat històric, que proposen els sobiranismes populars? Una lectura científica crítica, i comptant amb les majories populars, de la història? Unes arrels històriques que reconeixen i valoren la suma de cultures? Una identitat forta, però diversa? El debat està en marxa, però no cal perdre de vista que, per les característiques populars del moviment, el sobiranisme nostrat és majoritàriament de caràcter inclusiu i obert. Tot i que, com hem comprovat, ens fa falta arrelar més, molt més.

Durant segles, la història l’han escrit militars, bisbes i altres homes privilegiats. Avui, estem vivint una autèntica revolució en la ciència, la historiografia, l’educació, el periodisme, l’audiovisual, la música i l’art: les històries dels treballadors, camperols, dones i pobles oprimits comencen a contar-se. I s’estudien i es recuperen els relats que la cultura popular va guardar en forma de mites, llegendes, poemes, contes i cants. Elena Solanas, neboda neta del maquis Florencio Pla Meseguer la Pastora, en el documental No s’apaguen les estreles ho explica clar i ras: “Hi ha moltes històries silenciades, hi ha moltes coses que interessa que no se sàpiguen, i ho fem natros o no es fa”.

Fe d’errades: en la primera versió de l’article s’esmentava que els Castellers havien nascut a les Terres de l’Ebre quan en realitat van néixer al Camp de Tarragona.